23.11.16

PETITES SORPRESES LITERÀRIES

Ardicia 24: 'La maestra', de la italiana Clarice Tartufari. Ya en librerías. ardiciaeditorial.es/libros/2096/

Resultat d'imatges de clarice tartufari

Maddalena, che aveva per solito l'aria abbattuta di chi lavora troppo e di chi è costretto a lottare continuamente colle esigenze della vita, in quel giorno mostravasi animata e s'indovinava a prima giunta che la buona donna era felice.

Difatto Ginevra, la sua unica e adorata figliuola, era stata ammessa come alunna nella scuola normale, donde sarebbe uscita maestra dopo tre anni.


Fent el volt per la llibreria Laie, després d'esmorzar amb la meva amiga també escriptora, Montserrat Galícia, i mentre ella em comentava la tirada que té vers autores italianes, ens vam ensopegar amb aquest llibret breu, escrit per una autora de la qual no en sabíem res. Per motius obvis tinc curiositat pel tema educatiu lligat, sobretot, a les beceroles i als primers nivells escolars. La meva professió i l'educació, en general, han patit de moltes lloances asurdes i de molts intervencionismes polítics letals. La visió que la televisió i el cinema ens dóna de l'educació acostuma a ser discutible. 

En general, en les sèries educatives es té tendència a mostrar la secundària, on les hormones juvenils es troben en ebullició i que propicien historietes paral·leles novel·lables. Ja sé que hi ha gent que sent devoció pel Merlí però a mi no em fa gens el pes aquesta sèrie, per molts motius, i ja no me la miro mai. El cinema francès potser és l'únic que ha entomat el tema, en alguna ocasió, de forma realista i convincent.

La maestra, que en el títol original italià no porta article, és una novel·leta breu, publicada a principis de segle. La seva autora, Clarice Tartufari, pertanyia a una família benestant, es va quedar orfe de petita però va rebre una educació remarcable, considerant l'època, tot i que a domicili, com era habitual, sobretot per a les noies de casa bona. Tartufari és el cognom del marit, ella es deia Gouzy i així se la pot trobar en algunes referències actuals. Malgrat la situació de les dones, que queda molt ben reflectida en aquesta novel·leta, va aconseguir publicar i tenir un cert èxit, alguns intel·lectuals de l'època la consideraven superior a Grazia Deledda, qui va rebre el Nobel el 1926. 

La protagonista de la narració pertany a una classe social humil, la família, sobretot la mare, s'anima a fer-la estudiar quan la professora de la noieta li diu que és molt intel·ligent. I, què podia estudiar una noia, aleshores? El destí de les dones conques, educades i sense recursos de l'època era ser mestres o institutrius. Allò que semblava ser un ascensor social acaba per ser una condemna, condiciona la vida de la noia, l'enfronta a assetjaments sexuals, la fa caure en el parany de l'amor romàntic, i, al capdavall, té sort de poder-se aferrar a un matrimoni convencional tot i que el llibre, en lloc d'acabar com una novel·leta exemplar de Folch i Torras, ens deixa un pòsit amarg. 

No hi ha felicitat completa i, per a les dones, saber massa i voler ser independents és tot un risc, encara més si són boniques, és clar. La mestra lletja, amargada i conca, ha estat un altre tòpic habitual durant dècades. I en aquest paquet hi incloc les mestres que eren monges, fa poc algú em generalitzava la qüestió sobre les monges educadores dient-me que totes eren unes amargades i vaig comentar que hi havia de tot, com entre les mestresses de casa o les artistes de cabaret.

Des del present, la lectura d'aquest relat pot semblar-nos resignat, poc feminista. En clau més alegre és una mica allò que Monserdà defensava a La fabricanta: no hi ha res com la llar i una dona, per emprenedora que sigui, ha de tornar-hi quan cal. El llbre ens ofereix un panorama decebedor sobre l'època sense arribar a carregar les tintes de forma tremendista, més aviat et va immergint en una mena de tristor irreversible. M'ha evocat llibres molt nostres com ara Els sots feréstecs o Laura a la ciutat dels Sants. El món mediocre i miserable no accepta de bon grat els canvis, els éssers brillants, els reptes, per mínims que siguin. A la protagonista de La Regenta li munten un sidral quan saben que escriu poemes... a la Mare de Déu.

La mestra de la novel·la fa el més intel·ligent per sobreviure, acceptar la vida com és, adaptar-se. No serà feliç del tot però viurà tranquil·la i per a la seva filla desitjarà també un convencionalisme que no faci volar coloms. Avui la situació de la dona sembla molt diferent a aquesta que ens mostra el llibre, afortunadament tot ha canviat però tampoc els ascensors socials no estan tan lligats com es pensava als estudis, als esforços personals. I per a tot fan falta coneguts i saludats, en la majoria de casos. 

Clarice Tartufari va publicar força, va escriure  teatre, res no es troba al nostre abast, de moment, si no és per internet i en italià, tan sols aquest llibre, el primer que va escriure en prosa, fins aleshores havia escrit poemes. Ja és rellevant que es pugués dedicar a la literatura, ni que fos amb el cognom del marit com escut. En ocasions, quan es parla o s'escriu d'aquestes dones del passat, escriptores, pintores, es remarca en excés el fet de què eren privilegiades, de classe benestant. Com si els homes importants d'aquella època i, en part, de l'actual, no pertanyessin a classes afavorides. M'he trobat amb això en el cas de la pintora Lluïsa Vidal, aquests dies reivindicada, en més d'un text s'incideix en aquest tema de la bona família, amb una mala intenció subliminal que no trobo en textos referents a Casas, a Picasso, a qui sigui. 

El planter d'autores italianes d'abans i d'ara és impressionant. L'època de l'autora és una època de conflictes, de canvis. Per sort per a ella va morir abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. En general, fossin de casa molt bona, mig bona o una mica bona, ja és un miracle que tantes dones puguessin surar en aquell món castrador, enmig dels parts nombrosos, de la mort i malalties de les criatures petites i de la cura de la llar i de la gent gran, i això ni que tinguessin minyones. 

Aquesta mestra, per cert, ha d'acabar fent de minyona i això acabarà d'esberlar les seves seguretats en ensopegar-se amb un d'aquests senyors de bon veure que no eren dolents del tot, que escalfaven les cadires dels cafès i dels casinos, els llits dels bordells, i que en el fons aspiraven, com aquest Rodolfo, a fer un bon matrimoni de conveniència amb una hereva amb possibles. La Mestra ens acosta a aquest rerefons de la petita història domèstica, sense concessions i d'una forma planera i directa. Potser no és un gran llibre, tot i que això és opinable, però té l'interès afegit de mostrar-nos com eren les coses en un temps llunyà, però no tant com sembla, si considerem com està el món, a nivell general.

7 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Interessant aquest post d'avui, per totes les condicions que s'hi donen: dona, escriptora, història de la mestra, situació social...
Això que dius, d'anar a fer feines, jo ho vaig tenir 'in mente' en la meva joventut. Ens havien inculcat tant la humilitat, les monges, que jo no tenia cap aspiració i em pensava que aniria a fer feines...Ens feien llegir "La humilitat", de st. Francesc de Sales, etc. i acabaves com un drap, realment.
Ben lluny del "Camino", de l'Opus, on deia "A quien pueda ser caudillo no le perdonamos que no lo sea". ¿Veus? El culte a l'ambició.
Una abraçada, Júlia, en nit borrascosa.

Júlia ha dit...

Olga, al 'Camino' també deia una cosa com ara: ¿tú, adocenarte? ¿tú, del montón, si has nacido para caudillo? És clar que això anava pels nois i encara pels de casa bona tot i que si algú era molt brillant i una mica pobre també miraven d'abduir-lo.

Vam sobreviure a aquella educació i per això m'estranya quan la gent creu que portar els fills a una determinada escola assegura algun futur, ni que sigui ideològic, no se sap mai com poden anar les coses.

Una abraçada igualment, per aqui semblava que en cauria una de més grossa però de moment la tempesta ha estat breu.

Júlia ha dit...

Vaig treballar vuit anys en un despatx i en els darrers anys que hi treballava, mentre als vespres feia magisteri, molts caps eren de l'Opus o propers a l'Opus o a alguna cosa semblant però també hi havia joves ambiciosos que es deixaven seduir molt a gust em tal de fer fortuna, he, he. Encara queden moltes novel·les per escriure.

gloria abras pou ha dit...

És que ser de "bona família" potser era més important per una dona en aquells temps i, fins i tot, ara. Altrament ni acabaven la primària i de seguida rentaven roba i plats, fregaven terres. Una sortida era aprendre a cosir però, en definitiva, la solució era el casament amb un xicot bo, treballador i estalviador. Ell sortiria a treballar i ella ho faria a casa.
En casi si has nascut a palau, tens servei, reps un bon ensenyament, també trobes inconvenients perquè ser dona és de per sí mateix un bon inconvenient però tens el temps pagat per si vols escriure, pintar o practicar quina sigui de les Arts.
No sabem què hauria estat, per exemple, de Ramon Cases amb el mateix talent però sense una mamà que l'enviés a estudiar a París, ni de Dalí fill d'un notari, ni de Picassom fill de pintor i professor de Belles Arts...

Júlia ha dit...

Glòria, la família té molt de pes, ara el mateix tot i que no estigui tan lligat a la qüestió econòmica, amb el mateix nivell econòmic hi ha gent que prioritza els estudis dels fills i filles i qui no ho fa, també vaig conèixer gent amb carrera que a les noies no les feia estudiar o, a tot estirar, magisteri o infermeria. Però això també comptava per als homes pobres, de petits ja anaven a treballar i el pes d'haver de mantenir una família, sovint nombrosa, amb un únic sou, tenia moltes servituds. El meu pare que feia més hores que un ventilador i gairebé no dormia crec que si hagués pogut comptar amb l'alternativa de quedar-se a casa fregant potser ho hauria triat, no ni havia opcions per a res, fa anys.

L'exemple literari que poso, el de La Regenta, és ben gràfic, és d'una classe mitjana tirant a alta i posen el crit al cel en veure que escriu poemes a la Mare de Déu.

La familia condiciona molt i no solament pel que fa a l'economia, el caràcter, el tarannà, la bondat, pesen molt. I això ho determina l'atzar.

A casa meva vaig sentir sovint allò de 'si podem fer estudiar un dels dos que sigui el nen'. Per sort les coses han canviat força.

Del que em queixo és de què quan es parla de dones que van reeixir s'insisteix sovint molt més en el seu origen cultural i econòmic que no pas quan es parla d'homes, quan sovint també els qui reeixien, fins i tot passa avui, eren 'de bona família', i no tan sols compta això pel que fa als diners sinó també pel que fa a les relacions, que de vegades valen mésque els dinerons.

gloria abras pou ha dit...

És ben be així, Júlia. El meu pare i els seus dos germans varen anar a La Salle mentre la meva tia, germana també d'ells, va aprendre a fer la feina de la casa i el Corte y Confección Sistema Martí que tan útil va ser.Els meus cosins germans han anat també als "hermanus" però elles han après a cosir, a brodar i a 14 anys han entrat en una fàbrica fins que s'han casat. La meva germana i jo hem estat les primeres dones de la família, per ambdues bandes, que hem accedit a estudis superiors, la meva germana els va acabar i jo, no però això ja és un altra tema.
Calia que estudiessin els nens i que fossin més instruïts i elles eren denominades, sense mala fe, les mestresses, oh, això és cosa de la mestressa, mestressa com tenim el sopar?. I, durant anys les dones es varen creure aquest rol que per a moltes resulta comodíssim, ho haig de dir el meu marit, ja li dirà alguna cosa el meu marit...I d'una d'aquestes infeccions socials neix el temible masclisme propagat per la dona i que encara és ben vigent...

Júlia ha dit...

La Lidia Falcón, a un llibre ja una mica antic 'Es largo esperar callado', explica una reunió comunista conspiratoria a l'exili, d'homes. La dona de la casa arriba cansada de la feina i sense canviar-se ni de sabates es posa a fer el sopar davant de les exigències del marit. Durruti es veia bescantat pels amics quan tenia cura de la filla, mentre la dona treballava. Durant els primers anys en què jo treballava a l'escola, pels primers setanta, em trobava amb moltes situacions així a les famílies, si eren nombroses alguna filla gran es quedava a casa per ajudar, encara que estigués en edat escolar. Sempre hi ha excepcions i gent amb seny i bones idees a tot arreu, una de les coses que ha canviat més és la mentalitat respecte al tema de la dona i si ho mirem en perspectiva fins i tot han estat aquests uns canvis força accelerats tot i que sempre queden aspectes a arranjar i no es pot baixar la guàrdia.