5.7.17

SIMONE VEIL I LA HISTÒRIA D'EUROPA

Simone Veil, gymnase Japy 2008 02 27 n5.jpg

Ha mort Simone Veil i jo diria que a casa nostra no se n'ha parlat tant com mereixia. Potser és que la seva mort ha estat propera a la d'Helmut Kohl, un altre dels grans de la política europeïsta del passat recent. Eren, pràcticament, contemporanis. Imatges gairebé icòniques d'una Europa que no ha estat ben bé allò que imaginàvem durant la nostra joventut. El rostre, encara jove, de Veil era freqüent a les moltes publicacions polítiques d'uns anys en els quals se'n podien comprar un munt. Es compraven, es llegien, es comentaven. Al menys per on jo em movia, és clar, però tampoc no era un ambient intel·lectual ni universitari sinó, tan sols, amb certa inquietud per la política, la cultura i la cultureta.

Resultat d'imatges de simone veil
Veil, de soltera Jacob, va néixer el 1927, a Niça, el seu pare era un arquitecte jueu que va exigir que la seva dona, molt intel·ligent, es dediqués a la llar i als fills, un aspecte biogràfic que Simone recordarà amb cert ressentiment en la seva autobiografia.

Tot just fa uns anys que vam anar sabent com a França -i a molts altres països- alguns convençuts i oportunistes van voler ser més nazistes que els nazis. Veil i la seva família van anar a parar a camps d'extermini. El seu pare i el seu germà van ser assassinats, la seva mare hi va morir a causa del tifus. Ella i dues germanes van sobreviure. 

La seva germana Denise va lluitar a la resistència i per aquest motiu, ja que sembla que no es van adonar de què era jueva, va anar a parar a Ravensbrück on es comportaria de forma heroica en diferents ocasions, segons testimonis propers, ja que ella, malgrat pertànyer a associacions sobre la deportació, no acostumava a explicar fets personals.

Resultat d'imatges de simone veil

Simone va estudiar dret, ciències polítiques, i en acabar la guerra es va casar, va tenir tres fills i es va implicar en la política activa. Entre moltes activitats destinades a la construcció d'una Europa en pau i a l'entesa amb els alemanys, Veil es va fer popular per haver aconseguit tirar endavant lleis clarament feministes en favor de l'ús dels anticonceptius i de l'avortament. Aixó va fer que la critiquessin des de moltes bandes. Els jueus ortodoxos van ser molt durs amb ella comparant-la amb els nazis per la qüestió de l'avortament legalitzat. Això de comparar-ho tot amb els nazis és una constant recurrent. El seu marit, Antoine  Veil, sempre li va donar suport. 

L'esquerra, determinada esquerra, s'ha apropiat aquestes reivindicacions feministes però cal recordar que Veil formava part de governs d'aquests que aquí en diríem centristes, de dretes o conservadors. No era gens simplista en les seves opinions, l'any 2007 va criticar obertament el fet de què a Barcelona es practiquessin avortaments a dones d'altres països, per exemple. Considerava que l'avortament s'havia de permetre i regular però que era dolent per a la dona, avui jo diria que aquesta mena de reflexions sobre el tema, gairebé filosòfiques, s'han frivolitzat o s'obvien directament. 

Explicava que el seu pare era jueu culturalment parlant i no tant per la qüestió religiosa, ja que creia que la religió jueva havia propiciat  un nivell cultural important. Pel que fa als alemanys, Veil no els tenia cap ressentiment, opinava que, de fet, aquelles tragèdies es podien haver esdevingut en molts altres indrets. No s'han comptabilitzat els jueus que es van estossinar a Rússia durant segles, per exemple, molts dels quals supervivents de l'Holocaust, i tan sols fa poc que hem conegut matances en països com Polònia i d'altres païs de l'est. Matances locals, que no obeïen a res més que a un odi absurd i irracional o a enveges i ressentiments sense fonament seriós. Pel que fa a França i la seva responsabilitat en el tema, fins fa pocs anys gairebé ni se'n parlava. Això de no parlar del que no toca és una constant a tot arreu i arriba a  molts aspectes del passat incòmode. 
Simone Veil va tenir un munt de càrrecs al seu país, va ser membre important del Parlament Europeu i va entrar a l'Acadèmia Francesa. L'any 2013 va morir el seu marit i es va retirar. Feia algun temps que havia publicat la seva autobiografia, traduïda a un munt d'idiomes, entre els quals, el castellà. Va ser enterrada a Montparnasse, al costat del marit, i en una cerimònica clarament jueva, com era el seu desig. S'ha fet un acte d'homenatge a Estrasburg i n'hi ha previst un altre avui, a París, als Invàlids on reposa, contradiccions de la història, Napoleó, que en això de les integracions culturals i les mitificacions del que sigui els francesos són uns experts. 

Sembla que la volien soterrar al Panteó però la família no hi va estar d'acord i molt assenyadament es va estimar més que anés amb els seus. Les faramalles patriòtiques habituals a tot arreu, però molt lluïdes i consensuades al país veí, em fan angúnia. M'adono que agraden a tot arreu, marxes de torxes, silencis, himnes, lectures idealitzades sobre suposats herois, diades, desfilades, uniformes i trabucs. No sé si no podríem prescindir de tot això d'una vegada, no ho crec. En una escola d'estiu de fa anys, al principi d'aquesta democràcia limitada, vaig preguntar en una xerrada sobre ciències socials perquè havíem de fomentar a l'escola coses així, en clau catalana. Perquè tots ho fan, em va contestar l'expert.

Veil també va fer el que va poder en aquells anys negres de la guerra d'Algèria i això li ha reconegut el president d'aquell país, manifestant que va evitar la mort de moltes persones, amb gestions diverses. Cal recordar que la pena de mort va ser vigent a França fins a principis dels vuitanta i en aquell temps de guerra es guillotinava i torturava de forma expeditiva. El ministre de justícia, era, ai, Mitterand, socialista. 

Aquests dies, cercant informacions sobre la Veil més propera he trobat el testimoni d'una dona jueva que va ser amb ella al camp d'extermini. Veil li va donar un vestit, cosa que en aquelles circumstàncies té un valor immens. Després s'havien vist alguna vegada però la dona pertanyia a una classe humil i tenien poc en comú, és clar. Les tragèdies agermanen i unifiquen però després cadascú retorna al seu entorn, per a una igualtat seriosa d'oportunitats encara ens falta fer molt de camí. 

12 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Molt interessant el teu article, Júlia.
A França sempre hi ha hagut molt antisemitisme. Els francesos varen ser els primers en enviar gent als camps de treball i d'extermini organitzats pels nazis però els francesos mai en parlen d'això i si ho fan és entre ells i en secret perquè la roba bruta es renta a casa. El tema de l'ocupació alemanya i del col·laboracionisme encara no ha sortit clarament a la llum pública i ni molt menys el tenen resolt.
Sí, no costa res comparar el que convingui al nazisme. De totes formes no crec, com sembles insinuar tu, que el que va passar a Alemanya pogués passar en qualsevol altra lloc. Ara bé, els genocidis, holocausts, tortures i penes de mort està clar que són comuns arreu. S'ha destapat molt el comportament d'alguns polonesos catòlics quan la segona guerra i, pel que fa a Stalin, ja saps que s'ha publicat molt i verídic sobre aquest botxí. Llegir la seva biografia escrita per Isaac Deutscher -n'hi ha de més actuals- fa que Hitler sigui quasi un bonn noi.

Júlia ha dit...

No ho insinuo jo, Glòria, ho deia Veil, i jo hi estic totalment d'acord, la història és plena de fets semblants, genocidis i la resta, amb els números a la mà Stalin va estossinar i torturar -fer torturar- molta més gent, jueus inclosos. Malauradament entre les tragèdies col·lectives n'hi ha de més mediàtiques que d'altres. Alemanya era un país culte i tolerant, amb un gran militarisme al darrere, això sí, però no pas menys ni més racista que la resta, sobre el nazisme un llibre que m'ha agradat molt són les Observacions sobre Hitler, de Halfter. Pensar que això tan sols podia passar a Alemanya 'allibera' a la resta però podia passar i pot passar a qualsevol indret si es donen les circumstàncies, mai no estem prou vacunats contra aquests fets, un altre tema és que la víctima propiciatòria siguin o no els jueus, aquest és un altre tema, les víctimes europees ens són més properes que les africanes o les asiàtiques, no crec que avui a Corea del Nord passin coses menys horribles, la veritat. La història recent és plena de genocidis, per desgràcia. L'excusa, sovint és el de menys.

El nazisme, a més a més, comptava amb l'eficàcia, hi ha tanta documentació que no s'ha pogut amagar la seva barbàrie, amb perdó dels bàrbars, ni la implicació d'un munt de persones en tot plegat. Quan més llibres d'història seriosos llegeixes més t'adones d'aquesta trista realitat que fa pensar en com som i com podem ser.

Júlia ha dit...

Precisament ara estic llegint un altre llibre interessant, més endavant en parlaré, La fractura, de Blom, parla del període entre guerres des de molts punts de vista.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Res a afegir a un escrit molt interessant, com sempre, un dels problemes de Veil és que era dona, però ressó de la seva mort si que n'hi ha hagut, no massa, és cert.

Allau ha dit...

Al final sembla que l'enterraran junt amb el seu marit al Panteó, d'acord amb la família. Ho ha anunciat Macron al final de l'acte dels Invalides.

Júlia ha dit...

Francesc, és que només faltaria que no hagués tingut ressò, no em refereixo a França, sinó aquí

Júlia ha dit...

Allau, així hauran de bellugar el pobre marit, Macron ja rima amb Panteon, vaja.

Tot Barcelona ha dit...

Lo que comenta GLORIA ABRAS POU es muy interesante. Una óptica en la que yo no he mirado. Muy interesante.
Recomiendo, bueno, tampoco del todo porque hay que tener agallas, que si se puede se bajen la filmación (que película) LOS HOMBRES DETRÁS DEL SOL.
Se puede encontrar sin problemas en el E-Mule. no está con parásitos.
Se trata ( y hay partes filmadas directamente) de la invasión japonesa en Manchuria, en 1931 y que dió pie a Manchukuo, bajo las órdenes de Shigeru Honjō.

Hay que tener muchas agallas para ver la película. Mathaussen no fue un juego de niños, pero lo que se visionó de allí y de la trayectoria japonesa diez años antes, demostró que los alemanes todavía eran aprendices de los japoneses.

Júlia ha dit...

Miquel, les víctimes i botxins que s'assemblen més a nosaltres ens impressionen molt més que la gent que físicament no se'ns assembla tant, és trist però és així.

gloria abras pou ha dit...

Ben cert el que dius. Quan les víctimes no se'ns assemblen no ho sentim tant. Jean Amèry, quan va ser detingut pels nazis a Alemanya, va dir que el que més l'havia sobtat havia estat que l'agent de la Gestapo era un home com ell.
Sóc ben conscient de que s'han comès i segueixen cometent-se barbaritats arreu del món però la llavor del nazisme és una altra cosa. He anat a Àustria i a Alemanya i m'han agradat -hi he estat més d'un cop- però, poc o molt, he vist actituds nazis i no són actituds que en altres països no m'haurien cridat l'atenció, són clarament nazis. També vaig tenir un encantador professor alemany que, fent un exercici sobre com escriure una senzilla carta, ens va fer canviar del text la signatura Piotr per la de Peter. Ridícul, oi?. Això a l'Institut Goethe.
Sóc prou gran i he voltat prou com per saber que aquestes coses no són normals, parlo del meu encantador professor amb qui no m'hauria importat prendre un cafè però em grinyolava...

gloria abras pou ha dit...

Ah! el socialista Mitterand no ens ha explicat mai res sobre la seva responsabilitat quant a les morts massives de molts algerians. És bo llegir "El dolor" de Marguerite Duras o veure, potser l'has vist, "Caché" d'Haineke amb un guió, potser trampós, però revelador d'una veritat punyent.

Júlia ha dit...

Glòria, parafrasejant aquella frase inicial d'Anna Karenina, potser cada poble és desgraciat, violent i cruel a la seva manera, la cultura té un pes, en allò bo i en allò dolent.

Sobre els alemanys i sobre qui sigui diria el que va dir Churchill quan li van demanar opinió sobre els francesos 'no ho sé, són molts i no els conec pas tots'. Moltes idees filosòfiques i socials van néixer a Alemanya, també idees estètiques avançades, actituds d'aquest tipus em temo que n'hi ha per tot, sobre les escoles i la barreja actual escolto opinions molt lamentables de gent 'com jo', per exemple.

Els francesos són molt hàbils en arreglar-se la història a la seva manera, tothom ho intenta però ells se n'han sortit força.