20.11.16

ELS FANTASMES DELS NOVEMBRES PASSATS

Resultat d'imatges de robert altman

Cada dia mor i neix gent. Avui, gràcies a internet, pots consultar qualsevol data de l'any i trobes llistes d'esdeveniments, morts i naixements de personatges diversos de tota mena. M'agrada mirar aquestes llistes d'efemèrides, aprenc coses noves i en recordo moltes altres que havia oblidat. No hi és tot, és clar, hi ha qui per bescantar les informacions que es troben per la xarxa em diu això, que no hi és tot, que hi ha errades. A les antigues enciclopèdies canòniques, ara que tinc més criteri i més anys, m'hi ensopegat errades i oblits molt més gruixuts. 

No és per la xarxa sinó per la ràdio que m'assabento de que en tal dia com avui va morir Robert Alman, el director de cinema. Va ser un director important, hi ha pel·lícules d'ell que m'agraden més i d'altres que m'agraden menys. Jo gairebé no vaig ser a temps de gaudir d'uns festivals de cinema que es feien a Ceret, a Canet de França. Es passaven pel·lícules que per aquí no es podien passar, si t'apuntaves en algun lloc t'enviaven la programació, sempre interessant. 

Com era preceptiu s'aprofitava el viatge per veure'n alguna de verda, allà o a Perpinyà. N'hi havia tot sovint alguna d'Altman. Ara fa riure comprovar com n'era, de rància, incoherent i surrealista, aquella censura, encara en l'època del tardofranquisme agonitzant. La gent de ponent enllà es va espavilar i crec que en algun indret de Portugal també feien alguna cosa. En una ocasió es va intentar passar alguna pel·lícula erotica a Andorra i es veu que les forces religioses del principat no ho van permetre.

No enyoro aquella censura però sí l'ambient que es vivia en aquella França mítica i propera d'aleshores. Hi veies molta gent coneguda, dels àmbits més o menys intel·lectuals. Però també, per Perpinyà, hi veies gent normaleta, matrimonis una mica grans, grups de senyores que xalaven d'allò més mirant les fotografies de les Emmanuelles. El cinema seriós podia estar censurat per motius polítics o pel fet que hi podies trobar escenes pujades de to.

Com és sabut el dia 20 de novembre va morir també Franco, que semblava immortal. Hi ha qui diu que havia mort el dia abans i ho van amagar per molts motius, alguns dels quals força esotèrics. Això de comunicar una mort més tard es dona en molts casos de gent coneguda, sembla que ho van fer amb la mort de Cohen. La mort de Franco i la seva agonia semblaven ben bé tretes d'una pel·lícula de Berlanga i el passeig de la gent per davant del fèretre, si no fos real, semblaria ben bé així mateix el fragment d'una pel·lícula d'humor negre hispànic. Malgrat que es critiqui la transició moltes coses van començar a canviar, de fet ja havien començat a canviar, amb alguns passos dolorosos enrere, com les darreres penes de mort que es van executar sense contemplacions, amb protestes, sí, però no tantes ni tan massives com ens agradaria creure.

José Antonio i Durruti també van morir el 20 de novembre, però no pas de mort natural. Són encara aquests personatges controvertits dels quals sembla que no es pot escriure ni parlar sense un munt de reticències diverses i per damunt de tots dos s'ha estès una mitologia de signe contrari que fa difícil objetivar-ne les circumstàncies. Fins i tot el 20 de novembre, aquesta sí, de mort natural, va finar la Duquesa d'Alba, tota una estranya icona televisiva i que també semblava immortal. Aquestes coincidències no volen dir res, cada dia podem trobar un munt de personatges evocats aquí o allà. També van morir aquest dia, per exemple, Tolstoi i Benedetto Croce.

Jo, aleshores, no tenia televisió i així que va morir Franco la vam anar a comprar a la Miró de Sant Feliu de Llobregat. Era una tele molt bufona, de color carbassa, però el primer aparell no anava bé i la caixa de morts on jeien les restes d'aquell senyor ens anava amunt i avall de forma accelerada. Vam avisar i ens la van canviar de seguida. Fins aleshores, tot i que passaven coses, semblava que no en passessin i teníem la percepció de que en començarien a passar moltes i així va ser, tot i que avui ens semblin menys excitants que aleshores i els resultats, a la llarga, no hagin estat els esperats. La gent més gran tenia molta por a l'entorn de la possibilitat d'una altra guerra o de que la violència es generalitzés. No va ser així però tampoc les coses van ser tan planeres com ens semblaven.

El que no sabíem és que la situació quedaria enquistava de forma absurda, en un sistema polític que semblaria intocable. La monarquia semblava una cosa transitòria, fins i tot Juan Carlos, que de sobte ens va començar a caure simpàtic, va manifestar en una entrevista a la BBC que es deu haver perdut pels núvols, que el poble ja diria més endavant el què. La gent de Madrid deien que quina diferència, aquella família reial, simpàtica i moderna, comparada amb personatges com els Villaverde, tibats i insuportables. Bé, ja sabem com va anar tot a la llarga. I és que els somnis són somnis i la política, diuen, la ciència d'allò que es possible. Jo no crec que tot quedés lligat i ben lligat però allò que no va quedar del tot lligat s'ha anat relligant i fins i tot les esquerres combatives ens van decebre i encara ens deceben. I no tan sols a nivell superior, la gent es va decebre en molts casos de com es col·locaven lluitadors generosos, del barri, del poble o del sindicat clandestí. 

Però cal ser objectius, les coses ja no van ser iguals que abans. Perich, en un dels seus famosos aforismes, va escriure que per sort ja podies dir el que pensaves dels governants sense que et passés res, però a ells, tampoc. I d'això, ja fa anys, Perich va morir relativament jove el 1995. De tota manera, no hi ha solucions ràpides ni senzilles per a res i la gent és com és i mai no estem prou vacunats en contra de la tragèdia col·lectiva. Per això, potser pel fet que ja sóc grandeta, penso que s'ha de tenir cura de coses com ara la tranquil·litat col·lectiva o la felicitat domèstica, són fràgils i els focs costen d'apagar i sempre deixen cicatrius irreversibles.

Amb motiu de la mort de Franco ens van donar molts dies de festa, als mestres. Em van anar molt bé, tenia la nena molt petitona, havia nascut per l'abril, engripada i jo m'estava treient el carnet de conduir. Un meu company mestre deia que com que no ens apujaven el sou de tant en tant ens donaven alguna festa. Als mestres d'avui, ni una cosa ni l'altra, em temo. Tot i que s'ha de dir que els sous d'aleshores eren lamentables i que la gent s'havia de treure alguna cosa més amb arranjaments com ara les bescantades permanències o vigilant menjadors. Totes les coses s'han de situar en el seu context, altrament, no s'entenen o s'interpreten de forma esbiaixada, oportunista, manipulada i absurda, com això del descobriment d'Amèrica o la trajectòria professional del Marquès de Comillas, per posar els primers exemples que en vénen al cap. 

De tot plegat fa quaranta-un anys, els joves que van néixer aquell any i que en van fer vint-i-cinc el dos mil, com el Jonàs de la famosa pel·lícula, avui quarentegen i, la majoria, són pares i mares i entomen un món molt diferent. Alguns formen part ja de les classes dirigent, dels quadres escènics del professorat universitari i dels teatres del present. I el futur, com sempre, es atzarós i imprevisible.


13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

vols dir que és mort? a Salamanca encara hi és i fins i tot protegit de qualsevol malvestat...
La mort no és seriosa, almenys que el mateix día morissin Durruti i José Antonio, de mort natural, perque és natural si t'afusellen que et moris, no sembla seriós.
Dirira que el 20 de novembre del 75 era dillus, ho recordo perquè baixava amb el cotxe pel carrer covadonga escoltant la radio i, a quarts de vuit van donar la noticia, i recordo que em vaig posar a tocar la bocina com un boig, i el cotxe que portaba al darrere també.

salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/salamanca-medallon-franc-placa-mayor-5639410

Júlia ha dit...

oh, és que l'espanya profunda és molt profunda, he, he

Júlia ha dit...

Era un dijous, Francesc.

Montse ha dit...

El dia anterior, a l'institut del Teatre,els alumnes del curs d'"Expressió per a mestres" vam representar la mort del dictador, en una performance ben reeixida... batalletes...

Francesc Puigcarbó ha dit...

cert, venia de Rentapren, on hi anava els dijous al matí a primera hora.

Júlia ha dit...

jo no me'n recordava pero em semblava que era entre setmana, he mirat per l'hemeroteca

Júlia ha dit...

Montse, és que semblava una performance tot plegat, ai, quant de temps fa de tot

gloria abras pou ha dit...

I un 20 de Novembre és varen casar els meus estimats pares.
No recordo quin dia de la setmana va morir el dictador però sí que recordo l'ambient del seu final que ja durava dies. Tothom estava pendent de premsa, ràdio i televisió i, a la feina i al cafè, no es parlava -en veu baixa això sí- d'altra cosa que la notícia que s'estava produint i que culminaria amb la cara i la veu adolorides d'aquell Arias d'infausta memòria.
De seguida, de seguida es va parlar de democràcia i als bars hi havia unes enganxines que deien Juan Carlos y Sofía mostrant la foto del jove matrimoni que semblava voler permetre el diàleg i la seguretat. no havíem de tenir por. S'explicaven acudits, molta gent fins al moment callada, es declarava antifranquista...seríem algun dia un país normal d'Europa com França o com Itàlia ?. Deixaríem de ser aquell quarto fosc que feia que, si anaves a França, la gent et mirés malament per haver resistit tants anys de dictadura?

Júlia ha dit...

Glòria, recordo molt bé aquells dies i els 'partes' inefables sobre l'evolució de Franco, he mirat hemeroteques per comprovar quin dia de la setmana era, dijous, com li he dit a Francesc, però el mateix dia de la mort, quan encara se suposa que era viu, a la coberta de La Vanguardia parlaven de la festa de la bandereta i els informes sobre el tema eren a l'interior.

Es cert el que dius de França i amb el temps t'adones de com n'era, d'injusta, aquella mirada, potències com França i Anglaterra van contribuir al fet que la dictadura no caigues després de la segona guerra mundial, per no parlar del pacte de no intervenció en la nostra guerra, en canvi ells havien estat col·laboracionistes i van quedar com uns demòcrates, la història té molt a veure amb conveniències diverses i geopolítica. Un vell anarquista lluitador, Pons Prades, ens va comentar una vegada amb força fonament que aquests països europeus no tenien cap interès en tenir una Espanya moderna i desenvolupada a tocar, de fet potser es fa el mateix ara amb una part del nord d'Africa, per exemple, no tot és culpa de la gent, més aviat ben poca cosa ho és.

Júlia ha dit...

De fet he de viure amb el pes de què se'ns va morir de vell, no tenim ni tan sols una bona revolució dels clavells, com els portuguesos, s'intenta mificar l'antifranquisme però els resultats, no ens enganyem, van ser prou galdosos i encara cuegen. Malgrat que admeto que tot va canviar, fins i tot més que no ens pensàvem. El que em va sobtar més va ser com es passava de rifar-se Juan Carlos a fer-li reverències, aquell mateix estiu a les escoles de mestres corrien grolleres auques sobre la seva persona i la seva servitud i al cap d'uns anys es xalava amb la infanta que anava a aprendre català a Rosa Sensat, malauradament no van estar a l'altura, al llarg dels anys, i això que l'inici desvetllava expectatives interessants. Mai m'hauria pensat que la monarquia circumstancial es convertís en hereditària, per exemple.

gloria abras pou ha dit...

Cert el què dius i aquests països tan potents de Centre-Europa els anava i els va de nassos tenir febles nacions al seu costat per fer-los la ma d'obra barata.

Si sabèssim més coses d'Alemanya i d'Àustria! Si França parlés clar i no s'ho guardés tot a casa amb aire de grandeur!

Júlia ha dit...

Glòria, tots els estats 'oficials' tenen tendència a això de la grandeur.

Hi ha dos aspectes de la nostra guerra que per a mi són rellevants i la resta en són tristes conseqüències: el pacte de no intervenció, que va deixar la República real, la democràtica, en mans de faccions radicals, anarquistes i comunistes després, i amb les mans lligades per a defensar-se, i que després de la Segona Guerra Mundial ens deixessin amb una dictadura tan llarga, cal pensar que l'Anglaterra idealista enviava els pobres brigadistes intel·lectuals i en Churchill ajudava rere mà els franquistes, ja que tenien interessos a la península, mines i d'altres negocis, i no estaven per experiments democràtics que els podien perjudicar. La història és molt complicada i poc amable encara que després en fem lectures gratificants.