26.11.16

CONSUMISME, CARITAT MODERNA I CONTRADICCIONS IRREVERSIBLES

caritat 

f. [LC] [RE] Virtut teologal que consisteix a amar Déu sobre totes les coses i a si mateix i el proïsme per l’amor de Déu. La caritat cristiana. Esperit de caritat. Obres de caritat. 
f. [LC] [RE] [FS] Amor compassiu al proïsme. 
f. [LC] [RE] [FS] Generositat en el judici del proïsme i de les seves accions. No perdona res: és un home sense caritat. 
f. [LC] Beneficència envers els pobres. Fer caritat. Junta de caritat. 
f. [LC] Almoina Demanar caritat. Viure de caritats.




No em puc ni imaginar quins penjaments no s'haurien atorgat en d'altres temps a campanyes com la de recollida d'aliments o la mateixa Marató. O a l'organització ben orquestrada pels mitjans d'una bestiesa consumista com ara aquest divendres negre o a l'excessiva promoció d'això de les estrelletes Michelin. No vull dir amb això que no haguem de col·laborar, si cal, en aqustes campanyes o que no tinguem el dret a anar a passejar-nos pel Portal de l'Àngel i comprar-nos alguna coseta, al capdavall a la vida has de fer moltes concessions i empassar-te molts gripaus. I la majoria de nosaltres som contradictoris i incoherents en unes coses o unes altres.


Fa anys, molts, es va publicar un llibre que es deia La Catalunya pobra i que esmicolava el mite d'un país, el nostre, benestant i assenyat, amarat de cultureta. Una de les primeres campanyes de recollida d'aliments a la ciutat es va promocionar amb l'eslògan Aquí hi ha gana. Aquell llibre i aquelles primeres iniciatives, quan en acabar el desenvolupament econòmic dels seixanta ja es preveia que no lligaríem els gossos amb llangonisses, (malgrat que en els vuitanta hi va haver una revifalla que va propiciar les grans bombolles immobiliàries i un bon gruix de fatxenderia), van provocar incomoditat manifesta en molts líders d'esquerra, socialistes o comunistes, que no sabien com sortir-se'n quan per la tele se'ls demanaven valoracions sobre la qüestió. Avui hi ha gent no creient que es refia molt més d'institucions com Càritas que no pas dels poders públics laics.




I és que encara estava molt fresca la memòria recent, aquels mateixos líders, alguns dels quals venien de l'oposició al franquisme i als quals no se'ls podien negar mèrits, havien estat radicalment contraris als recaptes nadalencs, tot un clàssic. I a les aportacions voluntàries a les necessitats col·lectives, les quals abaltien les protestes i les demandes justes. 

Abans de tot això de donar diners o menjar als necessitats se'n deia caritat. Ara la paraula caritat està mal vista i s'han de buscar substituts diversos. També han passat a la història paraules com compassió o misericòrdia. Fa pocs dies un periodista, per la tele, va fer servir la paraula misericòrdia i va demanar excuses, talment com si hagués amollat una grolleria.

Una líder política, aleshores en el govern municipal barceloní, crec que era Eulàlia Vintró, havia d'admetre a desgrat, fa molts anys, que calia contribuir a aquesta mena de campanyes, ja que amb els diners recapatats pels poders públics no n'hi havia prou per tal d'arranjar els molts problemes socials existents. 

Hi ha qui creu que avui estem pitjor que mai però tan sols cal fer memòria i no ser excessivament selectius per adonar-nos que els problemes venen de lluny, tot i que hagin augmentat o es compti amb noves víctimes. Un altre tema és que amb una mínima part de tot allò que els grans ajuntaments s'han gastat en bestieses n'hi hauria prou per solucionar tot un munt de mancances alimentícies.

Quan jo era petita, per la ràdio es feien campanyes nadalenques diverses, la del tuberculoso pobre, per exemple. Un espai molt popular era el de la Campanya Benéfica de Radio Nacional, amb els emblemàtics senyors Dalmau i Viñas, més simpàtics per ràdio que en directe. Allà els infants hi podien anar a recitar poesies, amb l'escola ens hi van portar, després de recollir uns dinerons, que no eren gaires. Jo devia tenir uns deu anys. 

La mestra volia que unes quantes nenes recitéssim poemes però tan sols jo vaig ser a temps de dir davant de les ones Mi vaquerillo i gairebé que ni em deixen acabar. Va ser un gran dia, com que no anaves enlloc qualsevol viatge semblava un exotisme. Recordo una mica el carrer Aragó, encara obert damunt de les vies del tren, amb les cases fosques i fumades, l'estudi de la ràdio i un conjunt que va cantar en directe allò de Anda chiquillo, tira el cigarrillo y vete a tu casa. Aquell programa, en molts aspectes, tenia paral·lelismes evidents amb l'actual macromarató televisiva nostrada.

Com que aleshores no es podia gravar res no en va quedar constància, tot i que per algun lloc tinc una fotografia que ens devien fer a l'estudi i on se'm veu davant del micròfon. Col·laboro avui en campanyes d'aquest tipus, no costa res i ens quedem tranquils i conformats, però em fan angúnia, no m'entusiasmen gens, no hi puc fer més. No hi ha d'altres maneres més serioses de recaptar aliments o diners per a la investigació mèdica? 

Em diuen que és psicològic, que a la gent li agrada més comprar una ampolla d'oli i deixar-la a les capses normatives que no pas ingressar diners per tal que amb aquests diners es compri el que faci falta i quan faci falta. D'aquesta manera s'estalviarien molts esforços i fins i tot potser s'estalviarien diners però sembla que tot s'ha d'escenificar d'alguna manera. Em diuen també, els entusiastes, que amb motiu de la Marató s'organitzen actes diversos a pobles i barris, que agermanen i creen vincles i sé que és ben cert. Els infants ja no reciten poemes tot i que fan moltes altres coses, en aquests festivals recaptatoris. 

Els infants són un ganxo per a tot, no sé per què ha de ser pitjor un infant amb poc recursos que un vell abandonat, però en general, quan es fa referències a tragèdies de tota mena s'incideix molt en el tema dels infants. Els infants ens toquen la fibra sensible, això ho sabien molt bé els captaires professionals en demanar almoina, avui, per sort, s'ha controlat l'ús d'infants amb aquestes finalitats i en algun lloc he llegit que aleshores es recorre als gossets, que també influeixen en els donants. 

Aquesta cura a l'entorn de les criatures és ben contradictòria amb l'ús i abús de publicitat dirigida a aquest sector, una publicitat que en d'altres temps eteris es va dir que s'eliminaria però que res de res. Amb això de tenir una néta he tornat a mirar programes infantils i dibuixos i constato com n'és de vergonyós el recurs a la utilització de la infantesa per tal de vendre el que sigui i no tan sols joguines. Però no cal que siguin programes infantils, en tot moment veus mares que preparen berenars a les criatures amb productes ben promocionats, per exemple. Un exemple ben paradigmàtic de recomanacions gastronòmiques comercials és la pizzafília familiar i entranyable.

El tema de la publicitat és complex i espinós, fins i tot en casos en què la televisió ha aturat l'emissió per motius greus, com ara quan l'atemptat de Madrid, publicitat i futbol han continuat amb els seus temes, com si res. Els infants no poden treballar en segons què, però ho poden fer en determinats sectors com ara el cinema i, ai, en la publicitat. Conec algunes històries xungues a l'entorn dels càstings fets a infants i sobre mares i pares amb afició a promocionar les criatures en benefici propi.

La Marató és una mena de carnaval caritatiu, les coses com siguin. No desconfio, avui, del destí just i necessari dels diners recaptats, però la posada en escena televisiva em fa una angúnia que amb els anys se'm manifesta de forma més evident. La gent més jove, que ha crescut amb la televisió i col·lecciona els discos de la Marató ho veu diferent, ja és aquest un acte nadalenc més, una tradició. Avui també es fan coses com ara curses, per recaptar i en nom de qualsevol malaltia lamentable. Tot ha de ser massiu, allò de l'evangeli de què una mà no sàpiga que fa l'altra ha passat a la història, com la caritat, la compassió i la misericòrdia.

Abans de la caritat moderna, de la solidaritat feta espectacle, això sí, passarem per les grans festes del consum. No en teníem prou amb les habituals que ara hem importat una cosa nova amb el nom en anglès. L'antiamericanisme en aquest cas es veu que no funciona, vaja. Fa anys alguns comerciants van avançar les rebaixes del gener a abans de Nadal i Reis i crec que a alguns d'ells els van fins i tot multar, les rebaixes eren per després, per al gener. O sigui, que en acabar de comprar per a les festes havies de tornar a anar a comprar a les rebaixes.  

Com que, ni que tinguis diners per gastar, això de comprar cada dia arriba a ser un avorriment i com que, al capdavall, la majoria de la gent continua celebrant les festes tradicionals, es van inventar coses com ara promocions o el que fos, amb tal de no etiquetar l'invent com a rebaixes. És ben curiós com sovint ens limitem a canviar paraules per tal de què sembli que res és el que era.

Resulta paradoxal que la propaganda a l'entorn del recapte d'aliments coincideixi amb una festassa del consum desfermat, importada i amb el nom en anglès, que fa més fi. Envellir, entre d'altres servituds, té la de poder comprovar amb resignació que no hi ha res de nou, que allò que es fa és canviar el nom a les coses, que tot és com una nova versió d'una pel·lícula que ja has vist, un remake, amb nous actors i noves posades en escena, que això es fa avui fins i tot amb les òperes clàssiques. 

La comèdia humana és sempre la mateixa, si fa no fa, i al capdavall, en diguem com en diguem, acabem per haver de recuperar allò tan antic de la caritat, una virtut teologal la qual, combinada amb la fe i l'esperança, ajuda a viure o, al menys, a subsistir. Ahir deien que fins i tot pensen fer alguna cosa més amb tota aquesta gent que viu al carrer, però és que si encara em refio de la caritat, cristiana o no, en els miracles si que ja hi he deixat de creure.

9 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Repasaré el escrito a la noche.
Me parece muy, muy interesante, pero se ha de leer con calma.
Una abraçada.
salut

Ramon ha dit...

M'hauria agradat que la justícia social, de la que tant parlen tots els governs, hagués fet innecessària les aportacions particulars per pal·liar problemes tan bàsics com el de l'alimentació i la salut. De fet, amb números al davant, en la majoria de països, almenys del nostre entorn, això seria possible. Comparem el que es recapta en aquestes mediàtiques campmanyes de què tu en parles amb només el que l'Estat espanyol deixa de recaptar per frau fiscal (segons el cos d'inspectors d'Hisenda, uns 94.000 milions d'euros l'any. Si, desplegat, és això: 94.000.000.000 €). Però com que això ningú es veu capaç de fer-ho, i a molts ja els hi va bé el frau fiscal, ens diuen que cal aportar el nostre granet de sorra, que per alguns és com un bàlsam que els fa creure que són bones persones, encara que lo aportat no hagi significat per a ells cap veritable sacrifici. Tot el respecte, però, pels qui veritablement aporten més que el que teòricament els hi correspondria.
Dit això, que diferent seria el món si, a més de l'existència d'una veritable justícia social, tots portéssim dintre nostre les virtuts de la misericòrdia i la caritat.
L'altre dia em van colpir les paraules del pare Àngel, que actua a Madrid ajudant als sense sostre. Els acull dintre de la seva parròquia perquè passin les nits, s'alimentin i se sentin estimats.
L'entrevistador li va dir allò de "¿no és millor donar-los una canya i ensenyar-los a pescar que no pas donar-los el peix?". Ell va contestar: "Jo l'únic que puc fer per ajudar-los és donar-los el peix; la canya que els hi donin els que han de fer-ho".

Júlia ha dit...

Ramon, això de la canya i el peix era recurrent fa anys, ara els mateixos que ho predicaven fan moixoni, i d'això em queixo.

S'ha de donar el peix ja que no sembla que hi hagi on anar a pescar i l'ofici sembla que serveix per poca cosa, el gran problema és l'atur i la precarietat laboral. El pitjor és que no hi ha sortides que no passin per aquesta caritat moderna, al menys de moment.

Però el que em sobta és que l'antiga esquerra no hi tingui res a dir de forma seriosa, en tot plegat.

I el que em preocupa és que si ens instal·lem en aquestes ajudes que ens conformen i ens ajuden a superar la mala consciència, per cert, als que menys culpa tenim de tot plegat, no es bandegi la necessitat d'exigir solucions més serioses i aprofundides, no estaria malament que en el gran programa de la Marató televisiva és plantegessin de tant en tant a fons aquestes qüestions en lloc d'optar per la llagrimeta fàcil.

Júlia ha dit...

Molt bé, Miquel

miquel ha dit...

Jo, home del meu temps, de moment, he col·laborat avui en el gran recapte i ahir em vaig firar unes sabates. De la recollida d'aliments em fot quan em miren malament per intentar deixar alguna ampolla de vi o licors diversos, com si els receptors en tinguessin prou amb fideus, arròs, oli, cigrons i coses semblants. Avui, quan he deixat codonyat, que a mi m'agrada molt, m'han preguntat si era un aliment de llarga durada. En fi, res, pur anecdotari.

Júlia ha dit...

Miquel, tot em sembla una frivolitat, deu ser l'edat.

Júlia ha dit...

Jo no em vaig comprar res i si fem alguna donació hi fem per la xarxa, això dels súpers em sembla encara més frívol, les criatures d'escola amb un dorsal blau ajudant i fent gresca em recordaven els temps en els quals jo recaptava pel Domund.

Lectoracorrent ha dit...

I els súpers fent el gran negoci! Per ser solidaris, haurien de vendre els productes que van al gran recapte a preu de cost o si més no, amb un descompte.

Júlia ha dit...

Sí, Lectora, ahir mateix a casa de la meva filla comentaven això del negoci dels súpers. Seria més pràctic i barat fer aportacions en diners o fins i tot que es canalitzés com les donacions a intermón o per Arrels, amb una mena de suscripció periòdica, però aleshores sembla que no hi hauria espectacle nadalenc que és del que es tracta.