5.3.17

CINEMA DE MÉS ENLLÀ

Resultat d'imatges de el viajante


Avui sentia per la ràdio al ressuscitat Gurruchaga manifestant el lamentable aspecte que presenten les grans ciutats europees, la poca imaginació que hi sura i un afegitó dedicat als pobres mòbils, esca dels nostres pecats del present. Escolto sovint afirmacions semblants, sempre hi va haver un ahir millor, sobretot contemplat des del present. Tothom explica el que li convé o el que li sembla veure o viure. Fa uns dies, en una xerrada, molta gent -gran- va començar a repetir tòpics a l'entorn de la manca de creativitat de les criatures del present que s'ho troben tot fet. En tot plegat hi ha un bon doll d'enyorament de la joventut o de la infantesa, em temo. 

El cas és que ahir vaig anar al cinema a veure El viajante, el cine estava a vessar però és que en sortir de la sessió de la tarda hi havia unes cues de campionat a fora del Renoir, fins i tot algú que passava vaig sentir que comentava si era que regalaven alguna cosa. Hi havia tres estrenes i alguns títols resistents de pes, és clar. Els carrers bullien de jovent i les terrasses eren plenes, al centre i a les perifèries properes. La gent jove s'espavila i munta tota mena de coses relacionades amb el que sigui, música, teatre, xerrades i xerradetes. Uns llençols es perden i uns altres es recuperen, potser no són de fil però cal recordar que els de fil pesaven molt i costaven d'eixugar.

Hi havia gent que a la cua comentava que la pel·licula de Farhadi devia ser bona quan li havien donat l'óscar. Jo ja sóc molt escèptica amb tot tipus de premis i, en tot cas, tot són gustos. He escoltat moltes opinions absolutament negatives sobre l'exterior i l'interior de la biblioteca Joan Oliver però ara que n'han premiat els artífexs sento comentar que alguna cosa deu tenir, vaja, com dèiem abans, algo tiene el agua cuando la bendicen. Tot i que avui tampoc l'aigua beneita, que no beneïda, és ben bé el mateix. Hem perdut la innocència, al menys, en part. Quan dius que una cosa que té èxit no t'agrada o bé no hi entens o bé ets elitista, què hi farem. 

El viajante és una pel·lícula molt del seu director, segons alguns comentaris no tan rodona com Nader i Simin, jo no sóc capaç de valorar-ho, això. El cinema de Farhadi conforma tot ell una mena de fresc sobre una societat complexa, com totes, però amb valors humans afegits que fan que en molts aspectes se'ns presenta estranyament propera, encara més als qui ja tenim alguns anys i recordem temps molt rancis i no pas tan llunyans, en els quals se sobrevivia entre limitacions i esperances. 

Hi ha molts temes en aquesta petita història, el verí del teatre, les relacions de parella, la forma com un fet violent, inesperat, pot trasbalsar estabilitats assumides, la venjança, la compassió, el perdó, la supervivència. Tot està poc explicat, podem imaginar-nos coses però no podem assegurar que els fets siguin d'una manera o d'una altra. He llegit comentaris en els quals se suposen i afirmen coses que a traves del visionat de la història són impossibles de saber.

Sense que tinguin res a veure, alguns aspectes de les relacions que ens mostra Faradi em recordaven Winter sleep. No hi ha abraçades, ni petons. Ni tan sols en el reprimit cinema franquista hi havia tan poca relació física. Una mestra amb qui vaig coincidir durant un temps havia treballat en l'ensenyament, al Brasil, i en va tornar meravellada pel que fa al nivell d'abraçades que li van arribar a fer mentre va viure allà, comparant-les amb les poques que ens fem per aquests verals. Tot té graus, matisos i els costums compten, encara que en aquest món global, tan criticat, ens acabem encomanant coses de tota mena, també hàbits de relació, de forma inevitable.

El cinema, com la literatura, és un mirall cultural, però és també un mirall estrafet i parcial. De fet, la gent que té accés a això de poder fer una pel·lícula, amb notables excepcions, encara més en el present, pertany a sectors determinats de la població, normalment a la classe mitjana i més aviat alteta, encara avui, malgrat els almodòvars. Per cert, Faradi sembla que farà una peli per les espanyes, produïda per Almodóvar i amb la Penélope Cruz i tot, veurem que en surt, tot és possible i tot està per fer. 

El cinema de Faradi, en alguns aspectes, també em recorda un tipus de cinema que ens venia, amb comptagotes, de darrere del teló d'acer quan aquest existia i tenia conseqüències de tot tipus. Era una mena de cinema vagament aperturista, que ens mostrava aspectes de la vida quotidiana i on el rerefons polític era gairebé anecdòtic o invisible. És aquest un tipus de cinema molt interessant ja que per fer crítica política no cal ser explícit ni dir-nos com en són, de dolents, els manaires, el mateix que per fer cinema amb rerefons eròtic no cal mostrar pit i cuixa ni coits exageradament sorollosos. Aquesta lliçó em temo que no s'ha après encara per aquí, tot s'explica amb excés, en la literatura i en el cinema, o així m'ho sembla. Quan cuejava la censura s'havia de ser subtil a la força però les dificultats esperonaven l'enginy, com manifestava Buero Vallejo en alguna ocasió.

El viajante compta amb uns actors excel·lents, els protagonistes ja havien treballat abans amb el director. Taraneh Alidoosti és considerada pràcticament la millor actriu iraniana del present. Shabab Hosseini compta  així mateix amb molt reconeixements i a Cannes se'n va anar amb un premi per aquest paper. Pero el ventall de secundaris també respira autenticitat, com ara aquest botxí que esdevé víctima, gairebé, de l'afany, tan humà, de venjança. He llegit que Farhadi és considerat, segons un llistat de la revista Time, una de les cent persones més influents de tot el món. Aquestes llistes em provoquen ironia, però, vaja, tenen el seu públic i els seus inventors suposadament de prestigi. Sacristán, de qui escrivia fa poc, va estar inclòs en una llista d'aquest tipus sobre els millors actors del món i ell mateix feia molta broma a l'entorn del tema, devia haver-hi algun amic meu per allà, va manifestar, més o menys, en una entrevista.

Si de pel·lícules europees ja ens n'arriben poquetes de països com l'Iran ens n'arriben amb comptagotes i encara, a tongades. Una llàstima. De vegades fins i tot la tele ens dóna sorpreses, A propósito de Elly,  un altre dels títols de culte de Farhadi, la vaig poder veure, gairebé per casualitat, no fa gaire temps, per la pantalleta.  Hi ha un element que faig extensiu a d'altres títols del cinema iranià, una mena de bondat anímica dels personatges que no els evita, però, sofriments, crueltats ni contradiccions. Avui, per aquí, sembla que la bondat no està de moda, potser per això m'abelleix ensopegar-m'hi de tant en tant. I un element de trasbals subtil que no he pogut esbrinar, quina és la pel·lícula que miren els alumnes del professor protagonista, quan aquest s'adorm a l'aula i que endevinem violenta i inquietant? Crec que és una de les moltes pistes que, per raons culturals, se m'han escapat. A mi i a més gent.

13 comentaris:

Allau ha dit...

Aquesta manca d'expressions d'afecte en públic que comentes crec que es deu a un tabú de la societat iraniana. Per descomptat que a casa seva les dones es deuen treure el mocador del cap i les parelles es deuen fer petons i amanyacs; però en una pel·lícula, encara que mostrin la intimitat de la llar, estan subjectes a la mirada externa dels espectadors. És com a l'obra de Miller que representen, on la dona que figura que va mig despullada, apareix amb barret i gavardina vermella (sospito que a l'Iran vestir de vermell es deu considerar una depravació).

Júlia ha dit...

Allau, evidentment que és així i suposo que si el director vol que les pelis funcionin al seu país ha de passar per l'adreçador, de fet la dona amb la gavardina dient que va despullada provoca rialles. Bé, aquí ja en sabem molt, d'aquesta mena de coses, tot i que també hi ha temes culturals ancestrals, en tot plegat.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

Bon guiatge de cinema són els teus posts. Moderna escriptora que estàs al cas de les novetats i en saps extreure múltiples conseqüències. T'admiro per això, per la fina ironia i perquè també ets bona interlocutora.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies, Olga!!!!

gloria abras pou ha dit...

Una crònica estupenda que no ens avança res de l'argument però ens fa sentir interès per la pel·lícula. Jo sóc sòcia de Filmin i de Farhadi hi ha tres o quatre pel·lícules disponibles. Un dia d'aques en veuré una i si m'agrada prou, faré un ciclet.
Salut, Júlia!

miquel ha dit...

M'ha agradat això que la literatura i el cinema són miralls parcials i estrafets. Completament d'acord. Hi ha mirades que només ens arriben oralment, si és que ens arriben, i poden arribar a reflectir realitats o matisos ben diferents.

Júlia ha dit...

Glòria, si no n'has vist cap d'ell un mini cicle és molt recomanable.

Júlia ha dit...

Miquel, es que la realitat profunda i seriosa es gairebé inexplicable, ens n'hem de fer el càrrec a bocinets.

gloria abras pou ha dit...

Ja he començat amb "Una Separació" i em va interessar molt. El seguiré.
Gràcies, Júlia!

gloria abras pou ha dit...

He seguit amb "El passat" que també és molt interessant i "El viajante" que he trobat molt rodona, moralment densa. La de "Una separació" anunciava un cinema magnètic que, amb peròs i contres, no decep. Efectivament sabem molt dels eufemismes, les omissions, la covardia, la bondat, el perdó, el temor de Déu...m'ha semblat una pel·lícula estupenda.

Júlia ha dit...

Glòria, si pots mira't també 'A propòsit d'Elly', hi surten alguns dels actors de The Salesman, per cert. De vegades penso que els possibles problemes de censura -aquí també ens passava- esperonen la sensibilitat que cal per aprofundir en aspectes que altrament ens poden passar desapercebuts. O així m'ho sembla. Com deia Buero, 'no defenso la censura, defenso els autors'.

gloria abras pou ha dit...

Buero va ser un autor d'èxit en contra d'un règim que l'havia empresonat. Ja ho crec que deu esperonar la censura però millor no patir-la. Com deia marsillach era un llast perquè et posaves a escriure sempre amb temor u t'exigia un desgast innecessari i, sovint, inútil.

Júlia ha dit...

Cert, Glòria, per això m'admira molta cosa de la que es feia, fins i tot per la tele.