25.9.17

MUNTANYES I MUNTANYENCS

Resultat d'imatges de la muntanya màgica

Em sorprèn recordar les coses que vaig arribar a llegir de molt jove, llibres de tota mena, gènere i característiques, novel·letes banals, poesia, llibres de gruix i fulletons com Óscar y Amanda, un dels pocs llibres antics de la minsa biblioteca familiar, el mateix que les Leyendas y tradiciones del senyor Capella o els Cuentos de la vora del foch, de Pitarra, amb ortografia pre-fabriana. Més endavant, quan vaig començar a treballar, superada la col·leció Historias, em vaig anar comprant volums baratets, aleshores les biblioteques populars eren gairebé inexistents. Jo, aleshores, era com aquell ciempiés curioso dels contes del Tambor.

No recordo com, ni quan, ni en quina versió, vaig llegir La muntanya màgica, en castellà. No sé si ara seria capaç de llegir aquest llibre, la meva visió actual seria diferent, ben segur, potser pel fet de què sé més coses sobre el seu autor el qual no em resulta especialment simpàtic o perquè els meus pobres coneixements de filosofia han anat més aviat en augment, malgrat tot. En recordo poca cosa però sí que m'ha quedat la percepció del moment en el qual les converses es radicalitzen i es converteixen en discussions, a les portes de la Primera Guerra Mundial, i com la suposada placidesa ensopida de l'ambient es veu amarada d'una violència progressiva.

M'ha vingut al cap el llibre i el poc que en recordo pel fet que una persona jove, però lúcida i, es pot dir, moderada, em va comentar que aquests dies entenia els comentaris dels seus avis sobre com, abans de la guerra civil, l'ambient s'anava escalfant de forma constant, fins i tot en els dinars familiars i nadalencs, amb discussions desagradables sobre política. No sé si això és bo o dolent, però resulta una mica inquietant. No crec que la nostra societat estigui ara més dividida que no pas abans però avui mateix en Miquel, a Tot Barcelona, explica unes anècdotes viscudes, lligades al veïnat del seu bloc de pisos, que mostren com les coses són força complexes pel que fa a tendències i valoracions dels fets.

Fa poc vaig passar a prop d'un Casal d'Avis, a la porta hi havia unes quantes dames d'edat avançada, més avançada que la meva, vaja. Discutien amb una certa virulència sobre el tema estrella d'aquests dies i la cosa s'anava complicant. També hi ha qui evita el tema, per si un cas, amb amics i saludats. Coneguts que tenen família a d'altres indrets hispànics m'expliquen que fa temps que eviten el tema quan es telefonen. Ara acabo d'escoltar una ràdio d'aquestes ràncies, en castellà, sentir tants disbarats, evidentment, escalfa els ànims, però això no és nou, ja fa temps que hi ha molt d'interès en atiar les fogueres, grans o petites. 

Per sort, la realitat, de moment, encara és plàcida i amable. Les Festes de la Mercè han vist passejar els gegants i han acollit gent diversa als concerts de tota mena. Hi ha un factor interessant i atractiu, en tot plegat, la sensació de què passen coses. Recordo l'escriptora Ana Maria Matute, quan va tornar a publicar Luciérnagas, comentava que durant la guerra al menys passaven coses i que en gran part del franquisme semblava que no passés res. No sé a qui s'atribueix aquella antiga frase que fa: feliços els pobles que no tenen història. El que passa és que aquests pobles feliços i sense història no existeixen, en la realitat. I que la història es refà com convé i de tant en tant ens cau al damunt per totes bandes.

Suposo que m'he tornat conservadora, que no vol dir fatxa, ep, i el meu mal no vol soroll, com vaig expressar en una poesia recent. Ahir el senyor Évole va posar en evidència el nostre president en recordar-li, -ai, les hemeroteques-, que fa, com qui diu, quatre dies, el seu partit va votar en contra de processos d'independència com el kurd i el palestí. La veritat és que feia una mica d'angúnia veure com Puigdemont no se n'acabava de sortir, a l'hora de voler-se justificar. 

Com era d'esperar han sorgit defensors i detractors del periodista, tots ells s'expressen, en general i per totes  bandes, sense moderació, en uns termes que posen una mica els pèls de punta, el mateix que algunes absurdes diatribes contra Serrat que m'han arribat al mòbil. Curiosament, el cantant Raimon no acostuma a dir ni piu i sempre queda bé. Però encara m'inquieten més les gracietes trameses als mòbils per coneguts i saludats, acudits fàcils i suposadament ocurrents, molts dels quals amb el Piolín/Piuet com a protagonista. M'evoquen el títol d'un llibre sobre acudits amb Franco de protagonista, recopilats i comentats per Gabriel Cardona, Cuando nos reíamos de miedo. Ara, en teoria i de cara a la galeria col·lectiva, ningú no té por de res, tot un mèrit.

cuando nos reiamos del miedo-gabriel cardona-9788423343447

Vaig llegir fa poc que la nostra societat, encara que de forma relativa, ha avançat una mica pel que fa a la llibertat i a la igualtat però que la fraternitat es troba a les beceroles i encara. Una cosa són les paraules i, l'altra, els fets. Una amiga, amb ironia, després d'escoltar en un acte col·lectiu d'aquests que proliferen en l'actualitat com serà el futur nostrat em va comentar, de forma discreta, que quines ganes tenia de viure en aquest país ideal on tots serem lliures, néts, desvetllats, ben peixats, educats, tolerants i feliços. Potser pagaria la pena reduir el cofoisme dialèctic, tampoc no cal prometre tan sols sang, suor i llàgrimes, però sense fer volar coloms futuristes, que ja ens sabem tots els cuentos, com deia el poeta castellà.

Quin món aquest en el qual les muntanyes màgiques es pugen corrent i a tota pastilla i això és un mèrit...

8 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

L'Evole va estar molt bé, ahir, bé, com sempre a Salvados. Haig de dir que tambè em sorprenc de llibres que vaig llegir de jove. Cada cosa al seu temps, suposo.

Unknown ha dit...

L'Évole no m'ha agradat mai. La seva entrevista a Puigdemont semblava un interrogatori dins la cel·la d'una presó. On alguns heu vist que en Puigdemont es va sentir incòmode jo hi veig un Puigdemont distant i secret. On alguns veieu en Évole un bon periodista jo hi veig un home amb enorme afany de protagonisme i que ahir, més d'un cop, es va mostrar tallat i, per descomptat, incòmode. ¿De debó Évole és tan càndid com per creure's que Puigdemont li explicarà si hi ha prevista una DUI?. ¿De debò s'ho creu que un president confessarà, davant de la immensa Espanya, a un mindundi els plans que pugui tenir el Govern?. Apa va!
Tots són percepcions.

Júlia ha dit...

Francesc, deu ser això, cada cosa al seu temps.

Júlia ha dit...

Glòria, l'Évole de vegades m'agrada i de vegades, no, avui dia trobo pocs periodistes que entrevistin com cal, tothom rumbeja una certa agressivitat. A banda d'això, Puigdemont sabia on anava i havia d'anar preparat, que ni tan sols recordés aquella votació (de 2014) em va fer una mica d'angúnia, com he manifestat abans. La resta és valorable però en aquest tema concret la cosa em va semblar greu. Que no confessi els plans sobre el procés és una cosa, que vulgui justificar aquell 'no' als tres processos d'independència i que es vegi que ni recorda de què va el tema, una altra.

Tot Barcelona ha dit...

"...La resta és valorable però en aquest tema concret la cosa em va semblar greu. Que no confessi els plans sobre el procés és una cosa, que vulgui justificar aquell 'no' als tres processos d'independència i que es vegi que ni recorda de què va el tema, una altra..."

En fi. Estic fet un embolic.
Icaro, i la Reme, el meu fill i la seva dona, ho tenen molt clar. A més ho argumentan bé. Tinc que escoltar.

Pero jo, que soc anguitista (en cas del Iceta), tinc dubtes. Moltes, moltes.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Miquel, dubtar és molt humà, ja tenim prou dogmes per tot arreu, aquests dies. Ai dels que no dubten.

Unknown ha dit...

Jo crec que Puigdemont recordava perfectament què havia votat però, amb puteria, s'ho va callar. No és que m'agradés que se li parés aquesta trampa però ningú no és perfecte i li va semblar més bé fer-se el boig. Pertànyer a un partit, ho sabem, és obeir consignes que, sovint, poden desagradar-nos. No el justifico, és clar que no. Per sort jo mai no m'he adscrit a cap partit. Jo sóc el meu partit.

Júlia ha dit...

Glòria, potser tens raó, jo tampoc no podria pertànyer a cap partit. De tota manera podia haver donat una explicació més convincent, el tema és sensible. Al capdavall, però, penso que en política tothom fa també 'el seu teatre', el mateix pel que fa als mitjans de comunicació, es creen personatges i s'han de continuar interpretant.