19.4.17

PSICOANALITZADORES MAL PSICOANALITZADES

Resultat d'imatges de fresas silvestres para miss freud

Crec que encara no existeix una perspectiva prou seriosa a l'entorn dels canvis socials de les darreres dècades, en el món occidental i que bufa cullera, és clar, per tal de poder-los valorar en tota la seva complexitat. Un d'aquests canvis, diria que el més substancial, és el del paper de la dona lligat a la possibilitar de llibertat de pensament i expressió. La llibertat de pensament fa que puguis pensar que les coses no són com te les expliquen, això afecta molts àmbits, el sentiment religiós, el patriòtic, la política, la lingüística o el sexe. Malgrat les possibilitats de llibertat vital hi ha qui insisteix en recuperar i reinventar dogmes diversos. I també hi ha qui creu veure la llum quan li diuen que una cosa no era com semblava i aleshores es passa a l'altra costat i creu que aquells que li han desmuntat els mites no el poden enredar. En el fons tot és qüestió de fe, creure o no creure.

Estic acabant aquests dies el llibre que veieu, una molt bona biografia, tot i que no és exactament una biografia, sobre la filla de Sigmund Freud. Elisabet Riera és una de les escriptores més interessants i amb un bagatge cultural més sòlid que he llegit darrerament. En català i en ficció convencional s'ha estrenat fa poc amb la novel·la Llum. En aquest llibre aprofundeix de forma magistral a l'entorn dels sentiments, motivacions, frustracions i èxits de la filla petita de Freud, continuadora i defensora de la tasca del pare.

Fa certa angúnia comprovar com gent amb cultura i coneixements, en desmuntar uns mites, cau en d'altres. Un tema apassionant, en les biografies, és aquell que es relaciona amb l'entorn dels grans personatges. El pes dels pares i les mares en els fills és sovint aclaparador, també són difícils moltes vegades les relacions entre germans. Els lligams familiars són tot un món, divers i inquietant, no en debades s'ha generat tanta literatura sobre aquest microcosmos  que ens afecta encara que no ho vulguem reconèixer. 

L'incest és un dels pocs tabús vigents, cosa curiosa. Quan en una telesèrie no saben que inventar per tal que hi hagi més marro de l'acostumat hi posen una relació sexual entre germans, que sempre és, però,  menys condemnable que una relació entre pares i fills. I normalment són germans una mica alternatius, tan sols de pare o de mare i que sovint s'han assabentat tard i malament dels llaços de sang filial que els priven de realitzar-se del tot. En general es tracta de relacions heterosexuals però tot arribarà.

Anna Freud va ser l'única dels fills de Freud que no es va casar. Va viure durant un munt d'anys amb una dona però s'empipava si els insinuaven que eren lesbianes. Admeto que en l'àmbit de la sexualitat i de les relacions entre gent del mateix sexe, -també en el cas de relacions entre els dos sexes, evidentment- hi ha moltes variants, crec que encara n'hi ha més en el cas de les dones. Fins i tot opino, de forma subjectiva i per observació directa, que en alguns casos puntuals l'opció de viure amb una altra dona, amb frec o sense, prové de males experiències prematures amb els homes, sovint properes a veritables violacions. 

Greta Garbo s'havia queixat del capteniment masculí agressiu en més d'una ocasió. Va tenir tòrrides relacions amb senyors però va acabar per compartir la vida amb una dona. En aquest context situaria jo així mateix el lesbianisme d'algunes folklòriques, les quals de molt jovenetes havien sofert un assetjament masculí que les devia haver traumatitzat. A més a més hi ha molta gent bisexual, en diferents graus, això sí, i hi ha qui te l'opinió de què tots som una mica de tot, que pot ser però no té perquè ser, vaja. El comportament humà no admet etiquetes però ens entestem en posar-n'hi.

L'homosexualitat femenina sovint ha estat contemplada a través de les fantasies masculines. A les pel·lícules verdes que s'anaven a veure a Perpinyà, dedicades als senyors, hi sortien moltes lesbianes convencionals i lleugeres de roba, per tal d'amanir el conjunt. He conegut dones les quals, com Anna Freud i Dorothy, han viscut i conviscut durant anys sense que la convivència comportés una relació física intensa: cosines, germanes, cunyades, amigues. Avui s'admet, així mateix, que hi ha gent, més dones que no pas homes, que no tenen pel sexe una afició exagerada, abans semblava això una malaltia, allò de frígida era un veritable penjament. 

Durant la vida canviem i evolucionem però les publicitats actuals ens volen vendre medicaments per tal que practiquen sexe i esport de competició fins als cent anys. L'altre dia veia per la tele aquest senyor que havia estat cantant d'un tripartit humorístic i després es va fer ric, avui és un d'aquests iaios que volen estar en forma i que ja resulten una mica patètics. Em feia angúnia escoltar en com es referia a tot això de l'envelliment, com que visc amb una dona jove i fèrtil i tinc un fill d'un any encara em sento més jove, va afirmar. O una cosa semblant. No tinc res en contra de relacions descompensades pel que fa a l'edat, l'amor té coses molt raretes, però em sobta que se'n faci bandera respecte al bé que van per no envellir. Això no és nou, societats primitives ja acostumen a portar adolescents als vellets, per tal que revifin, no sé sap què deuen pensar-ne les víctimes, és clar. 

Hi ha homes molt grans que potser no han volgut tenir fills a l'edat convencional i aleshores, quan passen de la seixantena, es vanten d'haver embarassat una joveneta. Ah, això de tenir un bebé als setanta anys, que guai!!! Després es critica les dames que volen tenir un fillet als cinquanta repicats. Jo crec que s'ha de criar quan toca però la diferència de valoració, en aquest camp, entre com es jutja homes i dones, resulta ben surrealista. Que un home gran enredi una joveneta té poc mèrit, l'experiència compta molt, en aquest camp i, a més a més, hi ha encara un gran nombre de complexos d'Edip no superats, què hi farem.

Pel que fa a les relacions sexuals, homo o hetero, és clar que la repressió mental a la qual hem estat sotmesos i sotmeses també un pes i això compta. He conegut senyors de la meva quinta que jo crec que eren homosexuals però que mai no ho han admès de cap de les maneres, ni tan sols en la intimitat. Encara avui, quan es fa alguna referència a personatges nostrats del passat els quals van romandre concos i místics, s'estén una certa inquietud si s'insinua que potser eren gais vergonyants. En el tema del sexe hi ha tendències diverses i necessitats variades.  Quan es va obrir l'aixeta de l'alliberament sexual semblava que si no t'agradava la gresca eres una estreta o una reprimida, això també era una fantasia masculina més, però la cosa va influir en moltes noies que desitjaven ser modernes. Recordo haver llegit algun article de Montserrat Roig, reflexionant sobre com anava el tema durant la seva joventut.

De la gent del passat en podem saber poca cosa, la veritat. De la del present, fins i tot de la més propera, també en sabem molt poca cosa. La gent té vides secretes que en ocasions surten a la llum accidentalment i encara es peca moltíssim d'amagat, malgrat la llibertat i el llibertinatge que ens amaren. Hi ha qui encara afirma que algú no pot ser gai pel fet que es va casar i tenia fills. La ingenuïtat resistent m'entendreix.

Inquieta una mica que Anna Freud rebutgés tant el tema del lesbianisme, fins i tot assegurava que podia, amb els seus mètodes, curar l'homosexualitat, cosa que encara inquieta més. Avui les teories del seu pare s'esberlen per totes bandes però no se'ls pot negar coratge i bones intencions i el mèrit d'haver obert molts camins. Encara quan jo estudiava es deia allò de l'enveja de penis, és clar que alguns professors ja feien broma amb el tema. 

En el camp de la psicologia infantil es deien -i es diuen- moltes bestieses i, el pitjor, és que s'apliquen en el camp educatiu de grat o per força de la innovació. Quan jo feia magisteri un mite de l'època era Piaget, llegir com arribava a conclusions diverses sobre el capteniment infantil a base de fer estudis amb els seus fills, nois i de casa bona, fa, així mateix, una certa angúnia.

Dies enrere escrivia sobre M. Louise Alcott, és probable que hagués estat lesbiana, sense que ni ella mateixa ho reconegués i potser ni tan sols no hi pensés o hi pensés de forma secreta, discreta i subtil. Al contrari que el seu alter ego, Jo March, no es va casar mai. La relació amb el pare va ser, com la d'Anna Freud, molt especial i aclaparadora. Les ànsies de maternitat, un parany biològic en la vida de moltes dones, es van sublimar d'alguna manera en tots dos casos, Anna Freud va tenir cura dels fills de Dorothy i es va moure sempre en el camp dels infants. Alcott també va tenir molt de contacte amb criatures i es va afillar la nena de la seva germana artista, l'Amy de la novel·la, que havia mort de forma prematura.

Alcott, en alguna ocasió, va manifestar que se sentia un home a dins d'una dona. No sé si mai va existir això de l'enveja de penis, però l'enveja a l'entorn de les possibilitats que tenien els homes, en comparació amb les dones, crec que va ser evident i dolorosa i encara cuejava durant la meva joventut i en diferents classes socials. Hi havia dones que tenien cultura, estudis, diners, famílies modernes, i, malgrat tot, això de la igualtat era un miratge impensable en la seva família. Els metges, a tot estirar, tenien filles comadrones. 

No és gens fàcil canviar de forma de pensar o pensar que allò que pensem pot no ser com creiem que és. La història és farcida de mites, també la història contemporània. Malgrat tot, com que precisem de dogmes per tenir seguretats, no ens abelleix la relativitat excessiva. Amb totes les limitacions i mancances, si les coses no canvien a pitjor, haurà estat una sort viure ara i aquí i haver anat, socialment i política, des de la grisor a l'esperança. 

Els Freud eren fills del seu temps i de les seves circumstàncies i nosaltres som fills de les nostres. Per això no es pot jutjar el passat des del present, cosa que molts aficionats a la història recreativa no tenen en compte. Qui estigui lliure de dogmes, prejudicis, tòpics i mites que tiri la primera pedra.

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

No sé si Garbo va tenir tracte íntim amb senyors però de senyores n'hi sé unes quantes. El llibre "El jardí d'Alla" que no crec que s'hagi traduït ni a català ni a castellà deixa constància, d'aparença fefaent, de la vida lèsbica de Alla Nazimova i les seves amigues entre les quals, és clar, Garbo i Dietrich que també era un tot terreny -amant de John Wayne a qui, de passada, li agradaven els nois perquè, deia, feien el sexe més bé.
De Louise M. Alcott vaig llegir que contestant a la pregunta del perquè no s'havia casat, va respondre que mai no havia sentit atracció per cap home.
Jo sóc de les que crec que tot és possible, viure amb amistat i ni pensar en el sexe, fer el contrari i pensar que totes les combinacions humanes són possibles.
A casa de Virginia Woolf, diuen, es donava la relació entre germanastres ja que els pares de l'escriptora havien aportat fills d'altres parelles.
Penso que s'ha exagerat molt sobre el tema del sexe. La dictadura va fer molt mal i va arribar un moment que semblava que si no t'enllitaves amb l'admirador de torn, no eres normal. O corries el risc de fer-te novia d'un bon xicot u qyan entraves amb ell al matrimoni, eet mories de lepra...
Ha de ser pesant portar el cognom Freud. Hi ha qui ha sortit molt escaldat de paternitats així, penso en Lucia Joyce.

Júlia ha dit...

Garbo, al menys això expliquen, va tenir un sonat afer amb John Gilbert i va estar a punt de casar-s'hi, això, però, pot no ser cert. a algunes pel·lícules es pot copsar l'atracció mútua, en els apassionats petons que es fan, com a la de la Reina Cristina, però Gilbert era alcohòlic i faldiller. En tot cas Garbo va ser una dona que el que volia més endavant era que la deixessin tranquil·la.

Evidentment, tot és possible, les persones som diferents i també passem per etapes diferents. A això que dius em referia, durant el franquisme estàvem reprimits, les dones més, i després semblava que havies de tenir rotllos o eres tonta o frígida, era sobre el que comentava que havia llegit a Roig, la qual suposo que va viure una joventut en aquest context. Això, és clar, passava en ambients liberals, la universitat elitista, grups de gent dedicada al teatre o al cinema. La resta continuava més o menys i, a tot estirar, fent Pasqua abans de Rams sense por als embarassos i para de comptar.

Aquests cognoms i aquests pares són un pes pesat i no és fàcil deslliurar-se'n, hi ha molts exemples, la família de Mann també era especial, la filla de Simenon es va suïcidar, tampoc no cal que siguin famosos i coneguts, la família pot ser un paradís acollidor, un infern o un purgatori amb alts i baixos. I pot ser de tot una mica.

Sobre el sexe, passa una mica com amb el futbol, deien que després del franquisme en disminuiria la importància que se li donava i res de res.

gloria abras pou ha dit...

De fonts ben informades et puc dir, segurament ja ho saps, que Garbo, un cop va haver trencat amb Mercedes Dacosta es va trobar sola i va assumir que a 36 anys estava envellint despietadament. Això la va fer plegar i, com bé dius, demanar que la deixessin tranquil·la.
Quan al pes dels cognoms, el cas Simenon és el d'un incest. Estar bojament enamorada del papà i tenir-hi, segons diuen, una intensa relació amorosa, la va portar a tres intents de suïcidi. L'últim no va quedar en intent i la nois va morir. Pare i filla estan enterrats junts a la mansió suïssa de l'escriptor segons recullen les biografies de Simenon i un llibre que va deixar escrit la seva ex muller.
Marro, eh?

Júlia ha dit...

Garbo va ser sempre molt discreta en tot, tambe crec que estava una mica farta del món del 'glamour', expliquen que quan en una escena no se li veien els peus anava amb xancletes.

Simenon és una persona que em desagrada, potser per això no connecto amb la seva literatura. Fa anys, de joveneta, llegia Agatha Christie i una parenta me la va criticar i em va passar un llibre de Simenon, era moda dir que era millor el francès, dels seus llibres de Maigret en destaco l'ambient de la França profunda i provinciana, la resta de novel·les, les psicològiques, són altament inquietants però no em fan el pes. Tenia grapa ja que, segons estudis, el seu vocabulari és molt limitat i fa servir un nombre curt de mots en comparació amb d'altres escriptors.

Però si no em cau bé és per això de la filla i perquè es veu que anava violant minyones a casa seva, la seva dona d'aleshores el justificava quan se li anaven a queixar, es veu que quan les veia fregant agenollades no se'n podia estar i se'ls llençava al damunt, avui això semblaria surrealista i condemnable. Tot un personatge.