1.11.16

PANELLETS, TENORIOS, CASTANYES I CARBASSES

Resultat d'imatges de PANELLETS



Ja ha arribat el dia de Tots Sants i les capes i els mocadors grans encara no han acabat de sortir de l'armari, en sentit literal. Les notícies televisives, aquests dies, ens piconen amb un munt d'informacions numèriques sobre les tones de panellets que es consumiran, aquestes notícies amables alternen als telediaris amb galdoses informacions sobre temes polítics i desastres naturals o guerres persistents. Tot em sembla surrealista, des que envelleixo.

Ens donen xifres que no podem comprovar, és clar, però sembla avui que tot sigui més creible si ens amollen un munt de números, els números tenen una mena de màgia que els fa seriosos tot i que deu ser molt fàcil fer-nos passar bou per bèstia grossa, amb això d'unes estadístiques que ens creiem per fe. Si tan sols ens diguessin que s'han venut molts panellets, més que l'any passat, ens semblaria hores d'ara que la informació és casolana i poc eficaç. Si és que saber quants panellets es venen i es mengen té algun sentit.

El panellet era un bé escàs durant la meva infantesa. Crec que no en vaig menjar fins que vaig arribar a l'adolescència, l'ametlla era cara i a casa deien que pesaven molt i que representaven una despesa prescindible. La menja més festera eren les galetes, a Can Montes en venien a molts preus i els dissabtes i vigílies de festa, en aquell entranyable establiment que feia una olor excitant i deliciosa, hi havia cua per comprar-ne. Les galetes Montes es trobaven a molts llocs remots, a les botigues antigues dels pobles petits acostumava a haver-hi uns pots de vidre amb galetes que provenien del carrer Manso, amb denominació d'origen i tot. 

Les galetes i d'altres menges relativament barates eren titllades per la gent fina d'afartapobres, però avui fins i tot les menges d'afartapobres han pres dimensions esotèriques. Quan es van començar a posar de moda les pizzes el meu pare deia sovint que allò era un menjar d'afartapobres, els menjars d'aquest tipus consistien en aplegar fato econòmic, pa o patates, i posar-hi poca cosa més. Quan un aliment s'abarateix passa a ser considerat de poca categoria, vegis el que ha passat amb els ous, de ser un luxe van passar gairebé a ser dolents per la salut. Però aleshores algú reinventa el producte i li dóna una nova dimensió gastronòmica, què hi farem.

A casa teníem un antic llibre de cuina, una edició atrotinada i històrica de Carmencita, la buena cocinera, que havia estat propietat d'una besàvia que havia fet de minyona a cases bones. La meva mare em feia buscar allà receptes assequibles però així que la recepta comportava més d'un parell d'ous ja la bandejàvem de les nostres possibilitats. Per la ràdio van emetre durant un temps un programa que crec que es deia la señora diez por ciento en el qual s'explicaven receptes econòmiques i es donaven consells sobre reciclatges de restes, l'escoltàvem gairebé sempre i en recordo dos productes derivats d'aquells consells, unes rosquilles força bones i una melmelada horrible feta a base d'escurar el que quedava en les tallades de meló consumides a casa.
Resultat d'imatges de carmencita la buena cocinera
Els panellets per una banda s'han sofisticat i per l'altra han passat a ser una mena de treball escolar de temporada, avui és un clàssic fer panellets a l'escola. Aquests dies un periodista suposadament cultural ironitzava al diari sobre el tema i sobre la competència que pot fer l'escola al gremi de pastissers. L'article era divertit però alguns comentaris d'aquests que la gent penja evidenciaven mal rotllo, ja que avui de sentit de l'humor en queda poquet o potser és que jo no connecto amb l'humor del present. També es fan panellets a casa, al súper fins i tot t'ho venen tot a punt, mesurat i en carmanyoletes de plàstic, tens poca feina. Malgrat el parer generalitzat dels experts, a mi m'agraden més els panellets que porten una mica de patata, tanta ametlla em resulta molt feixuga de digerir.

Jo crec que en aquest món d'abundàncies disbauxades avui hi cap tot, panellets comprats a la pastisseria, panellets comprats al súper, panellets fets a casa i panellets escolars, de la mateixa manera que el Hallowween s'ha afegit a una castanyada frivolitzada i festiva, de la qual, això sí, s'ha bandejat el res de les tres parts del rosari canòniques de temps pretèrits. El dia de Difunts ha quedat abduït per la festa de Tots Sants i les anades als cementiris han revifat. Els cementiris ja no són el que havien estat, s'hi fan visites comentades, concerts de música, de tot i més, vaja. Fins i to s'hi va de nit, que ja és gros. És clar que tot això es fa de forma gregària, una altra cosa seria allò de passar una nit sol per allà, com en aquelles juguesques antigues de les quals s'havien derivat rondalles terribles sobre gent que es moria de por a causa de la seva fatxenderia irresponsable.
Resultat d'imatges de El monte de las ánimas
Els contes de por ara semblen poc pedagògics i és que fer por a les criatures és de mal gust, la veritat. Un dels contes de por i de Tot Sants que m'ha impressionat més sempre és el del Monte de las ánimas de Bécquer. De petita el vaig escoltar per la ràdio i em va impressionar molt, sobretot la veu del mort que anava mormolant: Beatriz, Beatriz... Era un afegitó radiofònic, en el text original no és ben bé així. En una ocasió, a l'escola, l'estava llegint a un grup de sisè, d'això fa molts anys. Hi havia un silenci sepulcral, cosa poc habitual, la veritat. Algú va trucar a la porta de l'aula i els alumnes es van espantar i van començar a cridar, es veu que l'argument els havia fet efecte. 

Les Castanyades d'abans eren molt austeres. Menjàvem quatre castanyes cuites a casa, en aquelles paelles foradades imprescindibles i durant alguns anys de la meva infantesa havíem resat alguna cosa, mai les tres parts del rosari però potser una sí, i més endavant uns parenostres escadussers per acabar eliminant el tema religiós, avorridíssim,  de la celebració. De joveneta la Castanyada ja va passar a ser més festiva, al centre parroquial es feien representacions divertides i en acabar es menjaven castanyes i moniatos, acompanyats d'una copeta de moscatell. Més endavant es van incorporar els panellets al conjunt i fins i tot es va canviar la celebració per anades al teatre amb ressopò noctàmbul.
Jose zorrilla.jpg
També el Tenorio ha mig desaparegut del context. Va passar a ser, durant dècades, preceptiu d'aquesta època i encara me'n pregunto el motiu. Fa uns dies comentava que alguns escriptors admetien que els èxits i els premis els arribaven per allò que menys els agradava i crec que aquest va ser el cas, Zorrilla en devia estar meravellat. El Tenorio va generar divertides paròdies, gairebé tothom se'n sabia fragments impagables i encara sura en l'imaginari col·lectiu. És una obra delirant i absurda. 

Resultat d'imatges de Don Juan tenorio alady mary santpere
Zorrilla va ser tot un personatge, mereixeria una sèrie de televisió o una bona pel·lícula, expliquen que volia que el seu pare li fes cas i això no ho va aconseguir malgrat els seus èxits, però tampoc no és gens estrany considerant la vida que va fer, es pensa que tenia un punt de bogeria, qui sap. Amb Barcelona va tenir molta relació, quan era per aquí assistia a tertúlies sorolloses i divertides, se l'apreciava força. Hi ha molts don Juans a la literatura, al teatre, però a nivell popular cap d'ells no ha estat tan reconegut, representat, imitat, parodiat i fins i tot ridiculitzat, com el de Zorrilla.

Els joves d'avui, quan siguin vells, recordaran els panellets de l'escola, el Marrameu torra castanyes, els Halloweens amb els amics i amiguetes. Les modes hauran canviat i els semblarà, com a nosaltres, que allò que ells feien era antic, ancestral, que s'havia fet tota la vida i que com n'eren, de bonics, aquells temps que ja s'hauran perdut entre el perfum dels dies i la nostàlgia inevitable, lligada a l'envelliment irreversible i al fet, ai, de què la infantesa i la joventut tan sols passen una vegada pel nostre costat, al menys de forma evident i seriosa. 
Resultat d'imatges de HALLOWEEN CARBASSES
Per Tots Sants, ara que també fem el Halloween, ens haurien de passar cada any, per la tele, en lloc del Tenorio, l'ET, en aquella pel·lícula el Halloween pren una dimensió galàctica i simbòlica, segur que molts seriosos pares i mares d'ara la tenen molt present. Jo recordo la cua que vaig fer amb els meus fills petits, a l'enyorat cinema Urgell, fins i tot crec que hi havia algú que venia ninotets a la porta, reproduccions del protagonista. Les carbasses maldestres ja s'han convertit en una icona, com els Papes Noels vermells i blancs. 

No cal estripar-nos les vestimentes, el món és com és, fins i tot divertit de tant en tant. Les carbasses, no fa tant de temps, havien desaparegut gairebé del context comercial del gremi de verduleres i avui han retornat amb força i convicció, s'han  incorporat a les nostres taules i formen part, ja, de nous imaginaris infantils, més enllà d'aquella de la Ventafocs, que esdevenia carrossa de luxe o de les retòriques carbasses que es lliuraven als pretendents refusats i als alumnes suspesos. Tots Sants havia estat festa de precepte i s'havia d'anar a missa, poca broma. O tempora, o mores, com deia, o diuen que deia, Ciceró.

16 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Las galletas Montes estaban radicadas frente el ambulatorio José Maluquer, en la calle Manso.
Hoy es sede de un instituto alemán.
Iba a comprar a su tienda las galletas rotas, especialmente las "Marías", porque salían a la cuarta parte del precio de las "enteras".
Por no más de dos pesetas, sino recuerdo mal, te podías llevar una paperina de aquellas grandes de galletas, y mientras te las ponían, podías ir metiendote al bolsillo las que te cupieran, siempre y cuando las dependientas no se dieran cuenta.
Recuerdo un mostrador de madera, que abarcaba en forma de cuadrado sin uno de los lados, toda la tienda. Y allí, en cajones cuadrados y encima de lo que era el mostrador, cantidad de variedades de galletas.
Creo que las probé todas.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, ja no hi ha ni l'institut alemany, també ha marxat, tot canvia.

Recordo una dependenta que feia pensar en una de les fades de la Bella Dorment, li deiem la fada Primavera, i un senyor gran que feia pinta de Carlos Gardel.

Según la economía del momento comprábamos de las baratas o de las más 'caras', con más surtido, más chocolate y más envoltorio.

Durant un temps cada dissabte m'enviaven a comprar-ne, amb el meu germanet o alguna amigueta.
Travessar el Paralelo era una aventura.

Qué tiempos.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Carmencita o la buena cocinera, el tenia la mare i deu voltar per casa, dins d'alguna caixa que tinc plena de llibres. Panellets: Algu ho hauria de dir, els panellets són inmenjables, sort n'hi ha del moscatell, i si almenys hin posessin una mica de patata que els fes més comestibles, a banda que es un atracament a mà armada, 12 panellets que vaig comprar em varen costar 9 euros, i porten el que porten i la relativa feina que hi ha a fer-los. Un atracament que ni els de la Gürtel. AH! I DELS 12 ENCARA EN VAREN SOBRAR UN PARELL...
Les castanyes estaven bonissimes, clar que eren cuites a casa del de la fruita de Plassa, amb foc de veritat no com aquestes que mal couen adolescents plens de grans amb quatre fustotes, per pagar-se el viatge de fin de curs a costa del nostre estomac i butxaca.

Oliva ha dit...

EL P.N.,TENIEM UNA FABRICA DE GALETES QUE VENIEN A MOLT BON PREU LES QUE N'ESTAVAN PROU FINES,"SURTIDOS"EN DEIEN,NO RECORDO EL NOM...PERO EL PANELETS SEMPRE ERAN CASOLANS...ARA REUNEIXO ELS NETS A LA CUINA I APA A SEGUIR LA TRADICIO...AQUEST ANY NO HA POGUT SER,EN TINC UN EL HOSPITAL,RE GREU,PERO N'ESTEM D'HUMOR,N'ALTAR A ELS MORTS HEM FET,I HO TROBO A FALTAR.

Júlia ha dit...

Francesc, se n'han fet un munt d'edicions i crec que continuen, en l'exemplar que menciono encara mesuren en 'quartillos', els panellets han de ser cars, pesen molt, però els pastissers també aprofiten l'ocasió, sobre les castanyes paga la pena comprar-les on saps que les fan bé, això dels adolescents torrant castanyes recollint peles és una altra moda del nostre temps.

Júlia ha dit...

Oliva, espero que tot millori i t'animis, doncs, jo també n'he fet a casa molts anys però enguany els he comprat, total, en menjo poquets.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

M'encantaven els 'Tenorios'! el que més m'agradava de joveneta: quan apareixia el fantasma del pare i enviava don Joan a l'infern!

Unknown ha dit...

Els meus pares eren treballadors i, per tant, obligats a ser austers. Sempre deien, i jo penso igual, que d'esdevenir rics per la loteria, per exemple, no canviarien gaire els nostres hàbits perquè , gràcies a la imaginació de la mare per l'economia domèstica portada amb dignitat, ni per Nadal faltaven torrons i neules ni per Tots Sants els panellets.Molts dies abans ja havíem començat a menjar castanyes i moniatos. Era un plaer arribar a casa i fer aquells berenars tan suculents propis només d'un temps determinat.
El "Tenorio" tot i no estar ben valorat com a obra literària, a mi m'agradava força i la versió en òpera de Mozart, que no és la de Zorrilla, és un premi pels sentits.
"O tempores o mores"és una frase escrita per Ciceró a "Les Catilinàries" de la que molta gent del meu temps i jo mateixa n'hem traduït fragments. Temps gloriosos on aprenent llatí fèiem una valuosa base per aprendre'n d'altres incloses les nostres.

Júlia ha dit...

Teresa, però gràcies a la intervenció de donya Inés acaba al cel, que ja és gros i apoteòsic, he, he. De fet l'obra té alguna cosa especial i per això s'ha fet tan popular.

Júlia ha dit...

Glòria, a casa deien 'la mejor lotería es el trabajo y la economía'...

El Tenorio té el seu encant però mirat sense nostàlgia l'argument és força surrealista, recordo que en aquell llibre de 'El español y los siete pecados capitales', en parlar de la luxúria l'autor feia molta broma amb passatges de l'obra, hi ha d'altres versions del tema però la de Zorrilla va esdevenir absolutament popular i tipica de la diada.

Una llàstima bandejar el llatí, per sort quan vaig fer Humanitats a la UOC vaig tornar-a fer-ne una mica i no em faria res tornar-hi. Recordo que quan fèiem tercer de batxillerat algú, a la classe de mates, va comentar al profe que les mates sí que servien i que el llatí no servia per a res i ens va endegar una 'filípica' molt interessant i una bona bronca per dir aquella mena de bestieses, malauradament es va reduir molt l'ensenyament del grec i el llatí a nivell 'generalista'.

Unknown ha dit...

És un trist pensament dir que les mates són més útils que el llatí. He fet moltes mates que no he emprat i, en canvi, el llatí el trobo quan parlo i llegeixo i ambdues matèries m'han servit per aprendre a pensar.
Cap Don Juan, a la península, tindria mai l'èxit ben merescut que té el de Zorrilla. Versos de bon entendre quan estan ben dits, ocurrents per demès i aquesta caiguda de la noia puríssima en braços del gran seductor.

Vaig llegir el "Don Juan" del Doctor Marañón on, no sé si l'has llegit, apuntava la interessant teoria de que el Tenorio és un homosexual reprimit. Va darrere d'una dona i d'una altra sense assolir cap estabilitat emocional. Vaig conèixer un paio que era així i, sense conèixer la teoria de Marañón, tothom deia que seduïa dones per distreure's dels homes.

Júlia ha dit...

Glòria, fa anys es va estendre aquesta absurda opinió sobre la inutilitat del llatí, fins i tot en sectors lligats a l'ensenyament, que ja és gros, així ens va.

El de Zorrilla alguna gràcia té quan ha estat tan acceptat pel públic, evidentment.

Sí que conec el text de Marañón, fa anys el vaig llegir, aquesta és una teoria força versemblant, Marañón està avui també una mica oblidat quan té textos imprescindibles i biografies molt acurades i innovadores. Jo també he conegut algun personatge com el que comentes, és molt possible que sigui com opina Marañón.

Olga Xirinacs ha dit...

Cert, del Tenorio ara ni se'n sent parlar. N'he conservat un parell de frases que faig servir: "una llamada postrera / ha sonado en la escalera"; i :"cuan gritan esos malditos, / pero mal rayo me parta,/ si en terminando esta carta / no pagan caros sus gritos."
Totes dues són quotidianes, per quan truquen a casa i pels crits que fa la gent al carrer. No els puc fer pagar els crits, és clar, però els maleeixo.
Pel que fa als panellets, me'n confesso addicta, sense penediment.
Una abraçada, Júlia, bonica.

Júlia ha dit...

Aquesta frase, Olga, era recurrent a la meva família quan algú feia soroll al carrer, per exemple, he, he.

Ara si la dius molt de jovent no sap de què va.

Però he de dir que amb el temps m'he adonat de què frases d'aquest tipus que deien a casa també pertanyien a obres de teatre o sarsueles, algunes coses havien quedat ja com a dites o refranys, gairebé, com ara allò de semblar 'els de Calatorao', quan anàvem molta gent junta.

També en entrar a casa repetíem de vegades allò de 'Hosteria del Laurel?'

Una abraçada igualment, Olga, bona nit i bons panellets tot i que aviat haurem d'anar darrere els torrons i les neules.

Anònim ha dit...

No et pots imaginar la quantitat d'hores de migdiades avorrides que em vaig passar fullejant un exemplar idèntic del Carmencita o la buena cocinera. Quins temps. De petita, al poble, gairebé tothom es feia els panellets perquè, tret del sucre, tenien els ingredients de casa (ametlles, pataca..). A casa nostra, no, el meu pare era miner i encara anavem més estrets que els de pagès. Per sort jo en rascava algun a casa d'alguna amiga. Àngels Guil

Júlia ha dit...

Quan jo era petita, a Barcelona, no havia tastat els panellets, eren cars i pesaven molt, amb la mica de bonança econòmica dels seixanta ja en compràvem algun, després també n'havia fet, amb la meva filla i a l'escola, és clar que tampoc sortien barats si hi posaves pinyons, no és que m'agradin gaire, menjant-ne dos o tres ja en tinc prou, de fet.