1.1.17

MALEÏDES LES GUERRES I AQUELL QUI LES VA FER...

Resultat d'imatges de FRANTZ CINE FRANCÉS

Vaig sortir ahir amb un cert sentiment de decepció de veure Frantz, la darrera pel·lícula del desconcertant François Ozon i això em passa amb una gran part del cinema francès, des de fa uns anys. La pel·lícula té valors estètics innegables però s'allarga de forma excessiva i no acabes d'entendre cap on rodola el seu pacifisme, tan present en les obres anteriors que la inspiren, tot i que de forma relativa i fins a la mitja part: Broken Lullaby, que aquí es va dir Remordimiento, una pel·lícula de l'any 1932 i l'obra de teatre L'homme que j'ai tué, de Maurice Rostand. 

No conec l'obra de teatre, ni l'he vist ni l'he llegida, però la pel·lícula, dirigida per Lubitsch, la vaig poder veure per la televisió fa molts anys i em va impressionar força. Un dels punts forts de la pel·lícula de Lubitsch va ser la presència de Lionel Barrymore en el paper del pare del soldat mort. La noia era Nancy Carroll. En el seu moment aquella pel·lícula va rebre algunes crítiques negatives, entre d'altres aspectes no va acabar de fer el pes la tria del xicot protagonista, Phillips Holmes, qui, per cert, va morir paradoxalment a causa de la segona guerra mundial, l'any 1942, amb trenta-cinc anys ja que s'havia incorporat a la Força Àeria Canadenca. 
Resultat d'imatges de Broken Lullaby
En aquesta relectura de la història Ozon, qui segueix al principi de forma força fidel les versions anteriors, hi incorpora tota una segona part discutible i feixuga, que ha justificat explicant que la versió de 1932 es va fer quan encara no s'havia esdevingut la segona gran guerra i encara s'esperava una certa deriva pacifista. No ho sé, però crec que Lubitsch i Rostand ja intuïen que les coses no anaven bé, en aquells anys trenta. Respecte a la pel·lícula d'Ozon, hi ha qui també hi vol veure un avís sobre els perills d'aquesta dreta emergent i de les noves crides a un patriotisme inquietant. 

Lubitsch, de família jueva, va tenir la xamba de ser ja als Estats Units quan Hitler i la seva gent van començar a fer destrosses i tan sols li van poder prendre la nacionalitat alemanya a distància. En el seu moment no es va respectar el títol de l'obra de teatre original perquè semblava allò que avui en diríem políticament incorrecte i potser també donava pistes excessives sobre l'argument. En algun país, com Txecoslovàquia, fins i tot va estar un temps prohibida a causa del seu missatge pacifista, que ja és gros.

Aquí la pel·lícula es beneficia d'una troballa, l'actriu Paula Beer, alemanya de veritat, per cert, que fa creïble el personatge i omple la pantalla en tot moment. En canvi, pel meu gust, Pierre Niney, que sembla un cosí francès d'Adrien Brody, no m'acaba de fer el pes i la seva grenya excessiva fa posar nerviós el personal, agafen ganes d'enganxar-li els cabells amb un clip. El noi mort, interpretat per Anton Von Lucke, fa pensar en Chaplin, de jovenet, o així m'ho va semblar.

Ozon ha triat actors alemanys per fer d'alemanys i actors francesos per fer de francesos i diria que, en general, els alemanys funcionen molt millor que els nostres veïns en aquesta història, tot i que ens són poc coneguts, ja que si de cinema francès actual en veiem poquet, d'alemany, menys encara.
Resultat d'imatges de Paula Beer
El director ha filmat una gran part d'aquesta història en blanc i negre, una tendència actual interessant però que pot esdevenir una moda recurrent destinada a donar a les produccions una certa pàtina de qualitat etèria. Hi incorpora fragments en color, als quals no acabo de veure, en aquest cas, ni el sentit ni l'oportunitat més que en algun cas puntual. Fa anys, el 1986, Giménez-Rico va filmar una remarcable versió del llibre de Delibes El disputado voto del señor Cayo on el color i la seva absència es relacionaven amb la il·lusió i el desencant, per exemple. 

Les evocacions de la suposada amistat entre els dos nois, crec que de forma intencionada, fan pensar en una història d'amor homosexual, potser per esperonar una certa intriga, que tan sols afectarà els qui no coneguin la història original. No venen gaire a tomb, al menys tal i com se'ns expliquen. Tot i que potser, pel fet d'haver perdut la innocència sobre determinades admiracions entre cavallers i per un excés de psicologia subliminal, fins i tot diria que algun cosa hi ha, en el rerefons del personatge, ja que no sembla pas que les dames li desvetllin un interès excessiu, potser és que filo massa prim. 

Resultat d'imatges de anton von Lucke Frantz

Resultat d'imatges de chaplin joven
En el final no hi entraré, ja que després la gent s'empipa si expliques massa, però no em convenç gens, més enllà d'entendre que els amors topen sovint amb el context cultural dels enamorats i que a l'hora de la veritat t'entendràs millor  amb els de casa. 

Al simbolisme del quadre de Manet tampoc no li trobo el sentit, amb això de introduir en les històries un quadre simbòlic també s'ha d'anar amb compte i les referències al suïcidi, al llarg de la història, semblen forçades per tal de fer-les casar amb el quadre en qüestió. Sobre el tema de la mentida com a consol, és tot un clàssic, encara que potser caldria considerar si sovint no tenen més capacitat de comprensió i perdó els grans que no pas els joves i si resulta avui prou convincent això de tractar els vells com criatures.

En aquests darrers anys sembla que aquella guerra i el seu context desvetllen un nou interès. Malauradament, i en això dono la raó al director, en el present sabem que la cosa va continuar i empitjorar i que el pacifisme no és avui una virtut en alça, tot i que ho sigui a nivell teoric i el militarisme, entre nosaltres, estigui mal vist i al saló de la infància hi vulguin els bombers i encara gràcies.

Frantz, amb totes les pegues que hi he trobat, és, però, una bona oferta, considerant allò que podem trobar als cinemes, ni que sigui per la seva bellesa visual, innegable, i per les virtuts actorals de la noia protagonista. Angunieja de forma moderada, el tema de la guerra és ja el passat i a tot estirar en copsem les conseqüències. A molts llocs del món, per desgràcia, les generacions joves continuen morint de forma absurda en nom d'idees diverses i d'interessos complexos. Els patriotismes ben alimentats desvetllen molts dimonis imprevisibles.

Fa uns dies passaven a la filmoteca aquell monument que és Paths of glory, història que trasbalsa molt més, és clar, ja que ens mostra la misèria bèl·lica, patriòtica i militarista en estat pur. Aquí ens quedem, a tot estirar, amb una mena de conte amb un final que no pot ser feliç del tot però que tampoc no resulta tràgic ni desesperançador i el qual, en gran part, et veus venir de sobres ja que en l'actualitat fer acabar els amors de forma convencional sembla una vulgaritat. 

I, malauradament, si els ex combatents supervivents són de casa bona i toquen el violí ho tenen molt millor per recuperar-se de les ferides, aquest és un altre tema que pot semblar anecdòtic, però no ho és tant. Tampoc no acabo d'entendre de què sobreviu la noia, a París, passejant pels museus i fent cultureta. I és que potser no m'haig de fer aquestes preguntes pedestres i d'ordre pràctic, però no puc fer-hi més, que voleu que us digui.

Al bloc de l'Allau podeu trobar un comentari sobre la pel·lícula i aquí  encara un altre que m'ha semblat força interessant ja que matisa l'entusiasme amb què ha estat acollida la cinta al seu xovinista país d'origen i també en una gran part del nostre.

4 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Excel·lent recomanació per entrar a l'any, Júlia. Tu que ets mestra narradora de pel·lícules, pensa que almenys jo agraeixo els teus comentaris.
"Senders de glòria", que anomenes, hauria de ser assignatura obligada. La tinc al prestatge al costat de "Jocs prohibits", de René Clément, una altra joia de pel·lícula.
Algú ja es queixa que per tele no passen MAI bones pel·lis, ni antigues ni noves, perquè cal que la gent no es mori de fàstic sobretot amb les multitudinàries escombraries de la 'marca España', que prenen les millors hores per al cinema i idiotitzen el públic, per això es vota el que es vota.
No em vull enfadar, que procuro fer bona cara a l'any aquest que ja ha començant vessant sang innocent. I tant, si hi ha guerres...
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Bona nit, Olga, ja dic que no és del tot rodona però és bonica visualment i això també compta.

No creguis, en alguns instituts ja els fan veure aquesta pel·lícula, el que passa és que també has de tenir una edat i uns coneixements per gaudir-ne en plenitud, de tota manera sempre fem noves lectures, al llarg del temps.

Jo encara recordo quan aquí estava prohibida i l'havies d'anar a veure a França, allà també va estar prohibida fins al 1975 i aquí fins a mitjans dels vuitanta.

Per la tele, de tant en tant, passen algunes bones pel·lícules, però de vegades a horaris tardans que no són per mi, he vist que d'aquí uns dies anuncien Loreak, una peli basca força interessant, de fa uns anys, però la faran a les onze tocades. Per veure alguna cosa interessant t'has d'empassar abans moltes ximpleries o clapar fora d'hores.

De jove penses que tot millora i fins i tot que les guerres s'acabaran, fins i tot això pensava la gent que va viure aquella primera guerra mundial i ja veus... ara m'adono que moriré sense haver arribat a veure 'la pau mundial' que potser és un miratge o poca cosa més que un somni.

No t'enfadis, ja que no serveix per a res, ve un nou any que es presenta complex però... qui sap, de moment és un misteri.

Una abraçada i que els Reis et portin el que desitgis i sigui assolible.

Enric H. March ha dit...

Hi vam anar ahir al vespre i ens ho vam passar molt bé. Malgrat tot el que expliques, em vaig deixar seduir per la història, la bellesa de les imatges i el bon treball dels actors. Fins i tot ell, em va agradar. El seu aspecte decadent, la pressió familiar, la mare dominant, l'homosexualitat apuntada...

Júlia ha dit...

Enric, ja dic que té el seu encant, tot i que li trobés les pegues que manifesto, la mare francesa tambe és tot un personatge, ep.