2.4.17

TEORIES RETROSPECTIVES A L'ENTORN DEL GÈNERE NOVEL·LÍSTIC

Resultat d'imatges de joan fuster


En repassar el diari del primer d'abril del llunyà 1973 m'he ensopegat amb un divertit i irònic article de Joan Fuster sobre la novel·la. En dedueixo, pel contingut, que Fuster no era un gran amant del gènere, però em puc equivocar, ja que Fuster va ser també un personatge heterodox, avui poc recordat en profunditat. Fuster va col·laborar sovint en el diari La Vanguardia. Quan l'any 1976 es va publicar, amb una gran campanya mediàtica, el diari Avui, a l'entorn del qual crec que encara està pendent un estudi aprofundit, recordo que algú va comentar a Fuster com era que s'estimava més publicar a La Vanguardia i l'escriptor va manifestar que pagaven millor i de forma puntual, cosa que avui deuen continuar pensant alguns estranys col·laboradors outsiders del nostre diari més llegit i més criticat. L'Avui va començar bé però va tenir alts i baixos i una administració deficient tot sovint, així com una línia editorial una mica -o molt- erràtica. Tot i amb això, el trobo a faltar, crec que el que en queda no és ben bé el mateix ni tampoc el diari estrella del jovent d'avui, l'ARA, em fa el pes del tot, però qualsevol diu res, que tinc amigues que en són devotes seguidores.

Fuster ironitza a fons sobre la novel·la, un fruit del romanticisme, de fet. La novel·la emblemàtica, segons un professor que havia tingut Fuster a la facultat de dret, seria Els tres mosqueters, una mala novel·la, ben mirat, però que va assolir un gran èxit i continua vigent i propiciant pel·lícules de darrera generació, com passa amb Jane Eyre i unes quantes més. En aquells anys setanta el tema de la novel·la en català era molt vigent, havia estat un gènere menystingut pels poetes i assagistes nostrats, en el fons era a causa d'allò tan vell de la guineu i el raïm. Es pontificava sovint sobre què era o no era una novel·la, els debats eren sucosos i crec que hem perdut molta capacitat de debat i crítica distesa, en els darrers anys.
Resultat d'imatges de Mariano de cabrerizo
Fuster evoca un personatge molt interessant, avui oblidat, com tants altres, Mariano de Cabrerizo. El senyor Mariano era fill de gent hidalga aragonesa. Pertanyia a una família nombrosa, tots els seus germans es van dedicar al camp, excepció feta d'un capellà i d'ell mateix. El nostre personatge va emprendre tota una aventura editorial valenciana, intentant espanyolitzar el romanticisme europeu. Malgrat que avui tot plegat ens pugui fer somriure va aconseguir donar a conèixer autors com Byron, per exemple. Entre els autors que van escriure llibres d'aquest estil per les espanyes trobem, per exemple, Ramón López Soler, que va plagiar molts passatges de Walter Scott, tot i que en aquella època el plagi no era vist ben bé com ara. Mariano de Cabrerizo va ser padrí de bateig de Blasco Ibáñez, un escriptor que amb les seves novel·les d'èxit va fer diners a cabassos i va ser conegut a nivell internacional. I que consti que de joves vam tornar a patir amb ell quan per la tele van emetre Cañas y barro, per exemple.
Resultat d'imatges de Mariano de cabrerizo
De l'article que menciono en copio aquest fragment amb la teoria de l'editor sobre el gènere:

Y Cabrerizo —1818: atención a la fecha— dejaba caer esta feliz definición: «La novela viene a ser una máquina eléctrica que el novelista dispone conforme necesitan los lectores para que reciban un sacudimiento más o menos fuerte; pero siempre ha de partir, la acción de un hecho verosímil e interesante, y ha de tener por objeto un bien moral...» Lo del «bien moral» lo dejaremos a un lado. La referencia a la «electricidad», en cambio, ha de conmovernos. 1818 era —en todas partes, y más en Valencia— puro dominio del candil, del quinqué, de la cerilla. En ese contexto, la noción dé «electricidad» adquiría un alcance" que hoy no llegamos a entender del todo... De todos modos, lo que el novelista y el editor del novelista se proponían era el «sacudimiento más o menos fuerte."..». Una entera y verdadera «teoría de la novela». 

Fuster continua fent broma seriosa sobre la teoria i sobre les teories que en aquella seva època, avui també llunyana, havien escrit i defensat gent com Lukács i d'altres admirades i comentades patums de la nostra joventut. Evoca i potser fa una mica seu el menyspreu vers el gènere de Paul Valéry, molt del gust, potser, de les elits antinovel·leres de la cultureta. I acaba amb una reflexió impagable:

Los asuntos de cada día no son «novelescos». Lo que Valéry imaginaba que era una «novela» —la marquesa yendo de un lado para otro—, se reducía a una mera «nota de sociedad». Los novelistas qug saben a qué atenerse son «románticos». La novela es la gran creación del Romanticismo. Y pensada y proyectada como una prehistórica —paleolítica— «máquina eléctrica Y si no, la prueba al canto: ¿qué novelas son best-sellers? «Simplemente María», «El Padrino», «¡Oh, Jerusaleml». Tebeos frenéticos... Como «Los bandos de Castilla»... 

Cal recordar que Fuster menciona novel·les d'èxit del 73, avui la llista seria una altra i hi podríem afegir alguna cosa televisiva. Los bandos de Castilla era una novel·la de López Soler, per cert. Tot l'article és una delícia, com quan Fuster es refereix a què si la novel·la no és violenta, o verda, és rosa. Avui dir que una novel·la és rosa sembla un penjament però s'escriu molta novel·la rosa que no ho voldria ser, fins i tot novel·la rosa tenyida de fosc, amb algun crim pel mig. 
Resultat d'imatges de Mariano de cabrerizo
Cabrerizo va tenir alguns problemes polítics per les seves idees i conspiracions, eren temps difícils que avui no valorem en profunditat. Fruit de la seva experiència va escriure Memorias de mis persecuciones políticas de 1820 a 1836 (Valencia, 1854).

Avui es fa difícil debatre sobre la novel·la, en surten un munt cada dia, això de la novel·la negra ja és una plaga i la novel·la històrica n'és una altra. No hi ha dia de la setmana en el qual un o una periodista conegut, jove o vell, no ens promocioni una novel·la pròpia. No sé si un gran nombre de periodistes (però també metges, advocats, policies, cantants) són professionals frustrats, la veritat. Surt molta palla i alguna cosa que està bé, i ja no entro en valoracions qualitatives sinó en què els productes siguin, al menys, llegibles i distrets. Vaja, que tinguin una mica d'electricitat, en el sentit retrospectiu amb què s'hi referia Cabrerizo.

Aquí també es van escriure novel·les romàntiques i roses, en català, i es va fer teatre romàntic, plagiat sovint de veritables dramons estrangers. El paradigma de la novel·la rosa, moral i d'èxit va ser Folch i Torres, se l'ha menystingut força però a la majoria de lletraferits potser ens agradaria esdevenir tan populars i llegits per la gent normaleta com ho va ser ell. Pel que fa a l'electricitat, tampoc cal que ens electrocutin, és clar, i l'electricitat de Folch i Torres era moderada, controlada, políticament correcte per l'època i absolutament sostenible. Fa anys algú em va dir, en un comentari, que el meu blog era patufetista, m'ho vaig prendre com un menyspreu però potser era una lloança.

Com a teoria curiosa, la trobo molt actual, aquesta de l'editor Cabrerizo, encara més avui, quan fins i tot molts cotxes són elèctrics.

13 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

La novel·la "Mujercitas" va ser la primera lectura. Només tenia aquesta i jo era tan petita que l'anava tornant a llegir de tant en tant i sempre hi trobava coses que, en la lectura anterior, m'havien passat desapercebudes. Està clar que creixia i, per sort, cada cop comprenia més i descobria el plaer que em donava la lectura. No m'avorriria mai si tenia un llibre que m'agradés a mà.
Dius que avui es fa novel·la rosa fosca i amb crims i jo penso que ambdós fets eliminen qualsevol pinzellada de rosor. Jo entenc que, a les novel·les roses, els nois i les noies no eren amants sense benedicció prèvia, hi podia ver un o diversos conflictes però el final era feliç i ella era pura en el sentit més catòlic de l'adjectiu.
Jo vaig començar a llegir en català amb els contes meravellosos de Folch i Torres il·lustrats per Junceda. Vaig intentar una novel·la rosa però em semblava tan cursi que la vaig deixar. També vaig llegir preciosos "Patufets" que guardava algú de la família i tots érem devots de "Pàgines Viscudes". Quant a les rondalles no se li ha fet justícia a Folch i Torres.
Jo em prendria el qualificatiu que algú va donar al teu blog o: de cap manera o com una floreta. Si ho va fer per molestar-te val la pena no tenir-ho en compte.
Salut!

miquel ha dit...

No sé si copio prou textualment Forster, però estic d'acord amb ell quan diu que el primer que s'espera d'una novel·la és anar llegint i mantenir l'interès per saber què passarà després. Aconseguit això, ve tota la resta, o ve al mateix temps, no importa.
Et deixo un moment, Júlia, perquè m'emociona conèixer algú encara viu que va començar a llegir amb els contes de Folch i Torres i que mantingui encara viva en la memòria la seua devoció per les pàgines viscudes.
Torno amb tu, sobre els subgèneres de la novel·la, em sembla una cosa de poca importància, pura taxonomia que alguns fan servir amb bones intencions, suposo.

Júlia ha dit...

Glòria, això de la rosor amb crims era una boutade en broma, però trobo molts elements 'rosa' en novel·les actuals, potser avui es fa servir més 'novel·la romàntica', és un gènere com qualsevol altre però a casa nostra sembla que a la gent no li agrada que li etiquetin un llibre amb aquest qualificatiu, a això em referia, no passa igual en d'altres països, per cert.

Evidentment que no em va enutjar pas aixo del blog patufetista, només faltaria. De tota manera era aquest un qualificatiu que es va fer servir durant anys amb menyspreu i no diré que tingués una certa justificació. El Patufet, les Pàgines Viscudes i la resta van ser molt populars, van contribuir a difondre el català escrit entre les classes populars i han estat un fenomen irrepetible, tot i que s'ha intentat repetir-lo en algunes ocasions. Però, evidentment, eren conservadors i amb elements carrinclons, o potser és que el país era així i van connectar amb facilitat amb la gent.

Un altre tema és el de les rondalles, és clar, o els dibuixos magnífics i entranyables de Junceda. Jo he llegit un munt de rondalles, de Pàgines Viscudes i de Patufets retrospectius, també tenia molts llibrets de les Historietes Exemplars, de vegades me les regalava un oncle capellà. Folch i Torres va escriure sèries d'aventures amb el pseudònim de Jim Fit, també en tenia algun, d'aquests llibres. Per cert, de la sèrie del Massagran, que va reviure en còmic, les noies en són ben absents, en general.

Va intentar en alguna ocasió fer una narrativa més exigent, pel que fa al rerefons temàtic, però en el conjunt de l'obra és minoritària. Amb totes les limitacions que s'hi puguin trobar la seva obra és ingent i la seva biografia, molt interessant, ho reconec. També era un bon pintor, per cert. És d'aquells personatges que, si bé van sobreviure a la guerra civil, van rebre per totes bandes i crec que l'imaginari col·lectiu dels catalans d'origen no seria el mateix sense el Patufet i Folch i Torres, en alguna ocasió allargaré el tema en alguna entrada al blog.

Sobre 'Mujercitas' també hi hauria molt a escriure, un clàssic molt interessant i menystingut durant anys ja que, per desgràcia, mentre la literatura per a nois, encara que fos violenta, ha estat valorada, la de noies, tebeos inclosos, s'ha bandejat, encara no fa gaire anys en una sessió d'uns cursets sobre còmics vaig tenir un 'debat' amb algunes persones -homes- en dir que en cap moment havien sortit els tebeos per a nenes, en un power que ens van passar.Em van dir que eren carrinclons. Potser val més ser carrinclona que violent, ben mirat.

La vida de l'autora és encara poc coneguda. Ella mateixa hauria volgut defugir el pes de l'èxit de la sèrie. En una dels darrers llibres de continuació que va escriure sobre la família March ella mateixa manifesta de forma irònica que ja tens ganes que vingui un aiguat i s'emporti tota la saga, una cosa així. Alcott, però mantenia una bona part de la família amb els guanys.

Júlia ha dit...

Miquel, una mica seria aquesta la teoria sobre la qual ironitza Fuster, la resta és faramalla, de més o menys qualitat literària. Això dels gèneres respon a la mania humana d'etiquetar i classificar però sembla que gaudeix de bona salut, el tema, el mateix que classificar per edats molt concretes, una altra dèria dels nostres temps.

En el fons l'única classificació bona és la que feia Txekhov, o t'agrada o no t'agrada. I encara afegiré que t'agrada o no t'agrada en un moment concret de la teva vida. En uns cursos sobre literatura que vaig fer fa anys algú va comentar que amb els llibres i els escriptors passa com amb la borsa, pugen i baixen segons tendències, crec que no passa tan sols amb la literatura, també amb la música, amb l'art en general, amb la moda en el vestir i amb un munt de produccions culturals humanes.

Tot s'ha de situar en el seu context, però no sempre és possible. Per això l'electricitat del temps de Cabrerizo era tota una altra cosa del que és avui.

Júlia ha dit...

M'han vingut un parell de coses al cap, originades en textos d'autors que, per cert, no són sants de la meva devoció. Un personatge del Club Dumas, de Pérez Reverte, una dona, manifesta que els seus llibres de referència són 'Mujercitas' i 'Els tres mosqueters' i que tots dos l'han marcat d'alguna manera.

I crec que era Vázquez Montalbán que en una ocasió feia broma sobre el fet que en algunes novel·les 'de culte' o que pretenien ser-ho, per explicar que es pujava un graó d'escala feien falta trenta-nou pàgines com a mínim. Cito de memòria, ep.

gloria abras pou ha dit...

Pot ser molt interessant que un dia ens vulguis parlar de Josep maria Folch i Torres menystingut pels intel·lectuals del seu temps entre els quals Rovira i Virgili. És clar que Folch i Torres no feia "alta literatura", si és que n'hi ha, però les seves rondalles eren delicioses i un primer català ja literari s'incrustava en el meu jove i càndid cervell. Pere Virolet, Florineta, Liseta de Constans, Elisabet d'Albianya...oh, divina innocència la dem l'autor i la dels que el gaudíem. Recordo un passatge en el que descrivia el mar de matinada com "la cinta d'argent". Jo era petitota i ho vaig trobar tan bonic que, ja veus, encara ho recordo i ho veig...
Per cert, el papà Alcott, ja ho deus saber, formava part d'un grup de poetes que vivien en un lloc paradisíac conegut com "The Walden". Existeix un poema amb aquest nom però no recordo si l'autor pot ser Ralph Waldo Emerson o un altra...el temps em passa factura. Ho deia perquè vaig visitar l'indret i jo, que sóc o em tinc per molt urbana, m'hi hauria quedat, placidesa infinita de vivendes amples d'acollidora fusta entre bosos i llacs...pecat mortal.

Júlia ha dit...

Glòria, crec que la poesia literària de molts textos de Folch i Torres ha quedat amagada a causa de la moral conservadora de les Pàgines Viscudes o fins i tot del Patufet. Pel que fa a Alcott pare, Amos, he llegit algunes biografies de l'autora de 'Petites dones' i m'ha resultat un personatge complicat i poc simpàtic, era un il·luminat, vivien en una mena de comunitat vegetariana i pacifista però les dones eren les que feien bullir l'olla i sort en van tenir dels èxits literaris de Louise per tirar endavant, crec que ella estava una mica tipa d'escriure aquell tipus de novel·les, fins i tot. Jo no he estat on van viure, però sí la meva filla, que em va portar un llibre sobre l'indret que va inspirar el seu llibre més exitós, avui molt 'parc temàtic', però també els van dir que la família va fer molts canvis a causa dels problemes econòmics i crec que ensenyen el lloc més 'bonic' del gran nombre de residències on van tenir la llar. Crec que els escrits sobre Walden són de Thoreau, tant ell com Emerson van ser de la 'colla' del pare Alcott. El nom de Walden fa referència a un llac i s'ha fet servir en edificis que intentaven recollir-ne el plantejament utòpic. Louise Alcott, amb pseudònim, també va escriure una literatura apassionada i romàntica, molt diferent de la que li coneixem avui.

També hi ha material per a dedicar-li un extens article, a Louise Alcott, és un personatge molt interessant, hauré de repassar la bibliografia, però, he, he.

miquel ha dit...

Cert que les obres -els escriptors només en són els autors- tenen tendència a pujar i baixar; la gràcia està en les que ja mi pugen ni baixen. En algunes e les altres també, encara que la seua durada sigui efímera.

Júlia ha dit...

Miquel, em temo que això de quedar-se sense pujar ni baixar no sempre és a causa de l'obra, hi convergeixen molts factors diversos, això val també per a pintors, músics... Crec que un dels factors és que una societat no té prou lloc per acollir un excessiu imaginari col·lectiu cultural i mantenir-lo, en resten quatre noms emblemàtics i algunes obres les quals, per algun motiu, s'han popularitzat, també hi compta el mandarinatge cultural, que remena les cireres, fins i tot les de la posteritat.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Jo no vaig anar al "Walden" parc temàtic i sí al que no és turístic.Va ser quasi de passada i el paratge, al peu del llac "Walden" és bellíssim. Cal afegir que "walden" significa "boscos" en llengua alemanya i, val a dir, que n'hi han a dojo si bé hi ha també camins i corriols que els fan transitables.
Només volia afegir això. I si és cert que el poeta és Thoreau. No hi vaig anar amb guia ni sé on vivien aquella gent tan ecologista, vaig gaudir del paratge net de missatges turístics que també poden ser interessants.

Júlia ha dit...

Bé, més que Parc Temàtic potser hauria d'haver precisat que és un lloc molt dedicat al turisme sentimental a l'entorn de Louise Alcott cosa, per altra banda, ben natural, sempre s'hi fan actes i representacions, la meva filla hi va anar per encàrrec sentimental meu i em va portar un llibre, postals. Em refereixo a Orchard House, que sembla que és la casa que va inspirar la famosa novel·la, aquí:

http://www.louisamayalcott.org/

A la visita que van fer els van explicar, però, que la família va canviar molt de lloc on viure, a causa de les idees i iniciatives, sovint frustrades, del pare. Sobre Walden i Thoreau, aquí hi ha una bona informació sobre el text de l'escriptor, un assaig més que no pas un poema, però que va tenir molt de ressò:

https://es.wikipedia.org/wiki/Walden



Júlia ha dit...

tu que saps anglès millor que miris la wiki en anglès, ja que porta molta més informació

Júlia ha dit...

La veritat és que Alcott, Louise, és un dels meus mites literaris i una dona interessant i fins i tot enigmàtica en molts aspectes, la seva relació amb el pare també pot generar molta 'literatura'.