6.8.17

JESÚS TUSON I LA NORMAL DE SANTS

Resultat d'imatges de jesus tuson

Ha mort Jesús Tuson, tenia uns deu anys més que jo, era gran però avui sembla que si mors abans dels vuitanta-i-tants encara ets jove. Les referències biogràfiques que he llegit remarquen, com és lògic, la seva tasca lingüística en català i la seva defensa de la pluralitat lingüística, així com els notables intents d'esberlar prejudicis a l'entorn del tema.

Com va passar quan va morir Maria Rúbies, no he vist que enlloc es mencionés el pas de Jesús Tuson per l'Escola Normal del carrer Melcior de Palau, on jo vaig estudiar magisteri, als vespres. Avui les coses han canviat, potser, però he percebut durant molt de temps que el pas per aquella Normal, com a professor o com alumne, es percebia gairebé com una cosa de poca categoria. Fins i tot en el camp literari sembla que els autors de literatura infantil i juvenil que intenten escriure per adults ho tenen complicat, cas de Carbó i d'altres. 

Del professor Tuson, que aleshores devia tenir poc més de trenta anys, ens en vam enamorar la gran majoria d'alumnes ingènues. És un clàssic, això dels enamoraments acadèmics. Un altre dels nostres objectes pedagògics de desig era el professor Antoni Petrus, pedagog. Els professors d'adolescents i joves estan a l'aparador, poden ser objecte d'admiració però també, si no tenen carisma, de mofes. 

Conec casos de relacions entre professors i alumnes, vaig coincidir amb una mestra a qui el marit, professor universitari carismàtic, havia plantat per una alumna de dinou anys. No sé si amb el temps aquestes admiracions amoroses es mantenen, hi deu haver de tot. Hi ha professors seriosos a qui això no els afecta però també n'hi ha que s'aprofiten de tot plegat. Hi ha de tot a la vinya del Senyor, que diuen. No era en absolut el cas de Tuson, qui mantenia amb nosaltres una distància respectuosa, malgrat la nostra badoqueria admirativa.

Resultat d'imatges de Mal de llengües

Tuson, en aquella època efímera durant la qual va caure per la Normal ni tan sols parlava català, de fet el català era un gran absent a tots els cicles escolars tot i que en els darrers anys de la carrera ja es feien alguns cursets, fora d'horari lectiu, gràcies a Òmnium Cultural. Tuson traspuava esquerranisme militant, ens parlava de Lauro Olmo i ens llegia sonets de Quevedo. Duia els cabells llargs, com molta gent de la seva edat i de la nostra. En una ocasió va confessar que, en català, tan sols coneixia l'obra d'Espriu. Devia ser a finals dels seixanta o en els primers setanta.

Corria la brama de què els professors de plantilla de l'Escola Normal, en general, eren uns frustrats pel fet de què no havien assolit la categoria de professors universitaris malgrat que alguns d'ells ho havien intentat, no diré que no n'hi hagués algun, la veritat. El cas de Tuson i d'altres era diferent, no eren catedràtics sinó passavolants. Van durar poc per allà i van renovar la nostra visió de la realitat, potser sense ser-ne conscients.

Durant anys això del magisteri va ser una cosa una mica rareta. En una ocasió, per casualitat, vaig parlar amb una persona que coneixia un company de classe amb aspiracions i quan li vaig dir al company gairebé es va molestar pel fet que el seu conegut s'havia assabentat, gràcies a mi, de què estudiava magisteri. 

Tot això pot semblar avui ciència ficció però en aquell temps hi havia el que en podríem dir classisme acadèmic, sovint molt lligat a l'economia familiar de cadascú i a les possibilitats que s'oferien a uns i altres, segons d'on provenies. Els estudis nocturns oficials van ser un primer intent d'acostar la cultureta oficial a la gent desafavorida, tot plegat a partir del famós llibre blanc de Villar Palasí, un senyor molt preparat i amb bones intencions i visió de futur. Malauradament, com passa sempre, les bones intencions d'aquella Llei d'Educació van quedar malmeses per manca de recursos i miopia institucional. Una de les formes d'evitar el desenvolupament acurat de qualsevol reforma és fer-ne una altra que la substitueixi. 

Ben aviat Tuson va passar a la Universitat i gent com Maria Rúbies, a l'Escola de Magisteri de l'Autònoma, l'Autònoma, aleshores, era el novamàs de la formació universitària. Jo vaig anar per Rosa Sensat durant algun temps, en la dècada dels vuitanta, i en moltes ocasions em vaig haver d'escoltar que la Normal de Sants era una merda (sic). No hi feia res que jo protestés i que comentés que en aquella escola, potser una mica pintoresca, havia tingut bons i mals professors, com a tot arreu. L'etiqueta era contundent i condemnatòria. 

Tuson, ja conegut i reconegut com a lingüista, mentalitzat pel que fa al tema del català i les llengües no oficials, va ser molt llegit pels mestres. Molts mestres de la meva promoció van continuar estudiant a la universitat, després. Malauradament, si no tenies una llicenciatura la promoció, en el mateix camp educatiu, era gairebé impossible. Comptaven, i diria que encara compten, molt més els títols que no pas l'experiència acumulada. El resultat ha estat que els grans teòrics sobre educació havien vist, en general, l'escola elemental per un forat distorsionat i així ens han anat les reformes.

Tuson va participar en diferents escoles d'estiu, el vaig escoltar en unes quantes xerrades. A principi dels noraNta, en alguna escola d'estiu es va fer un homenatge a Maria Rúbies, que havia mort, un homenatge enmig d'una certa tensió. Rúbies va estar molt maltractada per totes bandes a causa de la seva coherència política i humana i en la xerrada d'homenatge una socialista i una convergent, situades en llocs de poder, s'anaven dedicant indirectes punyents sobre el tema davant per davant de la seva família, cosa que va resultar força lamentable. Es va publicar un llibret amb la seva biografia, el seu pas per la Normal de Sants no sortia enlloc, i això que en aquella època es va casar i li vam fer un regalet i tot.

A la Universitat vaig tenir una professora que va contribuir a esberlar molts dels meus prejudicis a l'entorn del tema de les llengües, la també poeta Coloma Lleal.  Hi ha coses que avui es venen com a novetats, com ara el fet de què no es pot parlar de llenguatge correcte o incorrecte sinó d'adient o no al context i que a ella ja li vaig sentir en aquells anys. Malgrat tanta gent innovadora i malgrat que molta gent ha llegit els llibres de gent com Tuson m'adono que, en general, els prejudicis continuen vigents i que, en el tema lingüístic, els dogmes romanen gairebé en estat pur, en molts àmbits. 

Fins i tot en uns cursets de català, a principis dels setanta, una professora que era de les de la tendència innovadora, sentia poca simpatia per coses com ara la ela geminada, cosa que avui sembla intocable, i era partidària de simplificar el tema dels pronoms febles. Ja aleshores, és clar, hi havia els ortodoxos impenitents i els debats eren habituals i mogudets. 

El soroll que va provocar l'eliminació d'alguns diacrítics -jo suprimiria tots els accents- ja va demostrar com a la gent li trontollen les essències quan s'intenta alguna modificació senzilleta i raonada. HI ha una tendència a desitjar que tot sigui blanc o negre quan en general, pel que fa al tema de la llengua, i a tants altres, voler encotillar les coses és com voler agafar aigua amb un cistell.

Volia tan sols deixar constància del pas de gent com Tuson per l'Escola Normal d'aquells anys, ja que segurament no constarà enlloc, el mateix que el de la Maria Rúbies i d'altres potser no tan coneguts però també molt bons professors i professores. A la universitat convencional de prestigi he tingut professors i professores tan bons, tan dolents i tan pintorescos com els de la Normal, la veritat.

La imatge del professor Tuson, ja universitari i lingüista reconegut, és molt diferent d'aquella imatge encara juvenil, una mica tirant a hippie que jo tinc d'ell, mentre ens llegia, de forma admirable, coses com ara allò de Quevedo: Polvo serán, más polvo enamorado.

Quevedo, home turmentat i espanyol del seu temps, tot i que les coses semblen no haver canviat gaire, va dir coses molt lletges sobre els catalans de l'època però tot s'ha de situar en el seu context. En una ocasió, per la xarxa, algú va comentar que no coneixia cap versió en català del famós sonet i jo ho vaig intentar, he de dir que no em desagrada el resultat. 

Tuson va venir a Catalunya i va veure les coses d'una altra manera i ho va manifestar a fons i amb profunditat. En memòria seva i en memòria d'una època d'entusiasmes, sobretot a causa de la nostra ingènua joventut, reprodueixo el poema que tantes vegades ens va llegir i comentar i que sempre associaré amb ell, malgrat que després hagi estat conegut i reconegut per la seva obra posterior, acadèmica i de divulgació. Descansi en pau, professor Tuson.



AMOR CONSTANTE MÁS ALLÁ DE LA MUERTE


Cerrar podrá mis ojos la postrera
sombra que me llevare el blaco día
y podra desatar esta alma mía
hora a su afán ansioso lisonjera;

mas no, de esotra parte, en la ribera,
dejará la memoria, en donde ardía:
nadar sabe mi llama el agua fría,
y perder el respeto a ley severa.

Alma a quien todo un dios prisión ha sido,
venas que humor a tanto fuego han dado,
medulas que han gloriosamente ardido:

Su cuerpo dejará, no su cuidado;
seràn ceniza, mas tendrán sentido;
polvo serán, mas polvo enamorado.



Amor constant més enllà de la mort


Tancar els meus ulls podrà l’ombra darrera
Que se m’emporti la claror del jorn,
I deslligar-me l’ànima, al seu torn,
L’Hora, mentre s’afanya, falaguera;

Però no deixarà a l’altra ribera
La memòria, on ardent es consumia:
L’aigua gelada passarà fent via,
La flama que defuig la llei severa.

Ànima que d’un déu ha estat presó,
Venes, que han atiat el foc ardent,
Medul·les, de gloriosa consumpció,

El seu cos deixarà, no la passió;
Cendres seran, però encara amb sentiment;
Enamorada pols, i pols talment.


(versió en català de Júlia Costa)

10 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

No he sentido hablar de él.
Hace muy poco estuve con A. F. , en el edificio Levante, en Montbau, donde el decanato de Pedagogía, porque desean hacer un homenaje a Marta Mata, y estuvieron hablando de varios/as profesores de pedagogía.
Preguntaré, seguro que saben de su obra.
Una abraçada.
Avui ¿plou o no plou ?...este tiempo es desquiciante.
salut

Anònim ha dit...

Bones Júlia!!

Estic fent un treball dels emboscats de Mieres, ja que el meu besavi va deixar unes memòries. M'agradaria parlar amb tu, sobre el teu pare, ja que pot ser que sigui un dels protagonistes de les memòries.
Moltes gràcies

El meu correu, per si et vols posar en contacte:

aprats@insbrugulat.cat

gloria abras pou ha dit...

No coneixia aquest prestigiós lingüista. Tenia 77 anys.
Molt bona traducció de Quevedo, anticatalà i antisemita però, potser, el més gran escriptor en llengua castellana. El meu professor de Llengua i Literatura a Girona, Don Ignacio Bonnín, el preferia a Cervantes. Els llibres de textde Lengua quan jo estudiava eren del senyor Bonnín, clarament mallorquí i molt espanyol i, pel damunt de tot, excel·lent professor.
ornant a la traducció que fas del poema de Quevedo...ets ben malaguanyada, Júlia, t'ho dic amb honest afecte.

Júlia ha dit...

Miquel, durant uns anys els seus llibres es llegien molt.

Sobre Marta Mata no vull opinar, és una d'aquestes teòriques que comento, pontificava sobre l'escola sense conèixer-la a fons, recordo un debat lamentable a l'entorn del tema de l'Otan, quan els socialistes,partit al qual ella pertanyia, van fer campanya a favor de l'entrada, li tinc respecte en alguns aspectes determinats, no diré que no.

Júlia ha dit...

Òndia, ja t'escriuré, doncs, m'interessa el tema tot i que no en sé massa cosa.

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria. Segur que per les biblioteques trobes llibres del Tuson, t'agradaran, a la llarga, amb l'èxit el tema, com sol passar, es repetia una mica. No sé pas què fer a la meva edat per donar-me a conèixer, he, he. Precisament recordo que Tuson, en les seves classes en castellà, deia que Quevedo tenia fama de planer, en comparació amb Góngora, i que sovint era ben bé a l'inrevés, aquests personatges s'han de situar en el seu temps, és clar. Hi havia molt bons professors en el 'nostre temps' i de vegades a la gent li sap greu que li recordis i tot.

Júlia ha dit...

Jo crec que no es poden comparar, Cervantes té al seu favor el Quixot i això pesa molt. Quevedo, Góngora i uns quants més encara són uns grans desconeguts.

Júlia ha dit...

Miquel, com diu l'embarbussament, plou però pel que plou plou poc

Júlia ha dit...

Anònim, et contesto per email. Tinc molt d'interès en el tema.

Júlia ha dit...

Sobre Quevedo i l'antisemitisme, cal pensar, per exemple, que era una cosa general, vegeu Shakespeare i el seu Mercader de Venècia, precisament els Reis Catòlics van ser els darrers en expulsar jueus i d'altres reis europeus els van 'felicitar', el tema dels moriscos és diferent ja que hi havia la pressió de la pirateria, poca broma. En tot cas les coses s'han de valorar en el seu moment i no des del present i amb la nostra ideologia actual. Així mateix en l'anticatalanisme hi pesava el fet de què França anava esdevenint un veí perillós i eficaç a l'hora de 'unificar' i aquí la unificació 'real' es veia problemàtica -encara ho és, certament-, el debat, avui, està molt contaminat, fins i tot pel franquisme nacionalista-espanyol i costa parlar a fons de la mentalitat i situació d'aquells anys, tan llunyans, tan diferents.