18.1.17

LA INEXPLICABLE AFICIÓ AL MORBO RECREATIU

Resultat d'imatges de JORDI COROMINAS ENRIQUETA MARTÍ


Resultat d'imatges de ELSA PLAZA VAMPIRA DEL RAVAL

Vaig escoltar el darrer programa de l'espai En guàrdia en el qual Jordi Corominas parlava del mite, fals, de la pobra Enriqueta Martí. Corominas va escriure un llibre sobre el tema, Elsa Plaza en va escriure un altre sobre el mateix el qual, per cert, al programa ni tan sols no es va mencionar. Tots dos llibres intenten rebatre els molts disbarats que s'han amollat sobre aquesta pobra dona durant la darrera dècada. No cal investigar gaire, un repàs ràpid a la premsa del moment ja evidencia que tot va ser mentida, una brama que es va fer grossa i mediàtica, vaja. Fins i tot existeixen entrevistes a la nena segrestada, quan ja era molt gran, per cert.

El que m'estranya no és pas que en aquell llunyà i miserable 1912 la cosa s'inflés, el que em sobta és que tanta gent ens hagi venut la moto fa, com qui diu, quatre dies, per tal d'escriure novel·les, muntar musicals i, sobretot, endegar itineraris que han fet empipar molt els actuals habitants de l'edifici del carrer Ponent on es van no-esdevenir els fets criminals que expliquen amb delectació els responsables del passeig morbós.

Que jo sàpiga ningú no ha demanat excuses per haver-nos fet passar bou per bèstia grossa. El pitjor, que molta gent continua creient que tot era cert i que els intents actuals per desmentir-ho, que també han contribuït a vendre llibres, són una mena de conspiració dels poders vigents. Encara fa poc, a facebook, algú va posar comentaris en aquest sentit, quan una persona de bona fe va intentar rebatre els crims inexistents de la Martí que una altra persona havia explicat online: sí, sí, podeu anar dient que ja sabem com les gastaven, els ricatxos. 

Quan una informació es dóna per bona i respon a teories conspiratives que ens abelleixen, malament, ja no hi ha qui redreci la cosa, com passa amb les calumnies exitoses. En la difusió i exageració dels fets hi ha una culpa evident del periodisme, d'una part del periodisme, és clar, antic i actual, que furga a les ferides i no s'informa com caldria i quan caldria. Recordo que Mònica Vitti explicava que en algun diari havien publicat que s'havia intentat suicidar i que a causa d'això ni tan sols la seva mare no es va acabar de creure, malgrat les afirmacions de la implicada, que allò no fos cert. Un exemple més folklòric del tema és el periodisme esportiu, que omple pàgines amb especulacions i inflant tota mena de bestieses.

Al programa del Calpena van explicar el passat però no van explicar el present, el perquè en aquests darrers anys s'han dit i escrit tantes bestieses, fins i tot les criatures de secundària anaven a donar la tabarra als arxius municipals, a veure si trobaven informació sobre la pobra vampira, que de vampira no en tenia res. A mi m'hauria agradat que es fes més referència al present i que es demanés explicacions a tots aquells que ens van explicar no fa gaire que així Barcelona tenia el seu esbudellador en versió femenina i així érem tan guais com els de London, per tal que es posesssin en evidència. De fet sí que es va fer un comentari, com de passada, que l'èxit actual anava lligat a això que en diuen la marca Barcelona. I, efectivament, fa algun temps vaig escoltar un periodista per la ràdio que parlava de la Martí i que deia barbaritats com ara que teníem tot el dret a comptar amb una assassina mítica, a la ciutat. Com si això fos un mèrit turístic, vaja. 

Un cas que es va inflar, aquest més recent, i que també es va esmentar al programa sobre la Martí, va ser aquell dels pederastes del Raval. L'Arcadi Espada no és sant de la meva devoció però reconec que va fer un estudi seriós del tema. Encara més, Jordà en va fer un documental. Malauradament tot va quedar embolcallat en les boires de la misèria i, au, demà ja parlarem d'una altra cosa que les errades en com es va endegar el tema podrien esquitxar institucions, professionals diversos i personatges fora de tota sospita. Fa uns dies es van denunciar per la televisió un parell de casos lamentables en els quals els serveis públics havien fallat, separant criatures de la seva família, però no hi va haver manera què s'admetés l'error per part dels responsables. 

Dies enrere em mirava un documental d'aquests geogràfico-recreatius de la segona cadena. Un senyor molt simpàtic viatjava per Mallorca, un periodista anglosaxó. Va explicar com li havien comentat, en una visita cultural, que Jaume I havia conquerit l'illa i que els musulmans havien guillat sense problemes i es veu que ell va rebatre un dels qui ho explicava i li va dir que, segons les seves dades, el rei havia estossinat homes, dones i criatures, de forma expeditiva, sagnant i lamentable. El preguntat, que potser era fins i tot historiador, li havia respost: si, és veritat, però no ens agrada explicar-ho... I és que una cosa és evocar el martiri del general Moragues o les crueltats del Cid i, l'altra, que els nostres mites patriòtics tinguin aspectes vergonyosos, mirats des del present, car en la seva època les coses eren molt diferents i això no es pot perdre de vista.

Tot s'arregla a gust dels consumidors, de vegades la sang i fetge no toca i en d'altres, és necessària per tal de motivar la gent. D'aquí ve potser l'excés de consum de novel·la negra, cada dia més exagerat, i no entraré en el tema de la qualitat literària sinó en els arguments i en les descripcions. A la xerrada de CERHISEC sobre crims antics relacionats amb el barri vam omplir de gom a gom, sovint som quatre gats, en d'altres ocasions. Les rutes pels cementiris i coses així tenen avui molt d'èxit. De moment, els itineraris turístics es fan a l'entorn de crims del passat, anar a visitar en grup, per exemple, el caixer on van cremar la pobra dona que hi dormia semblaria de molt mal gust. La narrativa, però, no té ja aquest respecte per la realitat i es novel·len casos de fa, com qui diu, quatre dies, recreant-los i posant a la qüestió més pa que formatge. No negaré que en ocasions hi ha investigacions més acurades i serioses, com en el cas dels crims de Tor, encara per acabar d'aclarir.

A la nostra ciutat, com  també a tants pobles i poblets, s'han esdevingut en totes les èpoques fets terribles, malauradament l'espècie humana encara no ha evolucionat prou com per haver assumit del tot el cinquè manament i estar disposada a respectar-lo a qualsevol preu. Però hi ha crims que tenen èxit popular i d'altres que no. A Barcelona el cas de la Martí, que de tant en tant ressorgeix del passat, és un dels que ha tingut més èxit. Un altre que ha fet vessar molta tinta i que ha escampat moltes especulacions, algunes de les quals absolutament surrealistes, és el de la pobra Broto, sobre el qual també es fan itineraris culturals.

El més empipador és que suposats experts t'expliquin disbarats com si haguessin esbrinats els secrets del passat i després uns altres experts alternatius et venguin els desmentits i et facin passar per ximple i crèdul, quan tu ja sabies que tot era un cuento, ni que fos un cuento de por. Jo crec que aquest provincianisme barceloní sobre el qual fa poc escrivia té la seva incidència en això dels itineraris, que han substituït les antigues rondalles a la vora del foc o de l'estufa, en les quals la sang i el fetge hi eren molt presents, per a gaudi d'infants perversos i encuriosits, malgrat que després les criatures tinguéssim malsons a causa d'aquella rondallística inquietant i ancestral. 

14 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Recuerdo que mi madre cosía batas para una señora que tenía el taller en la calle Joaquin Costa (Poniente) 1 Bis. Justo en un quinto piso.
Yo tenía que ir a entregar las batas hechas en paquetes de 15 y recoger la misma cantidad para llevarlas a mi madre.
La entrega dependía de las prisas de la señora y de la destreza, claro está de mi madre, pero cada dos o a lo sumo cada tres días iba para allí.
Siempre, en ese taller, siempre, o se hablaba de la helena Francis o se hablaba de las "emparedadas" de la vampira.
También te diré que aquel taller, como medio de información, estaba siempre el semanal "El Caso", que lo recuerdo como si fuera hoy.

Cuando en alguna ocasión leo algo sobre las chekas (de eso hablé mucho con mi madre en sus últimos meses de vida, antes no, cosa curiosa), lo único que sale a resaltar son las técnicas y los desmanes, pero hay una mínima información de quien, porqué y como se llegó a tamaña barbaridad, y de que pensamiento tenían las personas que se dedicaban a ello.
Quiero decir que por lo que observo, importa más el morbo del hecho que la "cosa" en si.
Un abrazo
Salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

ara passa allò rar que no hauria de passar, no en se res de Enriqueta Martí, pero ja em puc imaginar més o menys que va passar.

Anònim ha dit...

Tant les històries truculentes com les romàntiques produeixen un efecte balsàmic, i s'escolten un cop i un altre com els nens ho fan amb els contes. Les romàntiques creen la il·lusió d'una vida millor i les truculentes, que sempre hi ha una vida pitjor o justifiquen la necessitat de mantenir l'existència dins dels marges que la societat marca sense revoltar-se per les misèries que et toca viure.

Produeixen el mateix efecte que els fàrmacs en medicina. El terme "fàrmac" prové del grec "pharmakós" (φαρμακός), que era el ritual religiós en què els grecs sacrificaven una víctima expiatòria amb finalitats purificadores d'un grup social.

Culpar l'Enriqueta Martí ens allibera dels nostres mals de la mateixa manera que un sant Pancraç afavoreix els negocis. Forma part de les creences paganes que la religió cristiana no ha pogut eradicar dels costums populars. El perquè de la pervivència de formes de pensament màgic en la nostra societat cal atribuir-ho a dos fenòmens. Un, a la pèrdua de la fe religiosa; l'altre a la sacralització de la paraula compartida i la seva globalització: allò que es repeteix ad nauseam es converteix en veritat. I l'atavisme humà fa que l'individu prefereixi més allò que el lliga a l'estat salvatge de la humanitat (el bosc dels contes) que no pas a les explicacions científiques o acadèmiques, massa sovint buides de relat.

Ramon ha dit...

Des dels contes, passant pels tebeos i allò que amb què ens feien por de petits (l'home del sac, el dimoni, l'infern, el quarto de les rates, etc.), tot el que ens trasbalsa, sigui ficció, mitja veritat o veritat, acaba per encuriosir-nos. És el morbo. És de suposar que té explicacions des de molts àmbits (genètic, psicològic, cultural, i perquè no, econòmic). Una realitat que, penso, té molt de negatiu, però que precisament per això té tan d'èxit la seva explotació.

Júlia ha dit...

Miquel, es así, efectivamente, y sobre las checas, más, ya que los verdugos eran 'de izquierdas' o eso se suponía.

Júlia ha dit...

Francesc, és que no va passar gairebé res.

Galderich ha dit...

Gran cas has tret! El que és curiós és la de publicacions que van derivar de la vampira. El millor llibre "La brujería en Barcelona" on un periodista analitzà totes les creences alternatives del moment.

I el millor és en Sebastià d'ARbó dient que tot era real, que ell havia parlat amb la nena quan era gran...

Júlia ha dit...

Enric, és així, efectivament, tot i que jo crec que això que es diu sovint sobre la substitució de la religiositat per altres creences no ho veig ben bé així, ja que tot forma part de la mateixa màgia i mitologia, les vides de sants també tenen molt de morbo. Una cosa són també els contes de por i l'altre, històries veritables que falsegen la vida de gent que no té qui els defensi, cas de la Martí.

De tota manera avui també crec que hi ha una càrrega d'esnobisme, en tot això del morbo actual.

Som rarets. I raretes.

Júlia ha dit...

Ramon, entenc que hi ha allò que diuen de la catarsi i de la curiositat malsana i de zones fosques dels humans que no gosem entomar de forma directa, tot pesa.

Júlia ha dit...

A mi el que més m'empipa és que em facin passa bou per bèstia grossa per fer calaix, entenc la curiositat morbosa i la resta pero no que s'expliquin com veritats coses que són falses i que se sap que són falses, és clar que això passa a tants nivells...

Júlia ha dit...

Galderich, jo vaig llegir fa anys una entrevista amb aquesta senyora, la Teresita, i res de res, una altra cosa és que li fessin dir el que no havia dit. Que fa anys la cosa s'inflés no em sembla tan surrealista com que fa quatre dies encara continuïn elucubrant sobre el tema com si fos veritat, més que res per respecte a la senyora i a la seva memòria, encara que fos una marginal una mica impresentable o precisament per això.

Júlia ha dit...

El d'Arbó ja és tot un personatge ell mateix, però és que sobre el tema he sentit opinions per part de gent en teoria més 'seriosa' o convencional i deunidó.

Oliva ha dit...

LA MEVA AVIA,DE SOLTERA VIVIA A TOCAR DEL CARRER PONENT,PER CERT TAMBE ERA MODISTA MIQUEL,I SEMPRE DEIA,QUE LA MARTI, FEIA SERVIR CRIATURES PER DEMANAR ALMOINA I PROPORCIONAVA INFANTS PER LA PROSTITUCIO...AIXO VOL DIR IMPLICAR A GRANS NOMS DE BARCELONA,I QUE TOT ALLO DEL "VAMPIRISME",VA SER UNA TAPADORA.AIXO ES LO QUE JO CONEC,VERITAT?DONCS MIRA N'HO SE.

Júlia ha dit...

Oliva, això no era cert, també forma part de la llegenda, havia fet d'alcavota de poca volada i de pidolaire, mes enllà d'això la resta no era veritat. Va segrestar una nena, se suposa que per tal que fes companyia a la seva, ja que ella estava molt fotuda i va morir un any després, de càncer i no pas assassinada a la presó, com es va dir. Hi ha molta informació als diaris sobre el tema fins que ja no se'n va parlar més, es va morir i au, a una altra cosa.