31.1.18

SOBRE BALENES I BLANCORS



Resultat d'imatges de moby dick goya



Al Goya, el seu teatre dels darrers anys, Josep Maria Pou es fica a la pell del mític capità Ahab, un home obsessionat i embogit, amb pocs trets humans quan aquesta obsessió el domina per damunt de tot. Ell i dos personatges més, que simbolitzen tota una tripulació controlada per aquest capità singular, ens porten a navegar pels mítics oceans del passat, en un muntatge innovador i fascinant, que es beneficia de les possibilitats de l’escenografia actual, fins al punt que gairebé sents com t’arriben a esquitxar les ones, en algun moment. 

No era fàcil condensar en una hora i mitja i en un escenari teatral una obra que és ja un gran clàssic, cosa sorprenent si pensem en què el llibre és difícil, feixuc, complex. Melville, va ser un home turmentat, també complex, que havia viscut aventures extraordinàries, a les quals havia aconseguit sobreviure i que, per sobreviure en un context convencional es va veure obligat a fer una feina monòtona i ensopida. L'escriptor va obtenir més reconeixement després de la seva mort.
Resultat d'imatges de Moby Dick cine gregory peck
Per tal de gaudir d’aquesta hora i mitja de teatre en estat pur cal desprendre’s de prejudicis. Avui podríem arribar a contemplar aquesta balena amb ulls moderns, desenfocats pel bonisme ecologista, però aquest monstre marí va molt més enllà de la biologia i esdevé, ja en el llibre original, un símbol. Un símbol de la por, del mal, de l’inexplicable, de la mort. La pesca de la balena era una cosa com ara la febre de l’or, però per fer alguns guanys calien molts riscos i no era difícil caure en la bogeria.

En aquesta mena de destil·lació de l’original hi trobem tots els elements necessaris per no trair innovant i rellegint: informacions sobre la pesca, els riscos del mar, les tempestes, les llums i aquest color blanc que simbolitza coses bones però que és ben present en moltes d’absolutament perverses. L’únic supervivent, Ismael, el mariner lúcid i fins i tot, comprensiu amb la bogeria del seu cap, ens evoca l’inici del llibre en el final de la representació. 

Resultat d'imatges de ruta del pequod
A Josep Maria Pou ja no li cal demostrar que és un gran actor però aquí ha trobat un paper a la seva mida, gegantina, fins i tot físicament. Crida, plora, renega, desafia el cel i el destí. L’evocació teatral de la balena és magistral, com ho és la presència d’aquest ull, venjatiu i diví a la vegada. No sé si les persones que no coneixen el llibre trobaran sentit a alguns dels fragments, però fins i tot partint de la ignorància literària es pot gaudir de l’espectacle i copsar-ne la profunditat. Potser perquè tan sols ens cal, per seguir Ahab-Pou en aquest viatge sense final feliç, la imaginació que el capità reclama a la tripulació.

Hi ha hagut d’altres intents de portar el personatge als escenaris. Al cinema, l’Ahab més popular ha estat Gregory Peck, un actor molt més polièdric del que molta gent pensa i que ha interpretat grans personatges difícils i inquietants, de forma extraordinària. Fa pocs dies es va passar la pel·lícula, de Huston, a la Filmoteca, i es va comptar amb Josep Maria Pou per a comentar-la. 
Resultat d'imatges de moby dick coleccion historias
La novel·la de Melville, malauradament, va patir durant molt de temps la seva etiqueta de gènere d’aventures i moltes de les persones que ja som grans potser recordem com ens va sorprendre que un llibre d’aquest tipus, ni que fos retallat i adaptat, formés part de les col·leccions canòniques juvenils. Tot i que potser no l’acabéssim d’entendre, alguna cosa de la seva atmosfera malsana no ens quadrava. L’original és extens, feixuc, Ahap triga en aparèixer. L’estrena del Goya pot ser l’oportunitat per pouar en l’autor, en el llibre, en l’època i en els molts nivells de lectura i d’interpretació de la novel·la.

La direcció d’actors és molt bona i l’escenografia, la il·luminació, el so i l’ambientació, excel·lent. Paga la pena dur, si no es pot gaudir de prop de l’obra, uns binocles, com feien els nostres avis, car els primers plans d’Ahab i la seva tripulació s’han de poder copsar, ja que formen part del conjunt, així com diferents detalls d’aquest vaixell avarat a l’escenari. El programa de mà inclou un mapa amb la ruta del Pequod, que pràcticament, dóna la volta al món a la recerca del desastre més que no pas de l’aventura o dels possibles tresors ocults. Al capdavall les balenes simbòliques, blanques o del color que sigui, potser tenen molt més poder del que pensem encara que no puguem defugir l’intent de vèncer-les de forma definitiva ni que sigui a costa de la nostra integritat racional.

Ressenya publicada al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi', el 31/1/2018

TEATRE GOYA, fins al 18 de març de 2018
MOBY DICK
Text de Juan Cavestany, basat en la novel·la d’Herman Melville
Direcció: Andrés Lima
Amb Josep Maria Pou, Jacob Torres i Oscar Kapoya
Espectacle en castellà.


28.1.18

TRAMPES CULTURALS METICULOSES

Resultat d'imatges de LOVING VINCENT

He anat a veure Loving Vincent més aviat per curiositat malsana que per tendència natural. No m'ha fet el pes, cosa que ja m'esperava, malgrat algunes crítiques hiperbòliques que he llegit aquí i allà. També n'he llegit algunes que matisen el producte, és clar. M'ha semblat trobar-me davant d'una d'aquestes obres d'artesania a les quals reconeixes la feina i les hores esmerçades en la seva realització però que no et diuen res. Per tal de donar un fil conductor a l'invent s'han tret de la màniga un argument al qual, ai, fins i tot en alguns comentaris titllen de thriller.  
Resultat d'imatges de loving vincent
Qui sàpiga poca cosa o res sobre la vida del pintor i la seva obra, més enllà d'haver vist reproduccions dels quadres més coneguts i emblemàtics, cosa difícil d'evitar ja que es poden veure a tot arreu, es quedarà una mica igual. És impossible oblidar aquell boig del cabell vermell, amb Kirk Douglas, i dirigida per Minnelli, pel meu gust el millor Van Gogh del cinema, o fins i tot la minisèrie d'Altman sobre els dos germans. 
Resultat d'imatges de Vincent i Theo cine
Més enllà del fet, matisable en la realitat, de què el papa i la mama no se l'estimaven, poca cosa esbrinem de la vida del pintor. No negaré grapa a les reproduccions de les obres però no entenc tantes pampallugues, acaben per fer mal de cap.
Resultat d'imatges de el loco de pelo rojo
Fins i tot vaig pensar, abans d'anar-hi, que les cartes al germà tindrien un protagonisme més gran, però també del germà en sabrem poca cosa, al capdavall. Hi ha molta mitologia inexacta sobre la història d'un artista les obres del qual arriben, avui, a preus d'esgarrifança. Però vaja, a la història gairebé tot és mitologia, també a la història de l'art.
Resultat d'imatges de loving vincent
Conec més gent que s'ha avorrit amb la pel·lícula, tot i que sembla que costa d'admetre-ho, ja que ve amanida amb un embolcall que li suposa qualitat indefugible. Es fa llarga, i això que dura poc, una horeta i mitja escassa. És possible, diuen avui, que el pintor patís una bipolaritat, no ho podem saber però sí intuir. Com a thriller, era de preveure, resulta una cosa absolutament aigualida. 
Resultat d'imatges de el loco de pelo rojo
Pel que fa als milers de quadres pintats per un munt de pintors, no n'hi ha prou amb pinzellades de colors vius per imitar Van Gogh, al capdavall potser s'ha acabat fent, en el cinema, allò que a la pel·lícula critiquen a aquest metge amb aspiracions que copiava els quadres admirats amb una mena de fal·lera entranyable i qui, de ser viu, hauria col·laborat de gust en la pel·lícula, com a pintor col·laborador. Potser amb una història més consistent i seriosa i menys pampallugues l'invent, absolutament admirable des del punt de vista tècnic, hauria reeixit, no ho sé.

Repassant avui les entrades a la xarxa i considerant que tan sols a l'entorn del famós tall a l'orella existeixen milers d'entrades amb tot tipus de versions, em temo que tenim tema per anys i segles.

26.1.18

AVUI OBRIREM EL 'MUNDO'

Resultat d'imatges de baúl

Avui, mentre escolto com cau la pluja, m'han vingut al cap els dos baguls que conservàvem a casa, en un petit traster conegut familiarment com a quarto de les patates. Aquella petita cambra tenia una finestreta que donava a una altra habitació, per tal de poder-se ventilar. Amb el temps i les necessitats familiars en aquell minúscul espai hi vam encabir un llit per al meu germà, cosa que avui em sembla miraculosa.

A més a més de patates i cebes, en aquella habitació hi havia dos baguls que no devien ser gaire grans i que no tinc retratats ni  recordo de forma clara. Un tenia la superfície de la tapa rodona i l'altre, plana. En dèiem els mundos. Mundo era una paraula d'ús corrent aleshores, en referència a aquells objectes, com ho era recader, aquell senyor amb camions antics o carros que traginava cistells i paquets. Ni una paraula ni l'altra han merescut normalitzacions acollidores, el mateix que moltes altres, com ara aquell prodigi de recreació popular del llenguatge que va ser el sacatapus.


Resultat d'imatges de el recaderPostales: EL RECADER - Foto 1 - 98564250
Els mundos estaven tancats amb clau i encara no n'entenc el motiu. S'hi guardaven tota mena de coses estranyes, de poc valor, aquestes que de forma més nombrosa i excitant s'amuntegaven a les golfes de les cases grans. Hi ha molta literatura lligada a aquests records ocults en baguls i caixes de núvia però gairebé sempre els misteris, àdhuc els més inquietants, s'apleguen al gran desván de la abuelita.

El mundo amb la coberta plana ens servia per instal·lar-hi, al damunt, el pessebre nadalenc. Aleshores el situàvem en un espai més gran, a la saleta. Quan plovia i jo estava avorrida demanava a la mare poder obrir els mundos, sobretot el de la tapa plana, en l'interior del qual hi havia tresors evidents, antics llibres i llibretes d'escola, revistes de l'any de la picor, en concret unes que es deien Hojas selectas,  llibres de contes dels pares, novel·les esgrogueïdes i barates, coses així. A l'altre mundo hi havia coses menys excitants com ara roba vella.
Resultat d'imatges de Contes a la vora del foc frederic soler
Avui els llibres ens surten per les orelles però aleshores eren un bé escàs, a la casa dels pobres o dels normals, com se suposava que érem nosaltres. Aquells llibres de text de la meva mare, el meu oncle o, fins i tot, del meu avi, em semblaven una meravella. Em llegia les seves lectures, els poemes inclosos als de gramàtica, les faules. Com que això d'obrir el mundo no era una activitat habitual sempre em semblaven aquells llibres una novetat. Alguns encara els tinc però d'altres, en algun moment de la història familiar, fent lloc al present, van desaparèixer. 

En català hi havia poca cosa, algun Patufet, algun Esquitx, algunes Pàgines Viscudes de Folch i Torras, un antic Trobador català, del iaio, i un llibre amb poemes de Frederic Soler, m'encantaven. El de Soler es diu Cuentos de la Vora del Foch la coberta és negra i no aquesta tan bonica, amb una estampa familiar, que he trobat per la xarxa i, la qual, si no vaig errada, procedeix d'una imprescindible web que va endegar, fa anys, un blogaire de referència i que encara es poc consultar.
Resultat d'imatges de la buena juanita
Al meu avi, a Esplugues, quan era petit, un mestre molt innovador els feia llegir El trobador català i també els ensenyava a muntar treballs manuals molt bonics, amb trossets de papers de colors que s'entrecreuaven, al mundo en quedava algun. La meva mare, en el temps de la República, havia après una mica de català a l'escola i tenia una gramàtica amb alguns textos, un dels quals el de les Muntanyes del Canigó, amb un dibuix d'unes dames medievals contemplant el paisatge. Un dels llibres més antics, ja sense coberta, era La buena Juanita, amb el qual m'explicaven que una senyora benestant havia ensenyat a llegir la meva àvia materna, que era minyona de la casa.


Resultat d'imatges de lo que nos rodea libro
Això de mundo em feia ballar el cap però avui, gràcies a la xarxa, he trobat diferents explicacions sobre el tema. No sembla clar que el substantiu mundus i l'adjectiu mundus (referit al cofre o bagul) tinguin relació, sembla que hi ha qui diu que sí i qui diu que no. Mundus, en el seu origen, volia dir ordenat, ben arreglat, i el mundus referit al cofre pot venir fins i tot de l'etrusc, ja que s'han trobat mirallets etruscos amb inscripcions con munthux, munthu. Hi ha qui pensa, fins i tot, que això de munthu podia ser el nom d'alguna divinitat lligada a la llar i al món femení.

De vegades condemnem una paraula pel seu possible origen foraster però vas estirant el fil i ves a saber d'on ve i què volia dir en els seus origens ancestrals. Mundo referit al bagul, en castellà, ja que en català no existeix, segons la normativa, és un adjectiu però a casa meva i a la d'alguns coneguts era un substantiu evident, una mena de gran caixa de les sorpreses on s'amagava i conservava una gran part de la història familiar.

Aquells mundos eren indispensables ja que la gent humil canviava d'habitatge si en trobava un altre un parell de rals més barat de llogar. No teníem tantes coses com ara però tot s'acumula, amb els anys. Uns dels baguls més famosos, pel nombre i per la mida, van ser els de la Piquer, qui sembla que viatjava amb tot el que podia, per tal de trobar-se còmoda a la feina. 

Els meus mundos, lligats a tantes tardes de pluja melangiosa i ensopida, no sé on devien anar a parar. Sic transit gloria mundi, vaja, frase que en el context dels meus records infantils, pren avui un significat una mica diferent.

25.1.18

BOTARATS AL BOTAVANT I SEDICIONS OMBRÍVOLES

Resultat d'imatges de tebeo roberto alcázar y pedrín

Jo crec que no existeixen ni els sinònims ni les traduccions exactes. Cada paraula té els seus matisos en les diferents llengües i, encara més, en les diferents formes dialectals. És clar que de vegades preval la mandra a l'hora de cercar un mot adient en una traducció, per exemple, de l'anglès o del castellà. Jo, amb tot això, no m'hi poso pedres al fetge ni em sembla pas malament que avui, en una societat globalitzada, manllevem d'aquí i d'allà, la veritat. S'ha fet sempre i potser és inevitable. El que passa és que en el tema del castellà/espanyol versus català o a l'inrevés s'hi barregen aspectes emocionals, patriòtics i polítics a dojo.

Amb la normalització lingüística es va comprovar que ens feia falta vocabulari groller. Fabra i els del seu temps eren molt primmirats i per això els insults o les paraulotes es van perdre per l'espai sideral dels eufemismes. Als principis de la TV3 fèiem broma dels vatua però a poc a poc es van anar incorporant els fills de puta, un insult que hores d'ara s'hauria de revisar a fons, pel que té de masclista i discriminador però que sembla que funciona, en moltes obres de teatre l'utilitzen a dojo per donar verisme i el que fa és angúnia ja que sovint no ve a tomb i s'introdueix amb calçador en el context. 

També hi ha un excés d'expressions com l'hem cagat, cosa que he escoltat fins i tot en informatius de la tele o de la ràdio,  i, en els darrers temps, tot es peta. L'ús de frases col·loquials en informatius seriosos avui és de traca, he escoltat coses com ara que 'a un ministre li han tocat el crostó' o que determinat polític 'ha pixat fora de text'. La idea del context adient es deu haver esvaït en la modernitat líquida.

Avui hi ha molta sensibilitat a l'hora de dir a algú, per exemple, maricon, però això de fill de puta es troba plenament vigent. Potser perquè el tema de la prostitució no el tenim gens clar ni se'n parla de forma seriosa i amb ganes de fer-hi alguna cosa que no obeeixi a qüestionaments de moralina feminista barata i que protegeixi les treballadores. Un dels darrers capítols de Borgen, per cert, entomava el tema de forma molt interessant.

Quan jo era petita hi havia tebeos de nens i tebeos de nenes. Encara existeixen, però ningú no vol que sigui dit. Els de nenes eren domèstics, d'amor, de fades i de virtuts maternals. Els de nens eren competitius, violents, bèl·lics i sanguinaris. Malgrat això, potser a causa de molts prejudicis, els de nens tenen encara les seves devocions i se n'han fet molts més facsímils. 

Fa anys, en uns cursos per a mestres, ens van passar un power point sobre còmics antics, en acabar vaig protestar, tot el que allà es mencionava era de nens, des del Capitán Trueno al Diego Valor. El xicot que l'havia fet gairebé se'm va enfadar i em va dir que els de nenes eren carrinclons. Val més ser carrinclona, diria jo, que no pas anar estossinant enemics. En tot cas avui s'ha admès que entre els dibuixants dels tebeos de nenes hi havia gent molt bona, dones la majoria. I és que moltes coses ens l'hem de fer mirar, la veritat. Sorprèn l'èxit de la novel·la negra, molta de la qual passada de rosca i violenta en excés, en comparació amb la consideració de la mal anomenada novel·la rosa. De fet, jo crec que hi ha una novel·la rosa, avui, però els seus autors, en general, autores, no acceptarien de cap manera que se'ls digués que pertanyen a aquest gènere. De vegades, pel mig de la història romàntica hi posen un crim, per tal que sembli negra.
Resultat d'imatges de roberto alcazar y pedrín
Existien aquests dos tipus de tebeos però les nenes, de tant en tant, també llegíem tebeos de nens, a l'inrevés no era tan freqüent ja que a la mínima actitud que semblés femenina als nens se'ls reprimia i botzinava sense contemplacions. A un meu parent, més gran que jo, al poble, una vegada li vaig veure amollar un bolet a un seu fill  que no devia tenir ni quatre anys, perquè jugava amb una nina, dient-li, amb crits: els nens no hi juguen, amb nines! Un meu amiguet tenia la tendència a disfressar-se de flamenca, en aquells anys de l'èxit de la Lola Flores, i la família estava molt preocupada. I això que, de fet, una cosa molt habitual durant els carnavals és que els senyors es disfressin de senyores i les senyores de cabareteres, tema aquest que podria ser objecte d'un estudi psicològic interessant. 

Com que jo en llegia de nens, del meu germà i d'altres amics, de tant en tant, m'ensopegava, per exemple, en els del Roberto Alcázar y Pedrín, (parella singular amb paral·lelismes amb Batman i Robin i que té un rerefons d'allò més evident, pel que fa a l'opció sexual dels protagonistes), amb penjaments diversos i frases com ara: ¡Chúpate esa mandarina!  en relació al fet d'etzibar una bufa a l'enemic, moltes vegades xinès, negre salvatge o comunista, tot i que també podien lluitar contra estranys monstres. Eren paraules que jo no havia sentit mai i que per a mi eren dels tebeos. L'Alcázar tenia un cognom ben gràfic i s'assemblava d'allò més a José Antonio Primo de Rivera. 
Resultat d'imatges de roberto alcazar y pedrín
Això del procés i la visceralitat d'algunes manifestacions verbals generades en aquests temps de penitència m'han fet recordar moltes paraulotes divertides d'aquells tebeos, la darrera, botarate. Una bona amiga, també escriptora, em comentava una vegada que es feia difícil traduir coses con anonadado o mojigata. Jo tinc un blog en castellà, de vegades he de recórrer a escriure coses en català, no els trobo una traducció contundent ni veraç.

Botarate no és ben bé poca-solta ni taral·lirot, amb el punt volat aquest que els dogmàtics estimen tant fins al punt d'haver-li dedicat un dia especial. Botarate és botarate i no és que jo cregui que som millors o pitjors segons la llengua que fem servir, fruit de tants encreuaments, contaminacions i circumstàncies històriques i de la qual es poden trobar moltes variants malgrat que la tele ens unifica tots en el mar de l'estàndard del moment. Jo no crec que Puigdemont sigui un botarate però sí que conec botarates catalans, la veritat. Puigdemont podria ser votarate, potser. Posats a ampliar vocabulari...

Les informacions que he trobat pel món virtual expliquen la seva etimologia, vegeu:



Sustantivo masculino. Este vocabulario coloquial que se dice de un hombre que esta irreflexivo, bullicioso, perturbado, alborotado, desordenado, atolondrado y con escaso juicio. En Canarias y América es una persona manirrota, malgastador y despilfarrador. Este vocablo se puede usar como adjetivo.

Etimología

Esta palabra en su etimología viene del verbo “botar” y del sufijo “ate” equivalente a “ado” con terminación de algunos nombres de origen americano que indica acción y resultado de.

Però amb les definicions passa com en les traduccions i els sinònims, mai no són exactes del tot i, en tot cas, cadascú de nosaltres té la seva percepció, de vegades, com en aquest cas, lligada al mateix so de la paraula. Avui estem recuperant molts mots d'aquells tebeos, semblaven pintorescos, antics, però resulta que han revifat. Jo em pensava que això de sedición era quelcom en desús i ja hem vist que no pas. 


En tot cas, la parauleta m'ha evocat hiverns del passat al costat del braser, llegint amb gran afició tebeos violents i doctrinaris del meu germanet, en el qual les dones sempre hi tenien un paper molt secundari i, en tot cas, mai no hi havia amor ni enamoraments sòlids. Per cert, una vegada, d'adolescent, vaig deixar una pila d'aquells tebeos del Roberto Alcázar i el Pedrín a a un xicot amb el qual ballava i no el vaig veure més, ni a ell ni als tebeos, cosa que va fer enfadar molt el meu germà que encara era jovenet, i amb tota la raó.  A més a més de'un botarat va ser un aprofitat, el paio. 


Aquesta gent del govern hispànic, fins i tot els que encara no manen, són una mina semàntica, la veritat. Ja espero amb candeletes les seves noves aportacions al vocabulari específic del penjament dedicat als catalans repatanis.  Jo crec que preparen els discursos a casa, després d'haver revisat la premsa infantil dels seus anys d'innocència lectora.

22.1.18

PERIODISME I PODER

Resultat d'imatges de los archivos del pentagono

Hi ha gent que li té mania a Meryl Streep, potser en ocasions resulta una mica irritant i moltes actrius de la seva edat es queixen de què li donen tots els bons papers de senyora madura, que no són gaires, a ella,  però jo la trobo una gran actriu. Amb el Hanks he passat per diferents etapes, de jovenet no m'agradava gens però quan el vaig veure a Camí de perdició em vaig haver de treure el barret i reconsiderar la meva opinió sobre un actor que ha tingut grapa a l'hora de triar papers i que ha produït, així mateix, coses interessants.

Per altra banda, malgrat la devoció per Spielberg, força generalitzada, em temo que els  sectors progres de la nostra societat que militen en l'antiamericanisme visceral pensaran que aquest The Post rebla el clau d'un cert orgull patriòtic cofoi, molt d'aquella terra, però trobo que aquesta és una pel·lícula interessant i ben feta, amb una primera part un pèl ensopida si no es coneix el context. 

El cinema americà té de tot, sàtires furibundes en contra del periodisme oportunista i sensacionalista i lloances per als bons periodistes arriscats, cosa que està molt bé. En tots els grans temes socials i polítics el seu cinema és capaç d'autoretratar-se de forma negativa sense concessions i de lloar-se per damunt del raonable. Ho trobo una virtut, ves. En aquesta pel·lícula hi ha una mica de tot, un excés de bones intencions, una poc subtil picada d'ullet al present Trumpero, i una fe que en ocasions sembla ingènua sobre el poder del periodisme quan hem constatat que saber la veritat no sempre produeix efectes polítics esperats o desitjats. Com que no hi ha gaire història el director ha optat per un excés de dinamisme de la càmera, i tots van amunt i avall de forma excessiva.
Resultat d'imatges de katharine graham
Per altra banda, la pel·lícula ens dóna l'oportunitat de conèixer una mica més la gran personalitat de Katharine Graham, una dona destinada a fer de florero de luxe i que va evolucionar de forma impressionant en haver d'agafar les regnes del diari que havia estat del seu pare. La personalitat del seu marit, Phil, podria ser objecte d'una altra pel·lícula, va ser un personatge turmentat que, per cert, va destapar segons sembla, entre d'altres coses, l'afer de Kennedy amb Mary Pinchot Meyer, pintora, morta en estranyes circumstàncies i cunyada de Bren Bradlee, el periodista a qui dona vida Hanks. Embolica que fa fort i la realitat supera la ficció. 

A més a més, un fill de Katharine Graham, William, es va suicidar no fa gaire, poc abans de l'estrena de The Post. De forma inevitable s'ha recordat la mort del seu pare, tot i que les circumstàncies i l'edat són molt diferents. El suïcidi, en la nostra societat, és encara un tema espinós i incòmode, quan pel que vaig sentint, i això que molts suïcidis s'han maquillat o amagat, a moltes famílies n'han tingut algun cas o més d'un.
Resultat d'imatges de los archivos del pentagono
Un dels temes que semblen secundaris però que he trobat interessant pels paral·lelismes els quals, en un altre nivell, molt més casolà, m'he ensopegat pels nostres verals és el dels amics polítics amb poder evident. Aquí tots dos periodistes se senten estafats quan evoquen la seva amistat amb els Kennedy, que els van enredar, com a tothom, pel que fa al tema del Vietnam i ves a saber en quins altres. Era aquella, ja, una guerra perduda a la qual s'anava enviant jovent a morir i a patir. Com a la Batalla de l'Ebre, vaja.

Gent que coneixia i admirava persones com Pujol o Millet també s'ha sentit estafada en aquests darrers temps. Els polítics o manaies amb poder, ai, no tenen amics, no en poden tenir, i això es pot viure fins a nivell molt bàsic i personal, així que algun conegut o saludat assoleix un lloc en un ajuntament de tercera categoria o un antic mestre i company aconsegueix un càrrec al Departament. 

Quan jo treballava en una empresa, la promoció d'algun jovenet de la meva edat (les noies encara no assolien càrrecs de poder, ni tan sols de poc poder) a cap de secció o el que fos comportava que ja no et tractés amb la mateixa franquesa i que guardés les distàncies. Què hi farem. Així és la vida i potser ha de ser així. 

The Post, tot i que ja sabem l'argument i com s'acaba, ens retorna a aquells anys del Vietnam en flames i a aquelles protestes, en els quals el periodisme dels Estats Units va fer un salt endavant important, pel que fa a la difícil i sempre fràgil llibertat de premsa. Ja ho sabem, sí, però està molt bé que ens ho recordin, de tant en tant. Tot i que aquí el poble surt de passada i de forma gairebé anecdòtica, tot s'ha de dir.

21.1.18

VENJANCES, TEATRE I CINEMA

Resultat d'imatges de LA VISITA DEL RENCOR

He pogut tornar a veure, a la Filmoteca, La visita del rencor, la més coneguda versió en cinema de la famosa obra de Friedrich Dürrenmatt (1921-1990).  Dürrenmatt va ser un personatge extraordinari, inclassificable, polifacètic. Va escriure teatre, novel·la, assaig, va pintar i dibuixar i va col·laborar amb el cinema, la ràdio i la televisió. 

Ben aviat vam poder veure aquí algunes de les seves obres, que s'han anat representant de forma intermitent i desigual. En el cinema tota la gent de la meva edat deu recordar la por que va passar amb El Cebo, una versió adaptada de la seva novel·la La promesa. L'escriptor va intervenir en el guió, i per tant, va acceptar que el final fos més convencional o potser podem dir, més cinematogràfic. Penn en va dirigir una adaptació fa uns anys, amb Jack Nicholson, i un final inquietant, més semblant al del llibre.
Resultat d'imatges de dibujos y pinturas de durrenmatt

La visita de la vella dama, en el cinema, també és diferent de la versió teatral. Enguany,al Lliure de Gràcia, Vicki Peña en protagonitza una versió amb titelles i màscares, que no he vist, una adaptació de la companyia Farrés Brothers que segurament seria molt del gust de l'autor. El teatre de Dürrenmatt no és realista, la seva crítica pren colors perversament grotescos i té molts punts de contacte amb Brecht. Crec que és un paper que sembla pensat per aquesta actriu extraordinària, capaç de fer de tot i de fer-ho tot bé.

Aquí he escrit diferents vegades sobre l'absurd de comparar novel·les i versions en cinema, el mateix en el cas del teatre i les diferents versions teatrals. En aquestes transformacions podem trobar de tot i, per tant, sovint cal prescindir dels origens o dels records. Fa anys, molts, en aquells espais televisius de teatre, inoblidables, van fer una bona versió de La visita amb Irene Gutiérrez Caba i Antonio Ferrandis, Josep Maria Pou, molt jove, que ara s'ha transformat en el capità Ahab, també hi sortia. Es pot recuperar aquí.

En l'època en la qual vam veure la versió en teatre per la televisió ja havíem vist la pel·lícula i l'obra ens va semblar estranya, exagerada, si no coneixíem a fons Dürrenmatt. La pel·lícula canvia el final, però potser, en ser més realista, el final cinematogràfic resulta fins  i tot més inquietant, gairebé sartrià, l'infern són els altres i caldrà conviure amb l'odi, que potser és pitjor que desaparèixer.
zentauroepp41625006 icult la visita de la vella dama arian botey180117193533
L'obra és la història d'una venjança. Dürrenmatt carrega les tintes amb el seu tarannà crític i esperpèntic. I pessimista, és clar. La vella dama, al teatre, consumada la seva venjança, amolla una frase que s'ha fet famosa: el món em va convertir en una puta i jo convertiré el món en un bordell. 

Les venjances de ficció ens produeixen sentiments controvertits. Volem que es faci justícia però quan el botxí es converteix en víctima la cosa angunieja, i és que, al capdavall, aquest Alfred, Serge al cinema, no és l'únic culpable, tot aquest poble mesquí va contribuir a la tragèdia de la dama rancuniosa ja que, precisament, el títol que es va triar, en castellà, va ser La visita del rancor.

Una de les venjances més literàries i més portades al cinema és la d'Edmond Dantés, el Comte de Montecristo. Navona n'ha fet una nova edició, diuen que la definitiva. Les versions del cinema i de la televisió, són moltes i els qui som grandets tindrem sempre present aquella inoblidable i entranyable,  protagonitzada per Pepe Martín, i amb Emma Cohen, feta amb pocs recursos i amb un repartiment de categoria. 

No ens acabaven d'aclarir mai el final, cadascú se l'amania a la seva manera. No sé si és veritat, expliquen que fins i tot Dumas en va escriure més d'un. Però el de menys era el final, el més interessant era com el protagonista anava endegant la seva venjança contra tots els culpables del seu llarg empresonament. Per a poder realitzar aquest tipus de venjances tant elaborades, la vella dama de Dürrenmatt i Montecristo compten amb molts diners, ja que tot es pot comprar, ens agradi o no. Si no tens possibles val més que ho deixis córrer i et dediquis a oblidar i, si pot ser, a perdonar, que és més barat.


Resultat d'imatges de el conde de montecristo navona


A la pel·lícula es va comptar amb Ingrid Bergman, esplèndida en la seva maduresa, amb Anthony Quinn, magnífic, i amb un munt de bons secundaris, entre els quals una actriu jove d'aleshores, Irina Demick, molt maca, que ja no existeix, i amb una gran actriu avui poc recordada, Valentina Cortese que encara viu, pel que he pogut llegir per la xarxa i que feia de la dona botiguera de Quinn. També hi sortia el gran Paolo Stoppa, secundari de luxe en tantes pel·lícules de gran volada. La va dirigir Berhnard Wicki, un director i actor avui injustament poc recordat, austríac, que va morir el 2000, gran amic de Dürrenmatt.

La Filmo era plena a vessar. Pels comentaris que vaig poder escoltar, també de gent gran, em va sobtar que moltes persones no recordessin la pel·lícula i la història que explica. Per la televisió l'han passat en alguna ocasió.
Resultat d'imatges de la visita de la vieja dama irene gutierrez caba
Per casualitat, fa poc temps, vaig escriure una narració amb records personals i vaig evocar un cas que ens va explicar una monja, quan érem adolescents, amb alguns paral·lelismes amb el que li passa a la Clara de ficció. La monja era molt jove quan va viure els fets, treballava en una escola de l'orde al Marroc, i una noia, pel que crec recordar de casa relativament benestant, no sé si fins i tot filla de militars espanyols, es va quedar embarassada del seu promès i aquest, per no casar-s'hi, va pagar testimonis que declaressin que també havien estat amb ella i que, per tant, no podia assegurar-se la paternitat de la criatura. La monja ens explicava tot això per fer-nos una prèdica moral, afegia, contundent, que anéssim amb compte: vosotras os quedaréis con el paquete, afegia. El paquet era el fruit del pecat. 

No sé com devia acabar la història. Les coses han canviat molt encara que no pas a tot arreu, però cal pensar en quantes noies joves les han passades molt malament amb aquesta mena de situacions. Quan jo era joveneta en corrien moltes històries, encara, de pàgines viscudes amb aquest rerefons: pares que feien fora de casa les filles, nòvios irresponsables i cínics que seguien fil per randa allò del prometer hasta meter y después de haber metido nada de lo prometido, coses de gruix, sòrdides i lamentables. La literatura antiga és plena de narracions, de vegades carrinclones però que mostren com el tema era un problema social evident, sobre noies innocents enganyades, jovenetes deshonrades, prostitutes amb passats d'aquest tipus i fills il·legítims perduts per aquests móns de Déu. 

Fa poc escrivia sobre Serrat, recordo que quan va donar a conèixer l'existència del seu fill,  fa anys, alguns senyors grans, més grans que els meus pares, trobaven molt malament que no s'hagués casat amb la noia, vivien en un altre món en el qual els homes nobles i seriosos havien de complir quan relliscaven tot i que, en general, les coses funcionaven ja d'una altra manera. En alguns casos la víctima també era ell, elles els enredaven dient que estaven embarassades i no era cert, com passa a la pel·lícula L'arbre de la vida o en alguna novel·la de Maruja Torres.

És clar que alguna cosa havien fet, si pensaven que la podien haver embarassat... A Resurrecció el seductor s'ensopega amb el passat, pren consciència del que ha fet i es vol redimir. Una obra que m'agrada molt, car el seductor es queda amb un pam de nas, és Una dona sense importància, d'Óscar Wilde, de la qual també hi ha una gran versió televisiva amb l'excel·lent Mayrata O'Wisiedo i amb Tomás Blanco fent del pare de la criatura. No en sé el motiu, però Tomás Blanco va fer molts papers semblants, fins i tot en aquella bona versió de Mariona Rebull, del 1946, era l'Ernesto Villar, em sembla! Tenia una mica de cara de villano, amb aquell bigotet. Ara, que fos un seductor d'èxit, em costava d'empassar.

20.1.18

UNA DAMA DEL PASSAT, DES DE L'ALT URGELL A WINDSOR



Resultat d'imatges de mariquita tennant


En aquesta novel·la Lluís Barber (1939), professor emèrit de la UAB i amb un gruix d’interessants publicacions al darrere, retorna a la novel·la històrica, gènere amb el qual va guanyar el Premi Sant Joan l’any 2001, precisament amb un llibre sobre els Edgeworth, per evocar la vida d’una dona molt interessant, desconeguda fins que a partir de la seva recerca, per una d’aquelles interessants casualitats que premien la tasca dels investigadors seriosos, es va ensopegar amb aquest personatge.

La història ens l’explica la mateixa protagonista des del més enllà, cosa que justifica i permet alguns anacronismes semàntics. Mariquita Tennant, de soltera Maria Francisca Eroles i Eroles va fer un llarg camí des del 1807, any del seu naixement (tot i que la placa que li van dedicar a Clewer digui 1811) fins el 1860, any en el qual va morir. Originària del Pla de Sant Tirs, a l’Alt Urgell, va acabar per viure a Anglaterra, on es va casar dues vegades. L’autor divideix el llibre en tres parts, relacionades amb el periple vital de la protagonista.

Després de quedar vídua per segona vegada, Maria Fracisca, es va dedicar a ajudar les dones pobres, maltractades i amb dificultats de Windsor. La seva tasca en aquest camp va propiciar que el 2005 s’instal·lés una placa commemorativa a la seva casa de Clewer, el descobriment d’aquest reconeixement també el devem a l’autor del llibre. De fet, l’interès de Barber, economista, anava enfocat a un altre personatge, Francis Ysidro Edgeworth (1845-1926), economista i estadístic irlandès de mare catalana, Rosa, germana de Mariquita. L'autor va poder aplegar molta informació en diferents biblioteques angleses, sobretot cartes familiars, però poques dades sobre la branca catalana de la família.

Resultat d'imatges de retrat de família sobre fons de trèvols

La novel·la històrica amb la qual, l’any 2001, Barber va guanyar el Premi Sant Joan, Retrat de família sobre fons de trèvols, està centrada en els Edgeworth i en la seva relació amb els Eroles. Les investigacions de Barber es van ensopegar amb informacions errònies sobre Antoni Eroles, pare de Mariquita i de Rosa, la mare de l’economista. Antoni Eroles sembla que era contrabandista d’indianes i de mules i comandant dels miquelets d’Organyà. Malgrat la coincidència en els cognoms va lluitar contra el baró d’Eroles i, en ser liberal, va decidir marxar amb tota la família a Anglaterra, a causa del retorn del govern absolutista de Ferran VII, seguint el general Mina. No va ser l’únic, més d’un miler d’espanyols va anar a aquell país a causa de la política i van ser molt ben acollits.
Mariquita Tennant va rebre, malgrat ser una dona, una educació important per l’època. El seu nom ve de la unió dels dos d’origen, Maria i Paquita. Al llibre, Barber barreja personatges històrics i imaginaris, cosa que li permet el format triat, el de novel·la. També aquesta tria li permet imaginar els trets de la possible personalitat de la protagonista, personalitat a la qual confereix un sentit de l’humor molt original, entre català i britànic. Tennant va rebre suport i reconeixement de gent com el primer ministre Glastone i el bisbe d’Oxford. De plaques blaves com aquesta, dedicades a gent originària de l'estat espanyol, a Anglaterra tan sols n'hi ha un parell, l'altra homenatja Salvador de Madariaga.

Resultat d'imatges de placa mariquita tennant windsord
El llibre sobre Mariquita Tennant té el valor excepcional de donar-nos a conèixer una dona ignorada a casa nostra fins ara i de recrear l’ambient d’aquella Catalunya complexa i d’aquella Espanya problemàtica i polièdrica. Recórrer a la ficció, més enllà de la biografia convencional, té els seus riscos, en ocasions un excés de dades enterboleixen l’eix del llibre i la personalitat de la seva protagonista. En d’altres moments les llibertats que es permet el novel·lista fan que Mariquita no ens resulti creïble del tot, encara més quan no és fàcil emmotllar-nos a la mentalitat de l’època, tant a Espanya com a Anglaterra.

La part de la seva vida que va propiciar la placa commemorativa resulta poc explicada en comparació amb la resta i s’hi passa una mica de puntetes. La forma de pensar i sentir de la protagonista respon més a la de la postguerra viscuda al nostre país, possiblement pel mateix autor, amarada de religió rància i repressió sexual, que a la que podia experimentar Mariquita i que no podem conèixer, ja que una de les històries més difícils de fer és la de les creences i formes de pensar, molt més diverses en el passat que no pas en el present.
Resultat d'imatges de mariquita tennant
És aquest un llibre que milloraria amb notes afegides respecte a personatges i context històric, és clar que avui editar és complicat i un llibre de més gruix resultaria menys assequible al públic no especialitzat. El llibre és completa amb algunes, poques, imatges, una important referència genealògica sobre la família de Mariquita i una completa bibliografia a més d’uns agraïments que mostren el volum i la qualitat de la documentació amb la qual s’ha treballat.

Malgrat algunes limitacions, la història d’aquesta dona resulta absolutament interessant. Mariquita Tennant és, per ara, l’única dona de l’estat espanyol que ha merescut aquest tipus de placa blava de reconeixement, al Regne Unit, i la seva personalitat fa pensar en un possible i futur turisme cultural a la recerca dels paisatges anglesos que la van acollir. A ella i als Edgeworth, aquesta família sobre la qual Barber ha investigat a fons des de fa anys i que resulta tan interessant a l’hora de situar-nos en el context d’aquella primera meitat del segle XIX, un segle tan fascinant com complicat i, encara, poc conegut pel que fa a la situació de Catalunya i Espanya.



Publicat per Llegir en cas d’incendi el 18/01/2018

19.1.18

SERRATIANS / O NO

Resultat d'imatges de SERRAT

Ahir vaig penjar una entrada al meu blog en castellà, Caracteres ocultos, en general el llegeixen quatre gats, tot i que ho passo al facebook, però com que el tema era l'entrevista feta al Serrat pel senyor Permanyer, la cosa va tenir la seva audiència cosa que evidencia el ganxo que té aquest senyor (el senyor Serrat, no el senyor Permanyer, ep). En el present, quan el veig i el sento, em ve al cap la frase d'una cançó de Brel que va cantar Guillermina Motta, en una versió catalana molt maca: fer-se vell sense ser adult..

Evidentment, és una percepció absolutament subjectiva, no el conec en persona, però sembla haver mantingut un bon feix de murrieria irònica, a més d'haver conservat -no com li ha passat amb la veu- un aspecte força juvenil malgrat les inevitables arrugues i la malaltia passada. Caic en la temptació d'insistir en el tema, no hi puc fer més. Al vespre, ahir, vaig anar a fer tertúlia al Foment Excursionista amb d'altres jubilats i el debat serratià va continuar, amb opinions a favor i en contra de l'afectat, no podia ser altrament.

Un fet evident és que Serrat, des de fa anys, estimula la polèmica, el debat, les passions, a favor, en contra. No és l'únic que ha fet manifestacions que no ens agraden sobre el procés, però a casa nostra s'han ficat molt més amb ell que no pas amb d'altres, alguns molt sacralitzats no han dit ni piu i escriptors de culte han escrit opuscles criticables o una mica injusts, que per això són intel·lectuals i poden opinar de tot. Aquí  es fa difícil intentar jutjar la gent per la feina, tot es barreja. Un dia, al metro, escoltava dos joves estudiants comentant que de cap manera no pensaven llegir res de Vargas Llosa perquè era fatxa.

Potser en ocasions no podem evitar aquestes identificacions, a mi, quan era joveneta, em semblava que no m'agradava Josep Pla, em queia gros per aquest tipus de motius i perquè era misogin. Després una es fa gran i tot es veu amb més perspectiva. En general, que sempre hi ha excepcions i vells repatanis. I velles repatànies, no farem discriminacions.

Serrat no és l'únic que es va passar -més o menys- al castellà, fa anys. Ho ha anat fent molta gent. La Trinca va cantar allò tan maco de les dues pàtries i l'endemà se'n va anar a fer diners a la tele castellana. Sánchez Piñol va escriure un llibre en castellà, és clar que de seguida en van fer la versió catalana, avui tot surt en les dues versions i no es nota quina és l'original, però poca polèmica va generar l'opció.

Sé d'alguns que han cantat sempre en català perquè es veu que les proves fetes per intentar cantar en castellà van sortir molt malament, però això m'ho van dir fa anys, de forma molt discreta i fins aquí puc explicar i tampoc no tinc proves fefaents de l'intent de traïció musical. 
Resultat d'imatges de Nuria Feliu
Quan jo era jove, una de les primeres professionals nostrades que va cantar alguna cosa en castellà va ser Núria Feliu i els boicotejadors, com que no hi havia internet, anaven a xiular-la als concerts, eren quatre, però feien soroll. Recordo que un d'aquests purs d'aquell temps, a l'Ovella Negra, em va dir, contundent, que ell la xiulava en castellà i català, cosa que no em vaig creure. Els boicotejadors també serveixen als interessos contraris, aleshores els altres ens tracten de poc tolerants i la resta i s'hi abonen, amb això de l'entrevista de la tele ha tornat a passar. Som un país on es demana molt a segons qui. 

Als cantants d'òpera que són catalans universals no se'ls jutja amb la mateixa consciència escrupolosa, que deien, a doctrina. Tampoc, en general, als actors, als periodistes. 

Serrat va haver de guillar durant un temps, amb tot allò de l'Eurovisió,  i la seva família va ser molt castigada per la guerra civil, però tot això sembla que compta poc, avui. Serrat té alguna cosa que no tenen la  resta de cantants, un cert encant resistent, i també té cançons molt bones i cançons que no ho són tant. 

Ben aviat va perdre aquella veu dels inicis, però com deia Huertas Claveria, en les distàncies curtes -i aquí hi incloc els recitals- guanya molt. Se li ha criticat la frivolitat, que guanyés diners -però hi ha cantants molt més pesseteros, si anem a mirar-, i, en els darrers temps, que digués coses que han dit altres sense que s'hi fiquessin tant a fons.

Em veig escrivint això quan no sóc una fan incondicional del cantant, la veritat. Avui no sóc fan incondicional de ningú. No sé què hauria estat de Serrat sense aquell embolic de l'eurovisió, la meva opinió poc científica és que va quedar escaldat per totes bandes. En aquella època els mandarins de la cultureta demanaven incondicionalitats i els franquistes, ja ho sabem, no han canviat gaire i encara manen.

En aquells anys que ja semblen la prehistòria, de fet són del segle passat, jo estudiava magisteri als vespres i pel juliol, durant les vacances, em vaig veure obligada a fer un curs menat per la inefable Sección Femenina, en deien de Tiempo libre, o una cosa així. Era un curs força surrealista, el vaig fer a la Universitat Laboral de Tarragona, però quan ets jove t'ho passes molt bé, sigui com sigui. 

Eren anys en què ja es començava a protestar i fer forrolla, quan aquelles dames hissaven la bandera i ens volien fer cantar himnes patriòtics espanyols, molta gent feia bestieses, desafinava expressament, coses així. El mateix a les misses. La kefa s'emprenyava però no hi havia res a fer. El soroll el fèiem, sobretot, les catalanes. 

Hi havia allà grups de noies de l'Aragó, de Navarra... Se sabien les cançons del Serrat de dalt a baix, ens demanaven el significat i que els diguéssim com s'havien de pronunciar les paraules, estaven boges per ell, com ho estàvem la majoria de jovenetes. Encara, aleshores, no havia cantat en castellà o ho havia fet molt poquet. Eren altres temps, d'acord. Ben aviat les coses van canviar. En aquella època van sorgir molts cantants en català, alguns de força bons, la gran majoria no va arribar a tenir la fama del Serrat, o del Raimon o de la Bonet. La Nova Cançó ja sabem com va acabar, com el rosari de l'aurora.

Durant anys, per les Festes de la Mercè, l'ajuntament de Barcelona, socialista, contractava Raimon, Maria del Mar Bonet, Serrat de tant en tant, Llach i poca cosa més. Fins i tot en alguns diaris rebels feien broma sobre les patums i la patumeta (sic).  Però el poble també va deixar de banda els cantautors i les protestes i les Festes Majors de menys volada es van passar a les Havaneres carrinclones i encara dura tot i que ara han emergit molts grups i grupets que també actuen aquí i allà. Un trist paradigma de les nostres ingratituds nacionalistes va ser el cas Ovidi Montllor.
Resultat d'imatges de montserrat roig personatges
Durant un temps era relativament fàcil cantar per la ràdio, gravar un disc. Quan jo anava als vespres a l'institut Maragall una noia del curs va sortir en un festival escolar, cantava prou bé, cançons seves, i una companya la va acompanyar a l'emblemàtic programa de l'Escamilla. Aviat va gravar un disc, era la Maria Pilar Tomàs, germana de la cantant Glòria. No es va dedicar a la cançó però l'una i l'altra van cantar en castellà, després d'haver començat en català. Per la xarxa avui es pot trobar de tot, també les cançons dels cantants oblidats. 

Serrat va venir l'any passat al meu barri, que va ser el seu, un barri del qual tothom marxa -o marxava- quan fa una mica de guardiola, no és ell sol el que ha guillat en fer calaix. Van fer un sopar al Centre Cívic i li van donar un Premi Honorífic, que es dóna cada any a algú que hagi contribuït a fer famós el Poble-sec. Evidentment, el famós més famós que tenim, actual, és el senyor Serrat. Va estar molt simpàtic, vam riure molt amb ell i tothom, fins i tot  gent d'aquesta que el critica, es va retratar moltes vegades amb el cantant que va quedar ben retratat, he, he. Allò de les distàncies curtes, que deia Huertas, es va fer ben evident. Ningú no va fer boicot a Serrat ni cap entitat -i mireu que n'hi ha de tota mena- va fer-li morros. Jo tenia les meves inquietuds, abans de l'esdeveniment.
Resultat d'imatges de Serrat televisió
Serrat és i ha estat transversal, pel que fa a l'edat de les seves admiradores i admiradors. Aquell dia del sopar venien a fer-li petons i retratar-se amb ell iaies velletes i adolescents simpàtiques, xicots joves i jubilats i tota la  gama del mig. Tanta adoració fins i tot feia una mica d'angúnia. Jo no m'hi  vaig voler retratar, el mateix que no vaig mai a què un escriptor que no em coneix de res, per molt que m'agradi com escriu, em firmi un llibre. Un altra tema seria si el conegués d'alguna cosa o hi hagués parlat alguna vegada, la veritat. Però em sembla bé que la gent vulgui tenir fotografies, firmes, de la gent que admira. Els llibres que tinc dedicats són de gent que conec i em coneix.

Una de les curiositats sobre l'obra de Serrat és que molta gent que diu que li agrada coneix una molt petita part de la seva producció i molta gent que diu que no li agrada, el mateix. Sempre toquen les mateixes cançons seves, de vegades un trosset i prou. L'oferta musical de les teles i les ràdios, avui, és lamentable. De vegades surt un grup, un cantant, que ha tret un disc, canten una coseta i ja no els tornem a veure més. Això val per a Catalunya però també per a Espanya, en general. La ràdio té algun bon programa musical, però l'has de buscar amb atenció i sovint són programes molt especialitzats. La cançó francesa, italiana, ha desaparegut, gairebé, del context.  

Fetes totes aquestes reflexions, diré que l'entrevista em va semblar ensopida, que m'hi sobraven els complements amb opinadors sobre la sarsuela o el Paral·lel d'abans, no calia. Hi van barrejar coses del Barrio Xino i, de fons, sortien imatges d'aquell reportatge El alegre Paralelo, que ja he vist manta vegades. Amb les fotos inèdites i familiars del cantant n'hi havia ben bé prou. Pel meu gust, el millor de tot va ser, precisament, el mateix Serrat explicant tot allò de la truita d'albergínia i la resta.

Enyoro aquelles entrevistes del Soler Serrano, de la Roig, amb una sabata i una espardenya i una càmera gairebé fixa mantenien l'atenció de la gent i treien el suc a tota mena de personatges. Es pot pensar que la memòria i la nostàlgia m'enganyen però no és així, fa poc vaig tornar a mirar la que Montserrat Roig li va fer al Joan Ponç, fa molts anys, la vaig voler mirar després d'haver anat a l'exposició de la Pedrera i vaig poder constatar que era molt bona.
Resultat d'imatges de a fondo soler serrano
Algunes del Soler Serrano també les he recuperat en alguna ocasió, són un exemple de grans entrevistes, llargues, profundes, ben preparades. I això que el Soler Serrano em queia gros, ho admeto, quan xerrava i no callava per la ràdio de la meva infantesa. I no eren tan sols les entrevistes, aquests dies, a causa de la mort de Pedro Osinaga, he repassat aquells inoblidables Doce hombres sin piedad...  

No tot és cosa de calerons, fins i tot avui, pels canals petitons, he vist algunes entrevistes bones, senzilles, interessants, fetes per periodistes no mediàtics o que encara no són prou mediàtics. Existeixen, vaja. Però gairebé resten en una íntima discreció, de vegades ni te n'assabentes, que les fan, complementen d'altres programes. No fa falta gaire, per fer una bona entrevista, que deixin parlar l'entrevistat, que no el tallin, que l'entrevistador no vulgui ser el protagonista,  que s'hagi documentat com cal i que no ens amaneixin la cosa amb complements que no venen a tomb. He de dir, de tota manera, que al menys Permanyer deixava parlar a l'entrevistat, no sempre passa, avui dia.


15.1.18

LLIBROTS PER PENSAR: CONSIDERACIONS SOBRE LA REVOLUCIÓ FRANCESA, DE MADAME DE STAËL

Resultat d'imatges de madame de stael

Resultat d'imatges de MDAME DE STAEL EDITORIAL BERENICE



Resultat d'imatges de consideraciones sobre la revolución francesa

A la darrera tertúlia del grup Tot Història  vam comentar el llibre Consideracions sobre la Revolución Francesa, de Madame de Staël (Arpa editories, 2017).  En aquestes tertúlies és tan o més important que el llibre llegit el recull d'opinions dels participants, ja fa gairebé deu anys que compartim debat i puc dir que he après molt més, entre lectures i debats, que no pas si hagués fet una carrera o un màster a la Universitat.

Malgrat que Madame de Staël i el temps en el qual va viure semblin temes molt coneguts, hi ha aspectes que han quedat embolcallats en la mitologia i fins i tot en les dèries a l’entorn de la història, a les quals els esdeveniments i els trasbalsos posteriors han donat una altra dimensió. 

Filla de Jacques Necker, financer i ministre de Lluís XVI, la seva vida va ser poc convencional en tots els aspectes, fins i tot tenint en compte la seva situació privilegiada. Va ser una dona que va trencar motlles, en aquell món on la societat era absolutament patriarcal. Va escriure novel·les, que en aquella època van tenir èxit i rellevància, Delphine i Corinne ou l’Italie,  assaigs i textos, com aquest de les Consideracions, que es mouen entre la memòria personal i la reflexió política sobre coses que havia viscut en directe, la Revolució i l’Imperi napoleònic. Va viatjar força i va meditar sobre tot allò que incidia en els canvis socials i polítics de l’època.

En l’actualitat, i des de la mirada del lector del present, el més transcendent del gruix de la seva obra escrita és el que es recull en aquestes Consideraciones sobre la Revolución Francesa, que es van publicar de forma pòstuma. Una part de la totalitat del llibre no va poder ser revisada a fons per l’autora. Les reflexions de Staël abasten des dels darrers anys del regnat de Lluis XVI fins a la restauració borbònica. Un dels valors fonamentals del llibre és que ens trobem amb un testimoni de primera mà, implicat en aquells fets, que els va patir i sobre els quals va tenir temps de meditar a fons, malgrat la seva mort, relativament prematura.

Madame de Staël, malgrat la seva intel·ligència i els seus profunds coneixements d’història i filosofia, no pot defugir les  seves pròpies conviccions ni el pes de la seva classe social. Tot i que es una hereva directa de la Il·lustració, i la llibertat és un valor que posa per damunt de qualsevol altre. Les descripcions i valoracions que fa de gent de la seva època, que va poder conèixer, mostren una extraordinària clarividència psicològica tot i que, de forma inevitable, com ens passa a la gran majoria de gent, també tenia les seves simpaties i antipaties més viscerals. 

Progressista i moderada, intenta ser objectiva amb tothom, no sempre se’n surt, però es de valorar que, per exemple, malgrat l’odi evident que va congriar per Napoleó, no és rabegi contra aquest després de la seva derrota final. Cal remarcar l’adoració, potser justificada, que sentia pel seu pare, un dels personatges amb el qual no pot ser  ni vol ser, de forma comprensible, objectiva, i el record del qual és un dels motors de les seves Consideracions.

Malgrat el seu afecte per Lluís XVI i Maria Antonieta, monarques molt maltractats per la mitologia revolucionària i que tot just avui semblen assolir un judici més equànime, retreu a la monarquia els grans errors i crims històrics. Intenta també, tot i que no sempre ho aconsegueix, ser justa amb els arribistes, com el mateix Napoleó o el sinistre Robespierre. 

El llibre compta amb una introducció extensa i imprescindible de l’excel·lent escriptor i traductor, Xavier Roca-Ferrer, qui, a més a més, arrodoneix amb un munt de notes a peu de pàgina el text original. Potser les notes haurien estat més pràctiques al final del volum, ja que en ocasions entorpeixen la lectura. Les puntualitzacions del traductor, en ocasions, també  son subjectives i no sempre hi podem estar d’acord, tot i que resulta interessant que es mostri compromès amb el tema i no defugi la possible polèmica. El llibre inclou al final una imprescindible cronologia. Xavier Roca-Ferrer va publicar, fa un parell d'anys,  una biografia del personatge.

Resulta impossible no llegir aquest llibre sense apassionar-se per la seva autora, a qui gent com Stendhal ja van reconèixer el mèrit i la intel·ligència. Staël incideix ja en el romanticisme en ebullició, és mostra valenta, incisiva i irònica. Es pot objectar que quan fa aquestes reflexions moltes coses ja han passat i ja s’ha vist com ha anat tot. Però nosaltres llegim Staël des del present i també estem lligats a la nostra pròpia circumstància, ideologia i coneixements.

Mostra la seva admiració incondicional, que potser avui matisaríem, pel sistema polític anglès, les seves opinions són apassionades i raonades al mateix temps. Va ser admirada, temuda, odiada i admirada. En no poder criticar-la intel·lectualment alguns autors s’han rabejat, com sol passar amb tantes dones brillants, i a  vegades amb els homes, tot i que molt menys, en la seva vida privada, poc convencional.

La política va ser la seva gran passió, més enllà dels amors transitoris i de la seva devoció pel pare. Vol entendre el món en el qual viu i els personatges que el mouen. Les Consideraciones estan plenes de frases contundents, magistrals, que fora de context es podrien aplicar al món actual en molts aspectes. La llibertat és un valor fràgil, fins i tot en els llocs on, més o menys, s’ha assolit, sempre està en perill i cal tenir-ne cura. Aquest és un llibre de gruix, que s’ha de llegir a poc a poc i rellegir de tant en tant, un llibre per tenir. Al capdavall, en molts aspectes, som fills i filles de la Il·lustració, del Romanticisme, dels valors revolucionaris primigenis, mai aconseguits del tot i Madame de Staël ens resulta avui absolutament propera i moderna.

Hi ha moltes anècdotes i frases brillants de Staël, de nom de soltera Anne-Louise Germaine Necker. Algú li va preguntar en una ocasió -un home- per què les dones boniques tenien més èxit amb els senyors que no pas les intel·ligents i la nostra dama va respondre que hi ha pocs homes cecs però, en canvi, són molt nombrosos els estúpids. Expliquen que el turbant que lluïa al cap, gairebé sempre, i que podem veure en moltes imatges, volia simbolitzar que es presentava com una sultana del pensament. En lloc de preguntar als amics intel·lectuals coses frívoles els demanava l'edat, què havien escrit i si eren, per exemple, kantians o fichteans.

Es va escapar de la guillotina pels pèls, no va tenir tanta sort Olympia de Gouges, que va perdre el cap però va ser a temps de comentar que si les dones podien morir executades perquè no podien parlar en les tribunes públiques. Staël, en una altra ocasió, va recollir el tema, en un dels seus enfrontaments dialèctics amb Napoleó, contrari a què les dones es fiquessin en política. Germaine li va dir que si moltes dones havien mort a la guillotina era lògic que les supervivents es preguntessin per les raons. Madame de Staël dóna cent mil voltes a molts pensadors del seu temps i alguns d'ells fins i tot, ni que fos a desgrat, ho van haver de reconèixer.