9.11.16

QUAN SORPRENEN ELS SORPRESOS

Per adonar-te de com t'enganyen o t'enganyes, al llarg de la vida, cal haver arribat a vell i encara.

Jo ja intento no sorprendre'm de res però si em sorprenc d'alguna cosa és de la suposada capacitat de sorpresa davant fets com ara el resultat de les eleccions americanes.

No diré que aquest senyor no ens resulti inquietant a la gent normaleta, fins i tot físicament és pintoresc i grotesc però els bojos fan bitlles, sobretot si tenen possibles. Aquest resultat rebla una mena d'antiamericanisme visceral que aquests dies surava per molts indrets i que considerava que els dos candidats eren el mateix, les escombraries d'un sistema corrupte i tot això.

El que passa es que els qui es queixen de tot plegat no veig que tinguin cap més solució a l'abast que no passi per governs encara més inquietants, que voleu que us digui. Ja sabem que les democràcies occidentals no són perfectes però ara que està tant de moda demanar que es demani perdó sembla que això no afecti determinades esquerres del passat que ens venien la moto de Rússia, de Cuba, d'Albània i de les comunes idíl·liques.

America tindrà defectes però aquí, a la civilitzada Europa, hem tingut líders molt estranys, de tots els colors i horrorosos. Fins i tot gent que tenia allò que en diuen carisma amb els anys han mostrat les seves ombres més fosques, que no són les de Grey, precisament.

Pels nostres verals, al menys per allà on jo em bellugo, ja fa anys que queda bé dir que ets d'esquerres i que votes les esquerres. Per sort, encara, el vot és secret, tot i que els assemblearis ja se sap que discrepen del mètode.

Quan CIU repetia èxits electorals hi havia molta gent sorpresa. I és que CIU, com el mateix PP, es beneficiaven d'un vot ocult que feia la puta i la ramoneta, allò tan nostrat però que, no ens enganyem, és més universal que el caganer del pessebre mundial.

En una ocasió uns parents d'origen espanyol que viuen a França ens van explicar com al seu poble tothom deia que votava socialista i després sortien coses com ara els Le Pens. Analitzar els perquès de tot plegat ens portaria molt enllà, a la ingenuïtat i malícia de determinades esquerres de boquilla que fan volar coloms quan, de fet, ja estem tips de coloms, a ciutat, i més d'un els faria el llit si no tingués por dels animalistes convençuts.

No crec gens ni mica que els pobles tinguin els governs que mereixen, no crec en culpes col·lectives, en això, com en tot, hi ha el pes de la sort i de la geopolítica. Potser el món seguirà com sempre, guerres aquí i guerres allà, refugiats que ningú no vol i morts innocents que no mereixen els governs que els han fet fora de casa. 

I tan sols ens resta esperar que no ens toqui, com els va passar als nostres pares i mares, la loteria de la tragèdia ben orquestada, a la qual s'apunta sempre el millor de cada casa, dit en sentit figurat. I tan pobres com som...

El que més em sorprèn és la manca d'humilitat dels opinadors espontanis que corren per xarxes, diaris i tertúlies, sembla que una gran majoria estem instal·lats en una mena d'altura moral que neguiteja força. Els dolents, rucs, ignorants i fatxes sempre semblen ser els altres. Amb tants savis no sé com estem tan malament. O és que potser no estem tan malament?




13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Comentaba l'altre dia pensant en la Zona Muerta de Stephen King, que si haguès d'assasinar al candidat més perillos, no sabría quin dels dos ho era més. Trump es una mena de Jesús Gil y Gil, y pensa que a la hora de la veritat poc pot decidir que fer, ja hi ha qui ho decidirà per a ell i poc cambiarà la política dels Estas Units amb ell o amb la Hillary, nomès les formes, el fons el remenen uns altres que estan per damunt d'aquests personatgets d'opereta.
El MÉS DIVERTIT DE TOT han estat els analistes polítics, s'han cobert de gloria, han actuat com els economistes, com els forenses que ens ho expliquen tot quan ja ha passat...

Oliva ha dit...

ESTIMADA,A NOSALTRES JA ENS A TOCAT...ON CREUS QUE ANIREM A PARAR AMB LA BONICA COALICIO,PP.C.s,I PSOE?...A CAN PSTRAUS¡¡¡.
PER CERT, QUI VA DIR ALLO DE QUE "EL POBLE SEMPRE TE RAO"?.

AMALTEA ha dit...

Como dicen en Italia, rebosamos de "tuttólogos" que todo lo saben, predicadores que califican y exhiben una altura moral impecable, mientras repudian la miserabilidad del otro.
Trump será como tantos otros, un Berlusconi. Asegura titulares a mansalva, pero sus decisiones no serán tan diferentes de cualquier otro presidente.
Detrás de él hay intereses poderosos que defenderá. ¿Puede llevar al mundo a una guerra? Puede, pero no olvidemos con con la administración Obama y la Clinton, la guerra de Siria ha sido alimentada sin miramientos humanitarios.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Obama era l'esperança, i les formes elegants ningú no les hi treu. Però fer res no ha pogut, el capital mana. Mana allà i mana aquí.
Cal conquistar al capital si es vol fer algun canvi de debò, ni que sigui a dosis homeopàtiques. I cal conquistar-lo pel seu propi interès, si no no mouran un dit. S'ha de convèncer que si la gent té feina i va fent, tot va bé.
La veritat és que semblen rucs, tan fàcil com seria.

Tot Barcelona ha dit...

¿ Qué se puede esperar de unos partidos políticos (o sea, ambos dos) que opinan a grandes rasgos que la Seguridad Social , tal como está instalada en España, es de caracter comunista ?
Con eso está dicho todo.

Júlia ha dit...

Francesc, jo no crec en absolut que tots dos fossin iguals, com es diu, el que passa és que Trumpo s'haurà d'adaptar a la realitat, al capdavall és un sistema on el poder del president té molts condicionants. I crec que les formes 'tambe' són molt importants,

Júlia ha dit...

Oliva, és el que això del poble és una abstracció indefinible, queda molt bé per a les pancartes però som una suma d'individualitats, tot i que malgrat aquestes consideracions penso que aquest no és el pitjor dels sistemes i que els remeis de vegades fan més por que les malalties.

Júlia ha dit...

Tienes toda la razón, Amaltea, el mitificado Kennedy contribuyó bastante a la escalada bélica en Vietnam, pero podríamos poner muchos ejemplos. Del presente y del pasado. Puede haber dirigentes incendiarios pero debajo debe haber gasolina.

Júlia ha dit...

Teresa, penso que els canvis han de venir més aviat a nivell individual i això és molt difícil, penso que amb moltes passes enrere sembla que s'avanci però potser és un miratge, qui sap, un desig i no una realitat.

Júlia ha dit...

Miquel, pero no se han de olvidar las virtudes, no todo en esa sociedad es negativo y la prueba es que los hemos copiado bastante, incluso de forma inconsciente. Además, eso de que sea comunista no tiene porque ser negativo, en el fondo incluso es cierto, lo que pasa es que podemos hacer una lectura por pasiva. Esas ventajas del estado del bienestar nacieron con ideas de tipo comunista o anarquista, otra cosa es que las buenas ideas cuando se han estatalizado se han pervertido.

Mercè Piqueras ha dit...

Em deia l'altre dia un amic que, ni la administració d'Obama ha estat tan meravellosa com s'esperava ni la de Trump serà segurament tan nefasta com imaginem. Potser no ho sigui tant si, des del seu partit, li paren els peus. De tota manera, els pocs avenços que va poder fer Obama pel que fa a la cobertura sanitària universal, és possible que sigui una de les primeres coses que es carregui el nou president.

I tens raó que personatges com Trump no són nous a la política tot i que et fas creus que puguin haver estat elegits democràticament. A Itàlia, Berlusconi va ser escollit com a primer ministre en diverses ocasions. I després, un partit polític (Movimento 5 Stelle) que tenia al davant el còmic Beppe Grillo, va obtenir molt bons resultats en les priemres eleccions a les quals es va presentar. I als Estats Units hi ha el precedent de Reagan.

Júlia ha dit...

Mercè, tan sols cal repassar la història a fons, avui, a més a més, tenim informacions més aprofundides sobre aquests personatges, ja no et creus del tot que la gent arriba a càrrecs importants pels seus mèrits, si és que en algun moment ho havíem pensat. Fins i tot personatges mítics i ben valorats tenen moltes ombres quan en llegeixes biografies serioses. De vegades hi ha una mena d'estranya reacció popular de càstig a governs que l'han decebut i que es reflecteixen en aquestes tries de gent una mica -o molt- rareta i fins i tot aparentment perillosa.

Júlia ha dit...

Un dels millors articles sobre el tema Trump, escrit per un periodista molt jove però molt lúcid

http://www.ara.cat/opinio/Jordi-Munoz-Trump-LePen-classe-treballadora-no-esta-sola_0_1684631533.html