6.10.17

GENERACIONS


Resultat d'imatges de Dirty Dancing

Un tema que aconsegueix que la gent connecti és la generació. Però no tan sols, és clar. Cal que la generació coincideixi, més o menys, amb la classe social i el context en el qual vam desenvolupar el nostre passat. Cada generació té el seu imaginari sentimental. L'altre dia escoltava per la ràdio informacions sobre llibres que reivindiquen el cinema dels anys vuitanta, que ara ja és cosa del passat. Amb aquell cinema hi vaig connectar a través dels meus fills, a les sales convencionals i a través de les cintes de video llogades. 


Resultat d'imatges de el cine de los ochenta libros
Em costava d'entendre la devoció que provocaven coses tan carrinclones com Dirty Dancing però això deu passar sempre, a cada grup generacional de pares i mares. Avui el seu protagonista ja es mort i aquella noieta simpàtica té la cara feta un mapa a causa d'aquestes operacions inexplicables d'estètica que han estat inclements amb els nassos de categoria, entre d'altres disbarats. Els balls de Dirty Dancing i de La fiebre del sábado noche m'evoquen més aviats festivals escolars, en els quals l'alumnat de la malauradament desapareguda Segona Etapa mostrava les seves dèries i habilitats, que no pas les mateixes pel·lícules originals.

Tot passa i passa molt de pressa. La memòria és selectiva i traïdora i en ocasions cal recórrer a documents, hemeroteques i fotografies per tal de reconstruir els temps pretèrits amb una mica de fidelitat. Els amics una mica més grans que nosaltres comencen a desfilar vers els misteris insondables del no res, en ocasions ho fa gent de la nostra edat o més jove. I això quan ja hem dit adéu a pares, mares, oncles i tietes. 

Fa pocs dies vaig anar a l'enterrament d'un amic, tenia deu anys més que jo però arriba un temps vital en el qual deu anys són poca cosa. Era absolutament vitalista, les havia passat molt magres, de petit i de jove, però gaudia amb qualsevol cosa, sobretot amb la natura i els petits viatges a l'abast de la gent modesta. Era molt catalanista i independentista, molt més que jo, que sempre dubto. No tenia estudis acadèmics però sentia un gran interès per la cultura i en un centre excursionista al qual pertanyo va endegar fa uns anys un grup de lectura l'activitat principal del qual era llegir en veu alta algun llibre triat.

Entre unes coses i les altres aquests dies em venien el cap poemes de Joan Oliver. Oliver sempre ha tingut els seus devots però durant la meva joventut va semblar que Espriu eclipsava tothom. Avui ja es menysté Espriu, en general ho fa molta gent que no l'ha llegit a fons, com sol passar. Ara el paradigma es Vinyoli, vaja. Però Vinyoli, Oliver, Espriu, pertanyen a generacions del passat. Els poetes del present crec que no connecten d'una forma tan general amb la gent, al menys, de moment. En això la promoció també compta.

El tema de la literatura és subjectiu, encara més en el camp de la poesia. Les nétes de Joan Oliver anaven a una escola del Poble-sec on havia anat la meva filla. La filla d'Oliver, Sílvia, gran actriu i una de les persones a les quals he sentit llegir millor la poesia, feia sempre les lectures dels premis dels Jocs Florals. L'escola va acabar malament, a causa de la política, hi havia mestres socialistes, comunistes, d'extrema esquerra, més independentistes i més federalistes. I una directora idealista però poc realista i sense massa grapa per a la gestió terrenal de l'escola. Avui ens sembla que el passat recent era una bassa d'oli però res de res. 

El resultat d'aquelles lluites dialèctiques, en les quals es feia més política que pedagogia, si és que aquestes coses es poden separar de forma clara, va ser la diàspora de l'alumnat i el tancament de l'escola. La història de les escoles de la transició, amb tot allò del CEPEC, té moltes ombres i encara està per escriure. Entre les activitats pintoresques que s'endegaven en aquell centre una d'elles era fer orellons per anar-los a portar amb els alumnes més grandets als presos polítics de la Model. 

Lluís Xirinacs va tenir molta relació amb l'escola i amb la seva direcció. Malauradament una cosa són els ideals eteris i l'altra, la realitat i les seves espines. En el temps de la LOAPA vam anar tota l'escola a la concentració que es va fer al Camp Nou l'any 1981. Recordo que em va sorprendre saber que algun dels artistes participants havien cobrat, ara ja no em sorprenc de gairebé res. Aquella concentració va ser força unitària però després, com sol passar, les divisions van retornar al context nostrat.


Resultat d'imatges de 1981 crida solidaritat camp nou
Totes les coses s'han de situar en el seu moment, encara que la història sembli repetir-se. Mai no hi ha res igual. En aquella època les escoles públiques feien tot l'ensenyament en castellà, triar una escola que utilitzés el català era, fins i tot, molt car. Avui es venen com a novetats metodologies i tendències que les escoles catalanes, la gran majoria del CEPEC, ja havien inventat. A principis dels setanta, poc després de la mort de Franco, amb l'efervescència política, un director que vaig tenir comentava que amb els anys tot era com una pel·lícula que ja havies vist. A ell, que havia viscut temps pedagògics notables i entusiastes, allò de les innovacions escolars li semblava suat i descafeïnat i sentia aquell temor tan humà, produït per les males experiències, els seus somnis juvenils havien acabat en tragèdia i diluïts en un silenci antic i molt llarg.

Les pel·lícules ens sembla que les hem vist però quan les tornem a veure sempre els trobem detalls que ens havien passat per alt. Els finals de les pel·lícules poden ser feliços, dramàtics i fins i tot oberts i anodins. Orson Welles deia que el final feliç depenia d'on decidies deturar la història. La història de la humanitat és una pel·lícula sense final però no així la vida dels homes i les dones, relativament breu, en general, encara que arribis a vell xaruc. 

Avui em venia al cap aquest poema de Joan Oliver. En recordava alguns fragments, per sort l'he trobat sencer a la xarxa, tot i que el tinc recollit en algun llibre ara resulta molt més pràctic recórrer a internet. El Senyor Internet sí, que ha canviat les nostres vides, tot i que encara ens falta una certa perspectiva per copsar-ne tots els efectes. En aquest poema, amb certa ironia, es manifesta tota una realitat, cadascú és ell tan sols, la resta de la gent és circumstancial, per propera i estimada que la considerem. Cadascú de nosaltres és la mida de totes les coses i de tots els fets que l'envolten i l'han envoltat. Amb cadascú de nosaltres un món, el nostre, comença i acaba. El final no sol ser mai feliç però que resulti suportable depèn de quan i com arribi.


Ja és hora que se sàpiga

Demano la paraula prèvia.
Vull dir -i que d'un cop se sàpiga!-
que jo sóc Jo,
que sóc el Centre
i l'Àrbitre.

Que tots vosaltres, tots,
-això anant bé-
sou els meus conterranis:
parents, veïns, creditors meus,
proïsme meu pròpiament dit;
que tots els altres, tots,
bons i dolents
-grocs i negres, antípodes, gitanos-
són, a tot estirar
i encara gràcies,
els meus contemporanis.

Sapigueu que:
quan us veig, de fet,
us suscito, us ressuscito;
i en pensar-vos
us dono una esperança.

Però si us he perdut de vista,
mentre us ignoro o us oblido,
dormiu el son del just,
com se sol dir.
No passeu de potències
en el sentit més trist de la paraula.

Ja ho sé. Molts espereu
amb candeletes
el dia de cantar-me les absoltes.
No us enfileu, si us plau:
en el millor dels casos,
quan jo mori,
tots, tots,
bons o dolents,
sereu només els meus supervivents.


Joan Oliver, Pere Quart

2 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Jo sóc molt individualista i, per tant, m'identifico molt amb el poema de Joan Oliver.
Com sempre, les teves reflexions són molt interessants. Atès que, com a tu, moltes coses em semblen estranyes per noves ja que sóc filla del meu temps, m'obligo, i suposo que també tu, a provocar-me, si això és possible, una mirada innocent sobre el que és nou. Vaig aprendre molt dels meus pares, tambñe dels meus coetanis i ara veig amb interès el què diuen i fan aquells que, per edat, podrien ser els meus fills i nets.

Júlia ha dit...

Glòria, tot i que és difícil s'ha d'intentar contemplar el present com expliques. El mateix pel que fa al passat, amb una certa empatia si és possible.