27.2.18

MONSTRES IMMORTALS

Resultat d'imatges de muriel spark MARY SHELLEY

No he vist la versió de Frankenstein que fan al TNC, força valorada per la crítica teatral. Fa algun temps vaig llegir un llibre de Richard Holmes en el qual s'evocava el pas de Shelley i la seva dona per Itàlia i aquests dies estic acabant la biografia de l'escriptora, obra de Muriel Spark. Farà ben aviat dos-cents anys de la publicació d'un llibre que ha esdevingut un clàssic, tot i que es pot dir que un clàssic poc llegit a fons.

M'expliquen que el muntatge del TNC també interpreta el tema a la seva manera, tot i que en conserva l'esperit, però això de conservar l'esperit és molt relatiu, els anys passen i tot es reinventa. Mentre que sovint es critiquen les versions lliures dels textos, quan passen al cinema, en aquest cas el Monstre ha aconseguit sense massa problemes més de mil versions irrespectuoses, comptant cinema, teatre i publicacions diverses. D'entrada, això del nom de Frankenstein ha quedat atorgat a l'estranya criatura, i quan pensem en el personatge ens ve el cap, com passa amb els contes populars i Disney, la icona cinematogràfica tradicional, amb Boris Karloff, el gran.

Resultat d'imatges de Frankestein Boris Karloff

Una de les versions en cinema que es va acostar més a l'original va ser la de Kenneth Branagh, ja el títol manifesta les bones intencions, Frankenstein de Mary Shelley.  Robert de Niro era el Monstre i el  van caracteritzar amb tot de costures,  realment feia por. Malgrat tot, la versió també diferia de l'original, no s'ha fet encara cap versió absolutament fidel al llibre. Tot i que hi ha divergències en la valoració de la pel·lícula encara es considera del millor que s'ha fet sobre el tema.


Robert De Niro a 'Mary Shelley's Frankenstein'


La vida de Mary Shelley és plena d'elements romàntics sobre la seva relació amb el poeta i amb aquell clan estrany, inclòs Byron. Sobre tots ells s'ha escrit a dojo i s'han fet pel·lícules diverses. Tot i que no va morir molt gran, a partir de la mort del seu marit sembla que l'interès per aquesta gran dama va minvar. Tot i que va créixer en un mitjà més respectuós amb les dones que la gran majoria, això del feminisme encara estava a les beceroles o potser ni tan sols no es plantejava. 

Dels seus fills amb el poeta tan sols en va sobreviure un, Percy Florence,  un senyor bonhomiós, suposadament mediocre i que va dur una vida absolutament tranquil·la i feliç, cosa que la seva mare, al menys d'entrada, no va valorar i que la va decebre. Gràcies a un fill tan convencional va tenir companyia i afecte en els seus darrers anys i, al capdavall, això potser és molt més important que no pas les genialitats dels grans poetes romàntics com el mateix Shelley i, és clar, Byron, tan atractiu, egoista i repulsiu a la vegada i que va deixar morir la filleta que va tenir amb la germanastra de Mary en un convent de l'època.
Frankenstein.1831.inside-cover.jpg

Mary Shelley era una senyora amb un gran instint maternal, li agradaven les criatures, malauradament aquell drama de l'època que era la mortalitat infantil la va sacsejar en diferents ocasions i també la mort de la nena de Byron li va fer força mal, ja que se l'estimava molt.  

Frankenstein, el llibre, sorprèn a causa de la joventut de l'escriptora quan el va publicar, tot just divuit anyets. Cap altra publicació seva va obtenir tant de ressò, llevat d'aquesta història de por. A Mary Shelley li passa una mica com a George Sand, sabem més del personatge que no pas de la seva literatura. Per cert, George Sand, que també era criaturera, a la seva manera, va perdre una néta d'una forma semblant a la filla de Byron, el seu gendre, un personatge complicat com la seva filla, Solange,  va aconseguir la custòdia de la nena, molt petita, i també la va portar a un d'aquells convents de l'època en els quals era habitual acollir infants, on va morir. Byron es va entestar en no lliurar la nena a la seva mare. Aquestes malaurades lluites de les parelles trencades, amb infants pel mig, són un clàssic perdurable, per desgràcia.
Resultat d'imatges de Mary Shelley
Muriel Spark dedica, amb molt bon criteri, una part del llibre a analitzar l'obra literària de Mary Shelley, una obra que s'ha de situar en el context del seu temps, les interpretacions modernes de la història responen a les nostres dèries del present. Resulta impossible entrar a fons en la mentalitat amb la qual els lectors entomaven aquell llarg conte estrany i amb un argument que tenia algunes referències de menys volada en aquells inicis del segle XIX. 

Les moltes versions de tota mena que s'ha endegat sembla que defugen el final, un final que sembla prou èpic i cinematogràfic com per ésser tingut en compte. De fet, el nom de Frankenstein, prou que ho sabem,  és el cognom de Víctor, el seu creador i el Monstre no té filiació coneguda. En general, però, s'ha acceptat la transferència, com en el cas de Jekyll i Hyde es considera que el monstre és un alter ego del metge tràgic i agosarat. 

Encara tenim material per a mil versions més, vaja. 

26.2.18

VELLES SOPES, NOVES RECEPTES

Resultat d'imatges de sopa de pollastre amb ordi Pedrolo

L'any 2016 va morir Arnold Wesker, un autor teatral del qual hem pogut conèixer, als nostres escenaris convencionals, poques obres, les primeres que va escriure i que són les més conegudes: La cuina, Sopa de pollastre amb ordi i Arrels. La Sopa feia tot just quaranta anys que no la vèiem, a Barcelona, tot i que fa pocs anys se'n va fer una versió valenciana que també es va representar en castellà. La versió de l'any 1978, en aquell temps entusiasta i en efervescència de la transició, va anar a càrrec de Josep Montanyès i l'enyorat  Grud d'Estudis Teatrals d'Horta. Montanyés en va dirigir una versió en castellà a Madrid, amb uns altres actors, tots de primera categoria, Irene Gutiérrez Caba, Agustín González i un jove Imanol Arias com a Ronnie.
Resultat d'imatges de sopa de pollo con cebada Madrid teatro
En aquell moment, en la ressenya sobre l'estrena a Madrid, es podien llegir coses d'aquesta mena, que avui poden semblar profètiques, com ja anunciava aleshores el seu autor, José Luis Veza:

Hay que subrayar finalmente la actualidad de esta pieza. Escrita hace unos veinte años, las circunstancias españolas le devuelven una vigencia total. Más aún, tiene hasta un margen de profecía. Porque en una España recientemente democratizada, y no del todo, la mayoría de los ciudadanos no ha tenido aún tiempo de sentirse defraudados; pero es de suponer que dentro de una escasa decena de años la frustración podrá afectar a muchos actuales optimistas. Y entonces el recuerdo de la Sarah luchadora de Wesker cobrará su verdadera dimensión de reto ante el cansancio, de fe en el hombre por encima de toda decepción.

El primer que vaig veure a Horta va ser una Passió moderna, quan s'acosta Setmana Santa sempre la recordo ja que en el seu moment em va impressionar. Jesucrist era el malaguanyat Joan Miralles i jugava amb les llums i les ombres de forma magistral i innovadora, innovadora en aquell moment, és clar.



Resultat d'imatges de sopa de pollastre amb ordi

El paper principal, aleshores, anava a càrrec de Rosa Maria Sardà, que va rebre alguns premis per la seva interpretació. Quan va arribar a casa nostra aquell text ja tenia més de vint anys, en tot anem endarrerits, per circumstàncies ben comprensibles. Pot ser que la gent jove trobi en el muntatge actual paral·lelismes amb la situació del present però jo no ho veig ben bé així tot i que sempre hi haurà indignats i indignades, en la societat, i motius per protestar i reivindicar quan la decepció i el desengany planin de forma evident damunt nostre. 

El text de Wesker té elements autobiogràfics, explica fets històrics ben coneguts i cal pensar que un dels temes que sorgeixen en la conversa entre els personatges, en el moment dels desenganys, és el de la divisió de les esquerres, concretament en la Guerra Civil Espanyola, que va ser un tema molt estimat per la narrativa i el teatre anglosaxó.

Resultat d'imatges de wesker soup chicken

M'acostumen a agradar força els muntatges de La Perla 29, tot i que en aquest cas, pel meu subjectiu gust, s'hauria d'haver accentuat el realisme ranci de l'original, que es pot copsar en aquesta fotografia d'una versió anglesa. El millor de la posada en escena que podem veure a la Biblioteca són els actors, tots excel·lents. Tampoc no s'ha utilitzat el text de Pedrolo, una llàstima considerant que som en el seu any i tota propaganda és poca. 

Una cosa que tampoc no em fa el pes són les cançons en anglès, inserides al mig d'una obra en català, realista. Potser avui això es veu normal però a mi no m'ho sembla, en concret al final, en un moment de clímax dramàtic, que la mare es posi a refilar en anglès per consolar el seu fill amargat de la vida em grinyola força i fins i tot em van agafar ganes de riure. Però això no treu mèrit al conjunt, imprescindible en el context teatral barceloní actual. 

L'obra més representada de Wesker ha estat La cuina però a mi m'agrada més aquesta altra, tot i que forma part d'una trilogia de la qual en algun moment vam poder veure també Arrels. Cal tenir en compte, ja que és molt present en el seu teatre, el component jueu de l'autor, sobretot perquè de tant en tant plana una mena d'ideologia absurda que converteix encara aquella cultura en una mena de caricatura.

Si en el camp de la narrativa tenim molts forats, tant en el camp acadèmic com en el del consum cultural, en el del teatre de text la cosa encara és més evident tot i que alguns clubs de lectura han incidit en aquest gènere literari amb tries no sempre reeixides, tot s'ha de dir. En èpoques passades es va fer molt bon teatre, se'n continua fent, i també coses de menys volada però arriscades tot i que, pel meu gust, poc innovadores o amb poc contacte seriós amb la realitat. Al teatre se li canten les absoltes de tant en tant, però sempre revifa, ja que és un art que va molt lligat a la condició humana i té el gran avantatge de què cada representació és viva i irrepetible. A més a més, es pot fer, si cal, amb pocs mitjans i imaginació.

Abans assolíem certa cultura teatral gràcies a la ràdio, a la televisió. A Anglaterra es continua oferint molta literatura radiofònica, que després pots recuperar en bones gravacions. L'autora de Comfort me with apples, obra que es pot veure aquests dies al Lliure de Montjuïc, ha treballat força per a la ràdio del seu país. Algunes emissores locals, com Ràdio Gràcia, han fet intents per recuperar teatre radiat, com el d'abans, però els seus recursos són limitats, com la seva difusió. A tot estirar en alguna ocasió es passa una obra filmada al mateix teatre, cosa que no és ben bé com fer teatre per a la televisió. 

Sopa de pollastre amb ordi encara ens toca la fibra sensible perquè, tot i tenir tants anys, ens recorda moltes coses, entre les quals les rendicions i acomodacions de les esquerres o la corrupció perversa dels somnis quan s'assoleix el poder. Les utopies convertides en poder estatal acaben fent molt mal, no és culpa de les idees sinó de la gent. La mare de l'obra comenta que el fet de fondre's els ploms no vol dir que no creguis en la llum. Ara bé, creure en la llum d'una forma dogmàtica i religiosa, també pot ser un gran risc, un perill, i l'infern està empedrat de bones intencions, que deien abans. Però perdre la fe en la humanitat potser és un risc que no ens podem permetre.

La sopa de pollastre amb ordi no és una menja lligada als nostres verals. per la xarxa es poden trobar un munt de receptes diverses que ens expliquen maneres de fer-la. Avui et preguntes com una dona amb tant de caràcter com la mare de l'obra aguanta el sòmines del seu marit però així és la vida. Ha plogut molt des d'aquell any 1958 en el qual es va fer l'estrena en versió original, fins i tot des d'aquell 1978 en el qual vam conèixer la versió en català, en aquell teatre de barri que tantes alegries ens va fornir. Som al segle XXI i ni tan sols les sopes escapen a la seva modernització gastronòmica i els nuclis familiars també s'han diversificat a fons.
Resultat d'imatges de arnold wesker

Continuarem tenint desenganys ja que la realitat no acostuma a respondre a les grans expectatives dels moments heroics i d'entusiasmes col·lectius. Fins i tot sentir la paraula comunista al teatre, avui, sobta, car ni el camp polític ni el sindical la recullen en les seves actualitzacions. El progrés i el consum no tenen la culpa de com la gent se'ls fa seus, de forma mesquina, egoista i frívola, en moltes ocasions. Les coses no són blanques o negres, ja li diu, el fill decebut, a la mare. Però en debades, no és gens senzill admetre que els somnis eren, tan sols, somnis. O que la lucidesa no vol dir que deixis de gaudir de la vida ni de tenir algunes esperances, si et deixen, és clar.
El dramaturgo británico Arnold Wesker posa en Buckingham Palace.

L'any 1979 el mateix Wesker va assistir a la representació de la seva obra, a Madrid. L'escriptor defugia aquelles etiquetes de joves irats, que tant ens agradaven i també passava de termes com ara realisme social. Aquell realisme social  es va convertir durant un temps, gairebé, en un dogmatisme progre. Deia, el mateix Wesker, que ni eren tan joves ni tan irats. La ficció és ficció i la vida és tota una altra cosa.

Comentari  de Maria Nunes sobre l'obra, al blog Llegir en cas d'incendi.

24.2.18

DONES SÀVIES QUE SABEN LLATÍ

B39dRHkCAAA76as

Copio aquest acudit del blog Llatí omnibus, la gràcia rau en el fet que XL és, en números romans, menor que L. Els números romans no tenen avui el pes que tenien a l'escola del meu temps, encara menys el llatí, que es començava a estudiar als dotze o tretze anys. El llatí i el grec van ser la base necessària per a qualsevol estudi seriós durant anys. 

Quan jo era joveneta ja es començava a menystenir el seu estudi amb aquell penjament de què el llatí era una llengua morta. En canvi les matemàtiques han gaudit d'un gran prestigi tot i que la gran majoria de gent normaleta les fa servir poc i malament. Algú, algú amb carrera universitària i que es dedicava a l'ensenyament, una vegada es va picar quan jo li vaig fer broma sobre el fet de què era incapaç de transformar euros en pessetes sense consultar una taula d'equivalències i em va dir, ofès, que ell era de lletres. Ser de lletres, malauradament, tampoc no vol dir que sàpigues gaire llatí ni grec. Ser de lletres justifica absurds, com ara ser incapaç de fer una divisió una mica complicada o sumar mentalment. La gent de ciències potser és més modesta per motius diversos i no et justifica les seves faltes d'ortografia amb el tema de l'especialitat.
Resultat d'imatges de Mònica Miró
Un bon professor de matemàtiques que vaig tenir a l'escola, quan feia aquell antic batxillerat elemental, ens va esbroncar un dia quan ens va sentir dir allò de la llengua morta i ens va amollar una filípica sobre la cultura i el seu valor global. Amb els anys he entès més a fons allò que ens va dir, emprenyat amb la nostra ignorància, tenia tota la raó. 

Vaig mig oblidar el llatí durant anys, tot i que m'agradava molt i que la professora que vaig tenir al batxillerat elemental, tot i ser força bona era una mica soporífera i tan rància que quan a les traduccions sorgia alguna escena romàntica, ben innocent, es trobava incòmoda i es posava vermella, recordo, en concret, aquella història d'Atalanta i les pomes Va morir fa pocs anys i en perspectiva he d'admetre que era molt bona professora en aquella matèria, la veritat. Es deia Maria Morera i moltes generacions de noies que han estudiat el batxillerat a la meva antiga escola, la de les monges del Sortidor, avui Anna Ravell, van aprendre llatí amb ella. També al Maragall vaig tenir una excel·lent professora de llatí, Rodríguez Seijas, amb qui traduíem La Eneida i que ens passava uns apunts imprescindibles sobre les divinitats clàssiques i d'altres temes relacionats amb la matèria, que encara conservo.

Jo no sé si sóc de lletres o de ciències o de res en concret, a escola m'agradaven totes les matèries, excepció feta de la gimnàstica, i una de les virtuts dels estudis de magisteri, en d'altres temps, ara ja no ho sé, és que feies una mica de tot. Amb els anys i les noves tecnologies vaig estudiar Humanitats a la UOC i vaig retrobar el llatí gràcies a una professora genial de la qual he escrit manta vegades, la Mònica Miró.
Resultat d'imatges de eulàlia lorés
Fa anys que participo en una tertúlia a l'entorn de llibres d'història i allà he conegut l'Eulàlia Lorés, a qui El Periódico ha entrevistat, podeu llegir la conversa periodística aquí. L'Eulàlia és professora de llengües clàssiques al prestigiós CIC i participa en tertúlies i viatges on la gent fa immersió en llatí. Aquestes savieses em produeixen una enveja sana, ja no passaré dels meus rudiments de llatí ni podré aprendre, per exemple, idiomes més convencionals del present. M'hauré de refiar dels traductors simultanis, expliquen que en això de la traducció viurem, si arribem a molt vellets, coses extraordinàries i podrem considerar que la Torre de Babel ja és un mal record. 

Una jove traductora de llengües modernes i europees m'explicava que la seva tasca es troba a les acaballes, com passava amb els gravadors quan va sorgir, imparable, la fotografia. Però el cert és que el gravat ha sobreviscut, com activitat artística i creativa, tot i que no pas imprescindible. Però, de fet, poques coses, a la vida, son realment imprescindibles per a la supervivència. 

En el meu temps jove la majoria de la gent anava a missa per imperatiu legal, gairebé, i moltes persones sabien alguna coseta de llatí, relacionada amb el tema espiritual. El llatí era tan viu que provocava bromes de tot tipus, frases divertides com allò dels avis murris que porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis. O coses més grolleres de l'estil: orate frates, el cul me grates o sumsum corda, sumsum merda. 

Les bromes i ironies sobre el que sigui, així com les paròdies, volen dir que l'objecte de la gracieta és ben viu i quotidià. Els mes rucs, en el meu temps, no sabien ni el parenostre i els més savis, sabien llatí. Ara, en general, no se sap ni el llatí ni el parenostre però se saben coses noves, que també són interessants, i fins i tot molta gent sap anglès i tot, el llatí modern, en diuen alguns. Les dones sàvies abans eren molt mal vistes, per la xarxa he trobat coses com ara un refrany que deia: mujer que sabe latín no tiene marido ni buen fin. Fins i tot una gran escriptora mexicana, Rosario Castellanos, va fer servir una part del refrany com a títol  d'un dels seus llibres d'assaig, sembla que a l'Amèrica llatina encara costa trobar parella si ets massa sàvia.
Resultat d'imatges de mujer que sabe latín rosario castellanos primera edición
Per sort pels nostres verals les coses han evolucionat força, esperem que no canviïn, no se sap mai i coses estem veient aquests dies que semblaven impossibles. Eulàlia vol dir aquella que parla bé, crec, així que, d'alguna manera, la meva amiga ja tenia un nom predestinat a alguna cosa lingüística i, afortunadament, l'ha conservat en la forma original, sense recórrer a laiejar-lo.

Amoto quaeramos seria ludo (Quintus Horattius Flacus).

20.2.18

EL MNAC ES RENOVA I EL RENAIXEMENT I EL BARROC REVIFEN


El MNAC va remodelant a fons les seves col·leccions. La remodelació comporta fins i tot un canvi de mentalitat, durant anys semblava que el que comptava, a casa nostra, era el Romànic, identificat amb una mena d'essència identitària lligada a uns improbables temps d'esplendor nostrada. De fet, el MNAC havia estat, sobretot, el Museu d'Art Romànic, -encara que hi hagués Gòtic-, i la resta s'aplegava al Parc de la Ciutadella. Tinc un bon record d'aquell discurs museogràfic d'aleshores, tot s'ha de dir, si és que en aquell moment es podia parlar de discurs. Serrat, a l'entrevista que li van fer darrerament a TV3, va amollar una frase molt incisiva sobre el fet de què allò que és bo per als barris és dolent per als records. Aquesta frase es pot aplicar a moltes coses, també als museus. Els museus han millorat però els meus records  d'aquells museus d'abans, silenciosos, rancis, misteriosos, temibles, deserts i empolsinats, s'ha fet miques. Una visió literària de l'antic MNAC es pot recuperar a la famosa novel·la La Marge ja que el seu turmentat protagonista, a més a més de deambular pel Barri Xino també s'arriba al museu i medita sobre el tema.

Quan jo era joveneta la gent anava poc als Museus, els primers diumenges de mes eren de franc i amb una amigueta, quan tot just teníem tretze o catorze anys, havíem anat sovint als de Montjuïc, al Parc de la Ciutadella, al Marés, que ens encantava. Les sales eren gairebé buides, llevat d'algun bidell endormiscats i les nostres passes ressonaven enmig del pes del passat. També vam anar a la Virreina, quan hi van instal·lar el llegat Cambó. Avui, la presentació de totes aquelles obres d'art i el context dels museus ha millorat molt, però l'evocació del respecte amb el qual deambulaven meravellades per aquells grans espais em produeix un cert grau de melangia lligat al temible i inevitable pas de la vida. Tampoc el meu sentit del sagrat, que abastava un munt de temes culturals, és el mateix, en queda poca cosa.
Ayne Bru - Martyrdom of Saint Cucuphas - Google Art Project.jpg
Alguns quadres ens van impressionar, aleshores, i no els podíem deixar de mirar. Un dels que més ens anguniejava és aquell d'Ayne Bru, on estan tallant el coll al pobre Sant Cugat, davant del seu monestir, fàcil de reconèixer. Ens produïa neguit i curiositat malsana, car pel taparrabos del sant s'escapen i es poden filustrar zones piloses i això, aleshores, resultava molt inquietant. També recordo el Prado de la meva adolescència, on vaig poder anar gràcies a  haver guanyat el premi de redacció de la Coca-cola. A la porta hi havia un bidell que parlava madrileny, talment com sortit d'una sarsuela, i orientava els pocs turistes en un francès d'allò més pintoresc. En aquells anys els grans quadres els havíem vist mal reproduïts, sovint en blanc i negre, als llibres de text. Veure'ls en viu tenia un valor afegit i poques coses m'han trasbalsat tant com la primera visió de Les Menines, dels Boscos o dels quadres més emblemàtics de Goya.
'Àngel turiferari', un anònim del segle XVIII
El MNAC està fent uns grans esforços de promoció, amb uns pressupostos relativament modestos, molt bones exposicions temporals, remodelacions interessants, noves lectures del fons de sempre, redescobriments diversos i, si t'associes als seus Amics pots tenir a l'abast un munt d'activitats molt ben muntades. Les visites a exposicions, com els itineraris culturals, depenen de qui els mena. Del MNAC gairebé sempre n'he sortit molt satisfeta, amb poques excepcions. Avui, dilluns, sense públic turístic, he pogut visitar, per exemple, l'espai dedicat al Renaixement i Barroc, remodelat fa poc temps i m'ha encantat. Encara m'ha agradat més perquè hem comptat amb un comentador de luxe, Joan Yeguas, conservador dels béns culturals del Museu en l'Àrea de Renaixement i Barroc,una d'aquestes persones que sap molt més del que explica, cosa que avui no és gaire habitual. I a més a més, amb un subtil sentit de l'humor, molt saludable.

Ens ha explicat anècdotes diverses i ha incidit en la certa relativitat del discurs museístics, tot es pot fer de moltes maneres i també els artistes es valoren o no segons convé i toca, cosa que no els treu cap mena de mèrit. Potser ens prenem l'art, com tantes coses, massa seriosament. Al capdavall anem als museus, com a tants llocs, per passar-hi una bona estona, excepció feta del jovent que pot tenir algun interès acadèmic i professional més aprofundit i destinat a fer currículum. Avui he fet una passejada general però hi tornaré, com hi torno sempre, al MNAC. M'agrada el lloc, encara que sigui una mica desavinent, aquestes vistes de la ciutat, els turistes fent fotografies, Montjuïc. Tinc sort, no el tinc gaire lluny de casa, la pujada és feixuga i me la prenc amb tranquil·litat però de baixada és un plis plas. 
Resultat d'imatges de Quentin de la Tour
Passejar pel davant d'aquests quadres, retaules, estàtues, tapissos i la resta ens aboca a enfrontar-nos amb tot un munt de gent del passat, semblant a nosaltres ens molts aspectes i tan diferent en d'altres. Dividir l'art en capelletes, èpoques, tendències, pot ser útil però no sé si és gaire bo per a la nostra percepció del tema. No sabem ben bé què és o no és art, no hi ha definicions prou clares i, com en el tema religiós, una gran part de les nostres valoracions van lligades a la fe i a les percepcions temporals. Avui he tornat a veure el pobre Sant Cugat, que agonitza des de fa tants segles, i aquell notari tan simpàtic de Quentin de La Tour que vaig tenir el gust de conèixer, fa tants anys, a la Virreina i del qual, santa ignorància, ens vam riure sense compassió, amb aquella rialla espontània de l'adolescència, innocent i agosarada.
'El Triomf de la Fama sobre la Mort' / MNAC

La remodelació de la col·lecció ha recuperat obres que estaven en el fons i n'ha apartat d'altres, però els museus, avui, són vius i tot pot canviar i així ha de ser. Els immensos fons han de tenir la seva oportunitat, de tant en tant. El bonic blau de les parets, proper al blauet tradicional que s'utilitzava a les llars de pagès, ressalta la visió de les  pintures i escultures i ha estat molt encertat bandejar aquell blanc de tota la vida.  De tota la vida anterior del Museu, és clar. 

Precisament a la tarda em vaig ensopegar amb un bon documental sobre El Bosco, pintor que havia sortit a la visita, i em va inquietar una mica com els entesos semblen reduir determinats aspectes de l'art a una mena de recerca de laboratori destinat a fixar, més que res, la possible autoria. Les disquisicions sobre sí determinada pintura és d'un pintor o de gent del seu taller o d'imitadors seus em semblen una mica bizantines però mouen molts esforços i sembla que provoquen debats encesos entre experts. En el fons a nosaltres, els espectadors, això no ens hauria de preocupar massa però tot fa forat en la nostra cultura col·lectiva. Com en unes al·legories materialitzades en tapissos de l'època, un dels quals es pot veure a la mostra, la Fama venç la Mort, però el Temps venç la Fama i tot acaba per ser cendra i poca cosa més.

Els Museus són llocs per anar-hi sovint, no sempre es pot fer, i per passejar-hi de forma lenta i tranquil·la. Fa anys un bon professor em va comentar que anar un Museu a veure-ho tot era com entrar en una biblioteca i voler llegir tots els llibres. És clar que també s'hi pot passejar sense cap intenció prèvia, a observar la gent i contemplar allò que ens crida l'atenció, sigui el que sigui, com si fóssim a la Rambla, però enmig d'un silenci més evident i perceptible. Llevat dels moments en els quals els escolars envaeixen els espais, una explosió de vida que també té la seva gràcia en aquell context, tot s'ha de dir.

17.2.18

THE PARTY, AMISTATS PERILLOSES PERÒ ENTRANYABLES

El Partit (pel·lícula de 2017) .png


Un grup de gent que es coneix des dels temps joves es reuneix per fer una celebració, una trobada. En el transcurs d'aquesta trobada la gent comença a dir-se les veritats i la cosa es complica. És aquest un esquema argumental que hem vist repetits un munt de vegades, amb més o menys grapa. I és, de fet, el punt de partida de The Party. 
Però aquesta pel·lícula breu, de poc pressupost, filmada en blanc i negre i en temps real, gairebé, té la seva gràcia. Compta amb un grup d'actors i actrius de primera categoria, amb uns diàlegs que freguen l'humor negre a l'anglesa en molts moments, amb unes quantes àcides reflexions sobre la necessitat i valor de la política, i amb una crítica social gens subtil a l'entorn de moltes dèries del nostre present. Per les converses informals desfila la religió, l'abandonament dels ideals joves, la incoherència personal, el lesbianisme, la infidelitat,  les teràpies alternatives, les noves maternitats aconseguides gràcies a la ciència, la necessitat de triomfar, el sexe i l'amor, la incomunicació, els canvis fins i tot morals als quals ens aboca la proximitat de la mort i fins i tot alguns tòpics sobre, per exemple, el tarannà alemany. Tan sols falta que parlin del procés... O del Brexit, que potser explica una part de l'escepticisme ambiental dels personatges.
Resultat d'imatges de the party
La reunió es fa a casa del personatge interpretat per Scott Tomas, Janet, una dama que acaba de ser nomenada ministra de Sanitat, poca broma, fet que motiva la trobada. Aquesta obra, gairebé teatral, té la virtut de durar uns setanta minuts trepidants, el final vol ser imprevist i sobtat, amb sorpresa, però amb els anys ja hem vist girs d'aquest tipus, la veritat. Tot plegat amanit amb una bonica banda sonora, ben triada, aquests discos antics que un dels personatges posa, de forma insistent, en el seu tocadiscos tradicional. 
Foto de Sally Potter: trucar al partit Berlinale 2017 03 (recorregut) .jpg

Els vells progres del passat són grans i viuen bé. L'ateisme materialista no és ben bé el mateix quan arriba el final o es veu arribar. Les feministes tenen contradiccions, com tothom, i les frases més banals, amoroses, pertanyen a autors clàssics de referència. Per guanyar vots s'ha de fer la puta i la ramoneta i el poder és ja un objectiu per ell mateix. Se suposa que la gent moderna és sincera i desinhibida en les seves relacions però en molts aspectes tenim les mateixes manies, silencis, dèries i hipocresies que els nostres avantpassats. El racionalisme no ens evita el patiment. Tothom està molt bé en aquesta petita joia coral però la Patricia Clarckson està extraordinària i, al menys, aquí no és dolentota, tan sols lúcida, cínica i escèptica. Sembla una mica un alter ego de la directora, gran Sally Potter, carregada d'experiència vital i cinematogràfica.
N'he sortit una mica desconcertada, em passa sovint, darrerament. Però ara hi penso i cada vegada m'agrada mes, aquesta The Party. 

15.2.18

TRADICIONS, CELEBRACIONS I MEDITACIONS SOBRE LA BREVETAT DE LA VIDA

Resultat d'imatges de pastís de sant valentí

Font de la fotografia: http://yummytaller.blogspot.com.es/2014/02/pastis-de-sant-valenti.html

Resultat d'imatges de bunyol de quaresma

Font de la fotografia: http://comacasa-res.blogspot.com.es/2015/02/bunyols-de-quaresma.html


Ahir van coincidir en el temps el Dimecres de Cendra i el Dia de Sant Valentí. Contemplant i endrapant els bunyols d'una de les poques bones pastisseries del barri que resisteixen, pensava que aquesta menja tradicional, amb el foradet al mig, es pot considerar, fins i tot, que té un cert aspecte eròtic.

Hi ha persones que sumen i que celebren tota mena de tradicions. Ahir devien xalar, entre el pastís en forma de cor i els primers bunyols de la temporada, tot i que això del Dimecres de Cendra més aviat hauria de portar-nos a meditar sobre la brevetat de la vida i en allò de què som cendra i a la cendra tornarem.

Amb el fred que feia no sé si gaire gent va anar a enterrar la sardina, aquesta sí que és una tradició amb consistència, però crec que va de baixa, tot i que en alguns mercats han recuperat aquelles boniques arengades amb faldilles o col·locades de forma ordenada en un barril gros. A mi, de petita, l'arengada penjada de la canya em feia angúnia i pena.

Hi ha qui té una veritable mania a Sant Valentí però poques tradicions, àdhuc les més nostrades, resisteixen un estudi seriós i aprofundit. Hi ha qui diu que el nostre Dia dels Enamorats ha de ser Sant Jordi però dir que aquell dia és el dels enamorats és una tendència relativament moderna, ja que regalar una rosa a la xicota no identifica tot el dia amb això de l'amor. 

El tema del llibre jordià va ser un invent comercial dels llibreters, encara més, es va relacionar amb la mort de Cervantes, qui alguns voldrien català, tot i que és molt improbable que ho fos, ni tan sols que passés per la nostra ciutat, on ensenyen on va fer una estada també ben improbable.

La tradició s'inventa, algunes es mantenen, d'altres s'esvaeixen i  un gran nombre es refan i s'adapten als temps que corren. És clar que hi ha negoci en tot plegat. La meva mare sempre deia que això de la rosa de Sant Jordi, quan ella era joveneta, ho practicaven més que res la gent de la ceba. Avui  ser de la ceba és una virtut en alça, és clar.

Quan jo era petita molts sectors del país abominaven de l'arbre de Nadal i del Pare Noel. Calders té un conte molt divertit sobre el tema dels Reis versus el Pare Noel, que es va incloure a l'espectacle Antaviana. Quan jo era petita el Tió, que era un tronc i no aquest horrible ninot amb barretina, no estava generalitzat. Es feia en alguns llocs de pagès, no pas a tots. 

És clar que el pobre Sant Valentí, popularitzat gràcies a la pel·lícula i la cançoneta, no té cap culpa de què es venguin coses horribles, com aquests pastissos en forma de cor. El cor canònic és un motiu decoratiu recurrent i lleig però ha fet fortuna. Un professor de ciències dels meus anys d'estudiant ens deia que el cor real no era gaire bonic, sinó que més aviat semblava una patata de sangre (sic).

Em cau bé la gent que ho celebra tot a fons, aquells que sumen en lloc de restar o dogmatitzar. Jo no celebro gaires coses, la veritat, més enllà dels Reis, per tradició familiar i els aniversaris, i encara. Ara han recuperat això de la Laia, la vida de la pobra Santa  Eulàlia no té res de divertit ni d'infantil però han aconseguit que ho semblés. Encara més, hi ha moltes probabilitats de que la  santa sigui un calc tardà de la de Mèrida i fins i tot és possible que cap de totes dues existís. En tot cas la seva és la història d'una noieta adolescent i suïcida,  fanatitzada i imprudent, tot i que coratjosa. 

A Sant Jordi l'han democratitzat arranjant la llegenda. És un altre sant improbable, en algunes versions antigues salvava la princesa després que el drac s'hagués cruspit unes quantes xicotes del poble, cosa molt injusta. Tot s'aguanta amb agulles d'estendre i, per això, bescantar el pobre Sant Valentí i criticar els enamorats que gaudeixen regalant-se galindaines i menjant pastissets en forma de cor és absurd i cruel.

Tots som fills del nostre temps, allò que hem fet sempre creiem que s'ha fet sempre, però res de res. Les celebracions, com deia una bona amiga meva, fan que un dia sigui diferent d'un altre, trenquen la monotonia i la rutina, el mateix que el Carnaval, festa que odio però que en ocasions també he celebrat, a l'escola, amb amics. No té sentit celebrar carnavals quan tot l'any és carnaval i no hi ha més Quaresma que aquestes pobres àvies amb set potes que s'han recuperat a algunes escoles i que tampoc no és que fossin a tot arreu, en èpoques passades.

Amb això de la recuperació de les festes populars a les escoles ens vam passar d'allò més. Però, per exemple, les penitències quaresmals no s'han recuperat i a ningú no se li acut, a l'escola, representar la Passió, tot i que els pobles on fa anys que es representa continuen amb el tema i fins i tot s'han fet assaigs moderns sobre un tema tan inquietant. 

Explicaven que Amades s'havia inventat algunes coses per tal d'arrodonir el seu Costumari però a mi m'encanta aquest conjunt de llibres on s'expliquen tantes coses sobre sants i tradicions. Me'l vaig comprar a terminis i amb esforç, quan els llibres eren cars i valorats. Ja sabem que els sants no són el que ens explicaven i potser millor, ja que ens amollaven moltes barbaritats sobre la seva vida, miracles, patiments i facècies. 

Tot és un cuento, em deien a casa, amb aquella saviesa ancestral que costa d'assolir. En això de ser un cuento, -paraula que crec que s'hauria d'incorporar al dogmatisme semàntic ja que cuento no és  el mateix que conte, té un altre matís-  s'hi poden incloure moltes coses que semblen serioses i un noranta nou coma nou per cent de la història suposadament comprovada. Verás que todo es mentira, cantava Gardel.

Amb els anys, com escrivia un poeta, acaba que et saps tots els contes i cuentos i te'n creus molt pocs, tot i que sempre caus en el parany de creure que un conte nou, explicat per algú que et mereix confiança o en qui tens fe, està comprovat i certificat davant del notari. La por dels homes -i les dones- ha inventat molts contes, entre els quals, i és una opinió personal, les religions, tan bescantades i a les quals es culpa de molts mals, quan són, com moltes teories polítiques que en corrompre's han creat inferns absoluts, creacions absolutament humanes com les pàtries, vaja.

En un context tan galdós, menjar bunyols i pastissos en forma de cor amorós, és, al menys, un consol fugisser.



Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre...
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos...
y sé todos los cuentos.



13.2.18

TEMPS DE PAU, TEMPS DE CINEMA

Resultat d'imatges de john gavin tiempo de amar

L'altre dia, gràcies a un programa molt interessant sobre cinema clàssic, que emet la SER (Sucedió una noche)  em vaig adonar de què la melodia que fa de fons dels títols de crèdit a La creu de ferro. Hänschen Klein, era una de les que entonava Xesco Boix i que jo cantava amb els meus fills i alumnes. El títol, en català, era Cançó dels oficis i la lletra en la nostra llengua és de Ramon Folch i Camarasa. Les cançons infantils, en contexts perversos, resulten inquietants, cosa que va aprofitar força Agatha Christie, per cert.

La creu de ferro és una pel·lícula de l'any 1977, dirigida per Sam Peckinpah, i, com la majoria de les del director, força violenta. És l'única incursió del director en el cinema de guerra i pertany a aquestes pel·lícules de guerra anti bèl·liques, el paradigma de les quals és Camins de glòria, pel·lícula que va ser prohibida durant anys a molts països i que jo, a finals dels setanta, encara vaig haver d'anar a veure a França on, per cert, tampoc la van deixar projectar durant alguns anys.

La guerra, crec, és la pitjor de les situacions que una persona pot viure. La guerra propicia el caos i el poder dels violents, els sàdics i els guillats. No hi ha cap ordre i sempre reben els més innocents i febles, en aquestes situacions de tragèdia generalitzada. A Camins de glòria el personatge interpretat per Kirk Douglas repeteix una coneguda i contundent frase de Samuel Johnson: el patriotisme és el darrer refugi dels canalles. El patriotisme, amb l'ajuda de les religions o de les idees polítiques, ha portat un munt de jovent a l'escorxador durant anys i panys, ha desvetllat el pitjor de cada casa i avui encara s'esgrimeix com un valor acceptable i des de molts costats i tendències. 

Resultat d'imatges de john gavin eric maria remarque
He de dir que la pel·lícula de guerra que m'ha agradat més des que la vaig veure per primera vegada i que m'agrada sempre que la torno a veure és Temps d'estimar, temps de morir.  A les pel·lícules canòniques de guerra hi acostumava a haver-hi poc romanticisme amorós però aquí n'hi ha molt. La va dirigir Douglas Sirk, és clar, tot té una explicació. No necessitava mostrar-nos en directe morts, ferits o torturats i per això resultava encara més inquietant. No feia trampes amb un final feliç, l'excés de pietat del protagonisme, quan li revifa l'esperança, fa que sigui imprudent.

La pel·licula estava basada en una novel·la d'Eric Maria Remarque qui, a més, feia un cameo a la història i tot. Remarque té diferents llibres sobre guerra, el més conegut és Sin novedad en el frente, que s'ha dut un parell de vegades al cinema, ambdues de forma molt digna. L'escriptor va tenir moltes relacions amb el món del cinema, també sentimentals. Els nazis van cremar el llibre i van intentar bescantar l'autor, per sort ell va poder marxar del país abans de l'escalada del nazisme. Avui, malauradament, és un autor una mica oblidat a casa nostra.
Constance Towers i el seu marit John Gavin Foto proporcionada per un publicista
Hi pensava ahir, en Tiempo de amar, tiempo de morir, ja que em vaig assabentar de la mort de John Gavin, un molt bon actor que allà estava guapíssim i que més endavant es va dedicar a la diplomàcia i es va, pràcticament, retirar del cinema. El sobreviu la seva segona dona, Constance Towers,  gran actriu que va treballar en diferents ocasions amb Sam Fuller. Portaven junts un munt d'anys i tenien cadascun dos fills de matrimonis anteriors. Gavin feia pensar en Rock Hudson però era molt diferent. Els actors ben plantats, com passa amb les actrius molt maques, sembla que hagin de demostrar més a fons que treballen bé, allò que guanyen per un costat ho perden per un altre. A la pel·lícula que menciono compartia cartell amb Liselotte Pulver, una actriu alemanya que va ser molt popular durant uns anys i que encara viu, tot i que retirada. 

Estic escrivint això i recordo la Glòria, que va morir fa poc, que estimava molt el cinema i sempre em posava llargs comentaris i diferents puntualitzacions sobre el contingut de les meves entrades amb evocacions diverses. Tot passa i així ha estat sempre i feliços els qui, de moment, malgrat els diferents trasbalsos polítics i socials no hem de patir ni hem patit una guerra, la llàstima és que no copsem la fragilitat de la pau fins que no envellim una mica, què hi farem. Al costat de la literatura i del cinema antibèl·lics i antiviolents hem patit molta mitificació poètica i literària  de la violència i la lluita armada i encara, de tant en tant, llegeixo crides actuals a cremar-ho tot i tallar caps a tort i a dret, sé que, de moment, és retòrica, però no fa cap gràcia.

10.2.18

CRIATURES SUPERVIVENTS, 'THE FLORIDA PROJECT'




Resultat d'imatges de THE FLORIDA PROJECT


The Florida project és una d'aquestes històries diferents, que de tant en tant sorgeixen al cinema, fent-se un foradet entre la resta. He llegit que el director,  Sean Baker, ja ha assolit un cert prestigi amb les seves pel·lícules anteriors, que no he vist.

Aquesta història, gairebé sense història, té la grapa de reflectir infants reals, a fregar de la marginació, immergits en aquesta pobresa ambiental que hem vist des de fa anys, en l'època del neorealisme o al cinema crític com el de Ken Loach. Diuen que per entendre el context has de conèixer els Estats Units però jo crec que el que explica és universal. Més d'una vegada, quan treballava de mestra, m'he sentit com aquest encarregat del motel, aquest pobre Bobby, encarnat per un excel·lent Willem Dafoe que ho diu tot sense dir res i que contempla amb compassió i tendresa aquests infants que acabarien amb la paciència d'un sant.
Resultat d'imatges de THE FLORIDA PROJECT
He constatat, impotent, com criatures espavilades havien caigut per atzar en families desestructurades, raretes, elles mateixes víctimes ja del sistema, incapaces de sortir del forat. He vist com, en algunes ocasions, la intervenció dels serveis socials era necessària però desvetllava una certa angoixa perquè no tothom és prou humà ni delicat quan entoma situacions difícils. Hi ha problemes que no tenen solució i en els quals tan sols es poden posar pedaços, potser molts d'aquests infants amb mala sort reeixiran, a la història hi ha casos de tota mena i, per sort, la vida no es regeix per dogmes matemàtics.

A la pel·lícula, al costat de l'acolorit i turístic món Disney, retrobem gent humil, que intenta sobreviure com pot, si és que pot. Obesos mal nodrits, famílies monoparentals o ni tan sols això, àvies que han de carregar amb els néts mig abandonats, i encara bo que existeixen aquests motels de subsistència, de mala mort, tot i que amb cambra de bany i pintats de coloraines. La gent sense habitatge va instal·lant-se de forma temporal en alguna habitació d'aquests estranys espais on es malviu, però les criatures tenen allà el seu propi món, un món lliure i feliç, ja que en ocasions la despreocupació familiar pot ser més positiva que no pas una sobreprotecció excessiva i pesadeta. 
Resultat d'imatges de THE FLORIDA PROJECT
Els infants de la pel·lícula són reals, es mouen per tot arreu fent trapelleries, bromes gruixudes, mengen de qualsevol manera i van amunt i avall sense traves, com si es trobessin al mig de la natura. La pel·lícula se centra sobretot en una nena, Monee, magnífica Brooklynn Prince, entremaliada i més lúcida del que es pugui pensar d'entrada, amb una estranya filosofia vital de subsistència, una mare jove i immadura que estima i que l'estima tot i que no sigui capaç d'entomar cap mena de responsabilitat seriosa. Som a l'estiu, no cal pensar com deu ser l'escolarització d'aquests infants en una altra època de l'any. 

Amb tota la misèria que embolcalla el context la gent és bona, entenen la situació de cadascú, s'ajuden quan cal i es barallen quan toca. Ningú no pega als infants, tot un mèrit considerant les situacions, i la intrusió d'un possible pederasta, tan lamentable i desgraciat com la resta, és aviat controlada i foragitada per aquest Bobby-àngel de la guarda qui, malgrat tot, no pot evitar el desastre que es veu venir. M'han vingut al cap històries semblants, com ara aquella mare alcohòlica de Hoy empieza todo, que acabava per suïcidar-se. Tot i que aquí no hi ha grans tragèdies ni desenllaços irreversibles.

Potser el final, pel meu gust, és massa simbòlic considerant que la pel·lícula és absolutament realista. Aquest paisatge urbà, tan americà, no es troba gaire lluny de les nostres àrees de lleure de colors xarons, d'aquests no-llocs comercials on la gent va i ve de forma compulsiva entre carreteres, autopistes, botigues amb galindaines inútils i criatures deixades de la mà de Déu, com deien abans, encara que tinguin, fins i tot, família. 

The Florida project té la gran virtut de fer denúncia social sense discursos ni adoctrinaments ni lectures polítiques, no recorre a la llagrimeta fàcil tot i que emocioni. En més d'una ocasió algun adult de per aquí segur que clavaria una bufa a aquestes criatures, no ens agradaria gens tenir-los a l'escala de casa ni a l'escola de les nostres criaturetes, siguem sincers, tot i que potser n'hem conegut i patit alguns. 

Intuïm que aquesta mare, gran Bria Vinaite, una penjada, no té remei, és així i li resultaria molt difícil trobar una sortida convencional als seus problemes. La nova pobresa, física i material, no és com la d'abans, però existeix, tot i que ens agradi obviar el tema o maquillar-lo amb teories educatives de tots colors, d'aquests colors que amaren amb el seu mal gust aquest món sense sortida o amb fugides enganyoses cap al castell de la Bella Dorment.

VERSIONS, LITERATURA, TENDÈNCIES CULTURALS

Resultat d'imatges de paradisos oceànics

Hi ha alguns tòpics recurrents que obvien realitats tangibles, un dels quals és que en determinats àmbits socials, situats fins i tot en diferents estadis culturals i econòmic, una persona no es pot expressar en dues o més llengües al mateix nivell d'excel·lència. 

Aurora Bertrana, que va escriure bé en català, castellà i francès, va ser una dona d'una gran cultura, una d'aquestes catalanes heterodoxes amb una vida molt agitada, durant els anys seixanta i setanta ja se la va redescobrir, encara era viva, va morir el 1974. El mateix que amb allò del Paral·lel sobre el qual alguns jovencells al llindar de la maduresa es preguntaven com era que no se'n sabia res. Ara sembla que dels Bertrana tampoc no en sabíem res fins que algú els ha redescobert.

El problema és que els redescobriments, sovint lligats a efemèrides diverses, com els centenaris, van acompanyats de reedicions de llibres però fins i tot aquestes reedicions, al cap de dos o tres anys, ja han desaparegut del mapa, per desgràcia. La política cultural, la nostra i la del país del costat, aquest país que mana més, de moment, sempre m'ha semblat erràtica. En el camp de la literatura em resulta evident, però podria parlar de molts més camps, la pintura, la musica, la pedagogia. En el camp educatiu avui ens venen teories i metodologies noves que ja estan més vistes que el tebeo, com deien abans. Al menys crec que la majoria de gent sap què era el TBO. Allò dels prestatgets, que deia Calders, encara funciona, ahir mateix escoltava la filla del pintor Guinovart comentant el mateix, que sembla que tan sols n'hi pot haver un de cada.
Resultat d'imatges de el marroc sensual i fanàtic
Que algú avui, jove, però amb una carrera de lletres admeti que no ha llegit segons què o segons qui resulta altament preocupant, la veritat. No en té la culpa però sí que la té el sistema d'ensenyament i la preparació del professorat. Un altre tema molt actual és la poca importància que es dóna a les versions originals de les coses, vam estar durant anys i panys queixant-nos dels doblatges en el cinema però aquests gaudeixen de molt bona salut i es defensen amb capa i espasa i corporativisme, suposo que donen feina a molta gent. Espriu es queixava en ocasions de què havent estudiat, aleshores, en general, una mica de francès a l'escola i tenint França tan a prop necessitéssim traduccions del francès al castellà o al català. Vull pensar que amb l'anglès, en l'actualitat, la cosa ha canviat una mica.

Avui hi ha una tendència generalitzada a què determinats llibres surtin, de forma simultània, en català i castellà, en ocasions ni tan sols no sabem quina és la versió original i, encara pitjor, no sembla importar gaire. És clar que les traduccions del castellà al català donen feina a molta gent, el mercat laboral no està gaire boyante, la veritat. Les del català al castellà depenen dels autors i de la seva sortida, gent de pes s'ha hagut de pagar traduccions a l'anglès o al castellà, així va la cosa, però en això també hi ha privilegiats i tan sols cal repassar les llistes dels llibres que es promocionen a les fires europees.

Fa anys jo recomanava sovint a la gent coneguda de parla castellana però amb inquietuds culturals, que llegissin els llibres escrits en català en la versió original i a mi em costa d'entendre que s'hagi de llegir un llibre escrit per Delibes o García Márquez en català, la veritat. La reedició actual dels Paradisos Oceànics s'ha completat amb unes narracions que no es troben en les publicacions originals sinó en la versió en castellà que la mateixa escriptora va fer en el seu moment. S'han traduït al català, no hi ha res a dir sobre la traducció, està ben feta, però, calia? A més a més la qualitat de les fotografies del llibre original també és molt precària, amb un to blavós que les fa molt menys explícites. Malgrat tot val més això que res. 

Resultat d'imatges de Roda el mon i torna al born llibre


Aurora Bertrana es queixava de què la gent tan sols la recordava per aquest llibre, que en el seu moment es va vendre força, tot i ser car. La gent, aleshores, viatjava molt poc i, a més a més, hi havia una mica de marro amb allò del sexe lliure de les dames exòtiques. També es va vendre força aquell de Roda el món i torna al Born, per exemple. 

A mi m'agraden els llibres facsímils, ni tan sols no tocaria l'ortografia, la veritat. Podrien conviure perfectament amb les noves reedicions actualitzades, si fóssim un país amb més interès per la cultura i la cultureta del que ens pensem tenir. Bertrana va escriure un llibre encara millor, sobre el Marroc, les primeres edicions es paguen a preu d'or, costen de trobar. A preu d'or es una manera de parlar, per car que sigui un llibre mai es pagarà com un Van Gogh, per exemple.
Resultat d'imatges de La larga agonia de los peces fuera del agua
Aurora Bertrana té novel·les interessants i unes encara més interessants Memòries, potser tot s'anirà reeditant, el mateix que els llibres del seu pare. Una de les seves novel·les, força llegida quan jo era joveneta, Vent de grop, fins i tot la va dur al cinema Rovira Beleta. Sóc fan d'aquest director però en aquest cas no la va encertar, la pel·lícula es va dir allò de La larga agonía de los peces fuera del agua i Serrat no resultava convincent, per més bufó que fos, encara amb aquelles pigues tan maques, i més bé que cantés, la veritat. Per cert, és veu que l'Alborán també ha perdut la piga. El llibre i la pel·lícula tenen avui un alt valor sociològic, turistes atractives, nois desarrelats, canvis culturals i una llibertat sexual incipient i divertida. Serrat estava realment fora de l'aigua. 

El meu admirat professor Salvat insistia en això de què alguns catalans no sabien escriure bé en castellà i posava a Josep Pla com exemple però no és ben bé així i es podrien trobar molts exemples. És clar que si a la universitat,  avui, hi hagués gent com Salvat no hi hauria tants oblits i redescobriments. Com que en tot plegat s'hi barreja, a dojo, la política, el tema és conflictiu i potser no ho hauria de ser. Una de les excuses que donaven escriptors de casa nostra que escrivien en castellà era que no havien après bé el català i que valia més fer una cosa bé que dues malament. 

En el món d'avui això és una excusa de mal pagador i les motivacions, en general, són oportunistes, la gent es passa d'una llengua a l'altra segons veu possibilitats de publicar i promocionar-se cosa que avui és complexa. Hi ha autors catalans que s'han traduït els seus llibres i ho han fet prou bé. Hi ha traduccions que poden, fins i tot, superar l'original. Hi ha de tot i en això no valen els dogmatismes, no tothom és diglòssic i sovint, sobretot a Barcelona, fa anys que convivim i escrivim i parlem en dues llengües i de vegades en una dotzena i tot, a més de les variants dialectals barcelonines, avui molt malmeses. En tot plegat val més caure en gràcia que ser graciós, es demana purisme a segons qui i, en canvi, a d'altres se'ls passa per alt la col·laboració en castellà a la premsa, per exemple, com si el periodisme no fos també, d'alguna manera, literatura.

O sigui, que malgrat tot el que dic, benvinguts siguin els Paradisos Oceànics, que avui ja no són aquells suposats paradisos sinó un destí turístic d'allò més xaró i que fins i tot en l'època de l'estada d'Aurora Bertrana ja començaven a mostrar tendències. Pel que fa al llibre sobre el Marroc, avui que molts fills i filles de magrebins ja estudien a les nostres escoles i universitats, estaria molt bé que expliquessin com el veuen i el valoren. La vida d'Aurora Bertrana, si aquest fos un país amb més imaginació i possibilitats, mereixeria una pel·lícula o una sèrie de la tele, però, això sí, s'hauria de fer molt bé ja que darrerament s'han filmat molts bunyols amb pretensions.

8.2.18

JOSEP BENET, IN MEMORIAM

 Resultat d'imatges de Josep Benet

Després d’haver llegit i ressenyat la biografia de Josep Benet escrita per Jordi Amat, Com una pàtria, llibre força comentat després de la seva publicació, tenia pendent la lectura del primer i únic volum de les Memòries del biografiat, De l’esperança a la desfeta, que es mou entre l’any 1920 i el final de la guerra civil. Malauradament, Josep Benet va morir abans de la publicació del llibre i no va tenir temps de continuar aquest fresc, íntim i personal, sobre la seva vida i el context difícil en el qual es va desenvolupar la seva tasca social i política des de molt aviat.

Els llibres de memòries s’han de completar sempre amb d’altres documents. Tots som humans i ens arreglem els records a la nostra manera, per més sincers que ens vulguem mostrar. Benet va ser un personatge complex i el llibre d’Amat, tot i que amb prudència i respecte, ens mostra les seves llums i ombres i cal que sigui així, car els mites esdevenen caricatures quan es defuig la critica històrica. Aquest mes de març farà ja deu anys de la mort de Josep  Benet i potser caldria rememorar la seva figura, la seva obra i la seva trajectòria.



Una de les motivacions que esmenta Benet per escriure aquestes Memòries és el tractament que en aquell moment, a principis del nou segle, es començava a donar a això que s’ha dit memòria històrica i que, ja d’entrada, va bandejar estudis seriosos com els que havia fet el mateix Benet per anar conformant una mena de rondalla sense matisos, una pseudohistòria de bons i dolents, amb molts punts febles.

Benet va ser un home creient, amb una joventut lligada a moviments catòlics, escolà montserratí però republicà i contrari al feixisme. Aquests valors, que no va amagar, van estar a punt de costar-li la vida en més d’una ocasió, tot i que va anar a combatre amb l’exèrcit republicà així que van mobilitzar la seva quinta, la del biberó. Les complexitats ideològiques i humanes defugen els tòpics i sembla que inquieten els partidaris de la reinvenció de la història, segons toqui.


Després de la guerra civil la trajectòria de Benet és ben coneguda, una lluita constant en defensa de la llibertat de Catalunya, de la seva llengua i cultura, i de la democràcia en general. Advocat arriscat de gent com Comorera i d’altres presos polítics, autor de llibres imprescindibles però sovint oblidats o poc coneguts sobre personatges catalanistes i demòcrates, i sobre la constant persecució, a diferents nivells i des de diferents tendències polítiques, de la llengua catalana. Temes que avui  ens cal revisar a tots nivells ja que sovint sembla que la situació actual sigui una mena de bolet lligat als capricis d'uns polítics esventats.

No és estrany que en el llibre manifesti el seu rebuig de molts aspectes de l'atzarosa trajectòria del president Tarradellas, però Benet no es limita a opinar sinó que corrobora el que diu amb documents i dades contrastades. La relació amb Pujol sabem que també va ser difícil, tot i que al capdavall va admetre l’oferta, generosa, però també oportunista, d’aquest polític, en acceptar la direcció del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Benet sembla que tenia el somni d’esdevenir President de la Generalitat, que aquest lloc l’assolissin persones èticament més controvertides, com Tarradellas o Pujol, devia representar per a ell un gran desengany, però, malauradament, en la vida i en la política la justícia no sempre triomfa, més aviat el contrari.


Benet rememora en el llibre la seva infantesa i la seva joventut, a Cervera i a Sant Andreu de Palomar. El context familiar va ser complicat, amb una absència del pare i un allunyament intermitent de la mare i la germana. Un seu germanet, escolà de Montserrat com ell mateix, va morir de forma relativament sobtada. Tot i que Benet no carrega en cap moment les tintes sobre la seva situació personal i afectiva no podem deixar de copsar la seva solitud. Per molt bons records que sembla tenir de Montserrat no deixava de ser un internat de l’època i es troba a faltar en aquesta evocació dels anys joves una mica d’alegria vital lligada a l’adolescència, a la joventut, alguna entremaliadura i alguna trapelleria, així com més referències a amistats profundes, d’aquestes tan habituals en els anys de maduració.


Resultat d'imatges de memories josep benet
L’esclat de la guerra civil comportarà la persecució indiscriminada de la gent relacionada amb l’església catòlica i, en aquest tema, el llibre resulta imprescindible ja que aquells fets i aquelles crueltats indiscriminades incomoden encara avui i en ocasions s'intenten justificar amb eteris discursos amarats de tòpics. Quan és persegueix a un col·lectiu, sense fer distincions, es cau, d’alguna manera, en un intent de genocidi i, en aquest cas, el genocidi religiós té un fort component cultural. 



És clar que molts sectors socials que aleshores Benet no coneixia, com els que s'evoquen en el llibret que comentava en el post anterior, es movien entre la misèria i el ressentiment. Benet trigaria, com d’altres sectors del catalanisme, en entendre de forma generosa el valor humà i cultural de la immigració i en respectar-la a fons. Cal intentar comprendre aquest lerrouxisme resistent, que ressorgeix de tant en tant, i analitzar-ne les causes, més enllà de caure en la caricatura o el menyspreu.



També incomoda, encara avui, constatar que el rebuig pel catalanisme o la identificació del català amb la burgesia, de forma indiscriminada, ve de molts espais polítics i de moltes tendències, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. Benet demostra com persones perseguides i que van ser assassinades o van haver de fugir durant la guerra civil, eren contràries al cop d’estat franquista i això es pot comprovar en documents diversos. El capteniment del govern de l’estat quan, amb Negrín, van senyorejar Catalunya, resulta inquietant i Benet incideix en un tema que encara neguiteja, a través de documents, anècdotes i escrits de diferents personatges d’un bàndol i l’altre que coincidien en la condemna de les aspiracions catalanistes més elementals.


La història és complexa, com ho són les persones, encara més en èpoques difícils i violentes. Benet no va tenir fills, potser això va contribuir a fer possible una més gran dedicació al país i a la política però crec que també va contribuir a que nos fos capaç, en ocasions, de contemplar determinats aspectes de la realitat amb una comprensió més generosa. Tot i que això és una apreciació absolutament subjectiva.

En tot cas ens trobem davant d’un personatge importantíssim en la nostra història, admirable en molts aspectes, criticat en moltes ocasions i per totes bandes. El seu acostament al PSUC, per exemple, o l’acceptació del càrrec ofert per Pujol, són decisions que es poden entendre en el context del moment però que no són senzilles d’acceptar quan ell mateix és tan exigent amb molts dels seus contemporanis. No sabem què hauria estat de Catalunya amb Josep Benet com a president, probablement hauríem guanyat en coherència i en volada política però no sempre els grans personatges funcionen quan cal bregar amb la realitat.


Les narracions sobre el front, durant els pocs mesos en què Benet hi va ser, són també molt interessants. Va tenir la sort, ja que en aquell moment allò era una sort, de què el ferissin aviat, a causa d’una errada d’un d’aquells comandaments poc preparats que sovintejaven a l’exèrcit combatent. Ferit pel foc amic, vaja, com sol passar tantes vegades, a nivell real i metafòric. Hi ha algunes anècdotes viscudes per Benet de les quals algú amb un sentit de l’humor més accentuat hauria tret el suc. 

Malgrat la seriositat de l’autor, no podem evitar somriure en ocasions, tot i la tragèdia que ens explica. La valentia i el coratge de Benet són innegables, llàstima que comences aquesta narració de la seva pròpia vida i de les seves experiències personals una mica tard. Com en el cas de les Memòries de Josep Maria de Sagarra ens quedem amb ganes de continuar llegint i aprenent. 

Aquest llibre és imprescindible per desmuntar tòpics encara vigents sobre la Guerra Civil, o la Catalunya d’abans de la tragèdia, aquell oasi català tantes vegades esmentat i que en tants moments ha deixat de ser un oasi per esdevenir un desert o una selva perillosa. Potser Benet, home del seu temps, ens manifesta amb excés les seves dèries i intenta justificar-se, cosa habitual en els llibres memorialistes. I en ocasions ens pot resultar reiteratiu i una mica feixuc. Però aquestes mateixes limitacions ens el fan important, humà, imprescindible.



Amb les seves ombres, les seves llums i situant-los en les seves circumstàncies, Benet, amb Tarradellas i Pujol, conforma un triangle humà imprescindible a l'hora d'entendre, una mica més, la nostra història. En el cas de Benet comptem, a més a més, amb una sèrie de llibres publicats que no podem obviar a l'hora de cercar una certa objectivitat analítica. En aquest present tant complicat i valorat sovint des de molts sectors de forma esbiaixada, ja que ens manca la necessària perspectiva que dóna el pas del temps, fa falta més que mai reflexionar sobre el tema de la catalanitat i sobre les dèries hispàniques tan recurrents i transversals a l'hora de condemnar i intentar aixafar allò que mai no han entès ni han volgut entendre.



Memòries I.
De l'esperança a la desfeta (1920-1939)
Josep Benet i Morell
Edicions 62, 2008