8.6.17

SOBRE PORS I VIOLÈNCIES, REALS O IMAGINÀRIES


Resultat d'imatges de contes de por

La por, individual o col·lectiva, permet fer molts disbarats a tots nivells i, als qui tenen poder, poc o molt, els facilita el control de la resta. Avui potser hem evolucionat una mica, ara i aquí, però als infants se'ls educava amb i en la por, no fa pas gaire. No vull treure importància al tema dels atemptats terroristes actuals però crec que hi ha un excés de pressió mediàtica i política destinada a inquietar-nos de forma insistent. Hi ha gent que mor cada dia a molts llocs, no la coneixem, no hi podem fer res, la seva desgràcia ha generat negocis molt més bruts i condemnables que el dels likes falsos. No podem dir que no sabem què passa, més aviat que sovint no ho volem saber ni veure, quan la nostra impotència és tan evident.

Avui sembla que tot s'hauria de poder controlar, en les nostres societats, ben peixades malgrat la crisi. La mort sembla una malaltia més que cal combatre i a l'entorn de les malalties greus s'ha estès tot un vocabulari eteri sobre lluites i batalles, ja que el bel·licisme encara manté el seu camp semàntic vigent, i un excés de fe en una ciència que sembla que ho podrà fer tot. Però a unes hores d'avió d'aquí encara mor un munt de gent de coses com ara el còlera, els parts o la malària. 

Per altra banda, si algun dia s'acaba amb aquest terrorisme en vindrà un altre, tan sols cal repassar hemeroteques o llibres d'història una mica seriosos. Qualsevol excusa, ideològica, religiosa, patriòtica, serveix per manipular consciències i fer arribar qui sigui a la perversa conclusió de què tot s'arregla estossinant a gran o petita escala. Ja va escriure aquell observador bonhomiós però lúcid de la societat, que va ser Txekhov, que el món era bonic però que el problema érem nosaltres. 
Resultat d'imatges de contes de por
El món dels perills reals  i freqüents poques vegades es tracta en profunditat i de forma seriosa, no ho podríem suportar. Avui escoltava per la ràdio el cantant Ramoncín, qui, per cert, després d'unes reflexions acurades em va sorprendre amb la síndrome de la maduresa tòpica sobre limitacions i defectes del jovent actual, relacionades amb mòbils i xarxes socials. Com si abans dels mòbils i les xarxes socials els joves haguessin estat uns angelets i la humanitat,  una bassa d'oli. 

Explicava el cantant com en una estada a Barcelona, per actuar a Studio 54, en els anys vuitanta, va poder comprovar com l'heroïna es regalava als cantants i els seus seguicis sense manies. Dels culpables d'aquell negoci se n'ha parlat poc però en aquells anys va coincidir el repunt de la droga dura amb una economia sanejada i amb l'increment de moltes fortunetes. També, ai, amb el repunt del desencant polític, no era això, companys, no era això, cantava en Llach.

Crec que encara no s'ha escrit una història seriosa i completa sobre el drama que va representar per a tanta gent, de diferents classes socials, allò de la droga, que després es va agreujar amb la SIDA. Malgrat que el tema va afectar persones de diferents nivells socials, els rics i benestants tenen més recursos per atendre els seus joves i no és el mateix patir en l'abundància que en la misèria, la veritat. 

Com que no es van posar de seguida mitjans mèdics a l'abast dels addictes, el problema de la droga dura es va convertir en un problema de seguretat ciutadana. Van proliferar els atracaments per aconseguir droga i les presons eren plenes de gent a causa d'aquest tema. Fa poc, de forma discreta, un jove esforçat ha aconseguit editar un llibre sobre la història d'una de les víctimes de l'època, l'actor José Luis Manzano.  

Al meu barri hi va haver el cas conegut d'Andrea Albani/ Lali Espinet.  Però n'hi va haver molts més a tot arreu, xicots anònims que venien de matinada a colpejar la porta de la casa familiar, que havien agredit pares i mares, que havien robat tot el que podien als familiars propers. S'ha de dir que els autors de llibres que incideixen en el tema i en l'època es troben amb moltes dificultats a l'hora d'investigar a fons procedències i complicitats. Em penso que una gran majoria de gent de la meva edat podria explicar moltes històries relacionades amb veïns, parents, coneguts i saludats, en les quals la droga dura dels vuitanta va provocar morts i tragèdies.

En una ocasió una jove perruquera m'explicava que havia conegut a l'escola un noi que després, a causa de la droga, va matar la seva àvia. Era un nen intel·ligent, simpàtic, aquests casos colpeixen molt i ens esforcem en no pensar-hi. Alguna vegada havíem anat a dinar a casa d'un conserge jubilat de l'escola i en un pis de la mateixa escala vam poder sentir, en una ocasió i amb el cor encongit, com un ionqui jove escridassava i agredia la seva mare. El nostre conserge i la seva dona coneixien d'anys la família, havia estat també un nen normal i corrent, aquell. Al  meu barri teníem un cas a l'escala i un davant de casa, tot dos nois han mort, els recordo cridant, a la nit, demanant que la família, atemorida i que feia el que podia, els obrís la porta. 

Encara els famosos, fills de famosos o relacionats amb famosos, són una mica recordats de tant en tant però de molta gent jove que va acabar per morir de forma prematura i causant el gran i llarg patiment de les seves families humils i modestes, poca gent n'escriurà la biografia. Una forma de fer que m'angunieja és voler mitificar aquelles morts i aquelles circumstàncies, cosa que és malauradament habitual quan es fa referència a cantants o actors coneguts i ben valorats. El cantant mencionat recordava com molts artistes que admirava ja eren morts, en aquells anys, Joplin i la resta. 
Resultat d'imatges de años 80 droga
Els anys vuitanta són força incòmodes de recordar i diria  que poc coneguts per les noves generacions. Segurament encara hi ha moltes famílies amb casos dramàtics d'aquest tipus en el present però no és el mateix, ni té el mateix abast, ni la mateixa visibilitat, ni les mateixes conseqüències generalitzades i fins i tot l'atenció mèdica ha millorat molt. Dels responsables d'aquell negoci tan sucós, com de tants altres, poques coses en sabem ni en sabrem. 

En tot cas, passarà com amb això de l'esclavisme, que enderrocant l'estàtua del Comillas ja hem complert, quan tants altres van fer fortunes i fortunetes gràcies a un tema que, al menys, tot s'ha de dir, era fins i tot legal en l'època, no com la droga, la legalització possible de la qual, el mateix que amb el tema de la prostitució, forma part d'un debat interessat, bonista, hipòcrita i sense resultats  previsibles. Les festes modernistes o dels indians, en canvi, són tan boniques i divertides!!!

Per altra banda, aquells que són capaços de denunciar corrupcions i corrupteles, en general, acaben malament i amb molts problemes. Nedar i guardar la roba no és fàcil. Un altre 30 minuts tocava el tema dels qui han denunciat amb coratge coses estranyes i inquietava força veure la reacció d'algunes persones, entre les quals una alcaldessa nostrada, davant  d'uns fets irrefutables als quals ens hem acostumat, de grat o per força. El pitjor és que molts problemes no tenen solució i hem de viure amb això. Encara ahir una persona amiga m'insistia, a l'entorn del tema del terrorisme actual, en què els governs han de fer alguna cosa i això s'ha d'acabar. La nostra ingenuïtat humana, en ocasions, és admirable. 

Els telefims més habituals que passen per la televisió són plens de crims, corrupció i crueltat, amb poques excepcions. Fa anys algú pedagògicament ben intencionat es va entretenir en fer un recompte sobre les violències que criatures i joves podien empassar-se en un dia, avui les xifres s'han disparat i la tele ja és una cosa més, ja no es fiquen tant amb ella. El jovent més aviat es mira sèries diverses, la majoria també són plenes de crims, traïcions, violacions i coses semblants. 

A més a més hi ha aquests espais que incideixen en casos reals, fa poc una botiguera del barri m'explicava que es mira una cosa que es diu crímenes en la red o una cosa així, relacionant el tema de les xarxes socials amb un munt de perills i perversions. No és estrany que la novel·la negra, cada vegada més crua i violenta, tingui l'èxit que té tot i que diria que ja va una mica de baixa, a causa de l'excés. Autors de novel·les convencionals, des de ja fa temps, han escrit novel·la negra però avui hi ha autors de novel·la negra que ja intenten fer una altra cosa, menys negra i més generalista. La fascinació morbosa pels  contes de por potser ens ve d'origen, no ho sé. Resulta  preocupant, la veritat.
Resultat d'imatges de miedo terror
Crec que, en això de la violència, passa com amb els gossos, n'hi ha que borden molt i no mosseguen i també n'hi ha que mosseguen amb traïdoria i semblaven bonhomiosos. Tot i que algunes consignes que es manifesten en pintades diverses i en comentaris arrauxats resulten altament inquietants. En un indret proper del barri on, previsiblement, s'hi faran pisos cars, vaig poder llegir fa poc crides a la violència, l'odi i la ràbia, i coses així com ara deixem les paraules i passem a la destrucció. La gent evoca de tant en tant guillotines i paredons de forma gratuïta i preocupant, el pacifisme sembla una vulgaritat i cremar material urbà, sense massa conseqüències, una gracieta. Així mateix, tot i fer volar tants coloms sobre democràcia, és menysté el valor de les urnes i de les votacions quan no surt allò que voldríem. Una periodista manifestava ahir, per televisió, que l'important és la força de la gent, més enllà de les votacions, com si les votacions no fossin, també, cosa de la gent. No anem bé, potser no hi hem anat mai, de bé.

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Veritats com templers i molt ben expressades. Un article colpidor, Júlia. Contra la por i fa por. Mengem cada dia i dormim a aixopluc però, no hi ha dubte de que són mals temps.
Salut!

Júlia ha dit...

Em pregunto, Glòria, si mai han estat bons, els temps, ho poden ser per algunes persones, per a determinats països en alguns moments o per a sectors de determinats països, però sempre hi ha qui pateix molt, a nivell individual i col·lectiu, on sigui. Quan acabi aquest terrorisme en vindrà un altre, el problema és que a la nostra espècie encara li falta un bull i mig.

gloria abras pou ha dit...

I tant que li falta un bull i mig i el que dius és cert, sempre hi ha gent que pateix. Sempre. Nosaltres ja no veurem l'evolució, si es produeix, és clar.

Júlia ha dit...

Allò de la pau universal em temo que encara està molt lluny, Glòria...