11.9.17

UN MUNT DE LLIBRES

Resultat d'imatges de SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ 2017

Ha tornat la Setmana del Llibre en Català amb un munt de novetats de temporada i la presència de noms tan emblemàtics com Auster. No he llegit encara el llibre de l'escriptor però em diverteix que la temàtica, allò de què m'hauria passat si en lloc de fer això hagués fet una altra cosa, es presenti com original quan l'hem llegit moltes vegades i l'hem vist, també, en el cinema. És clar que els arguments sempre són si fa no fa, com la gent, i la grapa dels creadors és allò que les fa singulars.

Hi vaig anar per comprar-me un llibre sobre el Paralelo/ Paral·lel amb textos inèdits de Rossend Llurba, qui sembla que volia endegar un llibre a l'entorn del tema, a l'Editorial Millà, avui desapareguda, el mateix, pel que sembla que la llibreria. Quan passo pel carrer Sant Pau i veig aquell forat en obres m'agafa una pena fonda, la veritat. Una gran part del text Llurba el va escriure en castellà però s'ha traduït al català, cosa habitual avui, amb criteris interessants però discutibles.

Les presentacions de llibres es fan de dos en dos, escolto una dama que presenta alguna cosa sobre autoajuda, davant de prèdiques ben intencionades però escoltades un munt de vegades no puc evitar la rialleta irònica.  Un poeta tan desconegut com jo canta les excel·lències de les seves paraules. Una mica més enllà, més d'un escriptor es deixondeix, sense gent que vingui a fer allò tradicional de comprar el llibre i demanar que l'autor el firmi. 

Els autors firmadors sense públic m'anguniegen, jo he estat víctima d'aquestes mediocres vanitats fa anys, cal assegurar que alguns coneguts et visitin, com aquestes patinadores olotines que explicaven que la família i els amics, de vegades, baixaven de l'avió els primers per fer veure que les anaven a rebre i que l'arribada triomfadora tingués una mica d'èpica. Això feien també els botigues sense compradors, la gent porta gent i la solitud, solitud.

Hi ha grandesa, malgrat tot, la il·lusió de veure que el mercat editorial, amb alts i baixos, funciona i ven. Veig amb alegria que hi ha algunes reedicions de llibres de Pedrolo, de Maria Aurèlia Capmany, poca cosa però val més enciam que gana. Moltes coses de sempre es presenten com a novetats, com a descobriments, com a revelacions abaltides que algú ha recuperat. 

Saludo l'editor de Meteora, que comparteix paradeta amb d'altres editorials, entre les quals, Sidillà. Comento als dos editors resistents i admirables que m'agradava més quan la cosa es feia a les Drassanes i no estan d'acord amb mi, potser perquè són més joves, tot pesa. A les Drassanes el pes de la novetat era relatiu, els llibres s'aplegaven per temàtica, els de narrativa seguien un ordre alfabètic, el dels autors i autores. Era igual el temps que fes, estaves sota cobert. 

Jo m'havia passat moltes hores allà i havia comprat algunes rareses que avui tan sols podria trobar per la xarxa. Coses oblidades, perdudes, llibres esgrogueïts i entranyables que dormien el son de la pau al fons d'alguna llibreria, al magatzem on les editorials desaparegudes havien desat les andròmines. Avui tot és efímer, d'aquí un parell d'anys, ai, molts d'aquests llibres nous d'avui seran pasta de paper i no se'n cantarà ni gall ni gallina. Meteora és de les poques editorials que té respecte pel fons, em van publicar un parell de llibres i són els únics, meus, que encara es poden trobar de forma convencional. És clar que tres de les editorials que em van publicar, fa anys, ja no existeixen.

Per la ràdio escolto els organitzadors de la setmana, semblen contents. Escolto així mateix els tòpics de sempre sobre el llibre en paper, el valor de la lectura, així, de forma absoluta i indiscriminada, i afirmacions de caire pedagògic, que no es poden comprovar a causa de la manca de perspectiva, sobre les connexions neuronals que provoquen els llibres convencionals comparats amb les tauletes i d'altres estris moderns. Passo d'aquests discursos però fan forat en la gent més jove, com el fan les proclames metodològiques sobre invents escolars que són de l'any de la picor i es venen com a novetats. Sempre hi ha algú que veu la llum, encara que a casa ens haguem deixat molts llums encesos.

L'espai es va omplint de gent i ja no es pot circular amb tranquil·litat. Les fotografies d'avui seran, amb els anys, un record. La tarda de setembre és amable i lluminosa però no puc evitar certa melangia generacional, aquella sensació de què a cada bugada es perd un llençol, no sé si m'explico. Avui crec que escriu més gent que no pas llegeix, al menys a casa nostra. Els canals de publicació són complexos i les temàtiques es mouen a ritme de modes diverses. Al diari llegeixo ressenyes de llibres escrits per joves promeses, nous escriptors i escriptores, contents i il·lusionats, m'imagino, amb això de la publicació i la ressenya periodística. No els podria llegit tots ni que volgués i això que em considero una lectora força per sobre de la mitjana nacional, no sé quants d'ells passaran a la posteritat, reeixiran i algun dia rebran un d'aquests premis a la trajectòria, a la continuïtat.

Una de les persones organitzadores de la setmana, per la ràdio, quan li demanen recomanacions, defuig el tema. Tan sols menciona els darrers llibres que llegit, car, com és natural, té interessos múltiples i diversos i això de recomanar és ben absurd, segons com t'ho miris, amb l'excepció feta de quan recomanes alguna cosa a una persona de la qual coneixes gustos i lectures. 

En el fons, és clar, això de la Setmana és un mercadillo, un mercat amb pretensions culturals, tot i que ningú no pot explicar ben bé què es, això de la cultura. Els llibres infantils, pel meu gust, tenen magnífics il·lustradors però crec que els textos, amb excepcions remarcables, no presenten el mateix nivell de qualitat, és clar que el llibre per a infants és tot un món, difícil i espinós, però amb un mercat segur, escoles, pares i mares amb dedicació a la mainada, oncles concos amb poder adquisitiu...

La Setmana del Llibre en Català anima aquests dies de setembre, enguany amb tanta moguda política. Després vindrà la Mercè i el llibre d'ocasió. I més endavant, Nadal, i, possiblement, més novetats, és clar. I amb la primavera, Sant Jordi, i allò ja és la disbauxa. Hi ha qui encara evoca l'olor del paper, de la tinta, un valor afegit del llibre tradicional però jo, la veritat, no noto cap olor especial, si els llibres fessin, encara, olor, alguna cosa és percebria amb tants com n'hi ha a la Setmana. L'olor de llibre i de revista hauria d'amarar l'ambient com els gessamins quan floreixen.

Quan era petita dels quioscos, avui en seriós perill d'extinció, en sorgia una olor especial, de paper i de tinta, tot devia ser més artesanal, és clar. Fa uns dies vaig ser a uns vivers, comprant algunes plantes, i pensava el mateix, que la flaire, amb tanta menta, clavellina, rosa i alfàbrega, hauria d'haver estat aclaparadora i, en canvi, flors i plantes feien molt poca olor. També pot ser que jo, a més a més de capacitat visual, hagi perdut capacitat olfactiva, no ho sé.

La Setmana ha complert trenta-cinc anys, en aquests anys han passat moltes coses, han sortit molts llibres, un gran nombre dels quals ja han passat al cementiri del reciclatge. Trobar un llibre que té més de dos anys és, avui, difícil. Queden les biblioteques, les llibreries virtuals de segona mà, encara bo. Abans un llibre era un tresor que calia conservar com fos però avui et diuen que són objectes que acumulen pols i que s'han de renovar, això ens deien als cursos sobre biblioteques escolars que vaig fer fa anys, no m'ho he inventat. Les tipografies canvien, els gustos estètics a l'entorn de les cobertes, el mateix. Tot canvia i potser així ha de ser i així ha estat sempre. 

12 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Compraré un molt petit, de Martí i Pol..que ja he vist.
Salut

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Vols dir que encara hi ha concos?

Júlia ha dit...

Molt bé, Miquel, en tinc uns quants, del poeta.

Júlia ha dit...

Glòria, doncs potser millor dir-ne singles, avui dia, però constato que a les famílies hi ha avui molts oncles i tietes sense parella, sense fills... al volt d'una criatura hi ha molts adults, en general, o així m'ho sembla pel que observo.

Cornèlia Abril ha dit...

Per trobar un llibre de Pedrolo, Unes mans plenes de sol, vaig haver de fer servir Amazon (i això que m'agrada molt més anar a llibreries amigues i que me'ls demanin, però aquesta opció no va ser fructífera)

Bon post, Júlia.

I a la meva família encara hi ha un conco i una "tieta" de les d'abans...com a concepte. Són relativament joves, encara que passen de la seixantena.

L'ànima apassionada de Cornèlia Abril

Júlia ha dit...

Ànima apassionada,
Malauradament el mercat editorial és avui molt mesquí, algunes reedicions es fan amb comptagotes, costa trobar llibres d'escriptors que ja podem considerar 'clàssics', Pedrolo, Capmany, Olga Xirinacs. Si una llibreria amiga te'ls demana pot ser que no els serveixin i, a sobre, queda malament amb els clients, he tingut algunes experiències. Has de recórrer a Amazon, a Iberlibro, i encara.

Més: fins i tot entre les novetats n'hi ha unes que es promocionen molt i altres que gens o gairebé gens, i fins i tot entre els llibres d'una mateixa editorial...

De concos i de tietes n'hi ha avui molts, però no és el mateix concepte, és diferent, el que passa és que hi ha menys criatures, en general, més aviat, com comento, en podem dir 'singles'.

Francesc Puigcarbó ha dit...

aqui a Lanzarote no hi ha la setmana del llibre, pero hi ha una impremta on estan imprimint les paperetes del 1-O, ja t'ho explicaré.

Júlia ha dit...

Així que estàs per les Illes Afortunades, eh, Francesc? Que vagi molt bé, ja en portaràs unes quantes de contraban.

gloria abras pou ha dit...

Jo entenia que concos o solterons eren gent que, oficialment, no coneixia la pràctica del sexe. N'hi havien que ves-los-els al darrere,

Júlia ha dit...

Glòria, jo ho havia escoltat, sobretot, aplicat als homes que no s'havien casat, però això del sexe no es precisava, el diccionari diu que s'aplica a homes o dones 'solterons' que s'han quedat a viure amb els pares, no ho vaig relacionar mai amb el tema del sexe, en el cas de les dones 'solterones' ja se suposava que no havien tingut relacions, tot i que la realitat era molt diversa. Precisament he conegut casos de 'concos' que tenien embolics o que 'baixaven a Barcelona' a fer de les seves, malgrat no haver-se casat.

gloria abras pou ha dit...

Jo tenia un oncle amb una intensa vida íntima. Ho hem sabut un cop mort...

Júlia ha dit...

Glòria, a les famílies sempre hi ha molts misteris.