30.3.17

COMÈDIA, TRAGÈDIA I DRAMA

Resultat d'imatges de obras de Buero Vallejo El sueño de la razón

He escrit en diferents ocasions sobre Buero Vallejo. La darrera, l'octubre de l'any passat, amb motiu del centenari del seu naixement. Fa uns dies es va emetre per televisió un d'aquests programes de la sèrie Imprescindibles, tots ells excel·lents i molt recomanables. El centenari no ha aconseguit pas, de moment, que a Catalunya, en un teatre convencional i gran, es recuperés alguna obra de l'autor, feta amb cara, ulls i recursos. Fa alguns anys es posaven moltes traves al teatre en castellà però ara ja no és així, fins i tot, en ocasions, més aviat sembla que passi el contrari. 

El programa incideix en la injustícia que es va fer amb Buero i la seva obra a partir de la Transició. Per aquí també vam perdre moltes coses en aquells canvis, entre les quals la Nova Cançó i el seu esperit. El fet és que la meva generació, si era una mica aficionada al teatre, va créixer amb Buero. Podíem veure les seves obres a la televisió i algunes fins i tot s'estrenaven abans a Barcelona que no pas a Madrid. Jo crec que amb el temps es recuperarà l'autor i el seu teatre, el seu teatre en bloc, més enllà de la Historia de una escalera, de la qual diuen que l'autor s'empipava quan li mencionaven en excés. Les darreres obres de Buero, molt bones, ja no les vam poder veure per la televisió, s'havia acabat el bon teatre televisat. I algunes ja ni tan sols las vam poder veure als escenaris professionals barcelonins, el nombre dels quals també s'ha anat reduint amb els anys.
Resultat d'imatges de autoretrato Buero Vallejo
La biografia de Buero ja seria digna d'una bona i acurada sèrie televisiva. Va ser un gran pintor i dibuixant, el seu retrat de Miguel Hernàndez, amb qui va compartir presó, és ja una icona però expliquen que a la presó en va fer centenars, dels companys de presidi. Així mateix té alguns autoretrats impressionants. Fill d'un militar liberal, afusellat injustament, tot just començada la guerra, a Paracuellos, ell era comunista i va estar condemnat a mort. Per sort i per atzar se'n va sortir amb sis anys de presó. Va presentar Historia de una escalera a un premi literari, el Lope de Vega, gracies a què un bon amic, Vicente Soto, també escriptor i que va haver de marxar a l'estranger per poder-se guanyar la vida, li va mecanografiar, Buero no tenia màquina d'escriure. No es van adonar de què era l'obra d'un comunista que havia sortit de la presó o, si algú se'n va adonar va tenir la suficient sensibilitat com per fer prevaldre la qualitat per damunt de la ideologia.

Soto volia que Buero marxés a l'estranger, com ell, però Buero es va voler quedar a Espanya. En els darrers anys la seva obra s'ha representat molt més a l'estranger que no pas a Espanya, per cert. 
Resultat d'imatges de libros de vicente soto
Historia de una escalera es va estrenar a Madrid de forma una mica vergonyant, pocs dies abans de Tots Sants, ja que la idea del teatre era que quan es muntés l'inevitable Tenorio estacional l'obra desapareixia. Però va tenir tant d'èxit que no es va fer el Tenorio, aquell any. D'aqui ve un dels motius que es van donar a l'autor, el de Capitán Centellas, que és qui mata a Don Juan en l'obra de Zorrilla. Buero va tenir èxit i es va poder guanyar la vida amb el teatre de text, un teatre molt personal, ple de simbologia i referents, possibilista, cosa que li va criticar gent com Sastre, de qui tampoc és que veiem avui gaire teatre als escenaris i qui, malgrat la crítica, va ser així mateix possibilista a la seva manera. La gent com Buero va fer que la vida cultural d'aquells anys grisos no fos el desert que molts voldrien, quan contemplen el passat des del present. L'èxit de Buero va generar enveges diverses, moltes de les quals entre gent de la cultura i del teatre, com sol passar tot sovint. 

Buero no va tenir gaire èxit amb el cinema, poques obres seves es van dur a la gran pantalla. Ell mateix hi era reticent des que en una versió de En la ardiente oscuridad li canviessin el final. Això de canviar el final i, en ocasions, també el principi, passa sovint, quan l'autor ja no és viu es fan destrosses diverses sense manies. Estic pensant en Incerta glòria però podria posar molts altres exemples. Buñuel va destralejar l'obra de Galdós i la de Mirbeau, però els autors ja no podien cantar gall ni gallina i, a més a més, eren aquestes, aleshores, obres poc conegudes del públic. No és que estigui pas en contra d'aquests canvis, si es fan bé i aconsegueixen alguna cosa amb cara i ulls, sempre que es manifesti que la pel·lícula s'ha inspirat en l'obra original i poca cosa més. La millor versió en cinema de Buero va ser la que Josefina Molina va fer de Esquilache.

Fa uns dies van passar per la tele Madrugada, també va ser aquella una bona versió de l'obra teatral, molt acurada i respectuosa, dirigida per Antonio Román. Anys després el teatre televisat en va oferir una altra versió, molt bona, amb Mònica Randall de protagonista, que es pot recuperar online. Mònica Randall, que va viure al meu barri de petita i que es diu Aurora Julià, tampoc no ha tingut l'èxit merescut tot i ser guapíssima i molt bona actriu.

El que passa és que Madrugada potser no és pas una de les grans obres de l'autor, hi ha situacions forçades i aspectes diversos que es veuen venir massa de bell antuvi. Tot i amb això, com que l'autor domina els recursos escènics, és interessant contemplar-la sense complexos. Al cinema la protagonista era Mara Cruz, una bona actriu, avui potser oblidada. 

Tot passa i s'oblida, fa uns dies entrevistaven en un programa de ràdio a Núria Prims, amb motiu de la seva interpretació excel·lent a Incerta glòria i li van comentar que en un article molt elogiós Marcos Ordóñez la comparava a una mena de barreja entre Maria Félix i Mercedes McCambridge, una comparació que em va semblar una mica surrealista, tot s'ha de dir. L'actriu va admetre que  no sabia qui eren ni l'una ni l'altra. No em va estranyar amb la McCambridge però sí amb la Félix, que va ser una diva de llarga vida i molt cinema. Però encara recordo quan Puyal, en un programa del seu temps televisiu, va fer cara de póker quan un senyor gran, del públic, li va dir que l'actriu de la seva vida havia estat Mirna Loy.  El temps arrossega els èxits i les fames i poca cosa en va quedant, encara que de tant en tant noms i imatges surin de nou i sorprenguin els joves contemporanis. 

Tot sovint ens queixem de les injustícies que es fan amb gent que havia excel·lit en algun camp, escriptores, actors, cantants... De com se'ls margina i oblida, en ocasions quan encara són vius, cosa que encara és més trista i que va passar amb Buero o, per aquí, fins i tot amb gent com el gran Sagarra. Això potser s'esdevé a tot arreu però crec que a Catalunya i la resta de l'estat espanyol passa molt. El pes de les capelletes i dels qui remenen les cireres culturals és aclaparador. Els francesos tot ho promocionen, per exemple, fan política d'equip, per damunt de modes i d'ideologies. I ho continuen promocionant al llarg dels anys, malgrat els canvis en les tendències i les modes. O així m'ho sembla, vaja. Malgrat que, com penso que va dir Churchil sobre els gavatxos, són molts i no els conec pas tots. I és que això em passa, fins i tot, amb els catalans i catalanes.


10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Si que ha estat arraconat, com Alejandro Casona. Més que historia de una escalera jo recordo El concierto de San Ovidio amb uns José María Rodero y José Bódalo inmensos, per cert que El Concierto de San Ovidio es pot trobar sencer a Youtube.
Ja ho hem comentat altres vegades, i és que la televisió ha arraconat el teatre tambè.

Olga Xirinacs ha dit...

Aprenc, Júlia, cada vegada que llegeixo el teu blog, aprenc. La veritat és que no he llegit gaire en Buero Vallejo. A casa compraven els Premis Nadal, i potser sí que alguna cosa em va caure a les mans, però ara no la recordaria, ho sento.
Per això aprecio els teus records, que comparteixen amb els meus alguns moment de la vida que es feia, també és cert que molt diferent a Barcelona que a Tarragona.
Avui llegeixo que dotaran de força diners la millor novel·la de l'any (¿¿¿???)És ben veritat que "a aquell qui més té, més li serà donat. I al que no té, fins allò que pugui tenir li serà pres". Tot és ben veritat, Júlia, i no m'agrada.
Una abraçada.

Ramon ha dit...

Segueixo habitualment l'"Imprescindibles" de la 2. Rigor i qualitat. El dedicat a Buero Vallejo no va ser una excepció. Subscric tot el que comentes sobre ell. Per a molts de la nostra generació ha estat i serà una referència. Recordo el teatre ple quan vaig anar a veure "Història de una escalera" i els aplaudiments intensos i llargs al final. També, entre altres, la que esmenta en Francesc Puigcarbó vista per tve1 fa no se quants anys i que va deixar petxada tant pel contingut de l'obra com per les interpretacions de Rodero i Bódalo. Aquells Estudio 1 van ser memorables!.

Júlia ha dit...

Francesc, jo en recordo un munt, d'obres d'ell.

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Ramon, si has vist el programa ja t'has adonat de què Buero s'empipava una mica quan encara feien referència a aquell primer èxit esclatant, la veritat és que té moltes obres bones. Aquells anys es va fer un teatre excel·lent i a la tele, inoblidable, sembla mentida, amb pocs mitjans i, això sí, uns grans actors. Avui també hi ha bons actors i actrius però es perden en les sèries interminables fins que no poden fer alguna altra cosa de més volada. Bé, tampoc tot és dolent avui per la tele, al menys hi ha el 33, la segona cadena, aquests programes que comentem... però es podien esperar coses millors i més abundants, la veritat.

Júlia ha dit...

Olga, Buero era conegut sobretot pel teatre, que es va emetre força per la tele i que a Barcelona es representava sovint amb uns actors de primera fila d'aquells anys, va patir un cert menyspreu al final per part de les capelletes culturals, tu ja saps de què van aquestes coses. Que Cela sigui un Nobel i Delibes o Buero, no, ja diu molt de com va el tema de les qualitats. Hi ha joves que pensen que el món cultural del franquisme era un desert i no és ben bé així. Al programa que esmento Buero fa broma quan se li pregunta sobre si es considera important, diu que depèn de amb qui el comparin i menciona la coneguda frase atribuïda a Sant Agustí: quan em miro no valc res, però si em comparo...

Júlia ha dit...

En referència a Imprescidibles, fa poc també en van emetre un sobre Imperio Argentina, molt interessant, a la meva mare en pau descansi li hauria encantat, per cert, era un dels seus ídols.

Unknown ha dit...

Les poques obres que he vist de Buero ha estat via televisiva i m'han permès copsar la seva immensa qualitat. Jo era prou jove i més innocent que ara però endevinava i sentia com aquell teatre m'obria els ulls. Quan vaig aterrar a ciutat vaig accedir al bon teatre en directe. Al Romea hi vaig veure una "Ronda d'amor a Sinera", una "Mort de Dama" i "Un home és un home" amb un Ovidi enorme així com altres que em deixo perquè no acabaria mai...era molt bon teatre fet per grans actors i en català. Ja era el temps que Umbral va qualificar de "tardofranquismo". Com Buero però amb una qualitat personal crec que diferent però una escriptura trencadora, Umbral va aparèixer i també se'l té oblidat. La Llengua espanyola es va desacomplexar molt gràcies a Umbral. Els mals imitadors feien basarda però els hereus o deutors forjaven una nova manera de fer periodisme. Com a novel·lista em sembla prescindible.
Molta gent ens va ajudar a obrir els ulls en aquelles èpoques obscures. Hem d'estar agraïts a ells i també a les nostres inquietuds.
Tens raó, quan es versiona una novel·la caldria dir "sobre una idea extreta de..." o "basada lliurement en...". Sempre recordo que les adaptacions cinematogràfiques de les obres de James Mcain comportaven variants amb l'original. Un dia a l'escriptor se li va preguntar que què pensava del que es feia amb els seus llibres. L'home va alçar la vista i va senyalar un prestage, "els meus llibres són allà, intocats". Una resposta intel·ligent com hi ha món!

Júlia ha dit...

McCain tenia tota la raó, quan les obres literàries es transformen en cinema, en teatre, en òpera, en musical o en el que sigui passen a ser tota una altra cosa, Glòria, i així s'han de jutjar.

Jo havia vist obres increïbles durant el tardofranquisme però també fins i tot abans, ara també es fa bon teatre, el problema és que muntar una obra amb molta gent és car i aleshores se cerquen obres amb dos, tres o quatre personatges a tot estirar, n'hi ha de bones però aquest minimalisme acaba per cansar una mica.

Trobo greu que amb motiu del centenari de Buero no s'hagi fet alguna cosa d'ell amb cara i ulls i ben feta a Barcelona, més enllà de lectures teatrals. Bé, encara en poden fer alguna, queden mesos per acabar la celebració del centenari, ben mirat.