6.7.17

RECORDO QUE HAIG DE MORIR, I, SI POT SER, DE LA MILLOR MANERA POSSIBLE


He llegit, gràcies a una amiga, aquest llibre de Muriel Spark, autora que coneixia molt poc. És un relat interessant i desconcertant, una novel·la coral, es pot dir que geriàtrica. En alguna ressenya indiquen que és humorística però a mi no m'ho ha semblat tant, potser perquè l'etapa vital darrera em fa menys gràcia quan més m'hi acosto. Els vells del llibre amaguen coses, recorden fets del passat, esdeveniments que ja no haurien de tenir importància però que encara suren en la seva vida, mentre una veu estranya els parla per telèfon i els recorda que han de morir, fet aquest que s'esdevé  de forma irreversible al final del llibre, com era d'esperar. La majoria dels personatges ha arribat a molt vell, tenen possibles i cultura i fins i tot residències d'avis dignes a l'abast.

Tot plegat ha coincidit amb un fet recent que ja comença a ser habitual, tinc amics i amigues amb deu o més anys que no pas jo i que es troben amb les xacres i riscos d'aquesta època vital en la qual pots passar d'estar bé a estar malament en un tres i no res. Les diferències d'edat, que durant les primeres dècades de l'existència són definitives i evidents, es van apaivagant amb el pas de la vida. He vist morir gent jove però el més habitual, és clar, és que morin els vells. 

Avui dia ningú no vol ser vell i es considera que la vellesa s'enceta, més o menys, a partir dels vuitanta i uns quants. Per la tele, fa poc, vaig escoltar un fragment d'un programa minoritari sobre envelliment actiu, quelcom que podria semblar un oxímoron si no fos, ai si no fos, que el  concepte sembla ja un dogma. Si ve la mort, que et trobi ballant country, pujant muntanyes o fent cursets de cuina creativa, vaja. El cas és oblidar això del memento mori, no pensar-hi. Com que un dels riscos de l'envelliment és la pèrdua de seny, potser hi ha qui no s'adona d'aquesta realitat en els seus darrers temps, tot i que m'han explicat que també es pateix, d'alguna manera, en no recordar.

El fet recent, un de tants, és que una bona amiga, mestra jubilada com jo, a fregar els vuitanta anys, ha tingut un ictus. És una dona intel·ligent, de caràcter, de genio y figura, una mestra castellana de les d'abans, en ocasions l'amistat és estranya i estableixes més lligams afectius amb gent molt diferent de tu que no pas amb la més propera, passa com amb l'amor. Vam coincidir tot just un curs en una escola de Barcelona però ens hem anat veient, telefonant i anant al cinema plegades. L'ictus, del qual sembla que, de moment i amb lentitud, es va recuperant, li ha fet perdre mobilitat, però té el cap molt clar. La vaig anar a veure i em comentava l'angúnia que li produeix el tipus de recuperació que fa al centre on és, un lloc molt digne, donades les circumstàncies, on compta amb habitació individual i tot el que necessita, també amb la companyia constant dels familiars, i en el qual el personal és amable i servicial.

-Haurien d'endegar activitats que no et fessin sentir que estàs a la classe de P-5- em va dir, una mica dolguda. Potser les activitats no poden ser d'una altra manera i entén que allà hi ha persones que són com criatures, a causa de l'edat i les seves xacres. Però té tota la raó. Fa anys una meva tieta, que va morir amb noranta anys i vivia en un poble de Girona, feia broma sobre les bestieses que li feien fer al centre de dia, on es veia obligada a anar per les circumstàncies i la manca de mobilitat. S'ho prenia una mica en broma, en aquell català de Girona i amb alguns brins de sarcasme, m'explicava que era com anar al col·legi, de petit. Tot plegat afecta la gent més gran però cal dir que fa molt de temps que als adults ens tracten com a criatures, si és que a les criatures se les ha de tractar d'una mena de manera, que també podria ser objecte de debat el tema infantil.

No voldria generalitzar però s'ha estès una metodologia que sovinteja en les visites culturals més estàndard i consisteix en preguntar a la gent coses, què hi veuen, aquí? què els crida l'atenció, en aquest quadre? Això ho vaig començar a patir amb els infants, fa anys, a escola. No diré que en alguna ocasió, en l'edat tendra, no s'hagi de fer, però en moltes ocasions resulta gratuït i absurd. El pitjor és que el públic, petit i gran, se sent incòmode si ningú no diu res, però els mestres també ens podíem sentir incòmodes si l'agosarat de torn començava a amollar ximpleries ja que els alumnes més assenyats, sovint, són els més prudents i silenciosos. De tota manera, no és el mateix un infant o un jove que un vell. Diuen que els grans som, en ocasions, com infants, però és a l'inrevés, són els infants els qui segueixen les tendències i dèries dels grans, més aviat.

En general, tot sembla una escola, fins i tot a empreses serioses m'expliquen que fan reunions inútils que em recorden les del claustre escolar, llargues, bizantines i pesadetes. Això de les reunions és un altre tema a revisar. Per altra banda cada dia es tracta més els adults com a ximplets, ens diuen que si fa calor hem de beure aigua, no prendre el sol en excés, passar per l'ombra, no fumar ni atipar-nos de cansalada... Ens diuen què hem de llegir, què hem d'anar a veure al cinema, al teatre. Tot plegat fa que quan passa una desgràcia imprevista o imprevisible es demanin responsabilitats als governs de torn, és clar, els quals confonem amb l'Àngel de la Guarda però és que ells mateixos s'han atorgat aquest paper.

No tan sols ens picona la publicitat sinó també aquesta gran quantitat d'experts que ens envolten i que mai no sé en quina universitat de l'expertesa s'han doctorat. En tot plegat funciona allò de consejos vendo pero para mi no tengo. Els mestres que he conegut més exigents i crítics amb els pares, mares i alumnes o amb els altres mestres, i que més pontificaven sobre el tema educatiu eren, moltes vegades, els qui tenien més problemes amb els propis fills i filles. Molts dels dogmes educatius no es comproven mai, els mèdics, sovint, tampoc. La vida t'ensenya que coses que eren bones ara són dolentes i a l'inrevés. I això passa en molts camps, també en el cultural. 

La vellesa, ara tercera edat o temps de la gent gran, per raons de supervivència, sovint qüestionable, ha generat negoci i feina. A més a més d'estar malalt, moltes vegades et fan passar per tot un calvari de proves inútils quan les coses van malament, que crec que fan més mal que bé en un gran nombre de casos, en un temps en el qual el teu mal no vol soroll. Hi ha la dèria d'allargar-nos la vida per damunt de la lògica, quan vas a un centre del tipus d'aquest on està la meva amiga veus gent recuperable i que va fent però t'ensopegues amb una gran majoria de supervivents en estat lamentable. 

Hi ha qui creu de bona fe, gràcies als experts, que tot és qüestió de si et cuides o no, hi ha qui pensa que arribarem als cent-i-tants anys ballant la conga i fins i tot qui opina que un dia serem immortals. Hi ha un anunci de la tele en el qual una dama grandeta es posa una pomada al genoll i ja té ganes de córrer món i fer el ximple. En molta d'aquesta publicitat mèdica subliminal al final, de tota manera, et diuen que consultis el farmacèutic, al qual li passen la patata calenta de la responsabilitat social sobre l'hiperconsum de remeis diversos.

Sobre la longevitat i la immortalitat, el futur és imprevisible i coses més raretes han passat. Tan sols constato que he vist morir de forma prematura gent que feia una vida d'allò més saludable i arribar a vells viciosos empedreïts. Mentrestant em limitaria a demanar que la metodologia geriàtrica evolucionés en l'intent de tractar els qui encara poden pensar, per malament que estiguin, com a persones serioses i adultes. Un altre tema a considerar seria l'eutanàsia, tema complex i potser inquietant però que cal regular, no pot ser que en això de la bona mort un gos o un gat -domèstics, això  sí, aquestes bestioles que avui són denominades mascotes- puguin accedir a un final ràpid i digne i nosaltres, els humans, no puguem triar encara aquest final segur, que ens unifica en la tragèdia i en l'inevitable esdevenidor i que pot ser una horeta ben curta o una llarga temporada de dolorosa decadència.

10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Lo buscaré en la biblio. Me fío de tu comentario...y a ver que pasa.
Un abrazote
salut

Júlia ha dit...

Miquel, no te fies, es un libro rarito, no sé si me ha gustado o no, sólo que me ha dado un motivo para hablar del tema, no lo tomes como una recomendación literaria, no era mi intención.

Francesc Puigcarbó ha dit...

si no saps d'un llibre s' t'ha agradat o no, és que és interessant. Quan a envellir o morir no es pot escollir la manera de fer-ho, cadascú ho fa com la naturalesa decideix, a la nostra edat et trobes amb gent de la mateixa que tu que semblen el teu pare i altres el teu germà petit, i és que cadascú envelleix com pot no com voldria. I Succeeix tambè, sobretot en edats més avançades que la nostra, que qualsevol entrebanc físic canvia radicalment la imatge de la persona.

salut, i mai millor dit.

Ramon ha dit...

Trobo molt interessants i encertats els teus comentaris sobre aquest tema tan important. Sobre l'esperança de vida, crec que s'hauria de canviar el mètode per calcular-la. Les estadístiques assenyalen el temps que estem respirant i, personalment crec que l'edat en què s'acaba la vida hauria de ser aquella en la que es perd completament la consciència o la memòria o quan comença un període de dolor que només porta al final tot impedint el més mínim goig vital. Potser ens enduríem una sorpresa...

gloria abras pou ha dit...

Un altra apunt interessant si bé jo estic d'acord en que els mitjans adverteixin que, amb aquestes calors, ens cal veure aigua i no atipar-nos de deliciosa cansalada, he he.
El paràgraf dedicat a l'eutanàsia és el que més m'ha cridat l'atenció. Escrius el que jo també penso.
La meva mare que va arribar a 86 anys amb molt bona salut deia que la seva malaltia des de feia anys era l'envelliment. Cada dia li feien més mal els ossos i era més lenta fent les feines. Recordo com parlava de les seves xacres i deia que, avui dia, es viu massa. Cada cop que jo estava malalta s'oferia ella per "anar-se'n" perquè, a més de ser la seva noia, jo era jove i havia de viure...oh, mares!
Júlia, t'he deixat un parell de comentaris més en el teu apunt anteriro dedicat a Simone Veil.

Júlia ha dit...

Francesc, doncs sí, l'important és la salut i la genètica i l'atzar hi tenen molt a veure

Júlia ha dit...

Totalment d'acord, Ramon

Júlia ha dit...

Glòria, doncs a mi això que em recordin obvietats em fa angúnia, la veritat.

Les mares pateixen -patim- més per les coses que passen als fills i filles que no pas per les nostres, al menys, en general, és així, i no sóc tampoc de les que mitifico en excés l'amor matern, car hi ha de tot en aquest món divers.

Marta ha dit...

Júlia avui si que tractes un tema amb el qual estic totalment d'acord amb tot el que dius. Sobretot amb el tracte infantil que es dóna a la gent d'edat avançada, i no només en els centres i altres llocs d'esbarjo, fins i tot dins de les mateixes famílies, que han conegut a la persona, en tot el seu diguem-ne esplendor. No entenc aquest canvi d'actitud quan esdevenen vells. M'indigna una mica.

Júlia ha dit...

Tens raó, Marta, el problema és que, per si un costat s'intenta allargar la vida i que es faci això de l' 'envelliment actiu', com si aquesta etapa de l'existència fos una més i no pas la darrera, per l'altra la vellesa 'normal' està mal vista, la mateixa paraula sembla un insult, si dius 'sóc vella' sempre et surt algú que et renya i et diu que no, que encara ets jove i la resta. I per altra banda es menysprea l'experiència, a tot arreu es vol gent cada vegada més jove, les jubilacions anticipades han estat una mostra evident de com van les coses. No és una edat fàcil, ho admeto, però que et tractin com una criatura encara et fa sentir pitjor i, el que tu dius, passa fins i tot a les famílies en els quals, per cert, sovint els avis col·laboren amb els joves a través de la cura dels néts, mentre poden.

Per sort i per les circumstàncies hi ha persones que no s'adonen d'aquest tracte infantilitzat però les que tenen el cap clar se senten incòmodes, és com això de portar pallassos als hospitals amb gent gran, amb els infants pot tenir un sentit però a mi no em faria cap gràcia, si em volen distreure que em portin cantants d'òpera o rapsodes bons, la veritat. De tota manera, la qüestió és més general, tot sembla que s'infantilitza, amb permís dels infants, als quals també caldria tractar sovint com a persones i prou.