16.7.17

PASSES PERDUDES

Resultat d'imatges de PASOS HUELLAS

Tot i que en la teoria educativa convencional s'insisteix en el valor de la sinceritat, de fet, la vida social està muntada a base de mentides, petites o grans, que consentim quan les veritats podrien malmetre la convivència. En el món de les proclamacions polítiques de tota mena es generen llenguatges subtils que propicien les interpretacions, gràcies a aquesta tendència a caminar pels umbracles existeixen tantes tertúlies televisives i radiofòniques destinades a especular sobre el que sigui.

Aquests dies ens han dit que els moviments de consellers no eren res més que passes al costat. Els motius profunds d'aquestes passes de ball les intuïm, més o menys, però, de fet, no s'han explicat pas amb claredat. Les passes no volien dir res, ens van explicar, tothom estava d'acord en allò fonamental, però per algun motiu, com a les files de l'escola, hi havia qui s'havia apartat per deixar pas a un altre, de motu propi i amb cert misteri inquietant. Es fa difícil saber si la passa s'ha fet de forma voluntària o perquè algú altre ha trepitjat un ull de poll de forma intencionada.

Artur Mas també va fer un pas al costat, en aquell moment no va ser per deixar passar algú sinó per tal que una persona inesperada ocupés el lloc que la passa havia deixat buit i per tal que es poguessin fer més passes. Fa anys Carme Chacon, en pau descansi, també va dir que feia un pas enrere per tal que el partit fes un pas endavant. Qui fa un pas enrere o un pas al costat sembla que ho fa per sacrificar-se en bé de la comunitat on es movia, partit polític o centre social. 

La simbologia de la passa s'ha convertit en una passa, perdoneu el joc de paraules. El senyor Mas era molt aficionat així mateix a la simbologia marinera. Jo vaig tenir un director que també era aficionat a comparar la nostra escola amb un vaixell que en ocasions semblava anar una mica a la deriva. La insistència en el símil de la navegació va fer que sovint, en broma, féssim vaixells de paper quan no hi era, per riure.

En el món familiar sovint hi ha temes que se saben i no es comenten, resulten incòmodes i poden provocar mal rotllo. Quan ets petit vas captant aquests eufemismes vitals i a la llarga els vas interpretant i t'adones de què aquest és un món  de mones i de què no sempre es pot dir tot ni en tot moment. Si a la vida real s'actua amb prudència i es té molt en compte allò de què dient les veritats es perden les amistats no em puc ni imaginar el que pot representar sobreviure en un partit polític i fer-hi una estada llarga, la veritat. 

Per això, malgrat el fet que avui toca ficar-se amb la professió dels polítics, de vegades em provoquen una certa i perillosa tendresa, i és que en ocasions fins i tot, després d'això de les passes assumides, se'ls escapa alguna llagrimeta i tot. La gent que sap el que ha de fer, sigui una passa al costat o ocupar el lloc que ha deixat el de la passa em resulta admirable ja que jo sóc una cagadubtes que no veu mai res clar, la veritat. Una metàfora absolutament encisadora va ser allò del senyor Pujol quan deia que caurien les branques, els nius, els ocells i els ous. Amb passes i sense passes, amb ous o amb truites, la vida segueix i farem allò que ens deixin.


8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo diria que han estat convidats a dir que donàven un pas al costat de manera voluntaria, però la realitat és que han estat purgats pel PRESIDENT o per Junqueras que és el que mana.

Júlia ha dit...

Ja ens ho imaginem, Francesc, però fa gràcia tanta metàfora passejadora. Dels intríngulis no en sabem de la missa la meitat i potser millor així.

Tot Barcelona ha dit...

I de la CUP, tan encantadors tots plegats.

"Si les hubiera ordenado saltar por la ventana, lo habrían hecho casi con alegría, porque confiaban en él ciegamente. Hasta que un día les ordenó que saltaran por la ventana, y entonces desertaron todos, porque un hombre que decide cosas semejantes no es de fiar"

El microcuento de Pere Calders que según Isabel García Pagán (periodista de La Vanguardia), corría el viernes por los pasillos del Parlament.

Júlia ha dit...

El problema, Miquel, és que quan el tema del Mas ja s'havien d'haver convocat eleccions, però, vaja, sembla que tan sols queda esperar com aniran les coses, tot és un misteri. La CUP está en vida latente, ultimamente. I el Junqueras, gairebé també.

gloria abras pou ha dit...

Parlar de "purgar" com si Puigdemont i Junqueras fossin dos Stalins em sembla excessiu i fora de lloc. Probablement ells no desitjaven seguir en el càrrec perquè és molt compromès. D'altra banda a Munté la volen presentar pel alcaldessa i, si es quedava a la Generalitat, corria el risc de ser inhabilitada.
Em sap greu que un verb despietat com "purgar" que surt de Rajoy i de la premsa feixista espanyola estigui fent fortuna aquí. És perillós el mimetisme d'alguns.

Júlia ha dit...

Glòria, avui hi ha molta tendència a l'exageració. No sabia això de Munté, però aleshores sobten les seves llàgrimes, el fet és que ens expliquen poca cosa, al 'poble'

gloria abras pou ha dit...

A mi no em sobten. Debia tenir un vincle important amb la feina que ha anat fent i amb alguns dels companys que ha tingut mentre la feia.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Això mateix, Júlia, al "poble" ens expliquen poca cosa, oi?. Molt bé, haurien d'explicar-ho tot fil per randa, així els "demòcrates" de l'altre cantó sabrien molt bé el que han de fer per a enfonsar-nos.
I sí, la Glòria te raó: parlar de "purga" en aquest cas és passar-se de frenada tres pobles com a mínim.

https://xiruquero-kumbaia.blogspot.com.es/2017/06/espero-que-el-4-de-juliol-diguin-poc-o.html