15.11.17

LES FANTASIES DEL NÀUFRAG, ALBANELL, ELS LLIBRES I LA BONDAT

Resultat d'imatges de les fantasies del nàufrag



Pep Albanell és un escriptor amb una llarga trajectòria i molts premis i reconeixements. Amb el pseudònim Joles Senell ha esdevingut un clàssic indiscutible en el món de la literatura infantil i juvenil. Molts dels meus alumnes van madurar llegint llibres d'Albanell, molts dels quals amarats d'una fantasia molt personal. Però Albanell té una obra de gruix dedicada als adults, fa un parell d'anys Bromera va publicar aquestes Fantasies del nàufrag, una història de maduració, creixement i amor a la literatura.

Potser és una percepció personal però crec que, d’alguna manera, l’èxit en el món dels infants, lligat sovint al context escolar, castiga els escriptors i escriptores quan incideixen en el camp de la literatura per a adults.  Ha estat el cas de gent com Joaquim Carbó, per posar un exemple. El mateix Jaume Cabré, amb Premi d'Honor i tot, que va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, creat per Albanell, ha reconegut el gran mèrit de la seva escriptura, però crec que no m’erro si afirmo que Cabré té avui un reconeixement diferent del que ha obtingut  gent com Albanell, més o menys de la seva generació. O aquesta és la meva percepció.

Pep Albanell escriu molt i molt bé i ha retornat amb un llibre excel·lent i fins i tot original en el context actual, Les fantasies del nàufrag. L’autor, en una nota d’agraïment al final del llibre explica que ha volgut contravenir una sentència que sembla que tothom dóna per bona: “no es poden fer bones novel·les amb bons sentiments”. També explica com a un escriptor conegut seu un entès li va comentar que no podia ser bon escriptor ja que era massa bona persona (!).

Jo afegiria que la cosa encara es complica més quan els bons sentiment se situen en el món de la postguerra, tan gris i ranci, però en el qual també es gaudia de la vida i es madurava i es llegia. El llibre és mig autobiogràfic però imagino que l’autor s’ha pres algunes llicències i ha arrodonit records i vivències per transformar-los en literatura de la bona.

Hi trobem una família normal, que s’estima i s’entén, uns companys d’escola que fan un assetjament incruent, aquella mena de coses que ens han passat a tots i totes i que avui sovint es magnifiquen. Hi trobem uns hermanos que no maltracten ni abusen sexualment dels alumnes, a tot estirar castiguen amb còpies excessives i controlen l’ús prohibit del català encara que en ocasions se’ls escapi la procedència. En un dels llibres de Rafael Nadal en el qual explica la seva infantesa al Collell l'autor es veu fins i tot obligat a dir que malgrat la seva rigidesa i l'absurd d'aquella educació els capellans no el van tocar mai, ni per qüestions sexuals ni per maltractament, a això hem arribat. I és que un internat o una escola religiosa sense marro, en aquells temps, sembla avui un exotisme quan el fet és que hi havia de tot a tot arreu.

Aquests educadors, amb totes les seves limitacions, saben copsar la intel·ligència i la bondat quan se l’ensopeguen. I tot això sense arribar a l’entranyable carrincloneria de les novel·letes de Folch i Torres, que també ajuden a créixer el nostre protagonista. Fins i tot hi trobem un falangista homosexual i de la cinquena columna, tractat amb respecte i consideració, en una narració del pare del protagonista, ja que els personatges que envolten el món d'aquest nen llegidor expliquen, de tant en tant, les seves pròpies històries.

Aquest nen, que sofreix un canvi de residència per motius de la feina del pare, que entoma una nova escola, que se sent sol i desgraciat, de vegades fins i tot sense motius objectius, -cosa que cal tenir en compte quan es pregunta als infants pels seus sentiments-, descobreix el valor del llibre i del que representa, en un món en el qual hi havia molt poques distraccions a l’abast, més enllà de la colla d'amics i el carrer. 

El llibre és així mateix tota una antologia de les lectures habituals que  teníem a l’abast els infants llegidors. Si el protagonista fos una nena potser hi hauria afegit coses com ara Petites dones, Heidi, Cuore o Fabiola. Ha estat més habitual que les nenes llegissin llibres de nens que no pas a l’inrevés,  em temo que encara és una mica així, fins i tot en el món de la lectura adulta. Un repàs a aquesta antologia sentimental de l'autor evidència la poca presència de llibres que en les minses biblioteques de les nenes de l'època aficionades a llegir tenien un lloc privilegiat al costat, això sí, de L'illa del tresor o dels de Juli Verne. I potser ha de ser així, val més no cercar explicacions excessivament complexes a aquesta mena de tendències.

Pel llibre desfila un munt de gent entranyable, parents, coneguts, professors, companys, amiguetes, el llibreter, la bibliotecària... La religió, que per a molta gent va representar una mena de pes feixuc aquí té el seu costat positiu, divertit, socialitzant. Les processons esdevenen una mena de carnestoltes temàtic i el protagonista hi xala d’allò més. Hi ha un humor tendre escampat per tot el llibre, és clar  que és possible que connecti més aviat amb gent de la generació d’Albanell que amb persones més joves tot i que em sembla una lectura imprescindible per a tota mena de públic, a l’hora de constatar que la bondat és un valor i que fins i tot en èpoques difícils hi ha esperança, alegria i tendresa. He llegit en els darrers anys uns quants llibres d’aquests que apleguen records i vivències del passat, fa temps que no en trobava un de tan reeixit. I, tot s’ha de dir, tan ben escrit.

Albanell utilitza un llenguatge ric, viu encara, tot i que a molta gent, a causa del desús abusiu, alguns mots i expressions absolutament recuperables li sonin a antigor. En algunes entrevistes li fan comentar a Albanell coses sobre aquest vocabulari i fins i tot en alguna ressenya sembla que el relacionen amb el fet de què l'escriptor parli del passat, quan són mots que amb una mica de grapa periodística i literària podrien i haurien d'esdevenir actuals i vius. 

Les fantasies del  nàufrag és un llibre de maduració, la fantasia és un refugi però per al protagonista tampoc no és un recurs per escapar de la  realitat. Escriu, llegeix, imagina, però vol cridar l’atenció de les nenes i ser reconegut pels adults. El volum té una unitat narrativa evident, està estructurat en tres parts i un epíleg i cadascuna d’aquestes parts està dividida en quatre o cinc que funcionen gairebé com a narracions individuals.

Albanell aconsegueix l’excel·lència literària amb la senzillesa, una senzillesa aparent, és clar. Aquest nen fascinat pels llibres no és gaire diferent del nen fascinat per les pel·licules de Cinema Paradiso, l’experiència de la infantesa és universal i cal entendre que quan recordem, de fet,  reinventem el passat. Amb aquest llibre Pep Albanell es reafirma en allò que és des de fa molts anys, un dels autors més originals i reeixits de la literatura catalana. Separar, en el cas d’aquest autor, l’obra per adults i la dedicada als infants seria absurd. El conjunt conforma un tot complex i de gruix.

L’obra d’Albanell mereix una relectura i una revisió aprofundides. Un altre tema és que sembla que ser prolífic és un defecte, una de tantes boutades com aquestes a les quals l’autor fa  referència en els agraïments. quan esmenta la bondat i els bons sentiments. Ser treballador, en el camp literari, no resulta gaire ben vist per segons qui. Sembla que un escriptor canònic ha de ser raret, egoista, malcarat o excèntric, escriure poquet i encara gràcies. Això potser també val per a pintors, músics i la resta.

Albanell defuig etiquetes. Tan sols cal recuperar, per exemple, Ventada de morts per comprar-ho.

5 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Només conec l'autor de nom. El tindré en compte.
És cert que ser prolífic no està gaire ben vist i és que, sovint, les creadors prolífics sembla que fabriquin xurros. Un cop hem après a saber llegir ja distingim i pensem, per exemple, en el prolífic Txekhov que tants contes va escriure, molts d'ells per sobreviure i pagar-se els estudis de medicina. L'estimat Txekhov que era un gran escriptor i també molt bon home. Està clar que la bondat no és incompatible amb la bona escriptura però sí és cert, i no dic res de nou, que per crear caràcters cal saber tant del mal com del bé.

Júlia ha dit...

Glòria, en el món de la literatura hi ha de tot, gent que ha escrit poc i ha escrit molt bé, gent que ha escrit molt i ha escrit molt bé, gent que ha escrit poc i va tenir un encert i després ha anat vivint del 'cuento' i gent que ha escrit molt i, el que és més lògic, té de tot, coses bones, coses molt bones i coses menys bones, de vegades per mantenir-se 'en cartell' han d'anar escrivint encara que no en tinguin ganes. Fins i tot com en el cas de Txèkhov o de Balzac, que van escriure molt per necessitat, la grapa els sura per tot arreu.

Però em queixo del fet que determinats sectors dels mandarinatges culturals, quan volen desprestigiar algú, si ha escrit molt ja tenen el motiu quan, moltes vegades, ni tan sols han estat capaços de llegir tota la producció del criticat, podria posar molts exemples, com el de Pedrolo tot i que ja sé que no t'agrada però Sagarra en seria un altre o la mateixa Olga Xirinacs. No amb tothom s'actua de la mateixa manera ni sempre igual, és clar.

Hi ha un problema relacionat amb la galvana, per a un crític literari o un catedràtic de literatura és més senzill parlar d'algú amb una producció limitada, dóna menys feina, els 'prolífics' en donen molta més. Vaja, és la meva opinió que no té perquè ser compartida. Un cas de sacralització com el de Monzó, amb una obra tan limitada i amb algun bunyol notable és tota una curiositat, al menys per a mi.

En el cas dels autors estrangers la cosa es complica car avui hi ha poques traduccions i una gran part de l'obra de molta gent interessant no es tradueix.

Júlia ha dit...

Es pot ser molt bona persona i saber del mal i del bé i, a més a més, ser bo en el teu ofici.

gloria abras pou ha dit...

Monzó no ha escrit cap gran novel·la però em sembla un contista notable i influent. Ja sé que no ets monzoniana però jo, en general, he gaudit molt de la seva narrativa cerebral i inesperada on enriqueix la llengua catalana amb expressions preses de l'anglès perfectament correctes i ben integrades. De Pedrolo ja saps que, com l'home de Rodoreda, Obiols, sempre pensaré que té una immensa grapa de novel·lista però és molt graponer. Això últim per mi és molt important. És morbós i li va suposar un reforç pel seu èxit en temps de Franco perquè, a les seves obres, tothom fornicava il·legalment i amb cert luxe de detalls, per mi innecessaris. S'ha de saber-ne molt per escriure sobre sexe. parlo de Proust, Nabokov o John Banville. És una opinió.

Júlia ha dit...

MOnzó té els seus primers contes i prou, tenen molta grapa i són innovadors (però Calders li dóna mil voltes) i no ha fet res més de bo, segons la meva opinió, segueix una mica allò d'agafa fama i fote't a jeure, els seus articles periodístics sovint són anodins i ensopits o així m'ho sembla, amb alguna excepció, tot i que alguna persona més jove que els llegeix m'ha comentat en alguna ocasió que com és que té tanta fama. Per això de tant en tant reediten els seus contes com si fossin una novetat. Se'l va promocionar molt i en sóc testimoni, en alguns cursos on vaig anar els vuitanta ens el lloaven molt, gent de la seva generació, que, en general, explicava que els autors dels setanta eren molt 'pobres', cosa molt relativa ja que podem trobar de tot. Tinc llibres de Pedrolo on no forniquen o o fan de forma moderada, l'any que ve se'n celebrarà el centenari i potser serà un bon moment per a entrar-hi una mica més a fons, ja saps que jo no crec que el seu èxit -relatiu i temporal- sigui per això, té llibres molt fluixets, ho admeto, perquè té de tot i era dels 'prolífics'. Però coses molt bones i innovadores, considerant el context. En tot cas ja dic sempre que en això de la literatura, com en tot, les coses són relatives i depenen dels gustos i fins i tot del moment vital en el qual les llegim, potser el mateix passa amb moltes altres coses.