7.5.17

BARCELONA MONUMENTAL

Resultat d'imatges de plaça universitat doctor robert

Fa uns dies dinava amb unes antigues companyes de feina en un restaurant a prop de la Plaça Universitat. Ara és moda posar per tot arreu boniques fotografies antigues de la rodalia i una de les companyes va comentar, en contemplar-ne una de la paret: què és aquesta Mona de Pasqua que hi ha a la Plaça Universitat? 

Això de Mona de Pasqua, més enllà del valor gastronòmic i tradicional del producte i més enllà també del fet que hi ha Mones molt maques i creatives, ha quedat  com a sinònim d'alguna cosa feixuga, amb un guarniment excessiu i de poc valor artístic. Una mica li ha passat com a patum que ja ha perdut el seu valor primigeni i s'aplica de forma indiscriminada a tota mena de persones. 

Fa algun temps una persona relacionada amb el poder municipal va titllar la Sagrada Família de Mona de Pasqua i més d'un es va empipar però, de fet, alguna cosa té de Mona, tot el conjunt. I, encara més, el Temple Expiatori, avui atracció de masses turístiques diverses, ha servit durant anys per a inspiració i model de moltes Mones de Pasqua d'aquestes monumentals i de xocolata, que després es regalen a institucions diverses.

Vaig haver de fer de Mestra Tites i explicar la història de l'estàtua i del Doctor Robert. La iconoclàstia franquista, encara no sé per quins set sous, va fer víctima dels seus canvis indiscriminats el pobre Doctor Robert, que no tenia res a veure amb la Guerra Civil i que havia traspassat en el llunyà any 1902. Qui mana sempre vol fer seus els monuments i bastir-ne de nous, el mateix pel que fa a noms de carrers i places. Jo m'imaginava que amb la democràcia els canvis de noms i la monumentalització postmoderna respondrien a criteris racionals i meditats, però res de res. Una altra mania urbanística, a més de les ereccions monumentals i els enderrocaments oportunistes és el trasllat de monuments i fonts amunt i avall, per motius diversos i no sempre gaire entenedors.

El meu avi es queixava sovint de les transformacions que havia patit la nomenclatura barcelonina al llarg de la seva vida, algunes de les quals no treien nas a res. El monument, desmuntat de forma destralera, va romandre durant anys i panys perdut en algun magatzem i recordo que va ser objecte de debats i investigacions per part de l'enyorada revista Destino. Amb la democràcia es va dir de retornar el monument al seu lloc però, ai, al final va anar a petar a la trista i ombrívola Plaça de Tetuan, en contra de moltes assenyades opinions i amb excuses de mal pagador. 

Resultat d'imatges de monument antonio lopez barcelona
En això dels canvis se sol reinventar la història o arreglar-la segons toca, es va fer, per exemple, amb les quatre columnes, en el fons tot serveix per a la propaganda política de qui sigui. Ara, finalment, i així s'haurà acabat amb les discussions i els actes reivindicatius, ja s'eliminarà l'incòmode monument del Marquès de Comillas. Es veu que aquest senyor ha estat l'únic esclavista conegut de la nostra història i així es mostrarà el rebuig ciutadà al racisme i el que calgui. Diuen que el faran anar al Marès. De fet, el monument actual, una còpia de l'original, el va realitzar Marès.

Amb els Güell ja es va més amb compte, malgrat que eren amics i socis, que diuen que qui va iniciar el López en els negocis diversificats va ser el Güell, i que van acabar per pertànyer a la mateixa família. Els Güell ho van heretar tot, tot, tot, de fet. Haver de plantejar canvis a tot allò que porta l'etiqueta Güell seria un gran destorb i una gran feinada. 

Una bona part del modernisme que avui està de moda el van pagar calerons esclavistes i les Festes Modernistes gaudeixen de molt bona salut, el mateix que les Festes dels Indians, que es pot dir que deuen ser com ara una mena de Festes de l'Esclavista Desconegut. Tot plegat mostra les contradiccions en les quals es cau quan es vol aplicar al passat les dèries del present.

Resultat d'imatges de estatua juan guell barcelona
En general, no m'agraden gens els monuments. Ni els antics ni els nous i avantguardistes. Jo no dedicaria monuments ni carrers a cap personatge ni a res, al capdavall tothom és humà i té les seves ombres. 

Jo crec que al Comillas se li té més mania pel fet que es deia López, tot compta. I els cognoms tenen la seva càrrega emocional. O per l'enfrontament del fill amb Verdaguer tot i que aquesta història del mossèn i el marquès místic cadascú l'explica com li sembla i la realitat és complexa i contradictòria. Verdaguer, per cert, abans dels fets i dels exorcismes havia dedicat poemes abrandats a l'amo, al monument n'hi ha un trosset reproduït.

Excm. Sr. D. Antoni López

Muntat en tos navilis en l’ala beneïda/ busquí de les Hespèrides, lo taronger en flor/; mes ai!, és ja despulles de l’ona que ha tants segles/ se n’és ensenyorida i sols puc oferir-te, si et plauen, eixes fulles/ de l’arbret del fruit d’or.

Vapor transatlàntic «Ciudad Condal», 18 de novembre de 1876

I quan el marquès va morir, hi va tornar:

Del mar de Catalunya en la ribera
s’arrelà de Cantàbria un arbre altiu;
ombra donava a la marina entera,
des del port de Barcino al seu nadiu.
En sa robusta soca s’amarraven
los vapors de llevant i els de ponent,
los que a Espanya ses illes enllaçaven
de llurs esteles amb lo fil d’argent.


La construcció del monument va donar molta feina al Consistori, i alguns diaris alternatius van criticar que en lloc de parar atenció als pressupostos i coses serioses s'entretinguessin amb monuments i galindaines, una mica com ara, vaja. 

En un canal d'aquests pintorescos escoltava dies enrere com feien brometa a l'entorn dels vuit cognoms castellans de l'antiga primera dama, al marit de la qual, per cert, ja li van enderrocar un monumentet força lletjot fa, com qui diu, quatre dies i això demostra que no cal córrer a l'hora de bastir estàtues d'homenatge a qui sigui. Sic transit gloria mundi.


Resultat d'imatges de Monument a Jordi Pujol Premià

Resultat d'imatges de Monument a Jordi Pujol Premià

En tot cas l'ajuntament vendrà això del monument del Marquès com li convingui i com una gran fita revolucionària, que tot distreu, a manca de coses més sucoses i útils. Així podran fer per allà més obres, pacificacions, carrils bici i la resta. I també podran fer calaix, que d'això de les obres sempre se'n treu alguna coseta, a banda de generar llocs de treball, que bona falta fan.

Aneu a saber què ens hi endegaran, a mi és que els canvis arrauxats ja m'esgarrifen. Pel que fa als esclaus, tot s'ha de situar en el seu context, en les seves circumstàncies i aquestes són d'aquelles coses que tothom toca en abstracte mentre entona a gust allò del meu avi va anar a Cuba quan fan la Festa Major del barri, sense preguntar-se de forma seriosa què caram hi feia, el seu avi, a Cuba on, per cert, hi van anar, a les primeries, molts voluntaris catalans.
Resultat d'imatges de monument colom
Aquests dies he tornat a llegir El Marge, és la visió de la ciutat contemplada per un estranger, encara que sigui un estranger amb arrels occitanes. Al Mandiargues li han dedicat una plaça i tot, ves, i tampoc és que hi tinguéssim una gran relació, més enllà de la novel·la en qüestió. El llibre, més enllà de la història central, si és que n'hi ha, explica un passeig per la Barcelona sòrdida dels seixanta, és una veritable guia urbanística retrospectiva del Barri Xino, tot i que com que ara estem més espavilats fins i tot les descripcions eròtiques vaig trobar que no eren pas gens excessives.

El protagonista opina força sobre Franco, a qui titlla, amb raó, de furóncol, i sobre moltes coses més, entre les quals les estàtues dels monuments barcelonins però en això de l'esclavisme del Comillas es veu que no hi va caure, aleshores. Ja no tenim el furóncol però de tant en tant ens surten erupcions diverses, em temo.
Resultat d'imatges de La Marge mandiargues
Opina el personatge de Mandiargues que a Espanya posem les estàtues molt amunt però jo a França he vist estàtues força elevades. Uns dels monuments francesos que em fan més angoixa són aquests que et trobes en pobles i poblets gavatxos recordant els pobres nois Assassinats per la Pàtria en la carnisseria del 14-18.  

Un altre fragment curiós  de la novel·la és quan el protagonista va al MNAC a veure retaules gòtics gore i lloa la gent de la ciutat perquè no té cap interès en visitar els museus, aspecte de la seva idiosincràsia que li sembla molt positiu. Avui, en això de l'afició pel consum cultural, hem empitjorat força.

El protagonista de El Marge es fica molt amb Colom, identifica el muntatge monumental amb un símbol fàl·lic amb prepuci i es compra un souvenir, una ampolla d'anís, que té la forma del monument i de la qual va traguejant. Sobre el llibre, sobre aquella Barcelona i sobre el que hi veu el protagonista hi hauria material per escriure un assaig aprofundit, però no és el moment. També menciona sovint l'estàtua de Pitarra, ja que la té a tocar de l'hotel, una altra Mona clàssica. Si troba fàl·lic el Colom no sé pas què diria avui que sembla la Torre Agbar.

Del llibre en van fer una peli mediocre, amb alguns moments brillants i amb la Emmanuelle-Kristel fent d'improbable prostituta barcelonina. Hi van afegir coses com ara un explotador sexual de la Juanita, qui en el llibre sembla una noia ben normaleta, a qui agrada menjar bé i que quan plega se'n va a casa seva amb l'autobús i intueixes que viu en algun barri de nova construcció de la perifèria. Això sí, van respectar el massatge a l'ou, s'ha d'admetre.

La Juanita sobreviu al seu amant ocasional, crec que hores d'ara tothom sap que el xicot turmentat i a qui li ha passat una desgràcia molt grossa, acaba malament. Segurament la xicota devia fer una mica de calaix per tal de donar estudis a la descendència. Avui, si viu, deu ser una agradable velleta jubilada, els néts i nétes de la qual en deuen saber ben poca cosa, del seu passat pecador, i així ha de ser. En lloc de dedicar la plaça a l'escriptor l'havien d'haver dedicat a totes les Juanites del món, la veritat. O a la Treballadora del Sexe Anònima, si voleu una cosa més solemne. 

Us penjo una bonica cançó de l'enyorat Krahe a l'entorn d'unes fonts monumentals que basteixen en uns pobles amb afanys culturals i artístics.


5 comentaris:

Unknown ha dit...

Tens raó que tothom té llums i ombres però hi ha personatges amb prou llum com per merèixer un monument. Naturalment només detesto els monuments fets amb el que, per mi, pot ser mal gust i, per descomptat, rebutjo tots els que reten homenatge a males persones.
Tothom té llums i ombres però no ens podem igualar als grans científics i els grans artistes. A Viena, un dels monuments a Mozart em va semblar molt cursi però Mozart és qui és i les seves llums són incomparables u res tenen a veure a les ombres de tants i tants.
No és que sigui amant dels monuments però vesteixen les ciutats, si els ha fet un artista -normalment, sí-, es poden admirar o criticar i també serveixen com a orientació i punt de trobada o, com en el cas que expliques, perquè algú expliqui el perquè hi són.

Allau ha dit...

M'estimaria més que deixessin l'estàtua "pompier" d'Antonio López allà on és, amb tots els suplements informatius que calgués, com a testimoni d'un cert moment històric de la ciutat. Res tan detestable com una Barcelona amb efígies fetes de plastilina del Mahatma Gandhi a cada cantonada.

Júlia ha dit...

Glòria, ja veus que jo sóc poc monumentalista de qui sigui, això dels gustos, a més a més, evoluciona i canvia amb el temps, en tot cas es poden dedicar monuments a abstraccions, com ara la Pau o coses així.

Júlia ha dit...

Allau, em temo que la tendència que proposes, per la qual firmaria, no és la vigent, ara per ara.

Tot Barcelona ha dit...

Sobre el Mosén si puedo decirte que pregunté en una ocasión a Via Taltavull (epd) en la F de Teología y él me explicó varias de las causas por la que fue excomulgado (León XIII), sino de manera oficial si oficiosa, ya que no se le permitió dar misas. de la iglesia.
La iglesia no vió con buenos ojos que hiciera exorcismos, ni que se amancebara con una viuda (a la sazón madre de tres hijos); ni que tuviera visiones y las escribiera.
Eso a lo que toca en materia teológica.
salut