24.10.16

SOBRE TENDÈNCIES LITERÀRIES I ESPORTIVES

Resultat d'imatges de premios planeta encuadernados

Aquest dissabte el molt llegit senyor Morán escrivia  de forma crítica sobre els premis literaris, crec que en aquest cas tenia tota la raó. Això si, malgrat les servituds dels Nobel admetia que gràcies a la difusió relativa dels premiats havia conegut tres o quatre bons escriptors. Per més que critiquem premis i guardons és evident que agrada aconseguir-los, encara més si comporten diners, al capdavall els diners són importants i possibiliten moltes activitats, a banda de fornir seguretat vital. 

Durant uns anys, als guanyadors del premi Francesc Candel de narrativa, el qual vaig guanyar en alguna ocasió, se'ls lliuraven coses com ara vals per comprar llibres, o ordinadors personals. En aquests premis locals i de barri sovint t'ensopegues amb persones que concursen de forma habitual, són gent que té habilitat i grapa per escriure, de vegades molt bons però que no han aconseguit entrar en els grans circuïts dels escriptors reconeguts -tot i que et trobes amb sorpreses, els temps no estan com per menysprear cap premi petit- i que gaudeixen amb el tema, a més de treure'n algun benefici, a banda de la publicació, que no sempre s'esdevé.

El premi de poesia l'havia guanyat un senyor gran, amb el perfil que explico. El poema guanyador era molt bo, pel meu gust. L'home, quan va saber que no donaven diners sinó allò dels vals per comprar llibres -havien de ser llibres- va comentar-me, amb ironia: 'si sé que no donen virolles, no em presento'. Em va fer gràcia que un bon poeta com ell fes aquell comentari tan poc eteri però el cert és que amb els diners dels premis l'home es veu que pagava sopars als amics i de llibres ja en devia tenir un munt. Crec que en els darrers temps han tornat a donar premis en metàl·lic, en aquest premi. En general no es donen premis en diners, mai dels mais, en els premis literaris infantils i juvenils, deu ser per no corrompre el personal.

Avui es presenta més gent que mai als premis, a l'inefable Planeta s'han rebut més de cinc-cents originals, però fa un parell d'anys vaig formar part del jurat de narrativa del mateix premi Candel i la participació era tan nombrosa que vaig declinar continuar amb aquella tasca després d'un parell de convocatòries. I, de fet, si bé no trobaves grans genialitats el nivell mitjà dels treballs era remarcable. 

La cultura ja no és minoritària i ens n'hauríem d'alegrar. La lectura de biografies de gent lletraferida del temps d'Espriu, relatives a l'època en la qual es van començar a lliurar premis literaris en català, mostra grans servituds, picabaralles i fets absolutament lamentables entre aquelles minories selectes, respecte al resultat d'uns premis als quals es presentaven mitja dotzena d'originals.  

Els premis grossos, els Planeta, els Nobel, es venien enquadernats de forma acurada, gairebé per metres, feien bonic. Avui els llibres són una nosa. Fa dies, llegint coses sobre Carmen Amaya vaig trobar una anècdota sobre un reportatge que li van fer a Amèrica, en una revista de tafaneries, es veu que ja es feia això de visitar la llar dels famosos i la periodista explica que a casa seva tenia de tot, fins i tot molts llibres, tot i que ningú de la família sabia llegir. I és que els llibres donaven prestigi, de vegades jutjaves algú, potser de forma injusta, pels llibres o el tipus de llibres que tenia als prestatges del menjador. Avui les coses han canviat molt.

A l'escola del present, on es continua fent volar tants coloms com sempre, els premis estan mal vistos entre la gent progre. Segons quins, és clar. Fa molts anys, amb alguns companys de feina, vam muntar uns d'aquests jocs florals escolars i uns pares pesuqueros es van queixar perquè els infants que no guanyarien se'ns podien traumatitzar. Hem arribat a extrems pedagògics absolutament surrealistes. De tota manera crec que a moltes escoles es continuen fen certàmens literaris amb algun tipus de guardó, ni que sigui un diploma acolorit o una publicació a la revista trimestral. 

El més curiós és que aquells mateixos pares i mares organitzaven un munt de concursos esportius de tota mena on es donaven copes i medalles i ni tan sols no es plantejaven el tema dels traumes, en aquelles activitats. Jo mai no he estat bona en gimnàstica ni en esports i crec que una professora que vam tenir a escola em va acabar de frustrar, et deia de tot si no ho feies bé, torpona, tonta, despistada, patosa, inútil

Com que en les assignatures més acadèmiques era bona més d'una vegada m'havien fet mobbing al pati amb el tema, algunes companyes perverses em deien: tu estudiant seràs molt bona però jugant a bàsquet ets una patata. Jugant a bàsquet, corrent, saltant a corda, fins i tot ballant. Jo crec que em vaig acomplexar en excés ja que després, a l'Escola Normal, vaig tenir una professora molt bona, comprensiva i pacient, vaig agafar seguretat i em vaig adonar que no era tan patata com m'havien fet creure. 

Avui, en general, a les escoles es tracta molt bé a les criatures i s'intenta que tots puguin fer-ho tot com sàpiguen, sense acomplexar ningú, tot i que els mestres són persones i es pot trobar de tot. Però el tracte ha canviat molt, de forma exponencial, afortunadament. De tota manera ser bo en assignatures convencionals està gairebé mal vist, la figura del mestre-tites, de l'empollón ha estat ridiculitzada per tot arreu i he tingut alumnes bons en matemàtiques o llengua que intentaven ser bons també en esports, fos com fos, per tal que no se'ls rifessin.

En esport s'accepten coses que en d'altres camps no s'acceptarien, la separació per sexes en escoles especialitzades, la competitivitat desfermada, la selecció brutal dels millors. Els pares i mares, en moltes ocasions, han hagut d'estar advertits amb motiu de partits infantils o juvenils de futbol o del que sigui, ja que el seu capteniment és sovint lamentable. La dèria amb l'esport no ha fet res més que augmentar i en el camp esportiu incloc coses com ara els castellers, ahir em mirava com queia un castell i pensava com es permetia que els petits anxanetes s'enfilessin tan amunt. Oh, i encara recordo les reticències que hi va haver quan es va obligar a dur casc als menors. Les coses que ens agraden i que considerem nostres les contemplem amb una gran indulgència. Els adults es justifiquen dient que les criatures ho volen fer però jo tinc els meus dubtes a l'entorn de la capacitat d'elecció dels infants. De petit vols satisfer els adults, depens d'ells en tot i per tot.
Resultat d'imatges de excursionisme revista
Avui, el meu amic Xiruquero reprodueix un article publicat l'any 1976 en una revista de muntanya. Ja aleshores una persona important en el món de l'excursionisme advertia dels canvis que s'estaven produint, de la tendència progressiva a convertir aquella pràctica en esportiva, amb tot el que això comportava. L'excursionisme era una activitat global i transversal, no competitiva en els seus lloables inicis, tot i que la tendència a concursar que amara els humans va endegar ja de bon principi coses com ara les marxes. 

Jo havia participat en alguna, de jove, i veia com la gent s'empipava quan perdia, o quan li semblava que no havia guanyat a causa d'alguna errada en la planificació o en les indicacions en els plànols. Fins i tot en aquestes caminades actuals que no són competitives i que tenen una participació massiva veus a la gent caminar de forma apressada, s'ha estès el convenciment, propiciat per determinats sectors mèdics i higienistes, de què caminar de forma tranquil·la,  passejar,  no serveix de res.

En l'article que reprodueix i comenta a fons el Xiruquero hi ha un final contundent, l'autor es pregunta què volem, si pujar als cims per contemplar el país o pujar al pòdium per tal que ens contemplin a nosaltres.  I d'això ja fa quaranta anys. La resposta, com diria el flamant Nobel, passat per un d'aquells cançoners de la nostra joventut, tan sols la sap el vent... però crec que s'ha optat pel pòdium, avui l'excursionisme tradicional, tan nostre, tan inclusiu, gairebé no existeix.

En el fons, què hi farem, els pòdiums, els premis, els diplomes, les medalles i les audiències, tenen el seu atractiu pervers i ancestral.

8 comentaris:

Ramon ha dit...

Serà per aquest atractiu pervers i ancestral que tu tan be senyales, i potser també per que des de molts àmbits de la vida es lloen i promouen les actituds competitives. Competir en lloc de compartir. Personalment, preferiria que la tendència dominant fos la inversa, però...

Tot Barcelona ha dit...

Desde siempre existe la constancia de que el ser humano es vanidoso, el Eclesiastes es prueba de ello. Por lo que no nos ha de extrañar que el premio guste y la adulación nos atraiga.

Y a título jocoso, decirte que en Escritores Recónditos nos encontramos en una ocasi´n (F Cornadó y yo), con una persona que se negó a pertenecer al colectivo, alegando que tenía dos libros impresos y que era conocido y no un recóndito.

Por cierto, el libro está ya en la editorial. Cuando esté terminado sabremos como quedar para entregártelo.
Un abrazo.

gloria abras pou ha dit...

Júlia, publiques un nou llibre? Potser ho has anunciat i m'ha passat per alt.
Vivim en un un món terriblement competitiu que jo detesto. Alguns egos em fan vergonya aliena.
Per més que vagi amb casc, l'anxaneta no hauria de ser un infant. Jo quasi no he pràcticament l'excursionisme que, amb el temps, va adquirir consciència política encara que fos kumbaià.
T'he deixat un últim comentari en el post anterior i ja t'ho he dit que no et marejo més sobre el tema. Gràcies.

Júlia ha dit...

Ramon, les coses sovint no són ben be com voldríem que fóssim, què hi farem.

Júlia ha dit...

És asi, Miquel, vanitat de vanitats...

Júlia ha dit...

Miquel, per cert, a la Glòria del comentari següent també la podeu convidar per la propera, que també escriu.

Júlia ha dit...

No, Glòria, ja m'agradaria, l'amic Miquel i Francesc Cornadó han endegat una reivindicació d'autors poc coneguts, és un llibre col·lectiu, de tota manera quan surti ja t'avisarem.

gloria abras pou ha dit...

gràcies Júlia i gràcies també per suggerir que em convidin. Estaré a l'aguaït del llibre.