16.6.17

PREMONICIONS POLÍTIQUES

Resultat d'imatges de el disputado voto del señor Cayo

Fa uns dies, en aquest espai exhaustiu de la segona cadena a l'entorn del cinema hispànic, van passar El disputado voto del señor Cayo. Hi ha gent que no segueix amb atenció aquest llarg cicle i aleshores,  un dia, per casualitat, sense saber de què va la cosa, s'ensopega amb alguna història rància i posa al crit al cel, com va passar amb l'emissió de Raza. Cal dir que abans de les projeccions es fa un debat, malauradament massa breu, però que informa sobre les característiques, intenció i contingut del que vindrà després. La visió de moltes d'aquestes pel·lícules ens explica molt més sobre el país i els costums que qualsevol manual d'història, la veritat.

Veure avui aquesta pel·lícula pot sorprendre els més joves que pensen que el desencant polític és fill del present, quan ja a mitjans dels vuitanta la cosa anava a mal borràs. Potser, tot s'ha de dir, pel fet que havíem posat unes grans expectatives en un canvi que va ser com va poder ser i que no es va esdevenir fins que el dictador no va fer moixoni, que ja va costar. Quatre dies abans, com qui diu, aquella pressió popular, tan magnificada en el record, no va poder aturar unes darreres penes de mort, per cert. 

La pel·lícula segueix de forma força fidel  una novel·la breu de Delibes, autor sobre el qual ja he escrit en moltes ocasions. Que Delibes no aconseguís el Nobel i Cela sí ja diu molt de com van les coses pel món intel·lectual. Delibes va ser un home del seu temps, coherent, amant de la cacera, una activitat avui mal vista però que ell entenia d'una forma molt diferent, lligada a la natura i als seus paisatges castellans, com una activitat ancestral de subsistència dels humans. 

Delibes, que a partir de la mort de las seva dona va ser un home trist, era una persona recta i honesta, escrivia de meravella, en aquell castellà que avui sembla pertànyer a d'altres temps, el mateix que el català literari del passat. Tot evoluciona, potser ha de ser així. Quan jo estudiava magisteri algun bon professor jove de literatura ja trobava que Delibes era com d'una altra època. Crec que la valoració era injusta i parcial, la veritat. 

Del que sí que sempre es va mostrar satisfet Delibes, amb raó, va ser del tractament que el cinema i la televisió van donar als seus llibres,  sempre van ser tractats amb respecte, sense afegitons inútils, conservant l'esperit de l'autor. Explicava l'escriptor que aquest llibret li va inspirar la visió, gairebé carnavalesca, de les campanyes electorals de l'època, allunyades, ja aleshores, del món real, i que repetien tòpics diversos sense manies. 

Cayo és un paradigma excessivament idealitzat del pagès típic i, suposadament, pur, però això seria discutible quan sabem que no es parla ni amb l'únic veí que té. Es va lloar, aleshores, l'ambientació, les preses aèries, molt boniques, però a la pel·lícula hi ha algun recurs d'atrezzo una mica barat, com quan el senyor Cayo assenyala unes flors dient que són malves quan, en realitat, són floretes de test posades allà com un bolet.

Algunes crítiques actuals diuen que Bosch i Marimon, que van ser parelleta durant un temps, estan encartonats. Jo no els hi trobo pas, la veritat. És clar que Galiardo i Rabal estan tan bé en els seus papers que potser desdibuixen la resta. També sembla que al Rabal li hagin fet aprofitar el vestit i la gorra de pagès de Los santos inocentes, la veritat. 

Pel que fa a Galiardo, crec que mai no va estar tan guapo o tan interessant com aquí, ni abans ni després. El seu paper l'hauria pogut fer el Rabal ben plantat d'anys enrere, per cert. Galiardo va produir la pel·lícula, va ser un home amb una vida mogudeta i complexa, un vitalista apassionat i una mica turmentat en alguns moments de la seva existència. I un grandíssim actor en molts casos, sobretot a partir de la maduresa.

Amb les seves limitacions, El disputado voto del señor Cayo mostra la davallada de la política de partit convencional, ja aleshores. Les imatges de les primeres eleccions són en colors, les d'aquell present dels anys vuitanta, en blanc i negre. Tot ha perdut brillantor, els joves ardits s'han col·locat i els antics i sincers lluitadors moren gairebé en l'ostracisme, incomoden.  Fa angúnia comprovar com, tan aviat, van canviar les coses i com es va fer de la política un modus vivendi sucós i ple de possibilitats, amb algunes excepcions personals, que sempre n'hi ha. 

L'interès actual per temes a l'entorn de la Guerra Civil i la primera postguerra contrasta amb el poc que s'estudia a fons aquell passat recent i les seves misèries, potser es que encara queden molts testimonis en actiu, qui sap.

El poble, Cureña, és en realitat Cortiguera, un dels espais mítics de Delibes, avui revitalitzat, en part, gràcies a alguns joves que aprecien els valors d'aquells espais, tan poc coneguts per una gran part dels espanyols, catalans inclosos, de moment. Espanya, ens agradi o no, és molt més que  determinats polítics o que la historia dels Reis Catòlics passada per Franco o pels redactors de textos escolars normalitzats

Cayo no se sent pobre i no té res, per això no entén el missatge que li porten els tres visitants del poble, els quals acabaran per ensopegar-se, també en aquelles solituds, amb els altres, molt més inquietants. Hi plana per tota la història i per la seva lectura cinematogràfica un cert maniqueisme però veient el que veiem avui i llegint el que llegim això és peccata minuta.

17 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La recordo la pel·lícula, i continua vigent, malauradament pero totalment vigent. Amb DELIBES m'havia creuat algun dia al matí passejant pel camí del riu a Valladolid, em limitaba a saludar-lo, no m'agrada molestar. Era tot un senyor i un gran escriptor.

Tot Barcelona ha dit...

Creo que es una maravilla de película. Que es premonitoria y aseguro que conocí a un pagés que se sentía feliz con lo que tenía y no ambicionaba, igual que el Sr Cayo.
salut

Oliva ha dit...

TOT S'ESGUERRA QUAN LO MES IMPORTAN ES L'EXIT DEL PARTIT...TENIM QUE PAIR CADA CARALLUTADA¡¡¡ I DE GENT CONSIDERADA INTELIGENT.

gloria abras pou ha dit...

Júlia, sempre és interessant el que comentes però dir que Espanya és molt més que els seus polítics és menystenir els teus lectors.
Vaig llegir poc a Delibes però era, com és evident, un escriptor de raça que conrreava un castellà tan ric com ajustat i sobri. Va firmar el Manifiesto por un idioma único, castellano. Em va molestar molt. A molts espanyols de talent, com ell, se'ls hi acaba veient "el pelo de la dehesa" i és llàstima encara que, actes així, no siguin en detriment de la seva obra. Cela de qui, com a persona, res diré perquè ja es va mostrar prou, tenia un enorme talent i era molt creatiu, ho saps. "La familia de Pascual Duarte", una sola obra, el podria fer passar a la Història de les bones lletres hispàniques.
No segueixo el cicle que sovint esmentes però em sembla interessant. Jo no refusava mai veure segons quin cine espanyol i ho faig encara.
Galiardo, tan galan com gallard, patia des de jove una profunda depressió. Charlton Heston, a la seva autobiografia, explica que van filmar junts una pel·lícula a Escandinàvia. Era època de llum escassa i es veu que l'home s'enfonsava empès pel trastorn miserable dels seus nervis. Recordo que Galiardo va ser descobert i fitxat per fer el Juanito Santa Cruz de "La Regenta" que va produir Emiliano Piedra per la seva esposa, l'estupenda Emma Penella. En començar el rodatge Galiardo va manifestar símptomes de deliri i va haver de ser ingressat. Així s'introdueix el simpàtic i atractiu Máximo Valverde que el va substituir.
Temps era temps.
Espanya és un país de grans artistes, divers i apassionant. Els governs, votats o no pel poble sobirà, són els que punxen i donen pals de cec.

Júlia ha dit...

Francesc, aquesta fama tenia, de ser tot un senyor.

Júlia ha dit...

Miquel, no hace falta ser pagès para vivir en paz con lo que tienes, hay gente asi y aún queda, por suerte.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Oliva.

Júlia ha dit...

Glòria, no estic d'acord en la valoració que fas del Pascual Duarte, però el tema ens portaria a un llarg debat literari, potser algun altre dia.

En el tema del català, i en molts altres, cadascú és fill del seu temps i de les seves circumstàncies, fa un temps vaig tenir un debat virtual amb algú que no sabia que Machado també tenia aquesta opinió i l'havia deixat escrita i me'l posava com exemple d'intel·lectual castellà que 'entenia' això que en diuen -ells- 'el problema català'.

No volia menystenir els lectors però és que darrerament em trobo amb gent que tinc per culta i intel·ligent que em sosté que els de per aquí som millors per això i per allò i que allà són i han estat un desastre, aquestes opinions inquieten i com que tenen molt de visceral, com crec que és el cas dels castellans i la llengua, es fa difícil discutir-les.

Fa anys alguns progres deien que 'el català era burgès' i coses així, per tant insistir en obvietats de vegades és inevitable.

Galiardo xerrava molt i més d'una vegada havia explicat aquestes històries sobre les seves depressions i tractaments, en el cas de la peli que dius el van substituir per Sancho Gracia, es deia La selva blanca. El Juanito Santa Cruz és un personatge de Fortunata y Jacinta però sí que al final el va fer el Valverde. Galiardo va fer del seductor a la sèrie de La Regenta.

Galiardo va tenir un munt d'alts i baixos però sempre va 'retornar', tot un personatge i un gran actor que també va ser productor de coses interessants.

Exliquen moltes històries sobre ell com ara que es va presentar en pilotes al despatx del Gutiérrez Aragón per demostrar-li que ja no era tan ben plantat i podia fer de Quijote.

Júlia ha dit...

No és excusa però Delibes era ja molt gran quan va firmar allò, que crec que també va firmar gent com Plácido Domingo, per cert, i caldria veure com li van vendre en aquell moment.

Ramon ha dit...

Molt bon comentari el teu. La peli la vaig veure al cine quan la van estrenar. Després vaig comprar-me-la en vídeo i a casa la vaig tornar a veure un parell de vegades i ara l'he tornat a veure a la tv2. Delibes és un dels escriptors amb qui he gaudit més llegint-lo i Rabal com a actor protagonista de dues de les obres adaptades de Delibes el trobo sensacional. Contingut, text, interpretació. Tot plegat un plaer.

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
De vegades hem d'admetre que som nosaltres els que ens errem tenint per intel·ligents a gent que no ho és tant. Hi ha coses de Catalunya que m'entusiasmen però també n'hi ha, i Déu n'hi do, que em desagraden profundament. Per descomptat que no som millors que altres pobles però això també seria un llarg debat.
És cert, és clar, va ser el Juanito Santa cruz de "Fortunata y Jacinta", parlo del guapo Galiardo que, efectivament, era un bon actor i un home inquiet. Gràcies per l'aclariment.
Sí, Júlia, excuses a Delibes, com tanta gent ha fet, perquè pobret ja era gran quan la imposició d'un idioma únic és una feixistada en sí mateixa. Això no és en detriment de la seva obra, legítimament lloadani de la seva qualitat humana però aquí, va punxar. Plácido Domingo, que fa anys i panys, com bé saps, que no viu a Espanya, sempre ha estat un espanyol furibund, monàrquic i de poques llums excepte pel que fa a la música, camp en el que és un superdotat, agradi o no agradi. També em transmet bonhomia però no m'extranya que signés el Manifiesto.
Gràcies per la tertúlia sempre respectuosa, Júlia.

Júlia ha dit...

Ramon, gràcies.

Júlia ha dit...

Glòria, la gent té molts aspectes, a més a més de cantar bé Domingo és molt apreciat pel personal que hi te tractes. en tinc algun testimoni directe, per la seva humanitat i senzillesa, tots som polièdrics i diversos.

Júlia ha dit...

Ara ja no em sorprèn que personatges que potser havia idealitzat no siguin, en la vida real, com semblen en la seva vida pública, en els seus llibres, fa anys vaig escoltar una actriu que deia que els homes que més l'havien decebut eren els escriptors però jo també em vaig decebre amb algun cantautor fa anys, quan vaig saber el que havia cobrat. La vida sempre té ombres i llums, depèn del moment i de molts factors diversos.

La gent també evoluciona i fa regressions,fa un temps vaig llegir en algun lloc que titllaven Ramon i Cajal de masclista, per uns escrits antics, el científic va escriure durant tota la vida i es veu com va evolucionant i fins i tot reconsiderant opinions anteriors sobre la dona, també sobre el tema del català, per posar un exemple que m'ha vingut al cap.

gloria abras pou ha dit...

A mi el que més m'interessa d'un artista és el què ens deixes. Llums i ombres? Qui no en té no és humà.
Quant a Domingo conec algú a qui ha, fins i tot, dirigit. L'aclariment que em fas no era necessari perquè, en el meu anterior comentari, sóc la primera que fa valer la seva humanitat i quan dic que "és molts espanyol i monàrquic i no té massa llums" ho dic amb criteri propi i sota la meva responsabilitat. En el món de l'òpera, repeteixo que ha estat superdotat i té molt bona fama perquè és bona persona i generós i sap que no li cal .envejar a ningú, ans al contrari. Si parlem de com n'és de pesseter, de com el vell Borbó se'l va treure de sobre, entre altres coses, perquè a l'abdicat no li agrada la òpera, si parlem de com n'ha estat de faldiller el gran Domingo i, al mateix temps, calçasses, no acabarem mai. Sentir-li canta El duo de La Africana" amb Lorengar em fa flipar.
Que firmi el Manifiesto" no em sorpèn, ho vaig dir. Tampoc demanaria mai explicacions a Caballé, tan espanyola, però més gran que la vida quan ens canta.

Júlia ha dit...

Glòria, és aixi, efectivament, però sovint em costa destriar la persona de l'artista o l'escriptor, sobretot en el cas dels meus contemporanis i, encara més, per raons òbvies, en el cas dels escriptors, crec que no ens en podem desfer del tot del 'factor humà'. En tot cas les simpaties o antipaties vers els famosos tenen un gran component subjectiu quan, evidentment, poques vegades els coneixes a fons.

Júlia ha dit...

I la cosa és important ja que ha fet que moltes biografies, de polítics, herois i la resta, es maquillessin quan convenia i encara hi ha personalitats intocables, el mateix que hi ha fets històrics que no es volen remenar massa.