13.2.17

ALBINONI NO HI TÉ RES A VEURE I D'ALTRES CURIOSITATS

Resultat d'imatges de albinoni

Fa anys s'editaven uns discos de llarga durada amb peces breus, de música clàssica, eren unes sèries que portaven per títol Clásicos populares i coses semblants. Com que, malauradament, la cultura musical ha estat una de les assignatures pendents mes habituals, amb aquells discos vam iniciar, molta gent, la nostra fràgil saviesa en la matèria. També Walt Disney va contribuir a fer-nos augmentar els coneixements filharmònics, amb l'aplicació musical a algunes de les seves pel·lícules de dibuixos.
Resultat d'imatges de fantasia walt disney
Hi ha hagut peces musicals clàssiques que han esdevingut molt populars, segons modes. Traspassaven el seu àmbit una mica elitista i per a iniciats i s'aplicaven a obretes de teatre, pel·lícules i muntatges escolars ben intencionats. Quan jo era petita per la ràdio havia escoltat sovint coses com ara el Somini d'amor de Liszt o el Para Elisa, que fins i tot van arribar a l'indret popularíssim dels discos sol·licitats.

Una de les peces que es feien servir més per il·lustrar representacions d'aficionats quan jo era joveneta era el conegut fragment del Llac dels cignes. Recordo una posada en escena maldestra i entranyable, d'un agrupament escolta, amb El Petit Príncep en escena i aquella música com a il·lustració inevitable. Com sol passar amb la música més frívola i moderna, escoltar una peca de forma recurrent, per maca que sigui, acaba produint una mena de saturació, cosa que es pot esdevenir amb una ària d'òpera o amb les Paraules d'amor serratenques.
Resultat d'imatges de adagio albinoni

Fa uns dies Allau ironitzava sobre l'ús de l'Adagi d'Albinoni a la pel·lícula Manchester frente al mar, ús que s'esdevé, per cert, en el fragment més dramàtic de la història. Hi ha d'altres temes clàssics a la banda sonora, però no són tan devastadorament populars. L'adagi d'Albinoni no és d'Albinoni, per cert, així que el músic no té cap culpa de l'ús i abús del tema.

Remo Giazotto, un conegut musicòleg, va explicar que havia arranjat la peça a partir d'un suposat manuscrit del músic. Avui, en general, es pensa que l'obra és, de fet, de Giazotto, especialista en el músic venecià i que no hauria composat res més que això, per cert, al menys, que se sàpiga. Tot plegat s'hauria esdevingut a finals dels anys quaranta, més o menys, tot i que l'obra es va donar a conèixer el 1958. D'aquí ve que quan jo era petita no hagués escoltat mai aquesta música, il·lustrant alguna emissió d'aquell enyorat ràdio-teatre d'aleshores, o gràcies als reculls de clàssics populars a l'abast, per exemple.
Resultat d'imatges de Venècia 1720
Albinoni no és un músic excessivament conegut o així m'ho sembla. Va ser un gran privilegiat, tenia recursos propis i va poder fer el que li va abellir, en el camp musical i en la resta. No va precisar de mecenatges i va morir a  una edat avançada, gairebé vuitanta anys de  l'època, que són molts, i a més a més viscuts a la Venècia del moment i, a sobre, en la dolçor d'abans de la revolució. Hi ha gent que té sort, ves.

De fet, la culpa de què una gran part de l'obra del músic ens sigui desconeguda és culpa de les misèries humanes, ja que es va perdre, amb una gran part de la biblioteca de Dresden, durant els bombardeigs de la Segona Guerra Mundial. Entre aquelles runes se suposava que Giazotto hauria trobat alguna composició la qual, adaptada, hauria propiciat el famós Adagi apòcrif.

Vaig escoltar per primera vegada l'adagi en una representació escolar, recordo que li vaig preguntar a la mestra que n'era la responsable què era i me'n va dir el títol. Crec que l'obreta era una versió molt particular de la Blancaneus i quan la nena que feia el paper principal seia en un bosc imaginari, trista i pensativa, s'escoltava la musiqueta.

Avui, l'adagi en qüestió s'ha incorporat a l'oferta que et fan als tanatoris per tal d'il·lustrar els comiats definitius. Diria que és una de les més exitoses, pel que fa a la música en viu que ens ofereixen en aquestes tristes celebracions. Al menys així es dóna feina a músics joves, vaja. Hi ha qui s'estima més música enllaunada perquè la cançoneta triada té alguna cosa a veure amb el finat. Serrat feia broma un dia, a la tele, amb les seves Paraules d'amor, que es poden escoltar a casaments, aniversaris i funerals. Suposo que el cantant deu fer un calaix esplèndid amb la utilització que se'n fa.

Personalment m'agrada més un silenci respectuós, en aquests actes, i si es fan lectures o evocacions del difunt, millor que siguin breus. Una altra moda lamentable és aplaudir la sortida del cadàver, això sol passar amb els famosos. No sé qui va començar a fer tal cosa però ve de temps, recordo que quan va morir Montserrat Roig un periodista ho va comentar al diari, estranyat. També en ocasions s'aplaudeix quan s'acaben uns minuts de silenci a causa d'alguna desgràcia. Ja sé que no hi ha mala intenció però això de la frivolització generalitzada dels aplaudiments indiscriminats em fa angúnia.
Resultat d'imatges de manchester frente al mari
Manchester frente al mar seria una pel·lícula insuportablement trista sense algunes pinzellades d'humor intel·ligent les quals, afortunadament, no freguen l'excés. Algunes es relacionen, precisament, amb el tema funerari, o sigui que s'hi podia haver afegit això de la llista de possibles peces interpretables en el comiat del germà del protagonista, entre les quals, de forma paradoxal, podia ser-hi l'adagi.

En ocasions, en els funerals actuals, també es canta o es toca la guitarra. Un altre dels grans èxits funeraris ha estat La vall del Riu Vermell, fins i tot la viquipèdia recull el seu ús mortuori quan, de fet, la història original amb tota probabilitat fa referència a un comiat amorós. La vida i els costums populars donen moltes voltes, què hi farem. La gent més moderna recorre en ocasions a l'Hallelujah del Cohen, la qual també ha esdevingut un clàssic en els enterraments actuals i que potser acabarem per avorrir, encara més quan a causa de la mort del cantant ens la tocaven a cada moment, per les teles i les ràdios.

La música ens acompanya al llarg de la vida i ens emociona per raons diverses, moltes vegades lligades a la nostra experiència personal. La saturació que ens produeixen en algun moment determinades tonades o fragments després es reconverteix en record emotiu, encara més si la musiqueta passa de moda i ja no la podem escoltar de forma tan abusiva. 
Resultat d'imatges de cementiri deles corts
La mort és un fet quotidià i inevitable amb el qual encara no hem fet les paus ni les arribarem a fer mai. Qui més qui menys ha imaginat com podria ser el seu funeral. Des que creiem molt menys que abans en possibles alternatives posteriors al final previsible sembla que els esforços es concentren en allargar la vida tant com es pugui, sigui com sigui i esmerçant en el tema un munt de recursos de tota mena. 

Sobre aquest fet i una improbable, però no impossible, immortalitat futura, tot i que molt remota, escriu Yuval Noah Arari a Homo deus, amb una saludable ironia sobre els canvis socials i culturals que comporta l'allargament de la vida i com, malgrat tantes millores, cada dia ens queixem més del malament que va tot, com si realment existís un meravellós passat idíl·lic en el qual els valors humans van tenir una brillantor més acceptable.

En tot cas, malgrat l'excés, tenim Adagi de no Albinoni per dies, i potser millor que deixem a gust dels nostres supervivents l'elecció del nostre comiat previsible, si és que esdevé un comiat convencional i tanatòric, vaja, que no se sap mai. Musical o silenciós, clàssic o modern, tant és, al capdavall aquests actes són una mena de relatiu consol per als qui queden, no pas pel que marxa. I quan més breus, millor, com tantes coses. 

I, res, a Albinoni el que és d'Albinoni...


6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Marededéu, no li penso dir a la Txell que l'Adagi d'Albinoni no és d'Albinoni, seria com dir-li que els reis són els pares.

Júlia ha dit...

Francesc, no ens podem fiar de res, ben mirat.

Francesc Puigcarbó ha dit...

¿el Bolero de Ravel és de Ravel o de Mario Moreno 'Cantinflas'?

Júlia ha dit...

Francesc, el de Cantinflas era el 'de Raquel', de tota manera la cultura en tots els seus aspectes és plena de paternitats dubtoses...

gloria abras pou ha dit...

A mi se'm va informar de bona font que l'Adagio" d'Albinoni que, com li dic a l'Allau, sempre he detestat, és, en realitat, un refregit de diverses melodies del músic italià.
Als enterraments també s'estila molt posar-hi l'Adagi de cordes de Barber que és d'una bellesa sublim però mai s'ha d'abusar de la bellesa ni, potser, de res.
La pel·lícula de l'oncle i el nebot és necessàriament llarga perquè, a parer meu, les situacions que s'hi viuen no poden ser tractades a tempo ràpid. El dolor, tots ho sabem, és feixuc i s'arrepenja en qui el sent. Amb peròs i contres, com gairebé tot, m'ha semblat un preciós exercici de contenció dramàtica.
Salut Júlia i parroquians!

Júlia ha dit...

Glòria, sembla ser que ni això, tot i que també pot ser ja que qui se'l va inventar és expert en el músic, a mi m'agradava i m'agrada, fins i tot, malgrat la confusa història i l'abús que n'han fet, per altra banda les impostures són habituals i en sabem poques, encara.

Sobre la pel·lícula, no vaig sortir molt convençuda però quan hi penso m'agrada més, cosa que crec que és un bon senyal, de vegades em passa a l'inrevés.

L'abús produeix cansament, sigui del que sigui, de forma inevitable, però potser també és inevitable quan alguna cosa té èxit, no ho sé.