30.6.17

JARDINS SOLITARIS PER A SOMNIS I FANTASMES

Resultat d'imatges de jardins de rusiñol

Al Museu del Modernisme es pot veure, fins al 9 de juliol, una exposició sobre els jardins pintats per Santiago Rusiñol. Com que l'exposició ha estat de llarga durada vaig trigar en anar-hi, fins que em vaig adonar de què ja quedava poc temps per gaudir-ne. El Museu és un indret misteriós i tranquil, on mai no hi trobat un excés de gent, un lloc per tornar-hi amb qualsevol excusa. En aquest cas no era excusa sinó devoció, la polifacètica figura del pintor i tantes coses més creix amb el pas del temps, tot i que em temo que no tant ni de forma tan majoritària com caldria. 

Resultat d'imatges de desde el molino

Així mateix s'ha reeditat una nova edició facsímil del recull d'articles, acompanyats amb dibuixos de Casas, que Rusiñol va enviar a La Vanguardia el 1890, explicant facècies parisenques. A la xarxa podem trobar, digitalitzada, una gran part de l'obra escrita de l'artista, tasca ingent en la qual hi té una gran part de culpa Vinyet Panyella. 

La personalitat de Rusiñol és tan polièdrica que incomoda els ganduls. Potser el personatge i el seu anecdotari es va empassar l'artista, l'escriptor, el periodista. La gent del temps del meu avi l'havia vist i escoltat i n'explicava de tots colors. Fa uns anys vam anar a visitar una cosina de la meva mare, molt gran, el seu pare havia anat a classes de dibuix i pintura amb ell i havia pintat un retrat del mestre força acceptable, que la meva parenta conservava amb devoció.

Rusiñol ha tingut la sort d'estar lligat a un poble, Sitges. Aquestes circumstàncies locals afavoreixen les devocions i la memporia. Barcelona és molt gran i tot queda diluït i embolcallat en el conjunt. A Barcelona els barris tenen un pes i això també ajuda, em va emocionar que algú, en presentar-me a una amiga, li digués que jo era l'escriptora del Poble-sec. 

Rusiñol incomoda perquè qualsevol consideració sobre la persona i la seva obra, diversa i eclèctica, s'escapa del tòpic com aigua en un cistell. Havia escoltat molts penjaments a l'entorn de la seva vida i de la seva activitat, fa anys. De vegades te'l pintaven com una mena de bon vivant de casa bona, casat amb una dama de casa bona una mica dominant, dedicat sobre tot a gaudir de la vida. En canvi, va ser un gran treballador que va guanyar molts diners treballant, va tenir temps per a tot.

Rusiñol té, s'ha dit en ocasions, un costat tràgic, melangiós, més enllà del seu humor enlluernador i incisiu, allò de l'alegria que passa, vaja. Molts dels seus textos, una part del seu teatre, són ben actuals ja que mostren, sense massa concessions però amb tendresa, el millor i el pitjor de l'ànima humana universal, però situant-la a tocar de casa. La idea que s'intentava escampar quan jo era jove i escoltava progres de pa sucat amb oli els quals, no obstant, tenien les seves trones per predicar modernitats, era que havia fet massa coses. Treballar massa sempre ha estat mal vist, per aquests verals. 

Sobre la seva pintura, tot just fa, com qui diu, quatre dies, que aquesta pintura, etiquetada com a modernista per raons de marca, ha revifat. Fins i tot, amb timidesa, es comencen a reivindicar alguns realistes nostrats. Els quadres dels jardins de Rusiñol van rebre molts pals. En va fer tants que, de forma inevitable, n'hi ha que t'agraden molt i d'altres que potser no tant. Però situats en un conjunt important, com és el de l'exposició, en la qual es poden veure pintures que fa gairebé cent anys que no s'havien pogut contemplar de forma pública, en aquella penombra acollidora de l'edifici, impressionen.

Als jardins de Rusiñol no hi ha persones, el temps s'escola sense fer soroll, hi trobem el faune mutilat i sortidors íntims, flors acolorides i verdors tardorenques, versions del mateix indret fetes a diferents hores del dia i des de diferents angles. Molts grans poetes, catalans i castellans, va dedicar poemes a aquells jardins. Rusiñol es va relacionar amb el bo i millor del seu temps però va ser popular i accessible per a la gent normaleta. Rusiñol va ser, a la seva manera, catalanista i espanyolista, va reivindicar i promocionar El Greco, va recórrer una Espanya tòpica i romàntica, viva i popular. Es va disfressar de moro i es va retratar als jardins de l'Alhambra, que aleshores no eren plens de turistes, com ara. 

Va ser apreciat, admirat i estimat per gent molt diferent. Va morir a Aranjuez, pintant jardins, i expliquen que els treballadors humils dels jardins van tallar totes les flors que hi havia en aquell moment com homenatge a l'artista, per guarnir el seu llit de mort. Fa uns anys algú va intentar, com amb d'altres personatges, catalanitzar-li ortogràficament el cognom però la família, per sort, va reaccionar davant d'aquell Rossinyol i ens vam quedar amb el Rusiñol de sempre, amb 'enya' i tot, per a més inri.  Rusiñol, a més a més, sempre es va dir Don Santiago. 

He escrit en diferents ocasions sobre Rusiñol però l'evocació de Capri i el Pobre Vidu, així com la visita al Museu, m'hi ha fet tornar a pensar. De vegades, no saps com, una sèrie d'anècdotes vitals convergeixen en un punt concret. El Pobre Vidu i Gente Bien són dues de les obres estrella del  teatre humorístic del Rusiñol escriptor. Al Pobre Vidu un home, en morir la dona, comença a rebre propostes de dames diverses, les quals va incorporant a la seva vida fins que el metge li recomana que es moderi o acabarà malament. La història, aparentment senzilla, comporta que per l'obra hi desfili tota una caterva de personatges divertidíssims, els diners en crien, de parents, senten l'olor, diu el fidel criat del protagonista. Gente Bien, tan maltractada en la darrera versió, musical, de La Cubana, és una altra joia a l'entorn de la fatxenderia i la vanitat provocada pels calerons, crec que el protagonista té punts de contacte evidents amb el de La Febre d'Or.

Deixo per a la propera entrada una nova referència sobre Sagarra, a la primera obra que va estrenar, al Romea, de molt jove, hi van assistir Guimerà i Rusiñol. Ara he sabut, gràcies a un article del seu fill, el qual ho ha sabut gràcies a una jove estudiant que en fa una tesina, que d'aquella estrena farà ben aviat cent anys. Ho celebrarem d'alguna manera? Al Romea? No ho crec pas. 

5 comentaris:

Unknown ha dit...

L'he llegit poc i n'hi he vist pocs quadros però ha estat suficient per copsar quin interessantíssim personatge va ser. La seva pintura m'agrada i està molt ben considerada pels estudiosos i el seu teatre em fa riure molt i jo sóc de no riure gaire, sóc de somriure com a molt.

Júlia ha dit...

Glòria, és que te una obra immensa, teatre de tot tipus, simbolista, crònica periodística, té un costat tràgic i també reivindicatiu com en L'héroe. Evidentment hi ha coses diverses i per a tots els gustos, a més a més l'éxit popular desvetlla motes envegetes. Per les fotos que en tenim es nota que era un home atractiu, a més a més, carismàtic, sempre dic en broma que tinc per ell una passió retrospectiva i anacrònica, amb permís de la senyora Lluïsa.

Júlia ha dit...

En un altre país seria un mite irrefutable i immortal, de tota manera encara és dels que s'ha reivindicat i la seva obra es va digitalitzant. La valoració de la seva pintura també ha viscut una bona revifalla.

M. Antònia ha dit...

Com sempre, molt documentada. També crec que mai, ni ell ni altres, han estat prou reconeguts, eren polifacètics i treballadors. Avui dia, molts amb menys diners i familia "acomodada", treballen molt menys o viuen dels familiars. Ells ho podien haver fet.

Júlia ha dit...

Tens raó Maria Antònia, reconeixement insuficient, difusió limitada i s'oblida sovint que eren uns grans treballadors.