Ahir em van convidar a l'òpera. Werther es representa aquests dies al Liceu i ha patit uns quants entrebancs, el tenor Josep Bros va tenir la grip fa uns dies i van haver d'anar a cercar el mexicà Arturo Chacón-Cruz. Ahir Bros ja estava bé però tenia la grip la dama, Nora Gubisch, així que es va fer un arranjament i Carol Garcia cantava mentre una altra actriu representava el paper de Charlotte. Bros és un excel·lent tenor català però en una part de les representacions Werther és interpretat pel polonès Piotr Beczala, un fora de sèrie i, és clar, sempre hi ha comparacions odioses, per part dels experts. Jo no sóc una entesa en la matèria, malgrat els entrebancs vaig passar una molt bona estona.
Més enllà dels cantants, el muntatge compta amb una escenografia minimalista i freda, Antoni Garcès escrivia això al blog Llegir en cas d'incendi fa uns dies i li dono la raó:
S’ha de dir, però, que la producció de l’òpera de Frankfurt signada per Willy Decker és una gran decepció ja que no transmet res a l’espectador. És una producció freda que no aporta el dramatisme que la música de Massenet en molts moments no pot donar, això succeeix pel mal treball que fa Decker amb els cantants, fent-los córrer de banda a banda de l’escenari de manera poc natural i sense sentit. És una producció buida que en diversos moments provoca avorriment i amb una escenografia bonica però monòtona i un vestuari gens atractiu.
Garcès afegeix, però, consideracions sobre els valors musicals de l'òpera de Massenet, que ja justifiquen l'assistència al teatre. La mort del protagonista, a causa d'això de fer-lo anar amunt i avall, acaba per provocar hilaritat en lloc de tristor o angoixa. La història ja resulta surrealista contemplada amb els nostres ulls del present i el muntatge precisaria de més romanticisme escenogràfic, el mateix que el vestuari. No sóc una entesa en el tema operístic ni en el musical, però hi ha percepcions que les realitzem de forma intuitiva, no saben ben bé com, i segurament encertem. Ara m'he mirat per la xarxa algunes altres versions, n'hi ha una de completa amb l'Alagna i es mor com s'ha de morir, sense fer curses inútils i impossibles.
Garcès afegeix, però, consideracions sobre els valors musicals de l'òpera de Massenet, que ja justifiquen l'assistència al teatre. La mort del protagonista, a causa d'això de fer-lo anar amunt i avall, acaba per provocar hilaritat en lloc de tristor o angoixa. La història ja resulta surrealista contemplada amb els nostres ulls del present i el muntatge precisaria de més romanticisme escenogràfic, el mateix que el vestuari. No sóc una entesa en el tema operístic ni en el musical, però hi ha percepcions que les realitzem de forma intuitiva, no saben ben bé com, i segurament encertem. Ara m'he mirat per la xarxa algunes altres versions, n'hi ha una de completa amb l'Alagna i es mor com s'ha de morir, sense fer curses inútils i impossibles.
L'obra en la qual es va inspirar l'òpera, la novel·la epistolar de Goethe, la vaig llegir quan era joveneta i no hi vaig entrar a fons, aleshores. Per a Goethe sembla que el llibre, salvant les distàncies, va ser una mica com el Mecanoscrit per a Pedrolo, un èxit enverinat i excessiu que va generar fins i tot un munt de suicidis mimètics, en joves d'aquells anys, suposo que eren joves una mica desvagats, és clar. Fins i tot un autor de l'època va escriure un afegitó amb final feliç, per intentar aturar aquelles morts juvenils i absurdes, un invent que va fer enfadar molt Goethe, amb tota la raó.
Explica la història romàntica que Goethe es va inspirar en ell mateix i en un veritable suicidi per amor, el d'un conegut, conegut seu i també de Lotte, l'objecte dels seus desitjos romàntics. En alguns articles sobre tot plegat que he llegit aquests dies, amb la motivació corresponent a causa del tema operístic, es fa broma sobre el fet que la noia va tenir sort de no viure en l'època de les xarxes socials. Com sol passar, es creia que realment era la Lotte autèntica qui havia provocat el suicidi wertherià i la gent passava sovint a tafanejar per davant de casa seva i per la tomba del suïcidat que no tenia res a veure amb la xicota, fent el que seria un equivalent als itineraris més o menys culturals del nostre temps, en els quals en moltes ocasions s'explica molt més pa que formatge. I, a més a més, habillats com el tràgic heroi de la novel·la, que va crear tendència.
Lotte en devia estar força, del seu marit, i segurament era una noia excel·lent que durant tota la vida va haver de cuidar criatures. Va tenir molts fills, deu o una cosa així, ja venia d'una família molt nombrosa de la qual s'havia encarregat en morir la mare. Devien tenir bona salut car molts d'ells van arribar a grans, ella també va sobreviure al marit. D'aquella nombrosa família sembla que avui hi ha, per les alemanyes, més de mil dues-centes persones que hi pertanyen, de prop o de lluny.
Aquells romàntics enamorats lloaven molt les dames però els semblava normal tenir-les parint cada any, no em puc ni imaginar com devia ser aquella mena de vida per a les dones, fins i tot en els casos de gent amb algun tipus de servei domèstic. Clara Schumann, una de les grans, donava concerts aquí i allà i feia bullir l'ollla i vinga tenir criatures i encara bo que el marit va morir abans que ella. Lotte també va ser el pal de paller familiar en morir el seu marit.
Goethe va tenir diferents amors. Va conviure per darrere l'església amb Christiane Vulpius, van tenir cinc fills però tan sols un va arribar a la vida adulta i va tenir descendència, d'aquella descendència avui ja no queda ningú. Es va enamorar moltes vegades més, quan tenia setanta i alguns anys encara es volia casar amb una noia de setze, però li va donar carbasses, sembla natural però en èpoques passades hi havia matrimonis molt rarets.
Quan jo estudiava el batxillerat nocturn teníem una professora de filosofia força bona, li dèiem la súper ser, parodiant una marca d'electrodomèstics i em sap greu no recordar-ne el nom veritable. En una ocasió algú li va preguntar com era que a Aristòtil no l'hagues succeït, filosòficament parlant, algun fill seu, i ella va dir que els fills sovint no tenen a veure amb els pares i que el fill de Goethe, per exemple, era un ximple. Hores d'ara crec que no era tan ximple, però Goethe, com a pare, devia ser un pes pesat i tot compta. Goethe era un geni i va fer moltes coses, malgrat això crec que és més conegut pel Werther i la seva seqüel·la operística que no pas per tantes altres produccions molt més rellevants i profundes, al menys a nivell popular.
Avui he anat a classe de pintura i la professora comentava que una cosa és pensar en un quadre o un dibuix, tenir la idea, i, l'altra, plasmar-la de forma evident en una tela, de la mateixa manera que moltes vegades tens al cap una cançó o una música que ets incapaç d'entonar de forma acceptable. Tenia tota la raó, tot el matí tenia al cap allò de pourquoi me reveiller i sóc incapaç de refilar-ne quatre notes amb una certa grapa operística, la veritat. Els experts d'una certa edat encara diuen, però, que el millor Werther operístic ha estat Kraus. Qui sap.
Els suïcidis per amor semblen d'una altra època però n'he conegut algun, el del nebot d'un mestre, fa anys, rebutjat per la seva nòvia. El suïcidi és un tabú per a molta gent i per a la societat, hi ha una mena de por de parlar-ne a fons, encara. I una cosa és el suïcidi d'una persona gran i, l'altra, la d'una persona jove. No oblidem que, segons diuen, després dels accidents de trànsit el suïcidi és la segona causa de mort en el jovent. I és que de jove tot és excessiu i no és gens fàcil transitar entre tants riscos, misèries i decepcions com se'ns evidencien, una vegada perdut el paradís més o menys estable de la infantesa, això per als qui han tingut la sort de tenir una infantesa convencional, i normaleta, és clar. Goethe potser no la va tenir gaire bona, el seu pare era molt sever, i un sever a l'alemanya deu resultar quelcom força inquietant. Se'n va sortir gràcies als estudis i a la seva intel·ligència, el mateix que va superar els desenganys amorosos, fent-ne literatura i filosofia.
Explica la història romàntica que Goethe es va inspirar en ell mateix i en un veritable suicidi per amor, el d'un conegut, conegut seu i també de Lotte, l'objecte dels seus desitjos romàntics. En alguns articles sobre tot plegat que he llegit aquests dies, amb la motivació corresponent a causa del tema operístic, es fa broma sobre el fet que la noia va tenir sort de no viure en l'època de les xarxes socials. Com sol passar, es creia que realment era la Lotte autèntica qui havia provocat el suicidi wertherià i la gent passava sovint a tafanejar per davant de casa seva i per la tomba del suïcidat que no tenia res a veure amb la xicota, fent el que seria un equivalent als itineraris més o menys culturals del nostre temps, en els quals en moltes ocasions s'explica molt més pa que formatge. I, a més a més, habillats com el tràgic heroi de la novel·la, que va crear tendència.
Lotte en devia estar força, del seu marit, i segurament era una noia excel·lent que durant tota la vida va haver de cuidar criatures. Va tenir molts fills, deu o una cosa així, ja venia d'una família molt nombrosa de la qual s'havia encarregat en morir la mare. Devien tenir bona salut car molts d'ells van arribar a grans, ella també va sobreviure al marit. D'aquella nombrosa família sembla que avui hi ha, per les alemanyes, més de mil dues-centes persones que hi pertanyen, de prop o de lluny.
Aquells romàntics enamorats lloaven molt les dames però els semblava normal tenir-les parint cada any, no em puc ni imaginar com devia ser aquella mena de vida per a les dones, fins i tot en els casos de gent amb algun tipus de servei domèstic. Clara Schumann, una de les grans, donava concerts aquí i allà i feia bullir l'ollla i vinga tenir criatures i encara bo que el marit va morir abans que ella. Lotte també va ser el pal de paller familiar en morir el seu marit.
Goethe va tenir diferents amors. Va conviure per darrere l'església amb Christiane Vulpius, van tenir cinc fills però tan sols un va arribar a la vida adulta i va tenir descendència, d'aquella descendència avui ja no queda ningú. Es va enamorar moltes vegades més, quan tenia setanta i alguns anys encara es volia casar amb una noia de setze, però li va donar carbasses, sembla natural però en èpoques passades hi havia matrimonis molt rarets.
Quan jo estudiava el batxillerat nocturn teníem una professora de filosofia força bona, li dèiem la súper ser, parodiant una marca d'electrodomèstics i em sap greu no recordar-ne el nom veritable. En una ocasió algú li va preguntar com era que a Aristòtil no l'hagues succeït, filosòficament parlant, algun fill seu, i ella va dir que els fills sovint no tenen a veure amb els pares i que el fill de Goethe, per exemple, era un ximple. Hores d'ara crec que no era tan ximple, però Goethe, com a pare, devia ser un pes pesat i tot compta. Goethe era un geni i va fer moltes coses, malgrat això crec que és més conegut pel Werther i la seva seqüel·la operística que no pas per tantes altres produccions molt més rellevants i profundes, al menys a nivell popular.
Avui he anat a classe de pintura i la professora comentava que una cosa és pensar en un quadre o un dibuix, tenir la idea, i, l'altra, plasmar-la de forma evident en una tela, de la mateixa manera que moltes vegades tens al cap una cançó o una música que ets incapaç d'entonar de forma acceptable. Tenia tota la raó, tot el matí tenia al cap allò de pourquoi me reveiller i sóc incapaç de refilar-ne quatre notes amb una certa grapa operística, la veritat. Els experts d'una certa edat encara diuen, però, que el millor Werther operístic ha estat Kraus. Qui sap.
Els suïcidis per amor semblen d'una altra època però n'he conegut algun, el del nebot d'un mestre, fa anys, rebutjat per la seva nòvia. El suïcidi és un tabú per a molta gent i per a la societat, hi ha una mena de por de parlar-ne a fons, encara. I una cosa és el suïcidi d'una persona gran i, l'altra, la d'una persona jove. No oblidem que, segons diuen, després dels accidents de trànsit el suïcidi és la segona causa de mort en el jovent. I és que de jove tot és excessiu i no és gens fàcil transitar entre tants riscos, misèries i decepcions com se'ns evidencien, una vegada perdut el paradís més o menys estable de la infantesa, això per als qui han tingut la sort de tenir una infantesa convencional, i normaleta, és clar. Goethe potser no la va tenir gaire bona, el seu pare era molt sever, i un sever a l'alemanya deu resultar quelcom força inquietant. Se'n va sortir gràcies als estudis i a la seva intel·ligència, el mateix que va superar els desenganys amorosos, fent-ne literatura i filosofia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada