6.11.16

ESTRATÈGIES PUBLICITÀRIES RECURRENTS O LES SERVITUDS DEL CONSUM CULTURAL

Resultat d'imatges de UN THYSSEN MAI VIST

Vaig anar ahir al Caixafòrum pensat que estaria a vessar de gent, però res d'això. És clar que era primera hora de la tarda, però es podia passejar per la nova i flamant exposició publicitada amb un títol rimbombant, Un Thyssen mai vist, enmig de poc public i d'una gran tranquil·litat. La frase que dóna títol a l'exposició és ambigua i interpretable, tot depèn dels Thyssens que hagis vist mai i sembla que això de Thyssen sigui una marca, tot i que potser ho és. 

Com que hi havia poca gent es podia caminar en silenci, un silenci sempre relatiu, entre quadres. No hi havia grups d'aquests de totes les edats als quals els comenten diferents detalls simpàtics sobre el tema i que, de forma inconscient, acostumen a fer barrila. La gent d'aquest país i del veí som xerraires, i quan anem en grups de més d'un parell de persones acostumem a garlar de forma excessiva. 

En una ocasió vaig assistir a una d'aquestes exposicions, crec que era sobre Grècia, amb unes amigues, una de les quals no calla mai i, a més a més, té el costum d'anar augmentant el volum de la veu de forma progressiva. Un xicot se'ns va acostar i ens va renyar, ens va dir que venia a veure l'exposició i no a escoltar la nostra conversa, tenia tota la raó però la meva amiga es va enfadar, una reacció molt humana i, a més a més, no era conscient de què destorbés ningú amb les seves facècies. 

Per aquest motiu m'estimo més anar sola i al meu aire per aquests indrets culturals. Les visites comentades tampoc no em fan el pes, n'he trobat ben poques d'interessants i aprofundides, la veritat. I les audioguies em fan repelús, són un invent del dimoni.




Resultat d'imatges de Hopper cubierta novela

M'agrada anar a les exposicions emblemàtiques ben aviat, quan tot just s'han inaugurat, a molta gent, en general, ens agrada ser els primers en tot. Quan he anat a una exposició, a veure una obra de teatre o una pel·lícula, i ja feia temps que la cosa funcionava i he comentat a algú com m'havia agradat -o no- m'he ensopegat sovint amb un somriure de suficiència, oh, jo ja hi vaig anar fa un mes. També ens agrada poder dir a algú conegut, com, encara no has anat a veure això o allò? 

Exagero amb ironia però és aquesta una actitud habitual. Encara més, de vegades al principi, per veure determinades coses, hi ha cua i la gent té com un mèrit haver fet una hora de cua, en lloc d'esperar el dia en el qual allò ja no sigui tan actual i s'hi pugui anar amb comoditat. 

Poca gent repeteix exposicions. Jo ho faig moltes vegades amb les del Caixafòrum, per dos motius ben terrenals, són de franc si tens tarja de la Caixa i tinc l'edifici relativament a prop de casa. I quan dius que has tornat a l'exposició un parell o tres de vegades també et contemplen amb curiositat, car hi ha un esperit col·leccionista que fa seu allò del poema: pasar por todo una vez, ligero, siempre ligero... Una persona molt viatgera em va explicar una vegada que a ella i la seva parella no els agradava repetir, ja que hi havia moltes coses al món per veure. 

Un valor afegit al viatges és poder-los explicar a algú que no ha anat per allà, aquesta mostra de la nostra activitat va passar per diferents estadis, fotografies, diapositives, vídeos, facebook. Avui ja es fa difícil anar a un lloc on no hagi anat algú, la veritat. Les contemplacions de fotografies o diapositives sobre viatgets dels parents i coneguts havien arribat a ser molt feixugues en temps pretèrits. Fins i tot si no volies mostrar els records del teu viatge sempre hi havia algú que, fos per educació o per curiositat, et demanava poder contemplar les fotografies pertinents.

Tot són maneres de fer i de viure i cadascú de nosaltres creu que la seva és la correcta o l'enriquidora, vaja. Un professor d'Història de l'Art em va comentar en una ocasió que això d'anar a exposicions o museus a veure-ho tot era una mica com anar a una biblioteca i voler llegir-ne tots els llibres. Era una exageració però tenia un punt raonable, tot i que quan ets lluny de casa amb els museus, monuments i la resta passes, de grat o per força, una mica per sobre, de forma inevitable. 

Els museus tenen el component afegit de l'ambient que t'acompanya, són, de fet, zoològics de la cultura, i com els zoològics convencionals avui en podem discutir els objectius i l'oportunitat. Cada cosa té el seu moment i la seva circumstància. Certament al món hi ha molt per veure però amb els anys ja t'adones de què no ho pots veure tot i et prens la vida amb més calma, tot i que en això també hi ha grans variables i conec gent que no ha pogut viatjar de jove i als vuitanta anys té unes ànsies immenses de poder contemplar llunyanies, paisatges i obres d'art fins aleshores inabastables.

Les exposicions amb peces emblemàtiques fan una mica de trampa en publicitar-se, en general hi ha una quarta part o poc més d'obres conegudes, de pintors famosos, i s'acaba d'omplir el paquet amb un munt d'obres de gent menys coneguda o desconeguda, cosa que no vol dir que no tinguin mèrit, però les quals per elles mateixes, en els cartells i vídeos anunciadors, no aconseguirien audiències importants. 

També passa això en aquesta del Thyssen mai vist que aviat haureu vist, ben segur. I el més curiós és que les obres famoses que se'ns ofereixen ens són ja molt properes pel fet que n'hem vist un munt de reproduccions, com ara aquesta del Hopper amb la senyora llegint una nota en una cambra d'hotel, utilitzada fins i tot en cobertes de novel·les que no tenen res a veure amb el seu missatge, si és que en té, que això de les parrafades interpretatives també és una qüestió a considerar. He penjat uns quants exemples de la reproducció del quadre en cobertes de llibres diversos però he llegit que se'n poden trobar moltes més, de moment gairebé trenta. Un altre quadre de portada recurrent és aquell del caminant damunt del mar de núvols, per cert. Ai, Jordi Fornas, com t'enyorem!

De fet, creiem per un acte de fe que a l'exposició ens n'han portat l'original però ens podrien penjar unes bones còpies i seria més o menys el mateix, em temo. La qüestió de l'art, els autors, les marques i les cotitzacions és un tema espinós i sobre el qual caldria aprofundir molt més, la veritat.

Gràcies al nostre imaginari col·lectiu i a la cultureta que conforma els nostres coneixements previs, evidentment emociona contemplar un Rembrandt o un Hopper de prop, no diré que no, tot i que a mi contemplar l'estàtua d'en Manelic a Montjuïc, per diferents raons, encara m'emociona més. Això de la propaganda amb fragments estrella del conjunt també ho fa el cinema amb els tràilers, si la pel·lícula és de por el tràiler fa més por que la pel·lícula i si és de riure, el mateix. En recordo molts exemples, un dels quals el de les Mujeres al borde de un ataque de nervios, el tràiler feia riure molt pel fet que hi havien aplegat allò que feia més gràcia de tota la pel·lícula i després, al cinema, ja no reies tant perquè la resta no era tan humorística i ja et sabies els millors acudits.


6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

pintaba el Thyssen?. Veus, els quadres de Hope si m'agradaria veurel's de prop.
El que explique del trailer de Mujeres al borde de un ataque de nervios, passa amb la majoria de pel·lícules, sobretot les banals.

Júlia ha dit...

Només n'hi ha un, Francesc, però fa gràcia veure'l, això sí

Tot Barcelona ha dit...

Iré , sin duda alguna.
Gracies

gloria abras pou ha dit...

Tant a Barcelona com quan viatjo m'agrada molt anar als museus però no acostumo a dedicar-los massa temps. Prefereixo repetir l'endemà.
Hopper ha esdevingut el pintor més popular del segle XX. Les seves solituds, les seves desolacions han encaixat perfectament amb un temps i una gent que es troba reflectida en el què fa. I també hi ha el què ha influït en el món del cinema des del blanc i negre i fins els nostres dies. El seu quadre "Noctàmbuls" i en milions de còpies ha fet la volta al món. Però, realment, te'l mires i és una troballa. Quan el veig em venen ganes de seure a la barra i prendre alguna cosa. El poder de l'Art.

Júlia ha dit...

Miquel, és interessant i hi ha quadres emblemàtics i a més a més la tenim a prop

Júlia ha dit...

Glòria, efectivament és així com dius, pel que respecta a Hopper, per això sap greu la frivolització d'utilitzar-lo de forma indiscriminada a cobertes de tota mena de llibres, darrerament els quadres coneguts semblen un reclam editorial recurrent, hauríem de tornar als dissenyadors com Fornas, alguns en queden, però potser al capdavall que un teu quadre esdevingui coberta de novel·la pot voler dir que ja és un clàssic irreversible, qui sap.