5.10.17

TEMPS D'ÈPICA I POCA LÍRICA

En un dels molts actes polítics col·lectius que es van celebrar al meu barri abans de les votacions un dels participants, Bozzo, el director teatral, ens va recitar el famós poema que la majoria coneixem i el va tornar a atribuir a Bertold Brecht, qui el va fer servir en alguna ocasió. Em permeto reproduir-lo en alemany, ja que és tan conegut que tothom en sap la traducció:

Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr, der protestieren konnte.

El poema, tot i que ha estat utilitzat per molta gent i compta amb variants diverses, com sol passar amb el que esdevé popular, és de Martin Niemöller, un pastor luterà alemany. Niemöller va començar donant suport al nazisme per acabar sent perseguit i dedicant una gran part de la seva vida al pacifisme militant. 

Fa uns dies, Ángel Casas, en el seu blog, escrivia sobre els inefables socialistes actuals i la seva indefinició culpable i començava parafrasejant el conegut poema del qual es diu, fins i tot, que va néixer més aviat com a sermó pasqual:

(del blog esmentat)

De primer van venir a buscar els independentistes, i jo no vaig parlar perquè jo no n’era d’independentista. Quan van empresonar els comunistes i els de Podemos, vaig guardar silenci, perquè jo no era ni una cosa ni l’altra. Quan van venir a buscar els nacionalistes, no vaig protestar, perquè jo no n’era pas. Quan van venir a buscar els republicans, no vaig dir res, perquè a mi ja m’estava bé la monarquia. I quan van venir a buscar-me a mi, ja no quedava ningú que pogués defensar-me.

(Sermó-poema que, en aquest cas, per la seva adaptació a les circumstàncies actuals, no és ni de Martin Niemöller ni de Bertolt Brecht però està inspirat en ells.)

El que sí és obra de Bertold Brecht és un poema que porta el ben trobat nom de Mals temps per a la lírica. El títol va ser adduït pel conjunt Golpes bajos i ha provocat que molta gent cregui que la frase, repetida sovint i de forma recurrent i abusiva, pertany a aquest grup. M’he permès la llicència de fer-ne una versió en català a partir d'una altra en castellà, que ja m'agradaria poder fer-ho des de l'original.


Mals temps per a la lírica

Ja sé que tan sols plau
qui és feliç. La seva veu
s’escolta ben de grat. Es bonic el seu rostre.
L’arbre esguerrat del pati
evidencia el mal terreny on creix, però
la gent que passa el titlla d’esguerrat
amb tota la raó.
Les barques verdes i les veles joioses del Sund
jo no les veig. De tot plegat
tan sols copso la xarxa gegantina del pescador.
Per què parlo, tan sols,
de la pagesa de quaranta anys amb un gep prematur?
Els pits de les donzelles
són tebis, com abans.
A la meva cançó, una rima
Em semblaria gairebé una insolència.
A dintre meu combaten
el goig per la pomera florida
I l’horror pels discursos del pintor barroer.
Però tan sols això darrer
m’empeny a escriure.


De fet, la lletra de Golpes bajos està prou bé malgrat que la rima podia haver millorat, ja que això de fer correspondre ojos i enojos és de poca categoria poètica, tot i que funciona. La reprodueixo en versió original:

El azul del mar inunda mis ojos,
el aroma de las flores me envuelve,
contra las rocas se estrellan mis enojos
y así toda esperanza me devuelve.

Malos tiempos para la lírica.

Las ratas corren por la penumbra del callejón,
tu madre baja con el cesto y saluda,
seguro que ha acabado tu jersey de cotton
...puedes esbozar una sonrisa blanca y pura.

Malos tiempos para la lírica.

Seguro que algún día cansado y aburrido
encontrarás a alguien de buen parecer,
trabajo de banquero bien retribuído
y tu madre con anteojos volverá a tejer.



No sé si corren mals temps per a la lírica però ja és difícil trobar feina de banquer ben retribuït, això sí. Em temo, fins i tot que hi ha qui creu que vivim immergits en l'èpica i passar de l'èpica a la dramàtica, en un sentit molt generós del mot, pot resultar relativament inquietant. Però potser sí que són dies adients per a la ciència-ficció, així que demà escriuré sobre un llibre recent d'aquest gènere.


6 comentaris:

Joanna. ha dit...

No éreu vós, temps era temps, que ens havíeu de fer arribar una bona traducció del poema "If" (i seràs, fill meu, un home) de kipling? Potser el que cal en comptes de lamentar-se per la "bondassor" (de bondat i no d'abundància) dels temps i poner-se manos a la obra? o és que és precisament un dijous avui (i demà sant Emili o Bru) Una abraçada de'n Josep de la UOC

Francesc Puigcarbó ha dit...

la lírica desafina ja fa temps. M'agrada l'adaptació de Ángel Casas del poema de Bretch.

Olga Xirinacs Díaz ha dit...

Sempre ha estat mal temps per a la lírica, i més per a la lírica de dones. Són els homes, els citats com autors patriòtics.
Les dones també en saben, de guerra: en fabriquen la carn de canó.
Una abraçada, Júlia.

Júlia ha dit...

Joanna/Josep, no recordo aquest compromís, però, en tot cas, la traducció que cantaven els Esquirols em sembla molt bona, aquí es pot trobar.



https://www.viasona.cat/grup/esquirols/com-un-anhel/si

Júlia ha dit...

Que no és de Brecht, Francesc...

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Olga, i encara dura i el que durarà, una abraçada.