18.6.17

DIVAGACIONS I MEMÒRIA ORAL PERSONAL I INTRANSFERIBLE


Quan et fas grandeta i tens una memòria acceptable, cosa la qual, segons com es miri, de vegades representa ben bé un llast, pots optar per dos camins interpretatius de la realitat, tot i que com que escric a nivell personal i subjectiu potser n'hi ha molts més. O bé et sembla que tot ja ha passat o que avui passen coses que no han passat mai. Les dues conclusions segurament són errònies, és clar.

Ahir vaig ser, pel matí, a unes jornades que aplegaven la gent dels Centres d'Estudi relacionats amb la història local. En algun moment es va plantejar el tema de la memòria oral i de les seves servituds i limitacions. Avui tots anem apressats i el debat va quedar en res. Els veritables debats seriosos han de ser llargs i han de comptar amb el fet de què potser no s'arribi a cap conclusió, però avui es va per feina a tot arreu. Té cinc minuts, els repetien, als participants en una taula rodona, tots homes, per cert.

Per la ràdio, fa poc, vaig escoltar una gravació en la qual Soler Serrano, en un d'aquells enyorats A fondo, presentava la persona que anava a entrevistar, Octavio Paz, i comentava que tenien una hora i mitja per parlar en profunditat de literatura i del que fos. Avui això seria impossible, una hora i mitja d'entrevista algú de categoria, sense anuncis i amb un nombre de públic acceptable. 
Resultat d'imatges de el temps la tele
Avui, en canvi, sembla que ens empassem sense manies aquests llargs programes i comentaris sobre el temps que fa i que farà. El temps sembla, avui, una epidèmia, una malaltia. Sempre fa alguna cosa que fa anys que no ha fet. Aquests dies ens han marejat amb la calor i els pobres nens i nenes que suen a les escoles i els pobres avis i àvies que poden tenir cops de calor. I et diuen que beguis aigua, que passis per l'ombra, coses així d'imaginatives. Encara recordo aquell temps de la sequera, ens van censurar fins i tot l'ou del Corpus, per no gastar aigua, quina demagògia que rumbegen, els polítics de torn!

Una solució a l'abast seria començar l'horari escolar a les set del matí, a les vuit. No entenc que no es plantegin solucions tan senzilles, la veritat. A Andalusia, que sempre ha fet calor en aquesta època de l'any, van permetre a les escoles fer horari intensiu per això de la calor. Jo havia passat a escola calor i fred però era el que tocava i t'adaptaves a les circumstàncies. Avui qualsevol petita molèstia sembla indignar molta gent però, de fet, són els de les teles els qui provoquen inquietud. Quan entrevisten gent del poble pel carrer aquesta sembla prou assenyada, diu que cal tenir paciència, no sortir de casa, beure aigua, coses així.

Una plaga del nostre temps són els aires condicionats, en més d'una ocasió he hagut de baixar d'un autobús congelat. Al cinema i on sigui  ja hi vaig amb jaqueta. En canvi, a l'hivern, pots anar amb màniga curta pels interiors escaldufats. Pel que fa al temps i a les seves originalitats del present, puc recordar revetlles de Sant Joan fresquetes, fins i tot plujoses i d'altres molt càlides i sufocants, el mateix pel que fa al Corpus, a l'antiga Fira de Mostres. 

Cada època vital i històrica té la seva dosi de surrealisme local i general, si no arriba a nivells dramàtics, encara bo. Fa uns dies escrivia sobre les pors que ens provoquen els informatius però sembla que són més perillosos els incendis per deixadesa institucional que no pas els atacs externs dels fanàtics de cada moment. Tenim por dels desconeguts però moltes tragèdies, abusos i crims diversos provenen de l'entorn proper, vet-ho aquí. 

Unes altres informacions absurdes i recurrents són les estacionals, per exemple, això de quantes coques s'han venut aquest any o quants torrons consumeixen els consumidors. Una informació estacional inevitable és la referida a la selectivitat i als nervis que tenen els pobres joves que s'han d'examinar quan la veritable por els la provocarà la incertesa laboral de després d'acabar la carrera, si l'acaben i no tenen un endoll aquí o allà.
Resultat d'imatges de en Baldiri de la costa
Les modes en el consum d'oci propicien també els viatges en temps de calor. Aquest any conec molta gent que va o ha anat als fiords, alguna persona sincera m'ha explicat que ha quedat tipa de mar, de creuer, d'onades, d'avions i de la resta, i això sense entrar en preus i despeses.  Però sembla que si no viatges a les antípodes no ets ningú i si dius que no t'agrada viatjar, una esnob. Hem de viatjar, hem de veure món, deia Capri en un monòleg. 

Fa uns dies vaig tenir ocasió de veure la peli del Baldiri de la Costa, és una pel·lícula dolenta i rància però divertida en algun moment i que ens mostra com érem i com parlàvem. Tot i que té un final ben exemplar, en Baldiri i la dona acaben per marxar del poble envaït pels estrangers i plantar un hort en una mena d'illot perillosament assetjat per les immobiliàries. Quan dic que tot ja ha passat o es veia venir... Ara ja seria En Baldiri de Barcelona, el protagonista.

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

en Baldiri de la costa, no se per qué varen rodar unes escenes a Ripollet i vaig veure com rodàven en directe.

Júlia ha dit...

Francesc, se li noten molt els anys però fa gràcia. Era millor l'obra de teatre, que va fer el gran Garsaball,però Capri és Capri i alguns aspectes del turisme encara són prou vigents.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
És molt bo viatjar, molt instructiu que hauria dit la meva mare. Hi ha gent que no sap on va ni a quina estació és adequat anar-hi. Els fiords són bellíssims i, no els he descobert jo. El paisatge nòrdic és meravelloses i, de ben segur que, els Antípodes, també són preciosos.Ja sé que tots som antípodes d'altra gent però ja m'has entès, si el nord és bell i interessant, el sud, que no conec, no pot ser menys.
T'he deixat un darrer comentari en el post anterior. No me n'he pogut estar però sempre haig de dir la meva. Ja em coneixes, Júlia.

Júlia ha dit...

Glòria, jo crec que viatjar, com llegir, poden ser coses instructives o tot el contrari, no han de ser una obligació ni aprèn més qui no viatja que no pas el que viatja, avui més aviat es fa el turista. La visió d'algun lloc en aquests viatges d'una setmana o quinze dies, personalment, em sembla que és molt parcial i reduccionista, però és una afició com qualsevol altra i cadascú que faci el que vulgui. Si fos més jove m'agradaria, per exemple, viure un any en alguna altra ciutat, estudiant,conèixer gent d'allà, l'idioma. El tipus de viatge que fa molta gent de la meva edat ja no m'interessa, tot i que de jove ho veia d'una altra manera. Crec que la meva generació no va tenir oportunitat de viatjar, amb poques excepcions, encara menys la dels meus pares, i el viatge s'ha mitificat en excés. Avui m'interessa més el present que no pas el passat reconvertit en destí turístic, de tota manera, és el que dic, tot són gustos, oportunitats i moments vitals. I possibilitats econòmiques, que també.