22.12.16

AVUI ÉS EL DIA DE LA LOTERIA

Resultat d'imatges de NIÑOS SAN ILDEFONSO

La loteria de Nadal ja no és ben bé el que havia estat. Fins i tot això de cantar els premis en euros i no en pessetes em sona d'una altra manera. És clar que una servidora està lligada als seus records infantils i això de la loteria de Nadal era un clàssic i una llunyana esperança, en temps d'escassedat. A més a més, la loteria de Nadal era una tradició. Per tots els indrets on passaves, a ca l'adroguer, a ca'l bacallaner, a la lleteria, a la papereria del barri, a la parròquia i al forn, hi trobaves loteria. Les associacions de tot tipus feien calaix amb això de la loteria. La gent s'intercanviava butlletes, apuntacions, com en deien alguns. No hi fa res que un antic refrany castellà assegurés que la mejor lotería son el trabajo y la economía. Tots i totes queiem en el parany ludòpata de temporada.

Quan era petita pensava de bona fe que potser ens tocaria. No jugo gaire a res però crec que no sóc persona de sort, en això de les rifes. Quan els números dels cecs eren de tres xifres en jugàvem un de la parròquia amb el qual et tocava una petita quantitat si el premi coincidia en dia laborable i una d'igualment petita, però no tant, si era en diumenge. Crec recordar que eren tres pessetes i un duro, respectivament. A la majoria de la gent que coneixia els havia tocat en alguna ocasió però a nosaltres, mai de mai, tot i que hi vam jugar durant anys, fins que aquella forma de recaptar va passar a millor vida.
Resultat d'imatges de gordo de navidad
He jugat sovint a jocs d'atzar per compromís, per amistat, a l'escola s'havien fet quinieles, primitives, coses així. La loteria de Nadal creava vincles, et citaves amb gent que feia temps que no veies, t'amollaven paperetes provinents de llocs on havies treballat. Sempre hi havia algun incorruptible que no jugava mai a res, és clar. Ara jo tampoc no jugo gairebé a res però si venen criatures d'un esplai o d'un indret semblant em fan gràcia i els compro el que venen, loteria inclosa. El que passa és que tot ha canviat, algunes associacions han plegat de fer loteria a causa de les traves admnistratives i la Loteria Nacional ha entrat en competència amb La Grossa, que se suposa que és la nostra. 

Els Niños de San Ildefonso també s'ha modernitzat, ara són nens i nenes i n'hi ha de procedències diverses, cosa remarcable i interessant. Una mostra més de què les coses milloren, ni que sigui a patacades, fins i tot les coses més aparentment banals.
Resultat d'imatges de la grossa 2015
Jo és que a la Grossa li tinc una mica de mania, començant per aquest cap-gros que la representa, aquesta dama rossa i horrible que més aviat fa por. Els anuncis que fan per la ràdio i la televisió sobre la Grossa aquest any em semblen lamentables, algú m'ha comentat que els emeten en una variació fonètica catalana xarona per tal de captar públic diversificat. No ho sé, totes se les pensen, potser sí.

Fa anys, molts, quan la Generalitat va començar a fer loteries, com ara el rasca-rasca, es va generar una certa polèmica. Una de les víctimes de la polèmica, molt crítica amb el tema, va ser la professora Maria Rúbies, en pau descansi. Jo l'havia tingut a la Normal, per sort. Aquell tema i alguns altres li van costar caure en un cert ostracisme polític, els partits volen devocions incondicionals. Un temps després de morir es va publicar una entrevista amb ella, crec que al Temps, on explicava a fons el que havia passat i d'altres històries relacionades amb la política tot i que reivindicava els valors fundacionals convergents, malgrat tot.

Aquestes entrevistes pòstumes em fan angúnia, en recordo una altra amb el Joan Oliver, molt punyent. No sé si això de ser pòstumes respon a un desig de l'entrevistat o a la prudència excessiva i poruga dels mitjans i els  periodistes, que quan les coses han passat resulta que ho sabien tot i feien moixoni o gairebé, com ha estat el cas d'aquest periodista assassí. Entenc que un crim repugnant no es pot preveure però ara resulta que tothom en sabia un munt de barbaritats diverses relacionades amb el seu món professional i que ara s'han explicat amb pèls i senyals.

Rúbies tenia uns grans fonaments matemàtics per criticar la loteria, el nombre de probabilitats de que et toqui és ínfim i això es pot demostrar amb números i estadistiques. Malgrat això, és clar, a algu li toca. La loteria de Nadal té l'afegitó de la del Niño, els pocs guanys assolits en la de Nadal s'invertien sovint en aquesta segona tanda d'il·lusions etèries. Més enllà del foment de la ludopatia popular, escoltar per la ràdio, ni que fos una estona, els nens de San Ildefonso i la seva canterella, feia Nadal. Fa anys el dia de la loteria ja devia ser festa, a l'escola doncs recordo que escoltava l'emissió de la loteria a casa, a prop del pessebre.

Més endavant ja es treballava en aquest dia, en general. En els anys en els quals vaig treballar a l'escola El Samontà, de L'Hospitalet, hi havia un conserge dels d'abans, el senyor Francisco, el qual el dia de la loteria tenia posada la ràdio tot el matí, amb un volum notable. Les escoles, aleshores, eren més familiars i informals. Aquell conserge era com de la família, tenia el seu mal geni però t'ajudava en tot el que podia, malgrat que l'havies de tractar amb respecte i enginy. Tenia uns quants ocells molt xerraires, periquitos, canaris. Quan els nens i nenes entraven o sortien de l'escola, fent xivarri, els ocells es tornaven bojos i xarrotejaven sense aturador. De vegades el conserge, per tal que callessin, els cobria amb un drap fosc, cosa que també feia el dia de la loteria, altrament no s'hauria sentit bé la cantarella corresponent.

Els dies d'abans de vacances nadalenques, a les escoles, sempre han estat màgics, quan jo era petita i després, quan treballava de mestra. Hi havia una certa permissivitat, fins i tot en èpoques grises. Encara es penjaven decoracions nadalenques, els horaris es deixaven de banda i grans i petits semblaven amarar-se d'esperit nadalenc. En general es portava algun obsequi als mestres, fins i tot els pares duien alguna cosa al conserge. Però en el sector van fer fortuna els mestres puristes anti-regals, com si allò d'acceptar un barra de torró barat o una capseta de mantecades d'Astorga representés corrupció professional. Els de la professió sempre hem estat ànimes càndides. 
Resultat d'imatges de cistella Nadal
De vegades els pares de les classes s'ajuntaven i feien un regal entre tots o bé les associacions de pares i mares tenien cura de canalitzar els detalls nadalencs. En una escola on vaig treballar i que ja no existeix, el Can Bori, els pares ens pagaven un dinar al qual es convidava el conserge, les senyores de fer feines i el guàrdia urbà que vigilava des de feia anys les entrades i sortides, tots rebíem el mateix obsequi i aquella iniciativa em va semblar encisadora per la seva transversalitat i el bon ambient que generava.

No sé què passa avui, hi deu haver de tot, però diria que això dels regals nadalencs ha anat molt de baixa. Una altra història complexa és la dels lots nadalencs amb els quals moltes empreses obsequiaven els treballadors i que enguany han generat una certa polèmica i tot, es veu que ara ja no són ben bé un detall sino un dret adquirit. 

Quan jo era petita els únics regalets nadalencs comestibles venien a través dels clients d'una empresa on treballava el meu avi. L'amo del meu pare, un forner ric, era un garrepa explotador i no donava ni les gràcies. Amb els anys el forn va canviar de mans i el nou propietari era més generós i sí que els obsequiava amb un lot adient i xulo. Jo vaig treballar en una empresa mentre estudiava, a la Harry Walker, i allà també ens regalaven un lot nadalenc. En general, aquests lots sempre m'han fet il·lusió, com també les cistelles nadalenques, tot i que ara si vull un lot me l'he de muntar jo mateixa. 
Resultat d'imatges de alegoría de la envidia
El tema de la loteria ha generat molts mal rotllos. El meu avi no es parlava amb no sé qui de la feina per un tema de loteria, allò de què no me n'havies donat i t'ha tocat, vaja. Diumenge vaig anar a un dinar d'amics, a un restaurant del meu barri, el cambrer ens va dir que tenia loteria. De moment ningú no semblava voler-ne però jo, com que hi vaig de tant en tant, vaig dir que me'n quedava una butlleta. Al final gairebé tothom en va comprar i una amiga que tenia al costat em va dir rient, és que mira que si et toca a tu i a mi no... 

L'enveja és un perillós pecat capital, quan era joveneta n'hi havia prou amb què manifestessis a alguna companya d'estudi que t'agradava un xicot en el qual ningú no havia parat atenció per tal que unes quantes noietes de la colla li anessin al darrere. L'enveja funciona a molts nivells, és un vici molt humà, generat en el fet de què la vida és injusta i la fortuna reparteix els seus dons de forma atzarosa i capriciosa, però s'ha de controlar i racionalitzar de forma contundent, altrament et pot amargar la vida.

En la llista dels vicis i virtuts capitals l'enveja s'oposa a la caritat, entesa com amor a la gent. Costa d'admetre que patim enveja, ja que aquest sentiment el maquillem i disfressem com ens convé i sempre és més fàcil percebre-la en els altres que en nosaltres mateixos, com tantes coses. En això de la loteria es manifesta de forma evident, els diners són uns grans generadors d'enveja. Vaig llegir en algun lloc que és més fàcil entristir-nos amb les penes dels altres que no pas alegrar-nos amb les seves alegries i èxits. 
Resultat d'imatges de angelets nadalencs
En la darrera escola on vaig treballar, com en d'altres, en acabar les classes, el darrer dia del trimestre, i quan les autoritats pertinents es dignaven acceptar la nostra proposta de plegar al migdia, després del festival de nadales corresponent i de l'acomiadament d'alumnes i famílies, amb els nostres millors desitjos de pau i etcètera, ens reuníem a la sala de professors per fer allò de l'amic invisible. Després es feia el dinar, en el mateix centre, tot i que en alguna ocasió ens havíem estimat més anar a un restaurant a esbargir-nos. Allò de l'amic invisible era una tradició establerta i a mi m'agradava molt però en els darrers temps ja van venir persones d'aquestes que tot ho qüestionen i que no volien participar-hi i la cosa va acabar en aigua de figues. Una cosa que m'empipa molt és que activitats que funcionen i generen llaços afectius es malmetin d'un dia per l'altre, la veritat.

En tot cas avui tornarem a escoltar les canterelles habituals, és molt probable que no ens toqui res però a algú li tocarà i, de forma matxacona, la televisió ens tornarà a obsequiar amb imatges absurdes i recurrents, aquestes de la gent obrint ampolles de xampany/cava i remullant-se amb el producte encara que els hagi tocat poca cosa, justet per tapar algun forat i para de comptar. Potser que ens renovessin, d'una vegada per totes, aquestes informacions estacionals que ens expliquen el nombre de panellets que es venen per Tots Sants, les despeses escolars de l'inici de curs, els preus del peix del mercat a tocar de Nadal, els premis de la loteria nadalenca, l'ocupació turística de Setmana Santa o els nervis dels alumnes que s'examinen de la selectivitat quan s'inicia l'estiu. És clar que si fessin això ho trobaríem a faltar, al menys durant un temps. Quan et fas gran ja no voldries que canviés res, començant pel teu aspecte, he, he.


11 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

La lotería no deja de ser el último recurso de la esperanza.
Compras porque en el trabajo todo el mundo compra ese número , no sea que a ti no te toque. Y así en los mil cien lugares que visitas.

En casa gastamos 20 euros, un número del Clinic, en el area donde está mi señora. Y punto.
Por lo demás, hoy lo de siempre. A quien le toca la tele le enfocará y chillará y gritará y todo eso.
Todos sabemos lo que pasará en el telediario.
Bon Nadal.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Tinc només un dècim d'un dinar de cosins que varem fer fa mesos a Riudarenes. No hi crec en això de la Rifa, que es deia abans. En canvi, la cançó de la Grossa em fa gracia, es fresca, lleugera, desenfadada.

gloria abras pou ha dit...

Només en compro per Nadal i El Niño i, últimament, sumat a la grossa que és com la gent anomenava, quan jo era petita, "el gordo de navidad". No sóc gens jugadora ni afortunada en el jóc. La sort em toca d'altres maneres i li estic prou agraïda.
És una cruel dir que de vegades ens alegrem més amb les desgràcies dels altres que amb les nostres alegries. Sempre hi ha casos de gent malvada però en general no crec que sigui així, al menys la gent del meu cercle i jo, no ens manifestem d'una manera tan baixa. Però sí que és cert que Cioran, en un dels seus aforismes, recomana que, quan trobem algú i ens pregunti com estem, diguem allò tan útil com suat d'"anem fent o anem tirant". Cioran assegura que si exceptuem quatre extraviats amb el lliri a la ma, la majoria de gent amb la que ens creuem s'alegraran interiorment o fins i tot exteriorment de les nostres desgràcies.mia.
Quan jo era petita començàvem vacances de nadal el 21 de desembre per tant pot ser molt bé que el dia 22, al matí, sentíssim la cantarella dels ildefonsos. Tornàvem a escola el 8 de gener de l'any acabat d'estrenar i a mi mai em va semblar lògic perquè tenia joguines, llibres i galindaines noves i, amb un dia, no les havia gaudit ni de bon tros...

Segueix sent cert això de que la millor loteria és la salut i l'econo

Oliva ha dit...

A CA MEVA,AVUI ERA EL DIA DE LA SALUT...MOLT TOPIC OI?.
ARA NO JUGO MAI,TRET D'INEVITABLES,AIXI SEMPRE AN TOCA.
MARIA RUBIES,UNA GRAN PERSONA,LA VAIG CONEIXER EN UNA CARGOLADA A CASA D'UNA AMIGA A LLEIDA...AN VA ENÇISAR.
SALUT I BON NADAL¡¡¡.

Júlia ha dit...

Tot Barcelona, por suerte las loterías, como ahora las 'maratones', tienen un lado hasta diveertido, crean lazos de amistad, propicían encuentros. Y su lado perverso, claro. Quizás hoy las ludopatías tienen otros campos pero de pequeña había oído casos de ludópatas de la lotería, en concreto el de una mujer cuya familia estaba bastante preocupada por su gasto en loterías de todo tipo.

Júlia ha dit...

Francesc, tot són gustos, a mi em fa ràbia, la cançoneta, he, he.

Júlia ha dit...

Glòria, Cioran era un pessimista però un pessimista ben informat, el pitjor no és sentir enveja, pots tenir sentiments negatius, sinó reaccionar de forma negativa quan tens aquest sentiment o no ser-ne conscient i no voler-lo admetre.

Una amiga castellana que en va passar de grosses, per pròpia experiència, sempre em repetia aquesta cobla: nunca le cuentes a nadie/ el secreto de tus penas/ que el que está alegre se ríe/ y el que está triste, se alegra.

Hi ha una vella faula grega, o potser oriental, molt coneguda, sobre un home a qui els déus van dir que donarien el que demanés, però que el seu veí tindria el doble de tot. Així va ser fins que l'home, envejós, va demanar perdre un ull.

Els musulmans rics de Granada feien les seves cases luxoses per dins però aparentment miserables per fora, per evitar l'enveja.

Moltes denúncies anònimes i revenges, en temps de guerra o de dictadures, venen motivades per enveges, a més de per ressentiments.

No sé si és cruel, certament hi ha bona gent que s'alegra amb la joia dels altres, però l'enveja és un dels pecats més corrents i ha provocat moltes tragèdies, calúmnies i desgràcies diverses. De vegades es vol justificar d'alguna manera i no s'accepta sentir-la, una cosa és sentir-la i l'altra, reaccionar de forma negativa en contra de la gent.

Júlia ha dit...

Les mateixes loteries han provocat fins i tot crims, com en el cas de la dona de la papereria de Granollers, que va segrestar la nena petita d'uns veïns, sembla que ja els tenia enveja però la causa darrera va ser el tema de la loteria. Rere l'assetjament a les escoles i les feines hi ha molta enveja encara que també hi hagi d'altres coses, el no envejós i de bona fe ha de saber que el món és com és, sobretot quan és petit i jove. He vist enveja negativa amb reaccions imprevisibles fins i tot en alumnes de parvulari. L'enveja està en l'origen dels mites, com el de Caïm i Abel, per exemple, i en molts altres. Per això educadors i pares i mares han d'anar amb compte en com actuen amb els infants, la gelosia és un tipus d'enveja, o així m'ho sembla, amb l'afegitó d'altres sentiments en alguns casos, com el de propietat.

Júlia ha dit...

Maria Rúbies era una gran professora i crec que també, gran persona. Quan molta gent era visceralment 'anti convergent' vaig sentir penjaments absurds sobre ella, jo tan sols puc dic que si calia ens feia classes extres els dissabtes (jo estudiava en horari nocturn), tan sols m'he trobat amb un altre professor que fes això, el Cervelló, egiptòleg, que vaig tenir a Humanitats. La seva coherència va fer que denunciés allò del propi partit que no li abellia i li va costar car, malgrat això i malgrat els intents del sector socialista d'abduir-la no va renegar mai del partit, pel que feia als valors fundacionals. Malauradament, com que sembla que la Normal de Sants era de 'poca qualitat', cosa discutible, en alguns opuscles on s'explica la seva biografia s'oblida el seu pas per aquella escola de mestres. Va morir massa aviat, però així és la vida.

gloria abras pou ha dit...

Sí, tens raó en el que dius però em nego a generalitzar perquè encara hi ha bona gent. He conegut molt bé l'enveja d'altres cap a mi només perquè no m'engreixava o tenia una taula de treball més grossa. Sempre sol procedir de gent mediocre. I quan no som conscients de tenir enveja és com si no en tinguéssim. És palmari.
Tinc amics que tenen molt més que jo en qüestions materials i no només no els envejo sinó que celebro la seva prosperitat que, de vegades, en puc fruir.

Però sí, Júlia, em resigno i ho admeto, en aquest molt hi ha molta enveja i és molt dolenta. Jo a Cioran més que pessimista el trobo directament nihilista però té facilitat per dir veritats i...escriu tan bé!

Júlia ha dit...

Glòria, evidentment que hi ha bona gent que ho és sempre i bona gent que ho és gairebé sempre, ja dic que no crec tan greu el sentiment, si no surt del nostre interior, que fer coses que perjudiquin l'envejat. Recordo que el Terenci Moix, que va ajudar molta gent de la professió ja que era molt espavilat, deia que mirant que les coses els anessin bé controlava el tema de l'enveja. No sé si ho va aconseguir del tot, és clar.