13.11.16

LITERATURA DE SANG I FETGE

Resultat d'imatges de novela negra

Fa anys, de petita i adolescent, anava a l'estiu, amb els meus pares i el meu germanet, a passar uns dies, per sort eren pocs, al lloc on vivia un meu oncle capellà. En els darrers anys de vida activa s'estava a Girona, a la parròquia de Sant Fèlix. L'habitatge i el despatx parroquial ja han estat enderrocats fa temps per potenciar la visió turística de l'església i el seu conjunt, una llàstima, car tot és història i els afegitons són també part de tot plegat.

Aquells pocs dies se'n feien llargs i feixucs, una altra cosa havia estat quan l'oncle era rector en algun poble, la vida als pobles, per als infants, és més lliure i distreta. Girona, a l'estiu, és un forn. Aleshores, a més a més de forn, a causa de la gran contaminació que baixava pels rius, era una ciutat pudenta a partir del vespre. 

Una distracció  a l'abast era la lectura, però aleshores no teníem tants llibres com ara i quan acabava els més distrets jo anava arreplegant tot allò que trobava per les lleixes de la rectoria. En una ocasió em vaig ensopegar amb unes narracions morals una mica tètriques. En un d'aquells contes exemplars s'explicava la història d'una noia malalta que llegia novel·les naturalistes i a la qual havien trobat morta al llit amb un d'aquells llibres entre les mans. El narrador reblava el clau comentant que la pobra noieta havia mort llegint allò, escenes gairebé obscenes, miserables, m'imagino que el fragment reproduït devia pertànyer a algun llibre de Zola.

En la pel·lícula que comentava ahir, una dona del poble li pregunta a l'escriptor per què no escriu cosas lindas. Tot plegat pot portar-nos a reflexions diverses sobre literatures i realismes espinosos i avui m'ha vingut al cap tot això ja que m'he despertat de matinada, per casualitat, i en posar la ràdio, com acostumo a fer en aquestes ocasions de noctambulisme involuntari, m'he ensopegat amb un programa sobre novel·la negra en el qual han llegit unes narracions que es veu que formaven part d'un concurs que organitza el programa. Eren horroroses, violentes i amb tant de sang i fetge que gairebé vessava pels auriculars. He pensat: mira que si m'agafa un atac de cor i em moro escoltant això. Podia tancar la ràdio o canviar d'emissora, evidentment, però el gènere té una atracció fatal que no és fàcil de defugir.

L'excés de novel·la negra ja resulta inquietant, la veritat. N'hi ha hagut des de fa anys, més aviat era novel·la d'enjòlit, una paraula que es va reinventar per evitar allò del suspense i que em temo que no ha fet la fortuna que mereixia. Però com ha passat amb el tema sexual, la violència literària i cinematogràfica ha anat a més de forma progressiva i angoixant. Les setmanes negres surten com els bolets i aviat a tots els barris, pobles i poblets hi haurà més setmanes d'aquest tipus que no pas fires medievals.

Hi ha escriptors que defensen la violència literària explícita i que fins i tot critiquen els qui no gosen ser contundents en les seves descripcions dels fets més repugnants. Pel que fa a la televisió, un gran nombre de sèries de tota mena, bones, dolentes o mediocres, i aquests telefilms de tarda de cap de setmana, tenen crims pel mig. Així que és ben possible que la Parca ens arreplegui en qualsevol moment, a casa, a l'hospital o a la residència d'avis, llegint o mirant crims diversos i violències a dojo, què hi farem.


7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

molta i no tota bona, hi ha un empatx de novel·la negra, una definició una mica 'sui generis', és novel·la i punt, com quan diuen novel·les d'aventures o rosa, es la manía d'etiquetar-ho tot. La novel·la negra deu ser el que abans en deiem novel·les policíaques, que no deixàven de ser novel·les.
Quan a la violencia, cal saber descriu-re-la com feia per exemple Truman Capote o Bolaño, ve a ser com la diferència entre erotisme i pornografia, és purament una qüestió d'estètica.

Júlia ha dit...

A mi m'agradava però ara crec que hi ha una saturació, així com de 'setmanes negres de Totarreu de Dalt', a veure si serà com la bombolla immobiliària...

Júlia ha dit...

Francesc, ni Bolaño ni Capote són sants de la meva devoció, tot són gustos...

Olga Xirinacs ha dit...

Tens raó, se n'ha fet un abús. Aquí, sempre a remolc dels altres, des del temps de les traduccions memorables de La Cua de Palla. Però aquelles eren bones obres i no poas del país. El mal ha estat quan els nostres autors les han volgut emular: una gran collita desigual, deixada, entatxonada d'una mica de tot per resultar 'moderns'.
En fi, no cal fugir dels poderosos nòrdics, però triats, això sí. I n'hi ha de franceses i alguna d'italiana amb prou grapa i fondària.

Helena Bonals ha dit...

No fa falta que sigui novel·la negra, la de denúncia a vegades no la puc suportar encara que vulgui saber-ne el final. Per exemple, Abans que el teu record torni cendra de Maria Escalas, que trobo genial.

La bona literatura, la que mossega segons Kafka, i la que sorprèn i pertorba segons Oscar Wilde.

Júlia ha dit...

Olga, és que La Cua de Palla era una col·lecció emblemàtica que aplegava una gran diversitat i molt ben presentada, malauradament, que ja és curiós, en la seva època no va tenir la sortida que mereixia. Avui no diré que no es publiquin bons llibres d'aquest gènere, però hi ha un excés abussiu de producció, tan sols cal veure els espais que moltes llibreries li dediquen, molt més gran que no pas el de les novel·les 'convencionals', em preocupa no tan sols literàriament sinó pel que diu sobre el nostre temps, que caldria analitzar a fons. I també em preocupa la descripció de la violència, passa el mateix en el cinema, sembla que per cridar l'atenció i vendre s'ha d'optar pel mal gust i l'exageració morbosa, al menys així m'ho sembla.

Júlia ha dit...

Helena, es pot escriure bona literatura en qualsevol tipus de gènere, fins i tot diré que alguns llibres que em semblen desagradables i que no he pogut continuar llegint, per això que dic abans de l'excés morbós, estan ben escrits, són coses diferents. No conec el que menciones, ja el buscaré.