6.6.17

CLIQUEU 'M'AGRADA', SISPLAU!!!

Resultat d'imatges de vanitas

El darrer documental de l'espai 30 minuts, un dels pocs programes de TV3 amb cara i ulls dels que es poden contemplar en horari sostenible, tractava sobre el negoci que es genera al voltant de valoracions diverses difoses per la xarxa, els famosos like/m'agrada o els comentaris a l'entorn d'hotels i restaurants. De qualsevol cosa que surti, bona o dolenta, se'n deriva ben aviat un negoci. Aquests negocis poden ser fraudulents i moralment condemnables o amarats d'un cert i admirable enginy, com en el darrer cas explicat al documental, el d'un noi molt jove que ha endegat un sistema amb el qual intercala vídeos que vol promocionar entre d'altres vídeos de curiositats, molt visitats, d'aquests amb gossos simpàtics o d'altres situacions ximpletes però divertides, per exemple.

La xarxa, els telèfons i la resta és avui l'esca del pecat del present, com en un temps ho van ser les novel·les romàntiques, el cinema, la televisió, els jocs de rol o els ordinadors convencionals. A més a més dels experts en generar likes hi ha els experts en tractar les noves addiccions, reals o suposades. En aquests temes suposadament perillosos se'ns mostres casos extrems, nois i noies que ja deuen tenir problemes d'entrada i que no deixen anar el telèfon ni que els matin, metafòricament parlant. 

Totes aquestes coses, ara que sóc grandeta, les he escoltat sobre tants estris nous que ja no en faig cas, la veritat. Em sorprèn encara el gran nombre d'experts que sorgeixen per tot arreu, venedors de fum en la majoria de casos, però que en algunes ocasions assoleixen una credibilitat interessant, des del punt de vista sociològic. No sé si recorren als likes fraudulents per promocionar-se però el cert és que molts mitjans suposadament seriosos els donen una audiència envejable.

La promoció convencional, la publicitat, és lamentable, en general, ja ho era abans d'internet. Se'ns explicaven, quan érem joves, moltes brames. Un dels objectes de consum més condemnable, símbol del capitalisme desfermat, era la coca cola. Sembla que fins i tot Alberti, quan el jovent l'anava a visitar a l'exili, els recitava un poema anti americà i pro castrista en el qual sortia aquesta beguda malèfica. Deien que al cinema, entre les pel·lícules i sense que te n'adonessis, infiltraven anuncis de coca cola o d'altres begudes i que sorties del cinema assedegada i el primer que feies era anar a traguejar la cosa anunciada. Més endavant he llegit que realment s'havien fet algunes proves en aquest sentit, sense un èxit gaire espectacular. En tot cas, potser per motius legals, no van passar de provatures.

L'any passat vaig anar a una trobada a Palafrugell sobre blogs literaris. Va venir una experta en el tema, en el tema de promocionar blogs i d'altres espais personals de la xarxa. Va mirar una mica els dels assistents i ens va dir uns quants penjaments. En cap moment no va incidir en els continguts, en la seva possible qualitat o inoperància, en la qualitat de l'ortografia o del vocabulari utilitzat. No era el seu tema. T'explicava, això sí, com fer que sortissis el primer a la llista del google, com aconseguir fer pujar les estadístiques de visites, augmentar els famosos likes, sortir al twiter de forma reiterativa. Al principi d'això dels blogs van sortir molts experts sobre tot plegat, alguns de molt dogmàtics, per cert, que pontificaven sobre tota mena d'aspectes que avui fan riure. 

Vam caure en el parany, fins i tot, de incloure estadístiques en els nostres raconets i mirar com anava la cosa de les visites. La quantitat, ai, es va prioritzar ja aleshores per damunt de la qualitat, centrada en el tipus de comentaris que t'escrivien persones amb seny i una certa cultureta. Recordo algú, avui desaparegut de la blogueria del present, que assegurava que amb menys de cinquanta visites diàries ja podies tancar la paradeta. D'aquelles pols van venir aquests fangs, com vaig sentir dir fa uns dies a un periodista de culte i èxit mediàtic reconegut del qual, però, una amiga m'ha fet veure que ja no repeteix tant, de forma insistent, com feia abans, la molta gent que el visita i les moltes vegades que és allò del trending topic, un  símptoma preocupant, la veritat.

Tampoc no cal caure en l'elitisme de Juan Ramón Jiménez, amb allò de a las minorías, siempre. En tot cas al destí agraeixo tres coses, en les meves velleses, poder escriure el que em sembla i quan em sembla, no haver de viure de l'escriptura ni de res que comporti competició per l'audiència i haver pogut conèixer l'època de les xarxes socials i els telèfons màgics del present, tan criticats i tan útils i educatius, diguin el que diguin els experts tocadallonses.


11 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Així va ser, com tu ho expliques, recordo que la primera Coca Cola la vaig beure als 10 anys a Santa Maria de l'Estany, i era natural. El tema de la droga no l'he tastat mai, la meva droga de sempre ha estat la vida.

Júlia ha dit...

Jo la vaig beure a la fàbrica de la Coca Cola, ens hi van dur amb l'escola i em va encantar, avui no seria possible aquella visita promocional, portarien les monges a la presó. Ens van donar galetes salades, va ser la primera vegada que les vaig tastar. Després vam participar en el concurs de redacció i vaig guanyar el premi regional amb un text sobre 'El comercio exterior español', que ja és gros.

Júlia ha dit...

La llàstima que es va acabar amb allò tan poètic de la Zarzaparrilla 1001 que era una cocacola hispànica, crec.

Anònim ha dit...

De tot allò que és nou sempre n'he sentit dir pestes. Començant pels tebeos i acabant amb internet. Tot depèn sempre de l'ús que se'n faci. Qualsevol cosa pot ser una bomba de rellotgeria en mans d'una persona sense criteri.
Les xarxes socials han propiciat els nínxols ecològics, l'espai on cadascú hi troba el protagonisme que necessita, sense preguntar-se si el que fa té cap sentit o no.
No sé quan vaig prendre la primera coca-cola. Suposo que molt aviat perquè mon pare treballava en el ram de les begudes i sempre vaig veure de prop les novetats i les promocions que se'n feien. Vaig viure les fires de mostres des de dins i vaig participar fins i tot en les caravanes publicitàries de la volta ciclista a Catalunya i la Setmana Catalana.

Júlia ha dit...

Enric, jo crec que una addicció greu, que afecta sobretot els adults, és el de la fòbia insistent vers qualsevol novetat. Tens raó amb els tebeos, eren lo peor de lo peor, els de noies, sobretot. Els de nois eren violents i bel·licistes però estaven més ben vistos, tot un camp a explorar.

Tot Barcelona ha dit...

jejejeje...Tenía una vecina que le gustaba las fotonovelas...yo las denostaba...pero de vez en cuando le robaba alguna...
Vivan las fotonovelas ...

Francesc Puigcarbó ha dit...

del tema Tabernia, aqui veuràs quin peu calcen.

http://www.bcnisnotcat.es/2015/10/10000-barceloneses-reclamaran-el-12-de.html

Júlia ha dit...

Miquel, les pobres fotonovel·les també van ser un gènere molt desprestigiat, avui són una mica objecte de culte retrospectiu i tot.

Júlia ha dit...

Sí que estan de guasa, Francesc... sempre hi haurà heterodoxos...

dospoals ha dit...

M'agrada la idea de la qualitat del blog per damunt de la quantitat. Aquesta cal projectar-la a moltíssims més àmbits: poesia, fotografia, cuina, etc.

El gran problema és saber acceptar la soledat (que siguen pocs lectors qui facen cas dels teus escrits "que suposes que són interessantíssims", però que acaben abandonant-te per avorriment pels anys i anys, com ha passat amb el tema dels blogs: el meu en té més de 10 i em faig el càrrec que hi dec tenir un grapadet de seguidors fidels "als meus escrits interessantíssims").

En aquest món tan efímer com el nostre (i petit de llengua) tot funciona a batzegades i envegem les batzegades d'altri. És fàcil, doncs, voler incidir i gaudir de l'estima de la gent.

Júlia ha dit...

Dospoals, la qualitat també és, sovint, subjectiva, però crec que no podem estar 'al servei de l'audiència', quan no ens hi va l'economia ni la subsistència.

Una certa intenció promocional és ben humana però com que els èxits d'aquest tipus són atzarosos tot s'ha de prendre amb tranquil·litat, tot i que això no és fàcil i s'hi arriba amb els anys, i no tan sols parlo dels blogs, també de coses com ara les publicacions més convencionals.

Cal dir que molta gent va obrir blogs, es va promocionar i va desaparèixer, això és freqüent en molts àmbits, curiosament sovint eren dels que més pontificaven i semblaven més actius. Alguns fins i tot van guanyar premis en uns concursos que es muntaven.

Això, com tot, sovint es mou per modes o a batzegades, com dius molt bé. Jo crec que el primer objectiu en escriure, en un blog o allà on sigui, ha de ser passar-ho bé un mateix, com quan es fa esport o es dibuixa, altrament no té sentit.

Un altre tema és que algú vulgui viure de l'escriptura o fer diners, aquesta és una altra història, evidentment.