30.5.17

TÒPICS RECURRENTS SOBRE IGNORÀNCIES INFANTILS


De la uva sale el vino, de la aceituna el aceite 
y de mi corazón sale, cariño para quererte...

(copla popular)

El vi ve de la vinya, visca la vinya,
vinyet, vinyim, vinyam, visca la vinya i visca el  mam.

(cançó tradicional)

Tinc una vaca lletosa, no és una vaca formosa,
em dóna llet merengada, fins i tot pasteuritzada, tolon, tolon.

(versió catalana apòcrifa de la coneguda cançó de García Morcillo)


Ja fa molts anys que escolto bestieses com ara que els infants actuals creuen que els pollastres neixen morts i trossejats en safatetes o que la llet ve del bric. La veritat és que en prop de quaranta anys treballant a l'escola mai no m'he trobat amb una criatura prou ximpleta com per creure una cosa així. Si bé avui el món de pagès pot estar relativament allunyant del context urbà hi ha un munt de recursos de tota mena, documentals, pel·lícules, llibres ben il·lustrats, on s'explica l'origen dels aliments i molts altres coses de la natura.

A més a més, la gran majoria d'infants del present surten força a prendre la fresca, excursions, colònies, segones residències... Els infants que són de zones de pagès, tot i que ara la pagesia ja no és el que havia estat, evidentment saben un munt de coses que fan referència a la vida a les grans ciutats i veure passar un cotxe per la carretera ja no és motiu de curiositat com quan jo tenia set o vuit anys. Incidir en la suposada ignorància pagesa, motiu d'acudits del temps dels meus avis, avui seria de mal gust, però fotre's de l'urbanita, petit o gran, encara toca.

Els tòpics continuen funcionant, com es pot comprovar en aquest cartell actual que publicita unes jornades que poden ser molt interessants, no diré que no. Un altre tema és si l'agricultura i la ramaderia que els nostres infants tenen ocasió de contemplar i viure és la real. La realitat és, de fet, un sector primari altament industrialitzat i no la mitja dotzena de gallinetes felices, galls d'indi fatxendes i conillets simpàtics que veuen i potser toquen en moltes cases de colònies actuals. Els infants nostrats, àdhuc els adults, no suportaríem una visió realista de moltes coses, entre les quals, els escorxadors.

Amb gent gran vaig fer, fa anys, una visita a Guissona. Ens van comentar que l'escorxador no l'ensenyen a les visites, que fins i tot al personal que no hi treballa li fa angúnia entrar-hi i que, en ocasions, algú no habituat s'hi havia marejat. El tema del rebuig a coses com ara els toros fets espectacle palesa aquella frase contundent que el personatge interpretat per Clark Gable pronuncia a The Misfits, quan recorda les matances de cavalls d'altres temps i la noia li demana que no mati l'euga i el seu poltre: Quan menys es mata, més dolent sembla. Això també val per a les persones, per desgràcia.

No sóc vegetariana ni crec que m'hi torni però sí que penso que els animals per al consum humà mereixen una vida digna i una mort ràpida. Abans tot es veia amb més naturalitat. El meu pare explicava que, de petit, a pagès, va plorar molt quan la seva mare va sacrificar un cabrit al qual havia agafat afecte. Per tal de consolar-lo la seva mare li volia explicar que Déu Nostre Senyor ja volia que fos així. Aquestes explicacions, però, avui es troben molt  lluny de la comprensió infantil, al menys en la nostra societat occidental i més aviat urbana.

Això de les creences dels nostres infants ignorants a l'entorn de la procedència dels ous, la llet, la carn o el que sigui són recurrents, he escoltat aquests comentaris a gent de moltes generacions, cosa ben curiosa. El cas és que de molts productes actuals no en sabem la procedència, roba, sabates, medicaments, productes dietètics diversos. cremes de cosmètica... Però aquestes ignoràncies són generalitzades i semblen no inquietar. Sobre la llet, ara sembla que fins i tot la podrem tornar a comprar directament, acabada de munyir, tot i que això resultarà difícil per a molts de nosaltres, la veritat, i la comoditat acabarà per fer-nos recórrer al bric tradicional a no ser que amb la permissivitat d'aquesta venda ens tornin a instal·lar vaqueries reals al barri, cosa que veig impossible, ara per ara.

Cartells com aquest mostren poc respecte pels infants però encara mostren menys respecte pels mestres i l'escola els quals fa anys i panys que expliquen d'on venen les coses i com es fan i desfan. Quan escolto bestieses sobre el que es fa o no fa a l'escola elemental i demandes, de vegades exitoses, sobre el que s'hi hauria de fer, em pregunto què pensa la gent, en general que s'ensenya o no ensenya a escola. Per altra banda, molts pares i mares d'avui també expliquen coses a les seves criatures, de vegades potser contes xinesos i tot, que ja sabem que la cuna del hombre la mecen con cuentos.

Un altre tema és el tracte humanitzat i absurd que es dóna avui als animals de companyia, sobretot gossos i gats, que han passat a ser mascotes. Molts d'aquests animalons tenen una vida absurda, envejable, gens lliure, però. Se'ls controla la natalitat i quan estan malaltons tenen accés a quelcom que per a molts humans, ara i aquí, encara és un miratge, una eutanàsia amable i definitiva. Sobre aquest tema s'hauria d'encetar un debat seriós però als qui són mascoteros no se'ls poden posar objeccions, s'enfaden. Fa un temps algú va gosar escriure que tenir un gos en un pis sense pati ni terrat era una mena de maltractament i es va aixecar molta polseguera.

Una relació difícil, avui, és la que tenim amb el vi. Fa anys era habitual portar escoles a visitar caves i cellers, a Can Codorniu fins i tot els obsequiaven amb unes ampolletes per a la família però avui amb el tema del consum d'alcohol i coses així potser obririen un expedient als mestres, no ho sé. Tot i que m'imagino que a les zones de producció vinícola no es veu pas de la mateixa manera, és clar. Moltes coses s'han complicat i d'altres s'han simplificat excessivament, tot canvia.

Al bric el que és del bric, a la vaca el que és de la vaca, a l'escola, el que és de l'escola i a la publicitat, una mica més d'imaginació. I per a la resta, seny, però això del seny va escàs i és un valor molt manipulable.




13 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

De acuerdo en regla general. Ahora bien, haría un apartado en referencia a lo de los perros.
Hoy vivimos la cultura del ocio, eso da pie a tener un perro como animal de compañía, cosa que no se hubiera ni pensado (en Barcelona capital) hace 25 años.
El porqué es muy simple, tan simple como argumentable, nos levantábamos a las 6 de la mañana y no llegábamos hasta las 9 de la noche. Los sabados se trabajaba, y aquello de la semana inglesa era una cosa extra que sólo tenían los trabajadores de la banca, o sea, no había tiempo para tener "animales de compañía".

Hoy. la "cultura del ocio" hacen que los perros sean "uno más", de tal manera que se les deja hacer lo que a un niño le prohibiríamos, como lo de orinar en medio de la calle, los parterres, las plazas públicas y en el cesped.

Un abrazo

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb tu. Però algunes coses són matisables. La ignorància de la majoria dels meus alumnes (adolescents de 17 i 18 anys) és preocupant. Només coneixen mínimament el seu entorn més proper, i malgrat el volum d'informació que tenen a l'abast (potser per això) del món només en saben tòpics.

Francesc Puigcarbó ha dit...

els ximplets són els que diuen aquestes bestieses de la mainada, clar que saben que és un pollastre, o d'on ve la llet, a l'escola ja els hi expliquen o fins i tot els porten a alguna granja.

Júlia ha dit...

Miquel, entenc el que dius i que hi ha gent que viu sola i necessita companyia, ara bé, el nombre de gossos i gats a Barcelona i rodalies resulta preocupant, i no ho dic jo, he escoltat xifres i estadistiques comparades amb d'altres ciutats, i sobre tot, el que trobo malaltís és el tracte que se'ls dona, humanitzant-los, és clar que hi ha molt de negoci al darrere, productes de menjar, botigues amb xorradetes...

Júlia ha dit...

Enric, ja t'he respost al facebook, no ho veig ben bé com tu, els d'aquesta edat també saben moltes coses que jo no sé i crec que és una època difícil i complexa, cal mirar la gent en perspectiva, ves a saber què seran quan siguin grans, alguna cosa els quedarà, encara que no t'ho sembli...

Júlia ha dit...

Francesc, de tota manera hi ha publicitat televisiva dirigida a criatures i adults molt més lamentable, però és així com tu dius. La ignorància la tenen els adults que fan aquestes campanyes ximpletes.

Unknown ha dit...

Júlia,

Ja coneixes més que molts la imaginació dels infants. Jo sóc d'origen rural i de família paterna camperola i, tot i així, de nena vaig somiar un porc obert del qual la gent n'extreia precioses llonganisses, botifarres lluents de tots colors i gruixudàries...el meu pare em va aclarir les coses. També recordo quan l poble venia gent de Barcelona ben adulta i, com aquell qui diu, veien una vaca i deien, ai, quina cabreta!. Et pot semblar mentida però és veritat. També reconec que jo, nena de poble, quan anava a Barcelona, veia un laberint i se m'omplia el cap de preguntes i em pensava que el dependent de can Jorba que ens va vendre un abric era el senyor Jorba ja que, al poble, el senyor Rosendo era l'amo de can Rosendo...

Júlia ha dit...

Glòria, però eren d'altres temps, jo era de Barcelona i també pensava coses com això del senyor Jorba. Un meu oncle molt gran, i això que era de poble, explicava una llarga facècia sobre un pagès que anava a Barcelona i llegia en lloc de 'camiseria' 'Can Misèria', en lloc de 'retrete' 'retrato' i en lloc de 'equipajes' 'aquí, pagès', feia morir de riure, tenia molta gràcia i no hi vèiem malícia, aleshores. Però avui les criatures a escola tenen llibres, pelis, molts mitjans a l'abast, tot i que de petit et fas embolics, jo, per exemple, la cançó del Cola Cao en pensava que deia 'lo toma aquel ciclista que es el amo del lampista', una altra cosa és que no sàpiguen que la llet ve de la vaca, per cert, sovint havíem anat a visitar la Danone, amb l'escola. De fet, la imaginació infantil i els seus malentesos, en molts sentits, són un misteri i potser està bé que sigui així, en part.

Unknown ha dit...

Els acudits d'equi pajes" o "ca misèria" els he vist, fa molts anys, publicats als antics Patufets que guardaven a segons quines cases.
-Senyor, se l'acusa d'haver robat un rellotge d'or.
-Doncs no senyor, ni l'he robat ni és d'or.

Dos pagesos van al cinema. L'acomodador pregunta, quina fila?
Ells molestos contesten, ja t'has mirat la que fas tu?

I així, afortunadament, ad infinitum.

Deia. Explicam un xiste.
Un xiste? Xiste reventèssis.

Júlia ha dit...

Glòria, tens raó, moltes d'aquestes coses sortien al Patufet i també als llibrets que editava la Milà, és humor 'tradicional', eren acudits molt innocents però em fan riure encara avui.

Olga Xirinacs ha dit...

Per model de vaca la que ens han posat a la botiga de sota de casa: és la famosa vaca del Ale-hop, amb esquellot inclòs, que no es cansen de tocar totes les criatures i grans que passen, de manera que sembla que sigui en un prat amb vaques inquietes.
Espero que els llibres de text i de contes expliquin bé la natura, perquè no m'imagino mestres tontaines.
Però la llet que venien a Rubí als meus anys tendres tenia tres preus i categories, ¿com podia ser, això?
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Olga, la llet d'abans també s'acostumava a 'batejar', de vegades fins i tot a barrejar amb coses diverses, en temps difícils era un bé preuat i algunes lleteries feien l'agost.

L'Ale-hop, un altre 'baratillo' que prolifera per tot arreu. De tota manera, m'acuso de què alguna coseta hi he comprat, consum baratet a l'abast de la gran majoria...

De contes, com de mestres, com d'escriptors, n'hi ha de moltes menes i categories, tot s'ha de jutjar a nivell individual, diria jo.

Júlia ha dit...

Una abraçada igualment, Olga!