12.8.17

PÀTRIES PERSONALS, JOSEP BENET I EL SEU TEMPS

Resultat d'imatges de com una patria

Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha trigat uns deu anys en enllestir aquesta esperada biografia de Josep Benet. Amat ha publicat molts altres llibres sobre la nostra història recent i sobre diferents personatges, més o menys coneguts, que han tingut un pes específic rellevant en el desenvolupament cultural, social i polític del nostre país. No és gens estrany que el llibre hagi tingut una gestació tan llarga. Com una pàtria és i no és una biografia de Josep Benet. 

Benet potser sigui poc conegut avui per part de la gent més jove que no tingui unes grans inquietuds històriques o una necessitat acadèmica d’entrar a fons en la nostra llarga postguerra i en la transició i que no llegeix aquest tipus de llibres. En l’actualitat s’han publicat d’altres volums sobre fets i personatges d’aquells anys, tan propers, tan llunyans, tan diferents, molts dels quals amb una certa frivolitat documental, com ara el de Sinca sobre Cendrós. Així mateix en trobem d'altres, interessants, més temàtics, però que arrodoneixen la visió de la nostra societat i la seva evolució a partir dels seixanta, com ara el de Maria Favà sobre el diari Avui.

La situació del nostre país ha estat anòmala, complexa. La postguerra va fer que la cultura i la cultureta fossin senyorejades pels qui s’ho podien permetre, burgesos amb mala consciència, sectors il·lustrats de l’església catalana, intel·lectuals amb ganes d’endegar projectes diversos i fins i tot il·luminats amb calerons. No voldria treure mèrit a alguns d'aquests personatges, tan típics de la nostra societat en els darrers dos segles. Al capdavall també la Renaixença va sorgir des de dalt. Més endavant fins i tot els joves irats i trencadors que remenaven, no  sense grans riscos, la política i la cultura eren, al capdavall, fills d'aquells senyors. Els coneguts de casa, sobre els quals va ironitzar el brillant i lúcid Ainaud de Lasarte.

La procedència de tot un munt d’iniciatives les quals, durant un temps, van marginar els marginats i una gran part dels vençuts, va potenciar certa visió que avui sembla curta de vista sobre la relació de tot allò que era català amb el conservadorisme i la burgesia rància i benestant. En una escola d'estiu de fa molts anys Jordi Carbonell, davant d'un públic absolutament minoritari, gairebé s'emocionava en criticar allò de què el català era una llengua burgesa, cosa que avui pot semblar pintoresca però de la qual certa esquerra del país en va fer un eslògan recurrent. També recordo haver escoltat l'historiador Termes reivindicant una Catalunya obrerista i oblidada.

Benet volia escriure les seves memòries, en va arribar a publicar una part i sembla que tenia mig enllestida alguna cosa més. En un article amb motiu d'aquella publicació, a Vilaweb, titllen Benet d'antifranquista transversal, una definició interessant. Josep Benet va ser un home amb moltes idees, complex, intel·ligent, coratjós gairebé sempre, amb un caràcter difícil i una certa megalomania o, més aviat, amb una tendència personal excessiva a creure’s cridat a menar i salvar el país. Al darrere hi ha aspectes personals que entrarien més aviat en el camp de la psicologia, l’absència del pare i la manca d’una vida familiar convencional i acollidora, una educació religiosa contundent, la manca de fills, un fet que al llibre sorgeix poc i de passada però que jo crec que també devia pesar, i força. Al costat, una dona forta, fidel i devota, amb poc paper aparent en el conjunt de la seva biografia, potser per  decisió pròpia, però de la qual ens agradaria saber molt més. 

No ve a tomb però sovint em pregunto com devia ser la vida íntima dels nostres polítics, dels nostres intel·lectuals de postguerra. Ballaven, s'enamoraven de forma convencional, anaven a veure striptease a Perpinyà? Explicaven acudits verds o recitaven facècies escatològiques en els focs de camp? Una educació amarada de ciris i moral rància, que ens va afectar tots, els devia afectar encara més a tots ells, potser? És el que trobo a faltar en alguns d'aquests llibres, el tarannà pregó de les persones, més enllà de les seves vocacions polítiques, literàries. Una companya castellana de feina, sobre una altra mestra molt elegant i tocada i posada, comentava, en ocasions: parece que ni mee. Doncs això em passa sovint en llegir sobre un munt de gent d'aquells anys tot i que hi ha excepcions. En ocasions t'assabentes d'anècdotes sucoses sobre tots ells que els fan humans i terrenals, però sempre te les xiven off the record. 

Les dones, més d’una comentarista del llibre ho ha remarcat, eren unes grans absents en aquell món. I en tants altres, afegeixo jo. Però, ho eren, en realitat? O és que no s’ha pogut aprofundir, per diferents raons, en el pes de les seves aportacions pràctiques i imprescindibles? Com és que dones brillants, intel·ligents, actives, van viure, a dreta i esquerra, a l'ombra d'uns marits amb una personalitat  tan aclaparadora com es vulgui però dels quals, elles més que ningú, en sabien les febleses? Precisem d'una dona, crec que haurà de ser una dona, que ens ofereixi algun dia les biografies aprofundides d'aquelles esposes i companyes. Fa anys, en un setmanari de vida efímera i tendència socialista, van publicar diferents entrevistes amb dones de polítics catalans, em va sobtar comprovar que totes tenien servei, un nombre generós de fills i vivien a la part alta però també em va agradar saber com pensaven, què opinaven, més enllà dels ressons de les veus dels marits. 

El llibre és tota una lliçó d’història contemporània, recuperem fets, personatges. La memòria és molt enganyosa i l'oblit s'escampa sovint pels nostres records. A més a més aquell era un món poc conegut, més enllà d'ell mateix. El problema de Benet, com el de molts intel·lectuals carregats de bones intencions, va ser no tenir un mitjà de vida que els permetés ser més independents i lliures de condicionants i de lligams econòmics. Abans eren els mecenatges, avui, les subvencions, els clientelismes prenen formes diverses però sembla que no ens en podem alliberar del tot. Per més generós i útil que sigui el mecenatge, qui paga, mana. La llibertat professional és, en general, un miratge. Inquieta, però, saber que en un moment concret en el qual Benet aconsegueix alliberar-se d'una feina mediocre i fer política i cultura amb un sou fix aquest sigui molt elevat per l'època, considerant com estaven les coses a la majoria de llars normaletes.

Benet forma part d’aquest triangle de prestigi polític en els altres vèrtexs del qual trobem a Tarradellas i Pujol, persones que van arribar a tenir més poder que Benet, més espavilades i potser més tèrboles, tot s’ha de dir. Però fa certa angúnia comprovar com Benet accepta al capdavall la feina que Pujol li procura en els seus darrers anys, voldria suposar que per respecte personal més que no pas per evitar una competència que ja feia temps que no existia. El mateix va passar amb Lorés. Pujol va tenir gestos admirables però quan al llibre sobre l'Avui llegeixes com, de forma descarada, Prenafeta assegura que a la gent la compra, no et pots deixar d'esgarrifar.

Benet manté una dignitat seriosa, però és humà i té les seves ombres i les seves febleses i en ocasions es mostra excessivament preocupat per la subsistència pràctica. Evoluciona, s’adona de la distància d’aquelles elits culturals amb el món real dels barris, de la gent treballadora. En aquest sentit és molt rellevant el que per a Benet representa el trasbals de les inundacions del 62. La immigració es va viure com un problema pel catalanisme durant anys, en això no es pot evitar reconèixer el paper del PSUC, partit que va acabar, però, per tenir dues ànimes i per no saber mantenir el poder popular que va assolir durant uns anys difícils i esperançadors. Benet, com és sabut, va ser el candidat del PSUC en unes eleccions però potser el moment no era l'adient i el tema no va prosperar, el pujolisme vivia els seus moments dolços.

Hi ha tants temes, tants fets, tantes situacions diverses i tanta documentació en aquest llibre que es fa difícil comentar-lo de forma global. És un d’aquells volums per tenir, per consultar durant anys, per contrastar amb d’altres publicacions sobre l’època, una època plena d’entrebancs i de complicacions, l’aïllament i la manca de llibertat, la clandestinitat i el pes feixuc d’una dictadura que tan sols s’acabarà amb la mort del dictador van passar factura a tothom. Benet era contrari al restabliment d’una Generalitat republicana en un context que no tenia res de republicà, el pas del temps li ha donat la raó, en part, però som on érem o potser, en certs aspectes,  més endarrerits, i Tarradellas era un gat vell.

No és aquest un llibre fàcil de llegir ni que es pugui ventilar en un parell de setmanes. He llegit diferents ressenyes sobre el volum que en ocasions m’han semblat fins i tot contradictòries, en aquest tipus de llibres cadascú hi troba allò que hi vol trobar i potser no hi troba allò que pensava trobar-hi. També he llegit comentaris diversos a l’entorn d’algunes d’aquestes ressenyes, el país continua sent complex i  divers. El que no es pot discutir és que la feina de documentació resulta impressionant i la figura de Benet, en el present, fins i tot amb les seves ombres personals manté en tot moment, com Amat ha remarcat en alguna entrevista, la dignitat. No he pogut anar a les presentacions que l'autor ha anat fent del llibre, en les quals segurament devien sorgir molts temes, molts comentaris, moltes anècdotes.

No sabem com hauria pogut ser una Generalitat amb Josep Benet com a president. Les coses són com són i la resta es especulació, el mateix que pensar que Maragall hauria evolucionat des de la seva visió burgesa dels fets, del moment històric. Tot i que el llibre de Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, citat sovint a la primera part de Com una pàtria  és admirable i emblemàtic, la seva visió de Maragall m’ha semblat sempre magnificada a causa de la necessitat de comptar històricament amb una altra burgesia.

Crec que pagaria la pena poder afegir, en aquest tipus de llibres, destinats a un públic eclèctic, una cronologia que situés els fets en el context català, espanyol, europeu i mundial. En tot cas, és aquest un volum imprescindible per als afeccionats a la història o per als encuriosits que vam viure aquella època des d’estaments socials molt diferents, més modestos i menys implicats en política o en cultura i que tot just fa poc temps que hem anat esbrinant què hi havia darrere de diferents publicacions, de les editorials que editaven en català, de les cançons dels Setze Jutges o de la desaparició sobtada o agònica de coses que semblaven destinades a perdurar. Entristeix comprovar quantes iniciatives no van arribar a bon port o no van tenir continuïtat, no tant a causa de la manca de coratge o de mitjans, sinó per temes com ara els personalismes, els malentesos, la mala organització o la manca d’unitat.

Com una pàtria no és una biografia a l’estil de les de Zweig, d’aquestes que aprofundeixen més aviat en el biografiat i en les quals l’autor es permet llibertats especulatives literàries. Una mica més d'especulació literària el faria més apte per a tots els públics. He llegit poques biografies sobre personatges catalans que aconseguissin anar més enllà de les dades i d'algunes insinuacions o suposicions sobre les persones reals. Tan sols recordo la de la Capmany, de l'Agustí Pons, exemplar pel que fa a explicar època i personatge i ser capaç de mostrar afecte al personatge sense amagar-ne els defectes i les relliscades. Va rebre algun pal, quan va sortir. Recordo que a Carmen Alcalde no li va abellir el retrat que de l'escriptora va fer Pons, que té d'altres biografies interessants però, pel meu gust, no tenen la grapa d'aquesta.

Com una pàtria és tot un fresc documentat sobre aquells anys que explica, en part, el nostre present. En ocasions pot semblar un llibre una mica desordenat, és fàcil perdre’s per les seves pàgines si no es tenen coneixements previs, vaja. Però quan el lector s’orienta una mica enmig de tanta informació, la lectura esdevé molt  més planera i senzilla. La figura de Benet, eix central del llibre, resta, malgrat tot, boirosa, una mica distant i fins i tot freda. Potser el biografiat era així, no ho sé. Benet es un d’aquells personatges que podia haver estat i no va ser, amb aspiracions patriòtiques i valors personals no n’hi ha prou, per tal d’assolir el poder. No sempre, més aviat poques vegades, els més ben dotats assoleixen el poder, el poder del tipus que sigui. Fins i tot, si l'assoleixen, en ocasions duren poc i es deceben aviat, la realitat del món casa malament amb els alts ideals i amb la gent incorruptible. 

La personalitat de Benet causa admiració i fins i tot  desvetlla tendresa retrospectiva. Les seves defenses de presoners polítics, en ocasions molt rellevants històricament, com Rosa Santacana, la dona de Comorera, i tants altres, amb les quals es feia, segurament més savi que ric, parafrasejant Sagarra, les seves innumerables idees, la seva participació en gairebé totes les iniciatives culturals i polítiques del país, en uns anys difícils i perillosos... I la seva marginació, en diferents ocasions, de la direcció d’aquelles mateixes iniciatives que ell havia endegat produeixen admiració i angúnia a la vegada. Un caràcter difícil i cantellut no ho explica tot, d’altres polítics amb més sort  també han estat complexos i difícils de  tractar. Com una pàtria, més enllà de la història personal, política, social i cultural de Benet hauria de generar una reflexió sobre el país, les seves limitacions i les seves relliscades. 

Aquest tipus de llibres haurien de propiciar debats i xerrades, puntualitzacions i controvèrsies, al capdavall el present és també fruit d’aquell passat i no el podem defugir. Malauradament l’interès pel passat recent no sembla ser, ara per ara, una prioritat generalitzada. Un llibre tan complex, potser, com el mateix Benet, resulta avui imprescindible. El gruix i contingut dels llibres i articles de Jordi Amat em produeix una gran admiració en aquests temps en els quals crec que hi ha una tendència a criticar l’eficiència i lloar la galvana amb grapa comercial. Amat, un noi de l'edat dels meus fills, avantposa el rigor a l’amenitat i aquest llibre, com d’altres de l’autor, resulten i resultaran imprescindibles a l’hora de poder valorar com som i com érem. I com hauríem pogut ser.

El títol del llibre l'ha manllevat l'autor d'un poema de Ferrater dedicat a Carner, el copio aquí per tal que en copseu la referència. Ferrater, Carner, Benet... tot un món divers i contradictori, i és que les pàtries són moltes coses i potser són una cosa ben diferent per a cadascú de nosaltres.


Josep Carner


En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria. 




Per tal de diversificar tendències he combinat aquest llibre amb Amy i Isabelle, de l'Elisabet Strout, crec que és el primer que va publicar i he de dir que, per ara, és el que m'ha agradat més de l'autora. I amb un altre que tinc a mitges, encisador, Peregrinos de la belleza. Viajeros por Italia y Grecia, de María Belmonte, que incideix en la fascinació que aquests països mediterranis, de cultura clàssica i clima benigne, van exercir en un munt de personatges diversos del mon de la cultura, dels quals ens en dibuixa una semblança biogràfica molt particular. 

18 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Benet, Candel, Cirici, una bon grapat de vots que es varen endur.

Amb Benet passa com amb Pallach, no se sap que hauria passat si haguessin arribat a gobernar, encara que a la vista de que hem vist, millor no haver-ho vist.

salut

Júlia ha dit...

Cada dia sóc més contrària a fer política-ficció, Francesc, potser, com tu dius, millor no haver-ho hagut de comprovar, en tot cas voldria una societat on les coses no funcionessin a base de carismes personals, de fet potser no hi funcionen però de vegades ho sembla.

Júlia ha dit...

Tenim una tendència absurda a cercar 'vides exemplars' i qualsevol biografia seriosa mostra que els humans som com som, amb llums i ombres, honrats i corruptibles, fidels i traïdors, canviem, millorem, empitjorem i fins i tot evolucionem de tant en tant en sentit positiu, però pot ser que també ho fem en sentit negatiu.

Tot Barcelona ha dit...

Y Pellicer...FRANCESC.

He acabado con Polifemo y la mujer barbuda (Natalia Fernandez)... Muy bueno. Ahora estoy con El día del Watusi (Francisco Casavella), y me está gustando.
Este de Jordi Amat, lo pondré en el listado para leer.
Gracies.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, és un llibre per llegir a poc a poc, cercant coses oblidades per la xarxa i sense pressa, faràs bo d'alternar-lo amb algun altre. Jo gairebé sempre en tinc uns quants de començats. Tots els d'aquest autor sobre la transició i la postguerra estan molt bé i donen punts de vista interessants sobre el passat.

Tot Barcelona ha dit...

OK, JÚLIA; oido barra ¡. Et faré cas.
Una abraçada

Francesc Puigcarbó ha dit...

cert, a Rac1 els dissabtes fan els execrables, on parlen de vides diguessim poc exemplars, i des del general Custer, passant per Gandhi, Cousteau, Rodríguez de la Fuente o Charlie Rivel, tots tenien moltes ombres, més que llums.

gloria abras pou ha dit...

Una ressenya molt interessant, Júlia. A mi aquesta mena de llibres se'm fan durs però m'agrada saber que existeixen i informen a qui vulgui saber.
D'Strout em va agradar molt Olive Kitteridge. En vaig legir un altra del que no en recordo el títol i estava força bé però era millor el d'Olive.

PROJECTEAEROPORT ha dit...

Júlia, tot just l'estic començant a llegir. Segurament em durà temps en acabar-lo, atès faig mil coses a la vegada i en vacances també. De moment m'agrada. Llàstima que la part de Sant Andreu l'hagi hagut d'escurçar per manca d'espai. En acabar-lo te'l comentaré. I l'enhorabona per la crítica. És un plaer llegir-te.

Júlia ha dit...

Francesc, hi ha gent que s'empipa si li desmitifiques personatges, per altra banda sembla que una mort injusta 'santifica', cas de Companys, Ferrer y Guardia, i aleshores ja no es pot parlar en profunditat de la gent. Hi ha coses molt sucoses, com ara -és el primer exemple que em ve al cap- que Rousseau escrivia sobre educació idealitzada i enviava tots els seus fills a l'hospici per no tenir feina i no haver-los de mantenir. De la mateixa manera, gent dolentíssima o retorçada que de vegades tenia trets de tendresa, per exemple, amb la família, Fouché estimava moltíssim la dona i la filla.

Júlia ha dit...

Gràcies, Glòria, potser et refereixes al de la Lucy Barton, que és més fluixet que aquests altres.

Júlia ha dit...

Hola, Projecte Aeroport, he vist que ets el Pau, tu també ets molt bon cronista del passat recent. De tota manera m'imagino que a les Memòries de Benet, que no he llegit, deu sortir més el tema de Sant Andreu, crec que la part que ja es narra a les memòries l'ha reduït pel fet que allà ja hi ha força informació. Moltes gràcies pel comentari.

L´OPINIÓ ANDREUENCA ha dit...

Gràcies, Júlia. Sí, les he llegides. Són fantàstiques. Te les recomano de tot cor. Tot i que hi surt bastant Sant Andreu de Palomar també parla de l'època i en dóna el seu punt de vista. Llàstima que es morís i no continués les memòries. Serien un tresor molt valuós, sobretot per a historiadors i llegidores com tu. Abraçades. Pau

Júlia ha dit...

Ho tindré en compte, Pau, així que pugui m'hi poso. bon estiu -el que en queda-

gloria abras pou ha dit...

Júlia, el de Lucy Barton el vaig deixar per dolent i ja veus que t'ho dic sense manies.
Em referia -ho he buscat- a Els germans Burgess que era interessant i de bon llegir. Va ser el mateix estiu que vaig llegir Canadà de Richard Ford i em va entusiasmar, de fet els vaig llegir seguits però no són comparables, tenen en comú ser llibres de dos novel·listes estatunidencs vius. Strout escriu un llibre que com he dit, vaig trobar interessant. Canadà em va calar molt endins.

Júlia ha dit...

Tens raó, Glòria, el de la Barton era molt fluix, el dels Burgess no em va desagradar, ja no el recordava. El que menciones no l'he llegit, me l'apunto.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

M'hauria agradat que el llibre que comentes l'haguessis escrit tu, Júlia.
Tots els aspectes que assenyales en aquest i altres llibres: oblits, ignoràncies; els aprofundiments o el passar-hi per sobre, la teva ampla visió documentada i contrastada, sobre aquest personatge i també els altres que esmentes, tindrien el teu punt de vista real, agut, valent.
Gràcies per una ressenya tan interessant i completa.
Bon estiu. El meu em pesa, però també és normal.

Júlia ha dit...

Olga, Jordi Amat és un molt bon cronista de l'època, jo en lloc de deu trigaria trenta anys en escriure un llibre així i no me'n sortiria. Un altre tema és que els anys donen una visió diferent i també interpretacions diverses sobre fets i personatges, segur que tu en vas conèixer uns quants i també en podries dir moltes coses. I un altre tema seria donar una visió més literària sobre aquella gent, per això em temo que encara manca perspectiva. Ja és interessant que gent jove com Amat s'interessi per l'època i ens ajudi a interpretar-la, però les mirades generacionals sempre són diferents.

L'estiu és un temps estrany, em produeix més enyorament que les festes nadalenques, la veritat.