15.11.16

FRANQUÍCIES POLÍTIQUES

Resultat d'imatges de dovlatov

Resultat d'imatges de la filial dovlatov

Estic llegint un llibre de Dovlatov, un autor que molta gent ja deu haver llegit si jutjo la seva difusió a partir del nombre de comentaris a l'entorn dels seus llibres que es poden trobar per la xarxa. Un altre tema és que potser, i això és un punt important a favor de l'escriptor, cadascú hi pot trobar coses diferents, en aquesta visió  del comunisme oficial en decadència.

Dovlatov va morir, amb quaranta-nou anys, el 1990, i no puc evitar sentir una certa inquietud en comprovar com l'hem anat llegint quan ja havia mort. No és l'únic cas, el fet és que de tant en tant sorgeix de les ombres un autor del qual en desconeixíem l'existència, moltes vegades també traspassat -em resulta divertit, això tan nostre del 'traspàs'- i es posa d'actualitat durant una temporada, poques coses duren sempre, ben mirat. 

També, de tant en tant, amb diferent fortuna, es recuperen autors que ja es van publicar, al menys en castellà però en alguna ocasió també en català, fa un munt d'anys, aquest va ser el cas de Sandor Marai, per mencionar el primer que em ve al cap. Un bon gruix d'autors són dels països de l'est, tot i que sovint viuen o vivien en països diversos, molts d'ells als tan criticats Estats Units, per cert.

Durant anys molta gent d'aquesta que ara mana o de la que ha manat ens van vendre la moto dels paradissos comunistes, que jo sàpiga no ens han demanat perdó ni ningú els ha dit que ens l'havien de demanar per tantes enredades, enredades gens innocents car molts d'ells havien estat per aquells verals i havien copsat el pa que s'hi donava. Solé Tura explicava, anys després d'haver amollat tota mena de coses estranyes i hiperbòliques per l'España Independiente,  com va fugir corrent d'un d'aquells països mitificats, la Romania on tants mitificats de casa anaven a estiuejar,  quan va comprovar les passes inútils que calia fer per poder comptar amb una màquina d'escriure o la constatació de l'estat policial en el qual vivia.

Tot allò que no pertanyia al discurs oficial de l'antifranquisme comunista era subvencionat per la CIA, com ara el pobre Víctor Alba. S'ha confós sovint l'antifranquisme militant generalitzat amb l'esperit democràtic,  què hi farem. Aquest sembla un tema que encara fa una mica de por i desvetlla susceptibilitats diverses, com també passa en parlar de la violència del bàndol republicà durant la guerra, o de què tot això del 1714 no va ser ben bé com ens expliquen al Born. Tothom té el seu discurs oficial i la seva biografia complexa i ho puc entendre. Un altre tema és que te'l vulguin imposar. De dogmes ja en van tenir prous amb el nacionalcatolicisme.

Dovlatov va haver de marxar del país però per sort va sobreviure a la irracionalitat, ja no eren els temps estalinistes tot i que molts aspectes en sobreviuen encara en aquesta Rússia putiniana del present. En els llibres de Dovlatov publicats per aquí, gràcies a Labreu, hi trobem molta ironia, pràcticament sarcasme, a l'entorn de la condició humana. En aquest llibre, crec que va ser el darrer que devia publicar quan era viu, es narra una mena de congrés a l'entorn de la situació de la Unió Soviètica i alguns enyorats manifesten que és el mateix el seu país que l'Amèrica on ara rauen mentre algú més lúcid li fa veure que allà, després d'un acte com el que endeguen, anirien tots a la presó o pitjor encara i que als Estats Units les coses són molt diferents, en general. 

No negaré els molts defectes dels americans però no tenen ni han tingut la culpa de tot, com canta l'havanera, i a Europa li han tret les castanyes del foc en diferents ocasions, ni que sigui fer fer-ne marrons glacés. Precisament el senyor Trump diu que ja n'hi ha prou de fer favors i potser els europeus ens haurem d'acabar espavilant amb això  tan denostat de la defensa militar.

Aquests dies més d'un savi expert d'estar per casa et deia que eren el mateix Clinton que Trump, la mateixa merda, i és que l'escatologia nostrada cada dia és més habitual, fins i tot en els programes seriosos, el cagar aflora aquí i allà sense manies, sempre m'havia negat a admetre aquesta escatologia amb la qual se'ns etiqueta i que es manifesta en la famosa figureta del pessebre, abans un personatge amagat entre la molsa i ara objecte de culte col·leccionista, però alguna cosa ancestral hi deu haver. El mal gust s'ha generalitzat a tots nivells, o això em sembla a mi.

TV3 va emetre diumenge un interessant documental a l'entorn de la trajectòria dels dos candidats, he mirat si era penjat a la xarxa però crec que no, era anterior als resultats de les votacions i crec que els dos personatges tenen molt poc a veure, la veritat. Un altre tema és que avui sembla que s'ha estès la dèria de no voler acceptar els resultats del que sigui quan aquests no responen als nostres desitjos, és el que tenen les votacions secretes. 

Quan jo treballava es votava en les assemblees pro-vagues a mà alçada i a base d'insistència i manipulació dialèctica acabava per sortir el que pretenien els dirigents sindicals, per si un cas abans de votar de forma definitiva es votava si la votació seria vinculant i sempre sortia que sí. Tampoc els que manen, per bona gent que siguin, no poden fer mai el que volen i prometen, per això, o bé canvien o bé es cremen de seguida, en conec casos, més aviat en l'àmbit municipal, és clar, a nivells més alts em temo que deu ser si fa no fa.

Dovlatov va morir abans de conèixer l'evolució del seu país però s'ho veia tot a venir. En el seu llibre més conegut, el primer publicat per aquí, La Zona, ja manifesta una idea sartriana, tot i que ho fa amb més ironia, que l'infern és la gent. Sartre, per cert, va ser d'aquella colla d'intel·lectuals marxistes que eren negacionistes pel que feia als horrors del senyor Stalin, malgrat que tenia per aquell país coneguts íntims, segons ell, no s'havia de destarotar les masses obreres, cosa que manifesta un elitisme inquietant. 

Fa anys havia escoltat opinions d'aquesta mena entre gent que havia fet algun viatget per les rússies, oh, això t'ho explico a tu però no ho diré pas a tothom, em va comentar una mestra esquerranosa, a Rosa Sensat, que aleshores era un niu de dissidents convençuts, la majoria dels quals treballaven a escoles privilegiades de la part alta de la ciutat o del CEPEC, la història del qual mereixeria una anàlisi seriosa. O ja havien emigrat vers indrets més còmodes i ambiciosos que no pas l'escola elemental, és clar. L'escola primària, tan lloada, sempre ha estat un primer graó per a la gent amb aspiracions.

A La Filial, Dovlatov ens enfronta amb tota una fauna humana que és russa però podria ser del Poble-sec. S'ha remarcat, en els comentaris sobre el llibre, el tema amorós, car el protagonista, un alter ego de l'autor, es retroba al congrés amb un antic amor, una dama excèntrica que m'ha evocat algunes noies mig hippies dels seixanta i setanta que em semblaven d'un altre planeta. 

Jo, en canvi, crec que malgrat aquesta trobada amb la xicota sembla ser l'eix central d'aquest llibre desconcertant, el fet és que la noia és una peça més d'aquest trencaclosques surrealista que conforma la nostra vida quotidiana. La coberta del llibre remarca el tema amorós, s'hi veu un amoret amb metralleta.

En aquesta trobada coincideixen exiliats de totes les tendències, fins i tot descendents de l'aristocràcia, de Kerenski, de la mateixa manera que al final de La guerra dels botons els dos líders de les baralles es retroben en un internat i es fan la mar d'amics, o, al menys, ho fan veure. S'hi pot trobar gent d'un munt de religions i ètnies, el més marginat, com sol passar, és el que no s'identifica amb cap dels grups i grupets. Les disquisicions a l'hora de firmar a favor dels empresonats mostren amb sarcasme la servitud relacionada amb el tarannà de cadascú.

Tots ens unim de grat o per força quan no ens queda més remei o l'enemic exterior és d'un gruix considerable, però qualsevol excusa és bona per marcar territori, com ho fa tota aquesta gent reunida per atzar i perquè un perill més gran els ha fet guillar. La trobada no serveix per a res, tan sols per xerrar, beure i passar l'estona reinventant els motius d'enfrontament. No sé si és pel moment que estem vivint, a tots nivells, però tot el llibre m'ha semblat un mirall estrafet de la nostra vida quotidiana i aquesta és la gràcia, la universalitat de l'ànima humana, en allò bo però també en allò sòrdid, ridícul, absurd i surrealista.

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Ens volien enganyar però una segona veu negava la utopia d'uns països de l'Est ideals. Ben aviat vàrem saber dels gúlags i, per més que la prepotent Teresa Pàmies s'hi esmercés, la meva tendència d'esquerrana cas de Pasternak ja va ser un símptoma.a no em va fer comprar-li mai la moto.
El cas de Pasternak ja va ser un símptoma.Els que manaven decidien que havies d'escriure i com, que havies de compondre i com i ar que res tenia que veureixò últim ho dic pensant en "La música del temps", esplèndida novel·la de Julian Barnes que vaig llegir l'estiu passat i que parla de la desgraciada vida de Shostakovitx, desgraciada perquè Stalin i els seus gossos es dedicaven a desgraciar-ho tot.
Sempre em va fer gràcia el comunisme de Sartre dinant cada dia a "La Coupole" i teoritzant sobre els obrers, una massa amorfa, amb qui ell no es relacionava.
Aquest comunisme europeu de cafeteria elegant va aportar més d'una bona idea però està clar que poc o res tenia que veure amb el cruel dia a dia que es vivia darrere del teló d'acer.
De molt jove, un amic em va dir. Glòria, ni dictadura del proleteriat ni cap mena de dictadura. És allò que s'ha dit ja molt, el què més s'assembla a una dictadura de dretes és una d'esquerres i, en molts casos, pot ser pitjor i tot.

Júlia ha dit...

Glòria, una curiositat és que a Pla no li van voler donar el Premi d'Honor per motius polítics i en el cas de la Pàmies ningú no va protestar i això que hi hauria moltes coses a comentar per l'altra banda i literàriament tampoc no era res excepcional, segons la meva opinió. De tot allò d'anar de vacances a Can Ceausescu ningú no se n'ha excusat. Avui els temps han canviat però si no fos així encara ens tornarien a dir que a gent com Dovlatov els pagava la CIA. Hi ha moltes anècdotes lamentables sobre el tema fins que no es va poder dissimular la realitat i tanta gent a sou de l'enemic ja era impossible. El que em sobta és que pocs han reconegut les relliscades.

Oliva ha dit...

...QUINS RECORDS,"ENS CONSTITUIM AN ASAMBLEA PERMANENT"...I ALLO DE LA MA ALÇADA,QUIN TIMO¡¡¡..."LE MONDE",COM DIARI DE CAPSALERA...I EL "SASTRE"VENEN DISIDENTS...I EL "PARTIT"COM UNICA VERITAT.
SORT QUE A CASA SEMPRE HAN VAN DIR "N'ET FIES DEL PEIXET EN SUC",ERAN UNA MIQUETA LLIBERTARIS,I JO VAIG SER UNA FILLA OBEDIENT.

Júlia ha dit...

Oliva, el PSUC de la meva joventut tenia molts valors que res tenien a veure amb el seu passat i va saber aplegat gent molt diversa, malauradament aquella 'primavera de Praga' va durar poc, fins i tot recordo que Montserrat Roig, que n'havia estat militant convençuda va escriure un article titolat 'Quan presumien de PSUC', es pensava que l'antic comunisme evolucionaria vers tota una altra cosa, tot i que un company de feina m'havia advertit del fet que el tema ideològic comunista era fàcil que derivés vers l'estalinisme ni que fos un estalinisme aigualit. Però potser això passa amb tot, que en un lloc o partit hi hagi gent que aprecies no vol dir res més sinó que aquella gent és vàlida, no pas el grup en el qual militen o que representen, cada vegada miro més les persones de forma individual, la resta és accidental i pot respondre a molts motius.