11.11.16

CANÇONS, POEMES I EL TEMPS QUE PASSA

Resultat d'imatges de Leonard Cohen

Resultat d'imatges de Leonard Cohen 

Qué hago aquí

No sé si el mundo ha mentido
Yo he mentido
Yo no sé si el mundo ha conspirado contra el amor
Yo he conspirado contra el amor
El clima de tortura no constituye ningún consuelo
Yo he torturado
Aunque no hubiera existido la nube en forma de hongo
habría odiado
Escuchadme
Yo habría hecho las mismas cosas
aunque no existiera la muerte
Me niego a que se me sujete como a un borracho
bajo el frío grifo de los hechos
Yo rechazo la coartada universal
Como un ninfomaníaco que ata a un millar
en una extraña hermandad
Yo espero
a que cada uno de vosotros confiese.


De "Memorias de un mujeriego" 1978
(Death of a lady's man)

Versiones de Antonio Resines






He llegit al facebook que havia mort Leonard Cohen i d'entrada he pensat que era una d'aquestes brames que corren per les xarxes de tant en tant, però resulta que era veritat, després he vist que ho havia mencionat l'amic Enric Vieta i aleshores ja me n'he anat a la premsa convencional per acabar de fer-me'n una idea. De fet, alguns mitjans de comunicació han comentat avui mateix que era mentida però el lloc oficial del cantant se n'ha fet ressò, cosa que em fa pensar que és una notícia ben certa. 

Amb motiu de la polèmica concessió del Nobel a Dylan més d'un articulista va esmentar Cohen. Mentiria si digués que conec a fons l'obra de l'un i de l'altre però Cohen em sembla molt millor, intel·lectualment parlant, i crec que la seva trajectòria té un gruix polièdric que no té la de l'altre. Les comparacions són sempre odioses i parcials, tot són gustos i moments i ja sabem com són els premis, grossos o no tant, sovint injustos i lligats a pressions i polítiques. En tot compta aixi mateix el nostre propi gust personal, que pot variar i que està condicionat per moltes percepcions subjectives.

Com a cantant Cohen m'ha agradat més de gran, fins i tot de vell, amb aquella veu afònica i trencada que feia de la necessitat virtut, de més jove em semblava una mica de l'estil cançó de l'enfadós. És una manera de cantar que no sé explicar a fons però que també afecta a Dylan i, en l'actualitat, a molts cantants i grups de casa nostra. El que passa és que si les lletres són interessants se'ls perdona la sonsònia, però això no sempre s'esdevé.

No era cap secret que Cohen feia temps que no estava bé. Tenia vuitanta-dos anys, avui hi ha qui vol creure que en aquesta edat ets jove pel fet de què la vida, més aviat la supervivència, s'allarga en excés i hi ha qui arriba als cent anys en un estat sostenible. Una musa de la joventut de Cohen, Marianne, va morir aquest estiu, amb vuitanta-un. Alguns diaris se'n van fer ressò i van recordar la seva relació i com van continuar sent amics. Dylan, quan va saber que estava tan malament li va enviar una emotiva carta on parlava d'ell mateix i d'un final que també preveia proper.

Cohen va intentar ser escriptor, sense èxit crematístic, cosa que el va fer decantar vers la música, una música que en molts casos és literatura, és clar. Va continuar sempre escrivint, poesia i narrativa, amb resultats diversos, però quan ja no depens econòmicament del tema et pots permetre fer allò que et ve de gust. D'amors en va tenir molts, sembla que això de les relacions amoroses per a tota la vida és un miratge quan s'esbrina en la gran majoria de les vides de gent famosa i amb recursos, pot semblar una vulgaritat entrar en aquest camp però és que uns dels grans temes del cantant van ser l'amor i el sexe. 

Cohen i diria que fins i tot Dylan tenen poques fotografies on riguin a cor què vols. El cantant ens mira gairebé sempre amb severitat, a tot estirar amb un cert somriure distant i irònic, però ja sabem que tot és imatge i que d'aquesta gent que admirem en tenim tan sols percepcions que poden ser el relat -una altra parauleta de moda- que ens n'hem fet nosaltres mateixos. La trajectòria de Cohen es diversa, complicada i escrigui el que escrigui aquí em quedaré amb un munt d'aspectes importants al tinter. En tot cas avui, per la xarxa, podem accedir a tota mena d'informacions biogràfiques, a textos del cantant i fins i tot a llocs on podem trobar els seus llibres menys coneguts, ni que sigui en anglès.

Com a curiositat esmentaré que una de les seves cançons més conegudes, més enllà de Suzanne i el lorquià Petit Vals vienès, Hallellujah, corre el perill de convertir-se en un d'aquests clàssics funeraris que proliferen en les celebracions als tanatoris moderns, a més a més de l'adagi d'Albinoni i La Vall del Riu Vermell. Admeto que es fa difícil entomar aquestes cerimònies, fem el que fem sempre resultaran estranyes i potser un silenci respectuós i algunes breus lectures recordant el difunt o difunta serien el més adient tot i que cadascú es defensa com pot i vol d'allò que és inevitable i irreversible.

Crec que no s'han fet versions excessives ni remarcables de les cançons de Cohen en català, ni tan sols en castellà, però jo el vaig conèixer fa anys per aquella que Toti Soler va fer de Suzanne. També vaig conèixer Brel per la versió de Le Plat Pays que va cantar l'avui injustament oblidat Emili Vendrell, fill, amb lletra de Joan Argenté, un poeta així mateix no tan conegut ni valorat com caldria. De fet, ara que escric sobre el tema, m'adono que també gràcies a versions catalanes vaig conèixer, per exemple, a Bàrbara, a Anne Sylvestre... La versió de Toti Soler es considera encara avui la millor d'un text de Cohen en català, al menys per part de molts nostàlgics d'un temps que mai no va ser el nostre i d'un país que no hem fet tan bé com ens pensàvem aleshores, ja que probablement no està a les mans de ningú fer un país, ni tan sols fer país com cal.

Ha mort Cohen i ens trobem, quines coses, en l'era Trump que no sabem què ens pot portar, però potser cal dir i recordar que hi ha èpoques que s'han iniciat amb grans entusiasmes col·lectius i han acabat molt malament i pot ser que ara passi a l'inrevés, tot és atzarós i insegur, sobretot la mort, que ve quan vol i quan toca, siguis pobre, ric, ignorant o set-ciències, famós o anònim, home o dona. 

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

era una mort esperada, ja en el llençament del darrer disc deia que era l'ùltim i es parlava de comiat, com va passar a Bowie.
Potser el millor d'ell era l'actitud davant la vida i la seva honestedad....

Tot Barcelona ha dit...

Hace mucho, mucho que le sigo como lector. Nunca me ha gustado como cantante ni recitador. Sin embargo, sus poemas, que ya los editaba Plaza & Janés, allá por los 70, son de lo mejor, o a mi me lo parecen.
Salut

Júlia ha dit...

A mi el que m'agrada més d'ell són els discos dels vuitanta, Francesc, però tampoc no en conec l'obra de forma aprofundida.

Júlia ha dit...

Miquel, a mi los discos de los ochenta són los que más me interesan, evidentmente recita más que canta, però eso es inherente a muchos 'cantautores', muy buen poeta, por lo que he leído, que tampoco es tanto.

gloria abras pou ha dit...

Mai no el compararia a Dylan. Mentre aquest feia una música directa i sovint transmesa a punyents batzegades, Cohen era un gentleman sofisticat que savia treure partit d'una veu cavernosa i s'acompanyava, de manera exquisida, per una instrumentació i uns cors que palesaven com el poeta i músic s'havia treballat cada cançó.
Durant anys em va semblar, com a tu, un cantant de veu monòtona que, a poc a poc, anava fluctuant en ones de sensibilitat que la pell agraïa. De cop i volta i, entre síl·laba i síl·laba, ens sorprenia amb solos de piano o de guitarra inesperats per ben trobats. L'escoltava i sentia que dibuixava un temps.

Mercè Piqueras ha dit...

Una recent operació em va semblar que em brindaria un temps preciós per a llegir i escriure, però no va ser així. No podia concentrar-me en la lectura, i escriure més enllà d'alguns comentaris a Facebook o a Twitter em cansava. La meva principal distracció aquestes setmanes ha estat la música. I Leonard Cohen m'ha fet molta companyia. També recordo algun viatge en avió d'aquells de moltes hores que pots triar música o films per entretenir-te i que també he recorregut a Cohen.

Vaig assistir al darrer recital que va fer a Barcelona i, malgrat que ja tenia 78 anys, va resistir ben bé dues hores i mitja. Va ser fantàstic. El vaig trobar molt millor que la primera vegada que el vaig sentir en directe, uns 20 o 22 anys enrere.


I sóc de les que, en sentir l'anunci del Nobel a Dylan, vaig pensar que Cohen el mereixia molt més.

Júlia ha dit...

Glòria, les comparacions venen donades per l'època, més aviat. Si parlem de literatura pura i dura trobo que Cohen supera Dylan, en la resta, és valorable, com tot.

Cohen té moltes èpoques, al principi no duia tans cors ni acompanyament, però això li ha passat a diversos cantants, per motius sobretot econòmics, és clar. La veu cavernosa també es dels anys vuitanta, no té aquesta veu en els primers discos, o així m'ho sembla.

Júlia ha dit...

Mercè, jo no hi vaig poder anar però molta gent té un gran record del concert que menciones. Cohen passa per moltes èpoques diferents al llarg del temps però en això dels mèrits intel·lectuals, estic d'acord amb tu.