2.8.17

MÉS NARRACIONS I MÉS ESCRIPTORES



Continuo amb els comentaris a l'entorn de llibres de narrativa breu escrits per senyores. Un día en la vida de una mujer sonriente és el nom d'un dels contes inclosos en aquest recull.

Margaret Drabble és un escriptora molt coneguda a Gran Bretanya però aquí comptem amb poques traduccions de les seves novel·les i les poques que hi ha no són fàcils de trobar. Potser tindrà més sort aquest llibre de narracions, tretze en total, escrites al llarg de molts anys i que mostren com l'autora és hereva de la millor literatura anglesa escrita per dones. I remarco això d'escrita per dones pel fet que crec que encara hi ha diferències substancials entre sexes, pel que fa a la producció literària, i potser està bé que sigui així, de la mateixa manera que malgrat l'ànima humana sigui universal hi ha diferències segons l'origen social i geogràfic dels lletraferits.

Drabble va néixer en una família culta i benestant i va rebre una molt bona educació anglesa. Va fer teatre, fins i tot sota la supervisió de la gran Vanessa Redgrave i el seu primer marit era actor, però es va passar a la literatura. Té un doctorat honorari per Cambridge i una d'aquestes condecoracions amb les quals en aquell país reconeixen la bona tasca d'un munt de professionals. Ha escrit disset novel·les, crec que en castellà en podem trobar un parell, guions per al cinema, crítica literària i moltes coses més. Una seva germana és la també escriptora A. S. Byatt, coneguda, sobretot per Possessió, novel·la que es va portar al cinema, el mateix que una altra, Àngels i insectes, que vaig poder veure fa anys i que em va impressionar molt. Una altra germana, Helen Langdon, és una coneguda historiadora.


Els relats de Drabble incideixen en la vida real, en les relacions de parella, en el pas del temps, en els somnis i les il·lusions esberlades però de les quals en resta alguna cosa. Drabble rebutja el sofriment o, més aviat, defuig recrear-se en el sofriment. La vida continua, sigui com sigui, fins que s'acaba, i encara que per alguns dels relats hi plani de tant en tant una profunda tristor sempre s'hi troben elements positius i d'esperança. Els relats són tots ells molt diferents, escrits segurament en diferents èpoques vitals però presenten una unitat d'estil interessant. Llàstima de no saber anglès per tal de poder-los llegir en la versió original.

La coberta m'ha fet conèixer un pintor del qual sabia molt poca cosa, Carel Weight. (1908-1997).



Resultat d'imatges de vidas gloriosas


Vidas gloriosas, d'Elisabet Riera, una escriptora inclassificable i eclèctica, aplega evocacions literàries de tot un seguit de personatges, distribuïts en diferents apartats: Aventureros de arena, Escritores crepusculares i Mujeres ocultas amb un epíleg dedicat a Johanna Staude. Tots els personatges van existir, qui vulgui indagar més a fons sobre els menys coneguts els pot trobar a la xarxa, en biografies convencionals. Els textos de Riera no són biografies però també ho són, en certa manera. Història feta poesia, ben documentada, escrita amb una prosa magnífica. No cal ser aficionat a la història per gaudir-ne.

Elisabet Riera ha escrit coses molt diferents, ha muntat una editorial que és tot un repte i darrerament ha publicat la que es pot considerar la seva primera novel·la, Llum, sobre uns amors lèsbics entre una dona al frec de la maduresa i una adolescent singular i inquietant. Crec que és el primer llibre que escriu en català però Riera escriu igual de bé en les dues llengües i qui sap si en alguna altra, car té una formació cosmopolita i profunda. Un altre llibre seu que vaig trobar fascinant és una biografia heterodoxa de la filla petita de Freud, Anna, on incideix amb la relació amb el pare i amb d'altres característiques d'una dona extraordinària, inquietant a voltes i amb cert dogmatisme en relació amb la tasca del seu pare la qual, en certa manera, va continuar. 

Les relacions entre pares excessius i filles devotes són tota una temàtica interessant, gent com Freud, Marx, Tostoi, Amos Alcott, van dominar espiritualment les filles potser, fins i tot, amb bona intenció. M'imagino que no deu ser fàcil superar el pes d'uns pares tan complicats i egocèntrics. Quan llegia el llibre de Riera sobre la filla de Freud i m'ensopegava amb les sessions de psicoanàlisi que el pare li dedicava se'm posaven els pèls de punta i donava gràcies al destí d'haver tingut un pare normalet, bona persona i convencional, la veritat.

La coberta d'aquest llibre, com podeu comprovar, reprodueix, tot i que passat pel disseny modernitzador, un quadre molt conegut. Darrerament sembla que hi ha una afició excessiva a reproduir pintures amb ganxo a les cobertes, de vegades el quadre té poc o res a veure amb el contingut del llibre. A més a més hi ha una tendència aclaparadora a la repetició. Aquest caminant del mar de boira sembla que amb la dama nua i solitària de Hopper són dels més repetits. No sempre es repeteixen quadres, també fotografies de determinades pel·lícules o es copia, més o menys, algun disseny anterior que ha fet fortuna. El tema ha estat a bastament comentar per les xarxes, en broma i de forma seriosa. 

Resultat d'imatges de libros caminante en el mar de nubes

Resultat d'imatges de libros cubierta habitación de hotel hopper


La veritat, enyoro el temps en el qual el disseny de portades era tota una altra cosa, hi havia dibuixants que s'hi especialitzaven i dissenyadors capdavanters con Jordi Fornas, molt innovadors. De tota manera, millor un bon quadre que no pas algunes fotografies que semblen tretes d'una festa de disfresses. Hem tingut i tenim, per sort, aquí i en d'altres indrets, llibres austers a la coberta dels quals hi trobem el títol, l'autor i alguna coseta més, i també es venen, sembla. Cercant informació sobre això de les portades repetides algú comentava que sovint no es recorda el títol del llibre però sí que a la coberta hi havia el caminant sobre el mar de boira o l'habitació d'hotel...

9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

clar, em sonaba la portada de 'Ecce Homo' de Federico Nietzsche. Tinc un exemplar.

Francesc Puigcarbó ha dit...

ja ho he trobat:

https://blocfpr.blogspot.com.es/2015/03/memories.html

gloria abras pou ha dit...

Jo recordo de quasi sempre reproduccions de quadres a les portades dels llibres, un reclam, de vegades, perillós pel seu atractiu i, com bé dius, cap relació amb el contingut. Sempre he evitat comprar o llegir un llibre per l'atractiu de la portada i si ha estat feta per un professional del disseny l'he mirat i valorar amb el mateix interès que si fos una pintura escaient.
No conec les autores que ressenyes. Ambdues em fan gràcia però m'inclinaria per la segona. De totes formes la meva capacitat lectora ha anat molt a menys perquè entre la xarxa i la calor veig poc paper.

Tot Barcelona ha dit...

Em passa com a GLORIA : "les portades dels llibres, un reclam, de vegades, perillós " i no conec les autors.
Tinc que reciclarme .
Una abraçada

Júlia ha dit...

Francesc, és que aquesta imatge del quadre de Friedrich l'han repetit, com explico, a un munt de cobertes de llibres de tota mena.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Caminant_damunt_un_mar_de_boira

Júlia ha dit...

Glòria, les narracions de Drabble són molt bones però el llibre de Riera és diferent, molt original. La calor fa minvar les ànsies lectores, evidentment.

Júlia ha dit...

Miquel, hi ha dos elements clau en les vendes dels llibres, els títols i les cobertes. Un altre és el resum que acostuma a venir a la contraportada, o t'explica massa o no té gaire a veure amb el contingut. Però avui també les referències que porten els diaris són enganyoses sovint, hi ha molts interessos lligats a les promocions.

Per més que ens reciclem no ho llegirem mai tot ni sabrem res de la majoria del que es publica així que el millor és anar fent, segons gustos i moments vitals i casualitats, amb aquests llibres m'hi vaig ensopegar per casualitat, de fet. No els vaig 'anar a buscar'.

gloria abras pou ha dit...

Els llibres t'han buscat a tu, Júlia. L'atzar ja no sé si existeix.

Júlia ha dit...

Potser sí, ves a saber...