8.12.17

NECESSITEM CANÇONS

Resultat d'imatges de Cesk Freixas

Vaixells de llibertat (Cesk Freixas)


El que avui és nostre crit de lluita

demà serà un sospir de victòria,
si viu la terra també viu la gent,
que visqui ara i que ho faci lliure.



Ni França ni Espanya aconseguiran
robar tot allò que no els hi pertany,
el nom d'una terra i d'una gent,
el nom dels Països Catalans.



I passa l'aire
que dels vuit vents
en farem un
de més lliure i digne,
que bufarà
ones d'il·lusió
a tots aquells
que la van perdre.



I els del nord
no perdrem el sud,
ni un pam de terra
ni una gota d'aigua,
i un cop de vent,
cada minut,
remolcarà a la mar
un nou vaixell de llibertat.


Confesso la meva ignorància a l'entorn de la música actual en català i en el que sigui. Molts grups que he escoltat, de forma puntual, i que són objecte de la devoció de sectors diversos de jovent no em diuen res, em produeixen somnolència, potser a causa de l'edat, i diria, tot i que pot ser una percepció, que una de les coses que me'ls fa poc interessants és que sovint la seva temàtica gira a l'entorn de les relacions de parella més ràncies i convencionals.

Aquests dies, en els moviments de masses generats per la situació política, hem tornat a escoltar els clàssics de la cançó protesta, Diguem no i, sobretot, L'estaca, que jo crec que té al seu favor el fet de comptar amb una música senzilla i enganxosa. Dels pocs cantants clàssics de la meva edat que s'han mullat amb el tema una ha estat Maria del Mar Bonet amb allò de Què volen aquesta gent. La lletra d'aquesta cançó és de Lluís Serrahima i explica un fet real i horrible dels anys seixanta.

En el repertori musical entonat i corejat per la gent d'avui hi trobo a faltar cançons d'avui fetes per gent d'avui. No és pas que no hi hagi cantants de protesta. Un dels més significatius i interessants, pel meu gust, és Cesk Freixas. Cesk Freixas escriu poemes i canta també cançons d'altres autors i en alguna actuació en actes multitudinaris ho ha fet així. Té una llarga i sòlida carrera musical però els cantants d'avui i el seu reconeixement generalitzat no té res a veure amb el que passava quan jo era jove.

Un dels problemes són els mitjans de comunicació, gairebé no hi ha programes musicals, no tan sols pel que fa a la cançó d'autor sinó en general. A tot estirar t'expliquen que algú ha tret un disc i un dia de tant en tant te'n posen alguna coseta per la televisió. És clar que tothom té el seu públic i els seus seguidors, els concerts en directe són molt importants, però més enllà d'aquestes devocions la situació fa que a l'hora de cantar plegats tornem al de sempre i sembla que costa trencar les barreres generacionals.
ceskfreixas-discografia
Vaig conèixer Freixas en cercar cançons relacionades amb el meu barri. Una de les més famoses i conegudes del cantant  crec que és la de La petita Rambla del Poble-sec. En una ocasió, fa alguns anys, va actuar al barri, durant una Festa Major, amb un cantat valencià també molt interessant i reivindicatiu, Pau Alabajos. Malauradament ho van fer a l'aire lliure, enmig d'un ambient festiu i sorollós poc adient per gaudir d'unes lletres amb un contingut clarament polític i de reivindicació. Tots dos cantants són persones implicades en els sectors més radicals de l'esquerra. Jo crec que s'han de recuperar els recitals en petits espais, a porta tancada, per tal que es pugui gaudir d'unes lletres que sovint són, fins i tot, més importants que la música.

Està molt bé tornar als clàssics però crec que els temps nous precisen de missatges nous, capaços de formar part de la nostra vida i del nostra imaginari a nivell generalitzat i transversal. Avui hi ha gent de casa que fins i tot canta directament en anglès, què hi farem, hi ha d'haver de tot a la vinya del Senyor. Però els compromesos amb la llengua, amb el país i amb la música mereixen més oportunitats d'accedir al reconeixement de la majoria. I això arribarà quan, més enllà de L'estaca, en qualsevol manifestació massiva -i crec que en tenim per dies- puguem corejar lletres d'avui escrites per gent d'avui i que parlin del present. 

Encara que moltes coses sembla que es repeteixin, les circumstàncies són diferents i l'època, també. De moment, i que duri, uns fets com els que explica el Què volen aquesta gent, pertanyen a temps més difícils encara. I amb molta més violència institucional física. La violència psicològica, en canvi, potser ha anat en augment de forma subtil i evident.

Estic segura de què hi deu haver molts cantautors actuals dels quals en desconec la trajectòria, no tan sols a Catalunya, sinó a tot arreu. Que no en sàpiga res o en sàpiga poca cosa crec que és culpa d'una política cultural mesquina i curta de vista. La Transició va aconseguir acabar amb moltes coses, també amb un munt d'iniciatives musicals, entre les quals, la més rellevant, aquella Nova Cançó que els mateixos polítics es van carregar quan no els va ser útil. 

Vam retornar a les havaneres, a un munt de lletres carrinclones, car l'havanera catalana, amb poques excepcions, no s'ha renovat a l'estil del que va fer, per exemple, Carlos Cano amb la castellana i amb la mateixa copla. Tot i que pel camí, les coses com siguin, Cano va aigualir el seu costat més reivindicatiu, una mostra del qual és la terrible cançó sobre el Cas Almería.

La Nova Cançó va menystenir la cançó tradicional, un gran error. Aquí ens mata l'avantguardisme ximplet. Per sort sempre hi ha excepcions, Lídia Pujol ha recuperat cançons tradicionals donant una nova lectura a aspectes com ara la situació de la dona i la violència ancestral exercida sobre elles. I és que es tracta sempre de sumar i no pas de restar,  en aquest camp i en tants altres.

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Hi ha munts de grups que canten en anglès i català i castellà i reivindiquen i arrasen a les festes majors i a les manifestacions i als aplecs que són una de les nostres especialitats. Hi ha emissores com ICat o Ràdio Flaixback o Ràdio estel on sempre hi tenen veu els cantautors i grups d'aquí.
Judith Nederman, Pérez Cruz, només per posar dos exemples no paren de cantar poemes de glòries catalanes.
Encara que el que passa ara no sigui igual que el que ja vàrem viure, n'és fill. No és estrany que L'estaca hagi esdevingut un himne i, de fet, és ben trist que encara s'hagi de cantar. Sempre hi ha d'haver cançó de protesta i reivindicació però jo preferiria que, cada cop, fos menys necessària i es passés a plantar cara de debó.

Júlia ha dit...

Glòria, ja sé que hi ha molts grups i cantants però no comptem amb 'la unanimitat' i a les manifestacions massives es torna als temes com L'estaca, una cançoneta que, per cert, mai no m'ha fet el pes, però no sempre les cançons o els llibres que acaben formant part de l'imaginari col·lectiu són les millors sinó que tenen alguna cosa inexplicable que els dóna un pes. Potser és que avui hi ha molt de tot i a tot arreu i no és fàcil compartir el que sigui de forma general.

El que volia dir és que cap cançó de Freixas o de qui sigui ha esdevingut tan popular com perquè tots i de totes les edats la sapiguem i la cantem en trobades massives diverses.

Sobre plantar cara, em temo que no serà així, al menys de forma massiva i 'unànime'. Crec que era Pi de la Serra qui en una ocasió es va ensopegar en acabar un concert amb un xicot que li demanava posar en pràctica l'acció proposada en una cançó i aleshores va decidir deixar de banda el tema reivindicatiu arrauxat. Una cosa són les cançons i l'altra, la realitat. En l'amor i en les lluites. Som com som, ens agradi o no.

gloria abras pou ha dit...

Ja recordo el tema Pi de la serra. D'això fa molts anys i aquell xicot volia fer el maquis o la guerrilla. Els temps han canviat. Ens hem de poder plantar amb noves estratègies. Jo no vull sang ni fam però s'ha de seguir essent combatent pel diàleg i el ressò que les media actuals permeten escampar pel món. Ve molt jovent darrere nostra no cremat per les pors franquistes i hi hem de confiar. I amb aquesta afirmació defenso democràcia. La resta a escollir quan es pugui.
L'Estaca té de bo que es fàcil de cantar i la lletra és una metàfora que per desgràcia perdura i és de bon recordar. És molt més difícil que els poemes d'actuals cantautors i dels nostres poetes arrelin igual perquè, el que he dit, no són tan fàcils com la cançó sw Llach nascuda, amb intenció o no, per ser un himne de reivindicació contra els totalitarismes. Les cançons dels actuals cantautors poden induir a llegir més poesia que també és bo. En fi....són parers.

Júlia ha dit...

Glòria, un dels problemes, no tan sols nostres és clar, però crec que aquí té matisos diferents, és la divisió. Al tema català s'hi suma el tema social i això en ocasions fa de mal conformar i dóna un munt de variables ideològiques difícils d'encaixar a l'hora de 'plantar cara a l'enemic' ni que sigui de forma dialèctica i amb els mitjans actuals a l'abast. És un tema llarg a debatre i me n'aniria del camp musical.