5.1.18

DARRERA PROJECCIÓ, PER ARA

Resultat d'imatges de Larry McMurtry libros

Entre les molt bones relacions entre llibres i cinema hi ha les de l'escriptor Larry McMurtry. És clar que, en aquest cas, l'autor, que ha treballat molt per al cinema, té cura de les adaptacions i, en general, n'ha fet els guions. Els llibres d'aquest escriptor ens són molt més conegut per les seves versions a la pantalla, la gran majoria remarcables i algunes, extraordinàries, com la de Hud, interpretada per Paul Newman, i, sobretot, la mítica The Last Picture Show, que aquests dies ha recuperat la Filmoteca.
Resultat d'imatges de Hud Paul Newman
The Last Picture Show era un dels títols clàssics que s'oferien en aquells emblemàtics festivals de cinema que es feien a Canet Plage o a Ceret, en els anys setanta, destinats a poder veure pel·lícules que a Espanya no arribaven, per motius morals però també, en molts casos, polítics. La gent anava a França a gaudir del cinema i s'aprofitava la sortida per contemplar alguna cosa pujada de to. Tan sols vaig tenir ocasió d'anar-hi un parell o tres de vegades, hi havia un gran ambient, compraves l'entrada a Barcelona, si volies t'enviaven tota la informació a casa, estava tot plegat molt ben organitzat i per aquells verals t'ensopegaves amb gent coneguda de la cultureta.
Resultat d'imatges de the last picture show
Després hi havia, és clar, l'oferta centrada tan sols en l'erotisme i la pornografia barata, pel·lícules que es rodaven a doll, i que amb algunes excepcions d'una mica més de suposada categoria, com Emmanuelle, no tenien ni cap ni peus però sí tot el que hi ha entre els caps i els peus, vaja. Les van arribar a anunciar en algun diari, recordo que un mestre molt bromista, a escola, que acostumava anar a Perpinyà amb amics i empassar-se una dotzena d'aquelles produccions i alguna cosa de més volada, es feia un tip de riure llegint els títols d'aquells films verds.

The Last Picture Show no la vaig arribar a veure, a Ceret, les entrades no eren barates i havies de limitar el pressupost. Recordo La caida de los dioses, La guerre est finie, El gato Fritz, La vieja memoria... També vaig veure el famós tango del Brando i la primera Emmanuelle. Amb la transició es va perdre tot allò i Perpinyà va caure en una certa decadència. 

McMurtry va triomfar molt jove. També Bogdanovich era molt jove quan va dirigir The Last Picture Show. Va ser una de les seves millors pel·lícules, jo crec que la millor, ja havia tingut un altre èxit amb Target. El guió de L'última projecció el van fer conjuntament l'escriptor i el director. Bogdanovich ha estat un home controvertit, difícil, amb alts i baixos i una vida mogudeta, fins i tot amb un assassinat pel mig, el de la pobra Dorothy Stratten. Ha fet d'actor, de presentador. S'ha especulat amb què els seus èxits eren mèrit de la primera dona, Polly Platt. Va ser durant un temps parella de la Shepherd, qui a més d'enamorar tots els xicots de la mitica Anarena també el va enamorar a ell.
McMurtry és a més a més un llibreter de culte, de llibres històrics i de col·leccionista. Les mítiques llibreries Booked Up són seves i ell mateix arxiva i classifica molts dels llibres. Si no fossin tan lluny, m'hi arribaria. Té un fill i un nét que són molt bons cantants.

The Last Picture Show conserva tota la seva gràcia i tota la seva poesia. Ens mostra aquests paisatges de l'Amèrica profunda, pobles avorrits, esperances fallides, manca de perspectives. Un dels seus protagonistes, Jeff Bridges, que ha envellit tan bé com la pel·lícula, ens els va tornar a mostrar en aquesta petita joia que és Comanchería.  Allà ja començaven a tancar cinemes en els setanta, aquí hem trigat una mica més però tot arriba, avui hi ha molts pobles i poblets sense cinema, tot i que en els darrers anys el tema ha revifat una mica.
Resultat d'imatges de the last picture show
Thimotty Bottoms, el protagonista de la pel·lícula, tot i que es pot considerar gairebé coral, no ha fet una carrera tan brillant com la de Bridges, però ha anat treballant. A la pel·lícula està molt bé, fent de noi dels ulls tristos. El seu germà Sam, que també hi surt, va morir el 2008. Bottoms ha explicat en alguna ocasió que es va enamorar de la Shepherd, com tothom, vaja. Ella també ha anat fent i ha tingut més aviat èxits televisius, sobretot amb allò de Luz de Luna, on vam conèixer Bruce Willis amb qui sembla que no es tenien gaire simpatia.

A la Filmoteca, i potser passi a d'altres sales, no ho sé, la gent aplaudeix quan alguna cosa l'hi ha agradat. Fa uns dies vaig poder escoltar un bon aplaudiment amb la Gertrud de Dreyer i ahir també, amb la pel·lícula de Bogdanovich. L'aplaudiment més intens i espontani que he escoltat mai, tot i que no va ser al final sinó quan el protagonista extraterrestre s'escapa de la ciència malèvola, va ser amb ET, a l'enyorat cinema Urgell, per part d'uns infants adduïts per la grapa d'aquell bonic conte.

7 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

Recordo la pel·lícula de Bodganovich, potser de les primeres en tractar dels adolescents d'una manera seriosa gens moralista, amb aquell café que no tancava mai, i rodada en un bon blanc i negre que li esqueia.
Haviem pujat a Perpignan amb la Nuri, un parell de vegades i no varem veure-hi Emmanuelle, sinó el último Tango en París i la grande bouffe.

SALUT

Júlia ha dit...

És molt bona, em va agradar molt, Francesc, els anys encara l'han millorat.

Una anècdota, quan vam anar a Perpinyà la primera vegada jo estava embarassada de la meva filla gran, que ja en té 42, un cop al cinema van avisar d'una amenaça de bomba i vam sortir, ja no vam ser a temps de veure-la. Més endavant hi vam poder tornar i la vam veure i recordo haver rigut molt comentant-la amb amics d'aleshores. El José Guardiola va cantar la tonada en castellà 'lluchan corazón y cuerpo dentro de Emmanuelle, lalalalala'

Júlia ha dit...

També recordo una altra d'aquelles, Grandeur Nature. La bouffe no la vaig voler veure, em pensava que em faria mania, ni la Història d'O que era de sadomaso.

Júlia ha dit...

Avui aniríem a veure les ombres de Grey i d'altres, he, he

F. Puigcarbó ha dit...

si, per alló de sopetes i tetes.

gloria abras pou ha dit...

Jo sempre havia traduit, assessorada, L'ultima sessió. Són visions de versions perque a estats Units de les sessions de cinema, ara no ho sé, se'n deien "picure show". Bé, tot és xerrar. La pel·lícula no em va dir gran cosa, no hi vaig entrar. M'agrada mkolt en Jeff Bridges però ella tampoc em transmetia res i no podia entendre el seu èxit. La recordo a Taxi Driver amb Robert de Niro. Rossa d'ulls blaus, molt femenina. Ells li veien atractius molt banals per mi que estava penjada de Romy Schneider, Hepburn, Audrey o Anouk Aimée.
Mai no vaig anar a Perpinyà a veure cinema però tenia molts amics que hi anaven i ens feiem farts de riure. El "Tango" la vaig debutar al Novedades entre llàgrimes.
Veus coses molt interessants a la filmo. Gertrud no és el meu Dreyer. jo visc captiva de Dies Irae i Ordet.
Al pas que seguim, aviat haurem de tornar a França a veure coses "en liberté".
Visca el cinema!

Júlia ha dit...

A mi La ultima sessió em va encantar, sobretot per l'ambient del poble i la seva gent, de fet la Shepherd no ha fet grans coses, i aquí fa una mica de 'florero perillós', aquests dies he aprofitat per anar a la Filmoteca, Glòria, per sort la tinc molt a prop de casa, ara ja no hi podré anar tant que he de fer de iaia i se m'han acabat les vacances. He comprovat que hi ha gent que hi deu anar cada dia o gairebé. Jo a Perpinyà no tant però als festivals de Ceret encara hi vaig poder anar, estaven molt bé. Al cinema jo també hi aniria cada dia, si pogués, però a veure coses que em fessin el pes.

Gertrud la volia veure perquè es sobre un llibre de Soderberg, de qui vaig parlar fa un temps, no l'havia vist mai, em va agradar més del que em pensava que m'agradaria. Es la darrera de Dreyer i s'allunya una mica de la resta.

Quan passo pel Novetats i veig les runes que queden m'agafa melangia. Recordo que hi vaig veure moltes coses, però, sobretot, recordo el Zhivago.