23.12.16

L'ATRACTIU PERVERS DELS FANTASMES

Image illustrative de l'article Le Fantôme de l'Opéra

Una bona amiga, també escriptora, Montserrat Galícia, s'ha avingut a fer-me un curset accelerat a l'entorn de l'òpera. En sap força i des de petita que hi anava, amb el seu pare. La meva educació, en canvi, com la de tanta gent, es troba amb un gran for negreat pel que fa als temes musicals. Bé, no tan sols als musicals, però crec que és en aquest camp on les meves mancances són més gruixudes. 

Per sort avui comptem amb molts recursos, entre els quals l'inefable youtube. L'altre dia llegia una entrevista amb el premiat senyor Mendoza en la qual aquest admetia que avui el més ruc sap moltes més coses que un savi d'anys antics, gràcies al volum d'informació a l'abast. Era una afirmació que crec irònica, però no anava desencaminada.
Resultat d'imatges de Faust
Entre els fragments que la meva amiga m'aconsella escoltar i que vaig penjant al facebook ara me'n tocava un de l'òpera Faust, de Gounod, inspirada en l'obra de Goethe, aquella ària tan famosa en la qual Margarida riu en veure's tan bonica, gràcies, això sí, a les males arts mefistofèliques. El cas és que aquest fragment i aquesta òpera han inspirat moltes coses, fins i tot la Castafiore tintinenca la té en el primer lloc del seu repertori. També és l'òpera emblemàtica en moltes de les versions que s'han fet i refet sobre el llibre de Gaston Leroux, Le Fantôme de l'Opéra. 
Resultat d'imatges de Gaston Leroux le  fantome
Hi ha històries literàries diverses que han generat un munt de seqüel·les, aquesta n'és una. La narració, canviada i tergiversada segons convé en moltes ocasions, és, en el fons, una recreació d'un altre mite, el de la bella i la bèstia. Però també Faust, segons com es miri, és una recreació d'aquest antic conte popular tot i que en l'obra de Goethe hi convergeixen un munt de temes. Hi ha una constant habitual en aquests contes i narracions, les noies sempre són boniques. 
Resultat d'imatges de sessions cavall fort teatre romea matinals
Fa anys, al Romea, en aquelles inoblidables sessions de teatre infantil matinals dels diumenges, que van morir de forma trista amb la democràcia, vaig poder veure una versió alternativa en la qual en lloc de què la bèstia es tornés un home ben plantat era la noia qui es tornava com la bèstia i eren igualment feliços. En el fons és una mica el que es va fer amb Schreck. A tot se li pot donar la volta, si cal i toca.
Resultat d'imatges de opera garnier
No és estrany que la història del fantasma reclòs en un teatre, el Garnier de París, hagi tingut tant d'èxit. De fet el llibre es considera una novel·la gòtica, tot i que l'escenari sigui neobarroc. Va ser, per cert, un encàrrec de Napoleó III, a qui es deu una gran part del París actual però que ha estat molt maltractat per la posteritat mítica. 

Els teatres són, com les esglésies, llocs misteriosos, amb soterranis, passadissos i indrets on no hi toca el sol. Hi ha en l'obra original música, noia innocent i bonica que acabarà rebent el premi a la seva qualitat professional i a la seva bondat, redempció per al pobre fantasma, amor pur i un munt d'elements diversos. Com passa amb tots els llibres, les versions en cinema, televisió o musicals a l'americana s'han permès moltes llibertats amb el text original.
Resultat d'imatges de Madeleine Aile
Leroux, l'autor de la novel·la El fantasma de l'òpera va ser un periodista actiu, militant en contra de la pena de mort, una persona interessant i implicada en el seu temps. Té d'altres llibres també de por, com ara El misteri de la cambra groga però el que ha passat a la posteritat, ni que sigui reinventat, ha estat el del fantasma melòman. Va crear un personatge recurrent, un periodista investigador, Rouletabille, que surt en molts dels seus llibres. Una seva filla, Madeleine Aile, va ser cantant i va fer una breu carrera en el cinema, Leroux també era molt afeccionat al cinema i va col·laborar en iniciatives interessants a l'entorn del setè art.
Phantom of the opera 1925 poster.jpg
Un dels primers fantasmes operístics en el cinema va ser el gran Lon Chaney. El seu fantasma és dolentot i acaba malament i sense redempció. Aquest tipus de personatges creen tensió ja que el seu aspectes horrible se'ns sol amagar fins gairebé el final i estàs patint pensant en quina fila farà el  pobre home. En televisió es va fer, el 1990, una versió molt interessant, amb Charles Dance, a qui vam poder veure fa poc per la televisió en una pel·lícula de Gerardo Herrero, poc coneguda, Desvío al paraíso, fent de personatge tèrbol, inquietant i pervers. Dance, quan vol, fa molta por i era un fantasma molt convincent. 
Resultat d'imatges de Christina Nilsson
Aquesta versió en minisèrie ha esta l'única filmada al mateix teatre parisenc, crec. El senyor bo era ni més ni menys que Burt Lancaster i la noia, Teri Polo, que aleshores era molt joveneta, i que va manllevar la veu musical de Michèle Lagrange. Esbrinar les veus autèntiques de les cantants, en les versions en cinema del que sigui, no sempre és fàcil, sembla que l'estratègia dels estudis ja procura que no se'n parli gaire, per absurds motius promocionals. Per al personatge de la noia es diu que Leroux es va inspirar en una cantant sueca d'òpera de l'època, molt maca, que no va deixar gravacions, Christina Nilsson.
Resultat d'imatges de el fantasma de la opera miniserie 1990
Aquí ens esforcem molt per crear mites tètrics, però no ens n'hem sortit. Malgrat els esforços per tergiversar una realitat poc atractiva, fins i tot esforços musicals que no calien, Elsa Plaza va desmuntar fa poc tot allò de la suposada vampira del Raval. Així mateix s'ha intentat incidir en la possible presència de la Xirgu enfantasmada pel Romea, quan la Xirgu va treballar poc al Romea i va acabar per anar a Madrid a fer lorques. 

Em temo que els fantasmes catalans encara no han inspirat una obra literària de prou gruix o amb prou atractiu com per esdevenir un mite seriós, persistent i nostrat. De fet els fantasmes, com en el cas del del llibre de Leroux, són persones reals i tenen explicacions racionals. Pel que fa al nom de Mefistòfil, el diable que vol abduir Faust, l'origen del seu nom és incert però avui ens evoca, més que res, una marca de sabates. Molt cares, per cert.
Resultat d'imatges de castafiore
Pel que fa a la Castafiore, un estudi dels personatges femenins als llibres de Tintín donaria molt de material per als pocs crítics amb uns còmics tan mitificats i dels quals em quedo, sobretot, amb els dibuixos, ja que els arguments em resulten delirants. És curiós que hi hagi tants tintinòfils i tan poques tintinòfiles, però aquest és tot un altre tema i avui ja me n'he trobat amb un excés, a partir de la vanitat de la Margarida operística.

2 comentaris:

Josep. ha dit...

Hola Júlia! i, hola gent! Jo pans que el problema no s'esdevé perquè el més ruc sàpiga coses que abans no sabia un savi, no! el que passa és que en féssim una juguesca d'aquelles de: ¡Un pèsol!. Una vegada un endimoniat personatge de Reus, famosíssim on els hi hagi hagut a l'etapa de la Inma Tubella Casadevall em va felicitar, -i que consti que em va omplir força de joia llavors tot i que no érem a Nadal-, em va felicitar deia per què vaig fer una mena de cita llarga i extranya de Frederick Forsyth en el seu llibre d'espies i bombes atòmiques al GBretanya amb un (pèsol! haha) que deia que la bomba atòmica s'havia descobert un dia en una classe quan un professor intentava de manera no rutinària de demostrar que... bé van arribar, després de fumar-se el professor un paquet del tabac posa allà al llibre PALL-MALL sencer doncs quan intentava demostrar que no era possible. Una mena de demostració perquè el contrari no eés cert. L'amic de Reus que xarrava castellà i perdoni, em va dir: "Sabes cómo contactar conmigo" Textual. i "Gracias" Un altre dia acabaré de llegir les seves explicacions de Faust? No era de Godunov... jo com que soc pagà! Josep Salváns Arola

Josep. ha dit...

Ai mare! perdoni Júlia que Boris Godunov era un Tsar de totes les rússies i que va morir el compositor de una òpera relativa, també en la més absoluta indigència, per exemple com O.Wilde molt alabora del seu bon amic Jim Morrisson, un cantant de roc per allò de "People are strange/When you're a stranger/Faces look ugly/When you're alone/(...)/And you're strange!/Faces com out of the rain/When you're straaaange. del seu album més europeu... una mena de circ "Stange Days"(1967). Al Febrer començo un seminari a la UOC... de veritat. Molta joia a tothom en aquests dies de Nadal i sant Esteve,,, i la prèvia del 24, que no hi ha biblioteques obertes!
Com que sóc tan petitet/
No sé dir res, no!/
Plego les manetes/
I us faig un bès.