24.12.17

RECORDS ENCADENATS A TOCAR DE LA 'NITBONA'

Resultat d'imatges de Industrias y almacenes Cots

Durant molts anys el meu avi matern va treballar a una empresa que es deia, familiarment, com era habitual aleshores Can Cots. El nom oficial era Industrias y almacenes Cots, estava situada al carrer Tamarit. Quan era petita em semblava que es trobava molt lluny de casa però ara m'he adonat de què era, com qui diu, a quatre passes. Can Cots, com la Harry Walker o la Hispano Olivetti eren empreses que semblaven immortals, sòlides, amb el pas del temps hem vist que ni tan sols treballar a La Caixa va resultar tan segur com semblava.

Alguns clients de l'empresa, per Nadal, regalaven al meu iaio lots de torrons i begudes, en aquells anys eren els únics lots que teníem i feien molta il·lusió. En una bonica capsa de fusta recordo que hi havia barres de torrons i una bosseta amb confits de pinyons. També li  regalaven xampany i vi de la marca Laccrima Bacus, eren dolcets i als infants, aleshores, ens deixaven beure amb moderació durant les festes, cosa que ara semblaria una disbauxa pedagògica. Ara tot és sec, eixut, i brut.
Resultat d'imatges de Industrias y almacenes Cots
Un meu oncle va treballar durant un temps en aquella empresa, fabricaven i comercialitzaven material per la indústria tèxtil i va acabar per fer figa, com tantes altres empreses del sector i l'ajuda, segons es deia, d'una mala gestió dels descendents del fundador. Amb la marca de l'empresa es feien objectes de regal, clauers, cendrers, molts dels quals amb la forma d'una llançadora, per casa encara en tinc algun i he comprovat que per la xarxa se'n poden comprar uns quants, així com factures, targes, catàlegs i postals relacionades amb la firma comercial.

Alguna vegada, de petits, havíem anat a veure l'avi a la feina. L'empresa era gran, fonda, impressionava. Feia una olor característica, de paper, greix, pols i qui sap quantes coses més. Quan ets petit tot sembla molt gran i perceps molt més les olors. L'avi duia un guardapolvo d'aquells de color marron clar, tan preceptius. Quan l'empresa va plegar hi van fer pisos, pisos d'una certa categoria, del Núñez y Navarro, és clar i que valien una pasta.

Avui els de Sant Antoni es queixen de la pujada de preus dels habitatges prevista amb motiu de la remodelació del mercat i el canvi d'orientació del barri, on ja hi ha un munt de cafeteries amb pretensions de modernitat cool. Però fa molts anys que els preus, a un costat i l'altre del Paral·lel, són ben diferents. 
Resultat d'imatges de Industrias y almacenes Cots
Aquests dies m'he assabentat de la mort de dues persones relacionades d'alguna manera amb Can Cots. No en vaig saber el traspàs en el seu moment i per això no vaig anar als seus enterraments. Una d'elles era una tieta política, casada amb un meu oncle que també havia treballat a Can Cots, no teníem gaire relació, no van tenir fills i una neboda  seva amb qui he contactat per Nadal, m'ha dit que va morir a l'agost, tenia més de noranta anys, i en aquell moment no ens van poder localitzar. 

No era una persona de tracte fàcil, potser el no haver tingut fills propis va fer que ella i el meu oncle anessin força a la seva. El meu oncle, germà de la meva mare, va morir, a més, relativament jove, crec que no tenia ni seixanta anys. De tota manera no puc deixar de pensar en quants pocs parents del passat em queden, ja.

L'altra pèrdua ha estat la d'una amiga de la colla, una amiga una mica més gran que jo, quatre o cinc anys a tot estirar. A l'escola, un estiu en què vaig empalmar el comerç amb el batxillerat em va donar classe  de gramàtica. Jo la veia molt gran, aleshores, era una persona que inspirava respecte. Havíem organitzat durant uns anys colònies, a la parròquia, jo era monitora i ella la  cap de colònies i feia anar tothom molt dret, tenia allò que en diuen autoritat natural. Amb el pas del temps se'm va fer molt més propera. 

Va perdre en poc temps el marit i un fill, la mort del fill, de menys de quaranta anys, va ser sobtada, inesperada i molt dolorosa. Fa quatre anys, en l'enterrament d'una altra amiga, hi vaig parlar per darrera vegada i malgrat les desgràcies sofertes semblava animada, crec que havia de tenir algun nét, aleshores. 

Vivia, precisament, als pisos del Núñez on abans hi havia hagut Can Cots, me la trobava sovint pels voltants del mercat, també vam coincidir en trobades d'aquestes retrospectives que acostumen a fer les colles de jovent, quan passen els anys. En un acte cultural del barri una altra amiga retrobada per casualitat em va dir fa pocs dies que havia mort a mitjans de la tardor. El temps passa i som, com diu el poema de Pere Quart, els supervivents. 

Ahir em vaig trobar un altre amic de la colla, ha tingut alguns problemes de salut i em va donar tota la informació necessària per fer allò del testament vital, i és que avui crec que la mort ens continua fent respecte, és clar, però el que ens empipa més es pensar que podem donar maldecaps i problemes als nostres descendents, els quals hem portat al món sense demanar-los cap mena de permís oficial. 

Bon Nadal i que al cel ens puguem veure, que deien abans. 

Per cert, i  canviant de tema, he escoltat per la ràdio, i ja no es la primera vegada ni serà la darrera, això tan horrible de la nitbona i la nitvella. Que l'esperit de Pompeu Fabra els perdoni, tanta immersió lingüística i tanta carrera de periodisme per amollar de forma pública aquests disbarats, què hi farem. 

La nitbona se'ns acosta, la nitbona se'ns en va i nosaltres guillarem i ja no podrem tornar (versió personal d'una popular nadala castellana).


4 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

tenint en compte que aqui no es celebra, jo ho deixaria en nit de Nadal, o nochevieja.

Bon nadaL!

Júlia ha dit...

És que sempre s'ha dit i s'ha de dir Nit de Nadal i Nit de Cap d'Any, la resta són ximpleries i males traduccions, de fet aquí, ara, ho celebrem tot, tot, tot. Però això no vol pas dir que ho haguem de rebatejar.

Tot Barcelona ha dit...

El meu net....Nadal, Cagatiò, Sant Esteban, any nou...Reyes mágicos ¡¡¡¡¡¡¡
joooo i perqué no hi ha més...

Júlia ha dit...

Miquel, el món del present és així, amb coses bones i excessos evidents...