20.2.18

EL MNAC ES RENOVA I EL RENAIXEMENT I EL BARROC REVIFEN


El MNAC va remodelant a fons les seves col·leccions. La remodelació comporta fins i tot un canvi de mentalitat, durant anys semblava que el que comptava, a casa nostra, era el Romànic, identificat amb una mena d'essència identitària lligada a uns improbables temps d'esplendor nostrada. De fet, el MNAC havia estat, sobretot, el Museu d'Art Romànic, -encara que hi hagués Gòtic-, i la resta s'aplegava al Parc de la Ciutadella. Tinc un bon record d'aquell discurs museogràfic d'aleshores, tot s'ha de dir, si és que en aquell moment es podia parlar de discurs. Serrat, a l'entrevista que li van fer darrerament a TV3, va amollar una frase molt incisiva sobre el fet de què allò que és bo per als barris és dolent per als records. Aquesta frase es pot aplicar a moltes coses, també als museus. Els museus han millorat però els meus records  d'aquells museus d'abans, silenciosos, rancis, misteriosos, temibles, deserts i empolsinats, s'ha fet miques. Una visió literària de l'antic MNAC es pot recuperar a la famosa novel·la La Marge ja que el seu turmentat protagonista, a més a més de deambular pel Barri Xino també s'arriba al museu i medita sobre el tema.

Quan jo era joveneta la gent anava poc als Museus, els primers diumenges de mes eren de franc i amb una amigueta, quan tot just teníem tretze o catorze anys, havíem anat sovint als de Montjuïc, al Parc de la Ciutadella, al Marés, que ens encantava. Les sales eren gairebé buides, llevat d'algun bidell endormiscats i les nostres passes ressonaven enmig del pes del passat. També vam anar a la Virreina, quan hi van instal·lar el llegat Cambó. Avui, la presentació de totes aquelles obres d'art i el context dels museus ha millorat molt, però l'evocació del respecte amb el qual deambulaven meravellades per aquells grans espais em produeix un cert grau de melangia lligat al temible i inevitable pas de la vida. Tampoc el meu sentit del sagrat, que abastava un munt de temes culturals, és el mateix, en queda poca cosa.
Ayne Bru - Martyrdom of Saint Cucuphas - Google Art Project.jpg
Alguns quadres ens van impressionar, aleshores, i no els podíem deixar de mirar. Un dels que més ens anguniejava és aquell d'Ayne Bru, on estan tallant el coll al pobre Sant Cugat, davant del seu monestir, fàcil de reconèixer. Ens produïa neguit i curiositat malsana, car pel taparrabos del sant s'escapen i es poden filustrar zones piloses i això, aleshores, resultava molt inquietant. També recordo el Prado de la meva adolescència, on vaig poder anar gràcies a  haver guanyat el premi de redacció de la Coca-cola. A la porta hi havia un bidell que parlava madrileny, talment com sortit d'una sarsuela, i orientava els pocs turistes en un francès d'allò més pintoresc. En aquells anys els grans quadres els havíem vist mal reproduïts, sovint en blanc i negre, als llibres de text. Veure'ls en viu tenia un valor afegit i poques coses m'han trasbalsat tant com la primera visió de Les Menines, dels Boscos o dels quadres més emblemàtics de Goya.
'Àngel turiferari', un anònim del segle XVIII
El MNAC està fent uns grans esforços de promoció, amb uns pressupostos relativament modestos, molt bones exposicions temporals, remodelacions interessants, noves lectures del fons de sempre, redescobriments diversos i, si t'associes als seus Amics pots tenir a l'abast un munt d'activitats molt ben muntades. Les visites a exposicions, com els itineraris culturals, depenen de qui els mena. Del MNAC gairebé sempre n'he sortit molt satisfeta, amb poques excepcions. Avui, dilluns, sense públic turístic, he pogut visitar, per exemple, l'espai dedicat al Renaixement i Barroc, remodelat fa poc temps i m'ha encantat. Encara m'ha agradat més perquè hem comptat amb un comentador de luxe, Joan Yeguas, conservador dels béns culturals del Museu en l'Àrea de Renaixement i Barroc,una d'aquestes persones que sap molt més del que explica, cosa que avui no és gaire habitual. I a més a més, amb un subtil sentit de l'humor, molt saludable.

Ens ha explicat anècdotes diverses i ha incidit en la certa relativitat del discurs museístics, tot es pot fer de moltes maneres i també els artistes es valoren o no segons convé i toca, cosa que no els treu cap mena de mèrit. Potser ens prenem l'art, com tantes coses, massa seriosament. Al capdavall anem als museus, com a tants llocs, per passar-hi una bona estona, excepció feta del jovent que pot tenir algun interès acadèmic i professional més aprofundit i destinat a fer currículum. Avui he fet una passejada general però hi tornaré, com hi torno sempre, al MNAC. M'agrada el lloc, encara que sigui una mica desavinent, aquestes vistes de la ciutat, els turistes fent fotografies, Montjuïc. Tinc sort, no el tinc gaire lluny de casa, la pujada és feixuga i me la prenc amb tranquil·litat però de baixada és un plis plas. 
Resultat d'imatges de Quentin de la Tour
Passejar pel davant d'aquests quadres, retaules, estàtues, tapissos i la resta ens aboca a enfrontar-nos amb tot un munt de gent del passat, semblant a nosaltres ens molts aspectes i tan diferent en d'altres. Dividir l'art en capelletes, èpoques, tendències, pot ser útil però no sé si és gaire bo per a la nostra percepció del tema. No sabem ben bé què és o no és art, no hi ha definicions prou clares i, com en el tema religiós, una gran part de les nostres valoracions van lligades a la fe i a les percepcions temporals. Avui he tornat a veure el pobre Sant Cugat, que agonitza des de fa tants segles, i aquell notari tan simpàtic de Quentin de La Tour que vaig tenir el gust de conèixer, fa tants anys, a la Virreina i del qual, santa ignorància, ens vam riure sense compassió, amb aquella rialla espontània de l'adolescència, innocent i agosarada.
'El Triomf de la Fama sobre la Mort' / MNAC

La remodelació de la col·lecció ha recuperat obres que estaven en el fons i n'ha apartat d'altres, però els museus, avui, són vius i tot pot canviar i així ha de ser. Els immensos fons han de tenir la seva oportunitat, de tant en tant. El bonic blau de les parets, proper al blauet tradicional que s'utilitzava a les llars de pagès, ressalta la visió de les  pintures i escultures i ha estat molt encertat bandejar aquell blanc de tota la vida.  De tota la vida anterior del Museu, és clar. 

Precisament a la tarda em vaig ensopegar amb un bon documental sobre El Bosco, pintor que havia sortit a la visita, i em va inquietar una mica com els entesos semblen reduir determinats aspectes de l'art a una mena de recerca de laboratori destinat a fixar, més que res, la possible autoria. Les disquisicions sobre sí determinada pintura és d'un pintor o de gent del seu taller o d'imitadors seus em semblen una mica bizantines però mouen molts esforços i sembla que provoquen debats encesos entre experts. En el fons a nosaltres, els espectadors, això no ens hauria de preocupar massa però tot fa forat en la nostra cultura col·lectiva. Com en unes al·legories materialitzades en tapissos de l'època, un dels quals es pot veure a la mostra, la Fama venç la Mort, però el Temps venç la Fama i tot acaba per ser cendra i poca cosa més.

Els Museus són llocs per anar-hi sovint, no sempre es pot fer, i per passejar-hi de forma lenta i tranquil·la. Fa anys un bon professor em va comentar que anar un Museu a veure-ho tot era com entrar en una biblioteca i voler llegir tots els llibres. És clar que també s'hi pot passejar sense cap intenció prèvia, a observar la gent i contemplar allò que ens crida l'atenció, sigui el que sigui, com si fóssim a la Rambla, però enmig d'un silenci més evident i perceptible. Llevat dels moments en els quals els escolars envaeixen els espais, una explosió de vida que també té la seva gràcia en aquell context, tot s'ha de dir.

17.2.18

THE PARTY, AMISTATS PERILLOSES PERÒ ENTRANYABLES

El Partit (pel·lícula de 2017) .png


Un grup de gent que es coneix des dels temps joves es reuneix per fer una celebració, una trobada. En el transcurs d'aquesta trobada la gent comença a dir-se les veritats i la cosa es complica. És aquest un esquema argumental que hem vist repetits un munt de vegades, amb més o menys grapa. I és, de fet, el punt de partida de The Party. 
Però aquesta pel·lícula breu, de poc pressupost, filmada en blanc i negre i en temps real, gairebé, té la seva gràcia. Compta amb un grup d'actors i actrius de primera categoria, amb uns diàlegs que freguen l'humor negre a l'anglesa en molts moments, amb unes quantes àcides reflexions sobre la necessitat i valor de la política, i amb una crítica social gens subtil a l'entorn de moltes dèries del nostre present. Per les converses informals desfila la religió, l'abandonament dels ideals joves, la incoherència personal, el lesbianisme, la infidelitat,  les teràpies alternatives, les noves maternitats aconseguides gràcies a la ciència, la necessitat de triomfar, el sexe i l'amor, la incomunicació, els canvis fins i tot morals als quals ens aboca la proximitat de la mort i fins i tot alguns tòpics sobre, per exemple, el tarannà alemany. Tan sols falta que parlin del procés... O del Brexit, que potser explica una part de l'escepticisme ambiental dels personatges.
Resultat d'imatges de the party
La reunió es fa a casa del personatge interpretat per Scott Tomas, Janet, una dama que acaba de ser nomenada ministra de Sanitat, poca broma, fet que motiva la trobada. Aquesta obra, gairebé teatral, té la virtut de durar uns setanta minuts trepidants, el final vol ser imprevist i sobtat, amb sorpresa, però amb els anys ja hem vist girs d'aquest tipus, la veritat. Tot plegat amanit amb una bonica banda sonora, ben triada, aquests discos antics que un dels personatges posa, de forma insistent, en el seu tocadiscos tradicional. 
Foto de Sally Potter: trucar al partit Berlinale 2017 03 (recorregut) .jpg

Els vells progres del passat són grans i viuen bé. L'ateisme materialista no és ben bé el mateix quan arriba el final o es veu arribar. Les feministes tenen contradiccions, com tothom, i les frases més banals, amoroses, pertanyen a autors clàssics de referència. Per guanyar vots s'ha de fer la puta i la ramoneta i el poder és ja un objectiu per ell mateix. Se suposa que la gent moderna és sincera i desinhibida en les seves relacions però en molts aspectes tenim les mateixes manies, silencis, dèries i hipocresies que els nostres avantpassats. El racionalisme no ens evita el patiment. Tothom està molt bé en aquesta petita joia coral però la Patricia Clarckson està extraordinària i, al menys, aquí no és dolentota, tan sols lúcida, cínica i escèptica. Sembla una mica un alter ego de la directora, gran Sally Potter, carregada d'experiència vital i cinematogràfica.
N'he sortit una mica desconcertada, em passa sovint, darrerament. Però ara hi penso i cada vegada m'agrada mes, aquesta The Party. 

15.2.18

TRADICIONS, CELEBRACIONS I MEDITACIONS SOBRE LA BREVETAT DE LA VIDA

Resultat d'imatges de pastís de sant valentí

Font de la fotografia: http://yummytaller.blogspot.com.es/2014/02/pastis-de-sant-valenti.html

Resultat d'imatges de bunyol de quaresma

Font de la fotografia: http://comacasa-res.blogspot.com.es/2015/02/bunyols-de-quaresma.html


Ahir van coincidir en el temps el Dimecres de Cendra i el Dia de Sant Valentí. Contemplant i endrapant els bunyols d'una de les poques bones pastisseries del barri que resisteixen, pensava que aquesta menja tradicional, amb el foradet al mig, es pot considerar, fins i tot, que té un cert aspecte eròtic.

Hi ha persones que sumen i que celebren tota mena de tradicions. Ahir devien xalar, entre el pastís en forma de cor i els primers bunyols de la temporada, tot i que això del Dimecres de Cendra més aviat hauria de portar-nos a meditar sobre la brevetat de la vida i en allò de què som cendra i a la cendra tornarem.

Amb el fred que feia no sé si gaire gent va anar a enterrar la sardina, aquesta sí que és una tradició amb consistència, però crec que va de baixa, tot i que en alguns mercats han recuperat aquelles boniques arengades amb faldilles o col·locades de forma ordenada en un barril gros. A mi, de petita, l'arengada penjada de la canya em feia angúnia i pena.

Hi ha qui té una veritable mania a Sant Valentí però poques tradicions, àdhuc les més nostrades, resisteixen un estudi seriós i aprofundit. Hi ha qui diu que el nostre Dia dels Enamorats ha de ser Sant Jordi però dir que aquell dia és el dels enamorats és una tendència relativament moderna, ja que regalar una rosa a la xicota no identifica tot el dia amb això de l'amor. 

El tema del llibre jordià va ser un invent comercial dels llibreters, encara més, es va relacionar amb la mort de Cervantes, qui alguns voldrien català, tot i que és molt improbable que ho fos, ni tan sols que passés per la nostra ciutat, on ensenyen on va fer una estada també ben improbable.

La tradició s'inventa, algunes es mantenen, d'altres s'esvaeixen i  un gran nombre es refan i s'adapten als temps que corren. És clar que hi ha negoci en tot plegat. La meva mare sempre deia que això de la rosa de Sant Jordi, quan ella era joveneta, ho practicaven més que res la gent de la ceba. Avui  ser de la ceba és una virtut en alça, és clar.

Quan jo era petita molts sectors del país abominaven de l'arbre de Nadal i del Pare Noel. Calders té un conte molt divertit sobre el tema dels Reis versus el Pare Noel, que es va incloure a l'espectacle Antaviana. Quan jo era petita el Tió, que era un tronc i no aquest horrible ninot amb barretina, no estava generalitzat. Es feia en alguns llocs de pagès, no pas a tots. 

És clar que el pobre Sant Valentí, popularitzat gràcies a la pel·lícula i la cançoneta, no té cap culpa de què es venguin coses horribles, com aquests pastissos en forma de cor. El cor canònic és un motiu decoratiu recurrent i lleig però ha fet fortuna. Un professor de ciències dels meus anys d'estudiant ens deia que el cor real no era gaire bonic, sinó que més aviat semblava una patata de sangre (sic).

Em cau bé la gent que ho celebra tot a fons, aquells que sumen en lloc de restar o dogmatitzar. Jo no celebro gaires coses, la veritat, més enllà dels Reis, per tradició familiar i els aniversaris, i encara. Ara han recuperat això de la Laia, la vida de la pobra Santa  Eulàlia no té res de divertit ni d'infantil però han aconseguit que ho semblés. Encara més, hi ha moltes probabilitats de que la  santa sigui un calc tardà de la de Mèrida i fins i tot és possible que cap de totes dues existís. En tot cas la seva és la història d'una noieta adolescent i suïcida,  fanatitzada i imprudent, tot i que coratjosa. 

A Sant Jordi l'han democratitzat arranjant la llegenda. És un altre sant improbable, en algunes versions antigues salvava la princesa després que el drac s'hagués cruspit unes quantes xicotes del poble, cosa molt injusta. Tot s'aguanta amb agulles d'estendre i, per això, bescantar el pobre Sant Valentí i criticar els enamorats que gaudeixen regalant-se galindaines i menjant pastissets en forma de cor és absurd i cruel.

Tots som fills del nostre temps, allò que hem fet sempre creiem que s'ha fet sempre, però res de res. Les celebracions, com deia una bona amiga meva, fan que un dia sigui diferent d'un altre, trenquen la monotonia i la rutina, el mateix que el Carnaval, festa que odio però que en ocasions també he celebrat, a l'escola, amb amics. No té sentit celebrar carnavals quan tot l'any és carnaval i no hi ha més Quaresma que aquestes pobres àvies amb set potes que s'han recuperat a algunes escoles i que tampoc no és que fossin a tot arreu, en èpoques passades.

Amb això de la recuperació de les festes populars a les escoles ens vam passar d'allò més. Però, per exemple, les penitències quaresmals no s'han recuperat i a ningú no se li acut, a l'escola, representar la Passió, tot i que els pobles on fa anys que es representa continuen amb el tema i fins i tot s'han fet assaigs moderns sobre un tema tan inquietant. 

Explicaven que Amades s'havia inventat algunes coses per tal d'arrodonir el seu Costumari però a mi m'encanta aquest conjunt de llibres on s'expliquen tantes coses sobre sants i tradicions. Me'l vaig comprar a terminis i amb esforç, quan els llibres eren cars i valorats. Ja sabem que els sants no són el que ens explicaven i potser millor, ja que ens amollaven moltes barbaritats sobre la seva vida, miracles, patiments i facècies. 

Tot és un cuento, em deien a casa, amb aquella saviesa ancestral que costa d'assolir. En això de ser un cuento, -paraula que crec que s'hauria d'incorporar al dogmatisme semàntic ja que cuento no és  el mateix que conte, té un altre matís-  s'hi poden incloure moltes coses que semblen serioses i un noranta nou coma nou per cent de la història suposadament comprovada. Verás que todo es mentira, cantava Gardel.

Amb els anys, com escrivia un poeta, acaba que et saps tots els contes i cuentos i te'n creus molt pocs, tot i que sempre caus en el parany de creure que un conte nou, explicat per algú que et mereix confiança o en qui tens fe, està comprovat i certificat davant del notari. La por dels homes -i les dones- ha inventat molts contes, entre els quals, i és una opinió personal, les religions, tan bescantades i a les quals es culpa de molts mals, quan són, com moltes teories polítiques que en corrompre's han creat inferns absoluts, creacions absolutament humanes com les pàtries, vaja.

En un context tan galdós, menjar bunyols i pastissos en forma de cor amorós, és, al menys, un consol fugisser.



Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto:
que la cuna del hombre la mecen con cuentos,
que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre...
ha inventado todos los cuentos.
Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos...
y sé todos los cuentos.



13.2.18

TEMPS DE PAU, TEMPS DE CINEMA

Resultat d'imatges de john gavin tiempo de amar

L'altre dia, gràcies a un programa molt interessant sobre cinema clàssic, que emet la SER (Sucedió una noche)  em vaig adonar de què la melodia que fa de fons dels títols de crèdit a La creu de ferro. Hänschen Klein, era una de les que entonava Xesco Boix i que jo cantava amb els meus fills i alumnes. El títol, en català, era Cançó dels oficis i la lletra en la nostra llengua és de Ramon Folch i Camarasa. Les cançons infantils, en contexts perversos, resulten inquietants, cosa que va aprofitar força Agatha Christie, per cert.

La creu de ferro és una pel·lícula de l'any 1977, dirigida per Sam Peckinpah, i, com la majoria de les del director, força violenta. És l'única incursió del director en el cinema de guerra i pertany a aquestes pel·lícules de guerra anti bèl·liques, el paradigma de les quals és Camins de glòria, pel·lícula que va ser prohibida durant anys a molts països i que jo, a finals dels setanta, encara vaig haver d'anar a veure a França on, per cert, tampoc la van deixar projectar durant alguns anys.

La guerra, crec, és la pitjor de les situacions que una persona pot viure. La guerra propicia el caos i el poder dels violents, els sàdics i els guillats. No hi ha cap ordre i sempre reben els més innocents i febles, en aquestes situacions de tragèdia generalitzada. A Camins de glòria el personatge interpretat per Kirk Douglas repeteix una coneguda i contundent frase de Samuel Johnson: el patriotisme és el darrer refugi dels canalles. El patriotisme, amb l'ajuda de les religions o de les idees polítiques, ha portat un munt de jovent a l'escorxador durant anys i panys, ha desvetllat el pitjor de cada casa i avui encara s'esgrimeix com un valor acceptable i des de molts costats i tendències. 

Resultat d'imatges de john gavin eric maria remarque
He de dir que la pel·lícula de guerra que m'ha agradat més des que la vaig veure per primera vegada i que m'agrada sempre que la torno a veure és Temps d'estimar, temps de morir.  A les pel·lícules canòniques de guerra hi acostumava a haver-hi poc romanticisme amorós però aquí n'hi ha molt. La va dirigir Douglas Sirk, és clar, tot té una explicació. No necessitava mostrar-nos en directe morts, ferits o torturats i per això resultava encara més inquietant. No feia trampes amb un final feliç, l'excés de pietat del protagonisme, quan li revifa l'esperança, fa que sigui imprudent.

La pel·licula estava basada en una novel·la d'Eric Maria Remarque qui, a més, feia un cameo a la història i tot. Remarque té diferents llibres sobre guerra, el més conegut és Sin novedad en el frente, que s'ha dut un parell de vegades al cinema, ambdues de forma molt digna. L'escriptor va tenir moltes relacions amb el món del cinema, també sentimentals. Els nazis van cremar el llibre i van intentar bescantar l'autor, per sort ell va poder marxar del país abans de l'escalada del nazisme. Avui, malauradament, és un autor una mica oblidat a casa nostra.
Constance Towers i el seu marit John Gavin Foto proporcionada per un publicista
Hi pensava ahir, en Tiempo de amar, tiempo de morir, ja que em vaig assabentar de la mort de John Gavin, un molt bon actor que allà estava guapíssim i que més endavant es va dedicar a la diplomàcia i es va, pràcticament, retirar del cinema. El sobreviu la seva segona dona, Constance Towers,  gran actriu que va treballar en diferents ocasions amb Sam Fuller. Portaven junts un munt d'anys i tenien cadascun dos fills de matrimonis anteriors. Gavin feia pensar en Rock Hudson però era molt diferent. Els actors ben plantats, com passa amb les actrius molt maques, sembla que hagin de demostrar més a fons que treballen bé, allò que guanyen per un costat ho perden per un altre. A la pel·lícula que menciono compartia cartell amb Liselotte Pulver, una actriu alemanya que va ser molt popular durant uns anys i que encara viu, tot i que retirada. 

Estic escrivint això i recordo la Glòria, que va morir fa poc, que estimava molt el cinema i sempre em posava llargs comentaris i diferents puntualitzacions sobre el contingut de les meves entrades amb evocacions diverses. Tot passa i així ha estat sempre i feliços els qui, de moment, malgrat els diferents trasbalsos polítics i socials no hem de patir ni hem patit una guerra, la llàstima és que no copsem la fragilitat de la pau fins que no envellim una mica, què hi farem. Al costat de la literatura i del cinema antibèl·lics i antiviolents hem patit molta mitificació poètica i literària  de la violència i la lluita armada i encara, de tant en tant, llegeixo crides actuals a cremar-ho tot i tallar caps a tort i a dret, sé que, de moment, és retòrica, però no fa cap gràcia.

10.2.18

CRIATURES SUPERVIVENTS, 'THE FLORIDA PROJECT'




Resultat d'imatges de THE FLORIDA PROJECT


The Florida project és una d'aquestes històries diferents, que de tant en tant sorgeixen al cinema, fent-se un foradet entre la resta. He llegit que el director,  Sean Baker, ja ha assolit un cert prestigi amb les seves pel·lícules anteriors, que no he vist.

Aquesta història, gairebé sense història, té la grapa de reflectir infants reals, a fregar de la marginació, immergits en aquesta pobresa ambiental que hem vist des de fa anys, en l'època del neorealisme o al cinema crític com el de Ken Loach. Diuen que per entendre el context has de conèixer els Estats Units però jo crec que el que explica és universal. Més d'una vegada, quan treballava de mestra, m'he sentit com aquest encarregat del motel, aquest pobre Bobby, encarnat per un excel·lent Willem Dafoe que ho diu tot sense dir res i que contempla amb compassió i tendresa aquests infants que acabarien amb la paciència d'un sant.
Resultat d'imatges de THE FLORIDA PROJECT
He constatat, impotent, com criatures espavilades havien caigut per atzar en families desestructurades, raretes, elles mateixes víctimes ja del sistema, incapaces de sortir del forat. He vist com, en algunes ocasions, la intervenció dels serveis socials era necessària però desvetllava una certa angoixa perquè no tothom és prou humà ni delicat quan entoma situacions difícils. Hi ha problemes que no tenen solució i en els quals tan sols es poden posar pedaços, potser molts d'aquests infants amb mala sort reeixiran, a la història hi ha casos de tota mena i, per sort, la vida no es regeix per dogmes matemàtics.

A la pel·lícula, al costat de l'acolorit i turístic món Disney, retrobem gent humil, que intenta sobreviure com pot, si és que pot. Obesos mal nodrits, famílies monoparentals o ni tan sols això, àvies que han de carregar amb els néts mig abandonats, i encara bo que existeixen aquests motels de subsistència, de mala mort, tot i que amb cambra de bany i pintats de coloraines. La gent sense habitatge va instal·lant-se de forma temporal en alguna habitació d'aquests estranys espais on es malviu, però les criatures tenen allà el seu propi món, un món lliure i feliç, ja que en ocasions la despreocupació familiar pot ser més positiva que no pas una sobreprotecció excessiva i pesadeta. 
Resultat d'imatges de THE FLORIDA PROJECT
Els infants de la pel·lícula són reals, es mouen per tot arreu fent trapelleries, bromes gruixudes, mengen de qualsevol manera i van amunt i avall sense traves, com si es trobessin al mig de la natura. La pel·lícula se centra sobretot en una nena, Monee, magnífica Brooklynn Prince, entremaliada i més lúcida del que es pugui pensar d'entrada, amb una estranya filosofia vital de subsistència, una mare jove i immadura que estima i que l'estima tot i que no sigui capaç d'entomar cap mena de responsabilitat seriosa. Som a l'estiu, no cal pensar com deu ser l'escolarització d'aquests infants en una altra època de l'any. 

Amb tota la misèria que embolcalla el context la gent és bona, entenen la situació de cadascú, s'ajuden quan cal i es barallen quan toca. Ningú no pega als infants, tot un mèrit considerant les situacions, i la intrusió d'un possible pederasta, tan lamentable i desgraciat com la resta, és aviat controlada i foragitada per aquest Bobby-àngel de la guarda qui, malgrat tot, no pot evitar el desastre que es veu venir. M'han vingut al cap històries semblants, com ara aquella mare alcohòlica de Hoy empieza todo, que acabava per suïcidar-se. Tot i que aquí no hi ha grans tragèdies ni desenllaços irreversibles.

Potser el final, pel meu gust, és massa simbòlic considerant que la pel·lícula és absolutament realista. Aquest paisatge urbà, tan americà, no es troba gaire lluny de les nostres àrees de lleure de colors xarons, d'aquests no-llocs comercials on la gent va i ve de forma compulsiva entre carreteres, autopistes, botigues amb galindaines inútils i criatures deixades de la mà de Déu, com deien abans, encara que tinguin, fins i tot, família. 

The Florida project té la gran virtut de fer denúncia social sense discursos ni adoctrinaments ni lectures polítiques, no recorre a la llagrimeta fàcil tot i que emocioni. En més d'una ocasió algun adult de per aquí segur que clavaria una bufa a aquestes criatures, no ens agradaria gens tenir-los a l'escala de casa ni a l'escola de les nostres criaturetes, siguem sincers, tot i que potser n'hem conegut i patit alguns. 

Intuïm que aquesta mare, gran Bria Vinaite, una penjada, no té remei, és així i li resultaria molt difícil trobar una sortida convencional als seus problemes. La nova pobresa, física i material, no és com la d'abans, però existeix, tot i que ens agradi obviar el tema o maquillar-lo amb teories educatives de tots colors, d'aquests colors que amaren amb el seu mal gust aquest món sense sortida o amb fugides enganyoses cap al castell de la Bella Dorment.

VERSIONS, LITERATURA, TENDÈNCIES CULTURALS

Resultat d'imatges de paradisos oceànics

Hi ha alguns tòpics recurrents que obvien realitats tangibles, un dels quals és que en determinats àmbits socials, situats fins i tot en diferents estadis culturals i econòmic, una persona no es pot expressar en dues o més llengües al mateix nivell d'excel·lència. 

Aurora Bertrana, que va escriure bé en català, castellà i francès, va ser una dona d'una gran cultura, una d'aquestes catalanes heterodoxes amb una vida molt agitada, durant els anys seixanta i setanta ja se la va redescobrir, encara era viva, va morir el 1974. El mateix que amb allò del Paral·lel sobre el qual alguns jovencells al llindar de la maduresa es preguntaven com era que no se'n sabia res. Ara sembla que dels Bertrana tampoc no en sabíem res fins que algú els ha redescobert.

El problema és que els redescobriments, sovint lligats a efemèrides diverses, com els centenaris, van acompanyats de reedicions de llibres però fins i tot aquestes reedicions, al cap de dos o tres anys, ja han desaparegut del mapa, per desgràcia. La política cultural, la nostra i la del país del costat, aquest país que mana més, de moment, sempre m'ha semblat erràtica. En el camp de la literatura em resulta evident, però podria parlar de molts més camps, la pintura, la musica, la pedagogia. En el camp educatiu avui ens venen teories i metodologies noves que ja estan més vistes que el tebeo, com deien abans. Al menys crec que la majoria de gent sap què era el TBO. Allò dels prestatgets, que deia Calders, encara funciona, ahir mateix escoltava la filla del pintor Guinovart comentant el mateix, que sembla que tan sols n'hi pot haver un de cada.
Resultat d'imatges de el marroc sensual i fanàtic
Que algú avui, jove, però amb una carrera de lletres admeti que no ha llegit segons què o segons qui resulta altament preocupant, la veritat. No en té la culpa però sí que la té el sistema d'ensenyament i la preparació del professorat. Un altre tema molt actual és la poca importància que es dóna a les versions originals de les coses, vam estar durant anys i panys queixant-nos dels doblatges en el cinema però aquests gaudeixen de molt bona salut i es defensen amb capa i espasa i corporativisme, suposo que donen feina a molta gent. Espriu es queixava en ocasions de què havent estudiat, aleshores, en general, una mica de francès a l'escola i tenint França tan a prop necessitéssim traduccions del francès al castellà o al català. Vull pensar que amb l'anglès, en l'actualitat, la cosa ha canviat una mica.

Avui hi ha una tendència generalitzada a què determinats llibres surtin, de forma simultània, en català i castellà, en ocasions ni tan sols no sabem quina és la versió original i, encara pitjor, no sembla importar gaire. És clar que les traduccions del castellà al català donen feina a molta gent, el mercat laboral no està gaire boyante, la veritat. Les del català al castellà depenen dels autors i de la seva sortida, gent de pes s'ha hagut de pagar traduccions a l'anglès o al castellà, així va la cosa, però en això també hi ha privilegiats i tan sols cal repassar les llistes dels llibres que es promocionen a les fires europees.

Fa anys jo recomanava sovint a la gent coneguda de parla castellana però amb inquietuds culturals, que llegissin els llibres escrits en català en la versió original i a mi em costa d'entendre que s'hagi de llegir un llibre escrit per Delibes o García Márquez en català, la veritat. La reedició actual dels Paradisos Oceànics s'ha completat amb unes narracions que no es troben en les publicacions originals sinó en la versió en castellà que la mateixa escriptora va fer en el seu moment. S'han traduït al català, no hi ha res a dir sobre la traducció, està ben feta, però, calia? A més a més la qualitat de les fotografies del llibre original també és molt precària, amb un to blavós que les fa molt menys explícites. Malgrat tot val més això que res. 

Resultat d'imatges de Roda el mon i torna al born llibre


Aurora Bertrana es queixava de què la gent tan sols la recordava per aquest llibre, que en el seu moment es va vendre força, tot i ser car. La gent, aleshores, viatjava molt poc i, a més a més, hi havia una mica de marro amb allò del sexe lliure de les dames exòtiques. També es va vendre força aquell de Roda el món i torna al Born, per exemple. 

A mi m'agraden els llibres facsímils, ni tan sols no tocaria l'ortografia, la veritat. Podrien conviure perfectament amb les noves reedicions actualitzades, si fóssim un país amb més interès per la cultura i la cultureta del que ens pensem tenir. Bertrana va escriure un llibre encara millor, sobre el Marroc, les primeres edicions es paguen a preu d'or, costen de trobar. A preu d'or es una manera de parlar, per car que sigui un llibre mai es pagarà com un Van Gogh, per exemple.
Resultat d'imatges de La larga agonia de los peces fuera del agua
Aurora Bertrana té novel·les interessants i unes encara més interessants Memòries, potser tot s'anirà reeditant, el mateix que els llibres del seu pare. Una de les seves novel·les, força llegida quan jo era joveneta, Vent de grop, fins i tot la va dur al cinema Rovira Beleta. Sóc fan d'aquest director però en aquest cas no la va encertar, la pel·lícula es va dir allò de La larga agonía de los peces fuera del agua i Serrat no resultava convincent, per més bufó que fos, encara amb aquelles pigues tan maques, i més bé que cantés, la veritat. Per cert, és veu que l'Alborán també ha perdut la piga. El llibre i la pel·lícula tenen avui un alt valor sociològic, turistes atractives, nois desarrelats, canvis culturals i una llibertat sexual incipient i divertida. Serrat estava realment fora de l'aigua. 

El meu admirat professor Salvat insistia en això de què alguns catalans no sabien escriure bé en castellà i posava a Josep Pla com exemple però no és ben bé així i es podrien trobar molts exemples. És clar que si a la universitat,  avui, hi hagués gent com Salvat no hi hauria tants oblits i redescobriments. Com que en tot plegat s'hi barreja, a dojo, la política, el tema és conflictiu i potser no ho hauria de ser. Una de les excuses que donaven escriptors de casa nostra que escrivien en castellà era que no havien après bé el català i que valia més fer una cosa bé que dues malament. 

En el món d'avui això és una excusa de mal pagador i les motivacions, en general, són oportunistes, la gent es passa d'una llengua a l'altra segons veu possibilitats de publicar i promocionar-se cosa que avui és complexa. Hi ha autors catalans que s'han traduït els seus llibres i ho han fet prou bé. Hi ha traduccions que poden, fins i tot, superar l'original. Hi ha de tot i en això no valen els dogmatismes, no tothom és diglòssic i sovint, sobretot a Barcelona, fa anys que convivim i escrivim i parlem en dues llengües i de vegades en una dotzena i tot, a més de les variants dialectals barcelonines, avui molt malmeses. En tot plegat val més caure en gràcia que ser graciós, es demana purisme a segons qui i, en canvi, a d'altres se'ls passa per alt la col·laboració en castellà a la premsa, per exemple, com si el periodisme no fos també, d'alguna manera, literatura.

O sigui, que malgrat tot el que dic, benvinguts siguin els Paradisos Oceànics, que avui ja no són aquells suposats paradisos sinó un destí turístic d'allò més xaró i que fins i tot en l'època de l'estada d'Aurora Bertrana ja començaven a mostrar tendències. Pel que fa al llibre sobre el Marroc, avui que molts fills i filles de magrebins ja estudien a les nostres escoles i universitats, estaria molt bé que expliquessin com el veuen i el valoren. La vida d'Aurora Bertrana, si aquest fos un país amb més imaginació i possibilitats, mereixeria una pel·lícula o una sèrie de la tele, però, això sí, s'hauria de fer molt bé ja que darrerament s'han filmat molts bunyols amb pretensions.

8.2.18

JOSEP BENET, IN MEMORIAM

 Resultat d'imatges de Josep Benet

Després d’haver llegit i ressenyat la biografia de Josep Benet escrita per Jordi Amat, Com una pàtria, llibre força comentat després de la seva publicació, tenia pendent la lectura del primer i únic volum de les Memòries del biografiat, De l’esperança a la desfeta, que es mou entre l’any 1920 i el final de la guerra civil. Malauradament, Josep Benet va morir abans de la publicació del llibre i no va tenir temps de continuar aquest fresc, íntim i personal, sobre la seva vida i el context difícil en el qual es va desenvolupar la seva tasca social i política des de molt aviat.

Els llibres de memòries s’han de completar sempre amb d’altres documents. Tots som humans i ens arreglem els records a la nostra manera, per més sincers que ens vulguem mostrar. Benet va ser un personatge complex i el llibre d’Amat, tot i que amb prudència i respecte, ens mostra les seves llums i ombres i cal que sigui així, car els mites esdevenen caricatures quan es defuig la critica històrica. Aquest mes de març farà ja deu anys de la mort de Josep  Benet i potser caldria rememorar la seva figura, la seva obra i la seva trajectòria.



Una de les motivacions que esmenta Benet per escriure aquestes Memòries és el tractament que en aquell moment, a principis del nou segle, es començava a donar a això que s’ha dit memòria històrica i que, ja d’entrada, va bandejar estudis seriosos com els que havia fet el mateix Benet per anar conformant una mena de rondalla sense matisos, una pseudohistòria de bons i dolents, amb molts punts febles.

Benet va ser un home creient, amb una joventut lligada a moviments catòlics, escolà montserratí però republicà i contrari al feixisme. Aquests valors, que no va amagar, van estar a punt de costar-li la vida en més d’una ocasió, tot i que va anar a combatre amb l’exèrcit republicà així que van mobilitzar la seva quinta, la del biberó. Les complexitats ideològiques i humanes defugen els tòpics i sembla que inquieten els partidaris de la reinvenció de la història, segons toqui.


Després de la guerra civil la trajectòria de Benet és ben coneguda, una lluita constant en defensa de la llibertat de Catalunya, de la seva llengua i cultura, i de la democràcia en general. Advocat arriscat de gent com Comorera i d’altres presos polítics, autor de llibres imprescindibles però sovint oblidats o poc coneguts sobre personatges catalanistes i demòcrates, i sobre la constant persecució, a diferents nivells i des de diferents tendències polítiques, de la llengua catalana. Temes que avui  ens cal revisar a tots nivells ja que sovint sembla que la situació actual sigui una mena de bolet lligat als capricis d'uns polítics esventats.

No és estrany que en el llibre manifesti el seu rebuig de molts aspectes de l'atzarosa trajectòria del president Tarradellas, però Benet no es limita a opinar sinó que corrobora el que diu amb documents i dades contrastades. La relació amb Pujol sabem que també va ser difícil, tot i que al capdavall va admetre l’oferta, generosa, però també oportunista, d’aquest polític, en acceptar la direcció del Centre d’Història Contemporània de Catalunya. Benet sembla que tenia el somni d’esdevenir President de la Generalitat, que aquest lloc l’assolissin persones èticament més controvertides, com Tarradellas o Pujol, devia representar per a ell un gran desengany, però, malauradament, en la vida i en la política la justícia no sempre triomfa, més aviat el contrari.


Benet rememora en el llibre la seva infantesa i la seva joventut, a Cervera i a Sant Andreu de Palomar. El context familiar va ser complicat, amb una absència del pare i un allunyament intermitent de la mare i la germana. Un seu germanet, escolà de Montserrat com ell mateix, va morir de forma relativament sobtada. Tot i que Benet no carrega en cap moment les tintes sobre la seva situació personal i afectiva no podem deixar de copsar la seva solitud. Per molt bons records que sembla tenir de Montserrat no deixava de ser un internat de l’època i es troba a faltar en aquesta evocació dels anys joves una mica d’alegria vital lligada a l’adolescència, a la joventut, alguna entremaliadura i alguna trapelleria, així com més referències a amistats profundes, d’aquestes tan habituals en els anys de maduració.


Resultat d'imatges de memories josep benet
L’esclat de la guerra civil comportarà la persecució indiscriminada de la gent relacionada amb l’església catòlica i, en aquest tema, el llibre resulta imprescindible ja que aquells fets i aquelles crueltats indiscriminades incomoden encara avui i en ocasions s'intenten justificar amb eteris discursos amarats de tòpics. Quan és persegueix a un col·lectiu, sense fer distincions, es cau, d’alguna manera, en un intent de genocidi i, en aquest cas, el genocidi religiós té un fort component cultural. 



És clar que molts sectors socials que aleshores Benet no coneixia, com els que s'evoquen en el llibret que comentava en el post anterior, es movien entre la misèria i el ressentiment. Benet trigaria, com d’altres sectors del catalanisme, en entendre de forma generosa el valor humà i cultural de la immigració i en respectar-la a fons. Cal intentar comprendre aquest lerrouxisme resistent, que ressorgeix de tant en tant, i analitzar-ne les causes, més enllà de caure en la caricatura o el menyspreu.



També incomoda, encara avui, constatar que el rebuig pel catalanisme o la identificació del català amb la burgesia, de forma indiscriminada, ve de molts espais polítics i de moltes tendències, des de l’extrema dreta a l’extrema esquerra. Benet demostra com persones perseguides i que van ser assassinades o van haver de fugir durant la guerra civil, eren contràries al cop d’estat franquista i això es pot comprovar en documents diversos. El capteniment del govern de l’estat quan, amb Negrín, van senyorejar Catalunya, resulta inquietant i Benet incideix en un tema que encara neguiteja, a través de documents, anècdotes i escrits de diferents personatges d’un bàndol i l’altre que coincidien en la condemna de les aspiracions catalanistes més elementals.


La història és complexa, com ho són les persones, encara més en èpoques difícils i violentes. Benet no va tenir fills, potser això va contribuir a fer possible una més gran dedicació al país i a la política però crec que també va contribuir a que nos fos capaç, en ocasions, de contemplar determinats aspectes de la realitat amb una comprensió més generosa. Tot i que això és una apreciació absolutament subjectiva.

En tot cas ens trobem davant d’un personatge importantíssim en la nostra història, admirable en molts aspectes, criticat en moltes ocasions i per totes bandes. El seu acostament al PSUC, per exemple, o l’acceptació del càrrec ofert per Pujol, són decisions que es poden entendre en el context del moment però que no són senzilles d’acceptar quan ell mateix és tan exigent amb molts dels seus contemporanis. No sabem què hauria estat de Catalunya amb Josep Benet com a president, probablement hauríem guanyat en coherència i en volada política però no sempre els grans personatges funcionen quan cal bregar amb la realitat.


Les narracions sobre el front, durant els pocs mesos en què Benet hi va ser, són també molt interessants. Va tenir la sort, ja que en aquell moment allò era una sort, de què el ferissin aviat, a causa d’una errada d’un d’aquells comandaments poc preparats que sovintejaven a l’exèrcit combatent. Ferit pel foc amic, vaja, com sol passar tantes vegades, a nivell real i metafòric. Hi ha algunes anècdotes viscudes per Benet de les quals algú amb un sentit de l’humor més accentuat hauria tret el suc. 

Malgrat la seriositat de l’autor, no podem evitar somriure en ocasions, tot i la tragèdia que ens explica. La valentia i el coratge de Benet són innegables, llàstima que comences aquesta narració de la seva pròpia vida i de les seves experiències personals una mica tard. Com en el cas de les Memòries de Josep Maria de Sagarra ens quedem amb ganes de continuar llegint i aprenent. 

Aquest llibre és imprescindible per desmuntar tòpics encara vigents sobre la Guerra Civil, o la Catalunya d’abans de la tragèdia, aquell oasi català tantes vegades esmentat i que en tants moments ha deixat de ser un oasi per esdevenir un desert o una selva perillosa. Potser Benet, home del seu temps, ens manifesta amb excés les seves dèries i intenta justificar-se, cosa habitual en els llibres memorialistes. I en ocasions ens pot resultar reiteratiu i una mica feixuc. Però aquestes mateixes limitacions ens el fan important, humà, imprescindible.



Amb les seves ombres, les seves llums i situant-los en les seves circumstàncies, Benet, amb Tarradellas i Pujol, conforma un triangle humà imprescindible a l'hora d'entendre, una mica més, la nostra història. En el cas de Benet comptem, a més a més, amb una sèrie de llibres publicats que no podem obviar a l'hora de cercar una certa objectivitat analítica. En aquest present tant complicat i valorat sovint des de molts sectors de forma esbiaixada, ja que ens manca la necessària perspectiva que dóna el pas del temps, fa falta més que mai reflexionar sobre el tema de la catalanitat i sobre les dèries hispàniques tan recurrents i transversals a l'hora de condemnar i intentar aixafar allò que mai no han entès ni han volgut entendre.



Memòries I.
De l'esperança a la desfeta (1920-1939)
Josep Benet i Morell
Edicions 62, 2008

6.2.18

VIVERS DE REVOLUCIONARIS, UNA CIUTAT NO TAN LLUNYANA

Resultat d'imatges de vivers de revolucionaris


Existeix una sèrie de publicacions que no segueixen les rutes habituals i que responen a iniciatives d’associacions diverses de tot tipus i de molts indrets. En aquest context, que pot semblar una mica marginal o minoritari, és habitual trobar veritables perles, com aquest llibre, que es pot comprar a un preu absolutament mòdic en diferents indrets lligats a la ideologia anarquista. 


Del seu autor en sabem poca cosa, més enllà de l’èxit assolit per aquest volum, que era, fins fa poc temps, difícil de trobar. La versió original, escrita durant la República, es va publicar l’any 1938. A la premsa de l’època es cita l’autor amb motiu d’alguna conferència sobre la temàtica del llibre. 

En determinades referències se suposa que devia ser pintor però en d’altres, centrades en un dels seus fills, Emili Salut i Payà, músic, amb una vida complexa i extraordinària, es diu que potser era barretaire. Amb motiu de la donació de documents familiars a la Biblioteca de Catalunya es van publicar alguns articles sobre la trajectòria vital d'aquest notable músic. Un seu germà, Antoni, va ser també un músic remarcable, sobretot en el camp sardanístic. 

Un germà de l'autor d'aquest llibre va ser, això sí, president de la societat de pintors, en la qual Salvador Seguí, un dels personatges coneguts al qual l’autor dedica un capítol sencer i part d’algun altre, va tenir un càrrec rellevant. Identifiquem l’autor com una persona d’un humanisme extraordinari, un llibertari catalanista i, malgrat les circumstàncies, enemic de la violència poc fonamentada, partidari de l’extensió de la cultura d’alta volada entre els obrers i totalment contrari a gent com Lerroux. El seu catalanisme, però, defuig el folklorisme excessiu, fomentat per la Lliga. 

L’autor intenta comprendre i explicar les causes de la Setmana Tràgica i d’altres moviments revolucionaris que el poder reprimiria amb absoluta crueltat i sense contemplacions, de forma brutal i indiscriminada. Coneix a fons el context del Raval, la misèria generalitzada, mostra compassió per persones que cauen a fregar de la delinqüència, sense objectius ni perspectives. Reivindica el paper de la dona, critica el seu maltractament i el seu valor a l’hora de tirar endavant la llar, així com el seu coratge en el moment en el qual cal protestar contra la injustícia. Incideix en la situació d’uns infants que han de treballar des de molt petits en llocs perillosos, com ara fàbriques de vidre, i que son maltractats pels seus mateixos companys més grans o fins i tot en el context familiar. 

Emili Salut divideix aquest llibre, de poc més de cent pàgines, en deu capítols. Una part del text és testimonial, es forneix de records del passat, evoca paisatges urbans deteriorats, a conseqüència de que la ciutat i el país han empitjorat en molts sentits. Al llibre s’expliquen un munt d’anècdotes i situacions que reflecteixen aquell món de pobresa i hi sorgeixen un munt de temes, polítics, socials i quotidians o fins i tot costumistes. És un llibre molt ben escrit, en un català excel·lent i fins i tot envejable, considerant el que es pot llegir avui. Tot i que l'autor fa servir paràgrafs molt llargs i, en ocasions, explica fets i records de forma una mica desordenada, la sinceritat i emoció que traspua fa oblidar els petits defectes d'estil. El text, a més a més, recupera mots catalans que van ser molt vius i que avui semblen haver passat a la història, com quinzenaire i d'altres.

Hi ha gairebé, en aquell món d'un passat relativament proper, una total absència d’educació convencional, i les escoles existents, com la tètrica Galera són lamentables, com ho és l’Hospital de la Santa Creu, que mostra una desorganització i una manca d’higiene i de recursos impressionant. És aquesta la Barcelona de la presó de Reina Amàlia, la de les execucions públiques convertides en espectable, la del procés i les tortures de Montjuïc, en la qual malviuen els mutilats supervivents de les guerres colonials i els infants abandonats i sense recursos. Es palesa allò de què l’home explotat explota la seva dona i els seus infants, amb poques excepcions. 

Però també ens ensopeguem amb una Barcelona viva, colorista, amb festes tradicionals que se celebren cada any, amb jocs d’infants al carrer i amb tot un planter de personatges estranys i pintorescos, marginats i marginals però molt populars. Evoca el Paral·lel dels inicis i, més endavant, el dels anys de la Primera Guerra Mundial, quan corren més diners però també més corrupció. Ell i els seus amics debaten sobre política i anarquisme al Cafè Español, mentre intenten incidir en els aspectes més positius de les relacions humanes.

Salut mostra una gran admiració per personatges com Layret, avui relativament oblidat pel present, en comparació amb d'altres mites recurrents, i és relativament crític amb determinats aspectes de la trajectòria personal i política de  Salvador Seguí, segurament pel fet de què el devia conèixer molt bé. Un d’aquests aspectes rau en l’abandonament de la ideologia catalanista lligada a l’obrerisme, aspecte aquest que lliga molt amb el nostre present, per cert, i que en alguns moments ha portat a identificar, de forma injusta, la llengua i la cultura catalanes amb la ideologia burgesa. Én aquest tema, a nivell hispànic i en diferents moments de la història, coincideix des de la dreta més rància fins a l'extrema esquerra. És estrany que en les referències a Ferrer y Guardia i la seva mort absolutament injusta l'autor no faci referència, així mateix, al rebuig i incomprensió del pedagog pel tema català.

Pel llibre desfilen tot un munt de personatges, alguns de més coneguts que els altres, uns quants d’oblidats però que van tenir el seu paper i la seva rellevància. Emili Salut evoca amics anònims, morts en plena joventut a causa de la misèria i la manca de perspectives, en optar pel suïcidi o en patir malalties com la tuberculosis o la sífilis, molt habituals. 

L’autor reivindica l’Ateneu Enciclopèdic Popular, recorda conferències escoltades, llibres llegits i comentats, i valora escriptors de pes encara que no hi coincideixi ideològicament. També evoca el París acollidor i complex al qual s’acullen molts exiliats a causa de la repressió, una ciutat en ebullició i amb els seus propis problemes i les seves violències, com l’assassinat de Jaurés. Plany el gran nombre de morts provocats per la guerra del 1914-1918 i encara no sap que la propera multiplicarà aquest nombre de forma gairebé exponencial. 

Tot i que cal agrair aquesta bona reedició, el gran nombre de personatges i fets que trobem citats mereixerien un annex o un nombre més gran de notes a peu de pàgina. La Barcelona i la Catalunya d’aquells anys se’ns han descrit a través de moltes visions, diferents i, en ocasions, contradictòries. Aquí trobem un fresc molt interessant perquè s’intenta comprendre els fets i la gent des d’un amor a la humanitat que emociona, sense que aquesta sigui, potser, la pretensió de l’autor. Si no tingués por de caure en el tòpic o de ser mal interpretada podria afirmar, sense manies ni prejudicis, que aquest és un llibre escrit amb el cor. 

Malauradament, tot i que hem millorat força, alguns aspectes d’aquella situació ens fan pensar en el present. Encara més, en molts llocs del món la situació de misèria, revolta latent i manca de perspectives és si fa no fa. Les causes són complexes i les solucions no són mai senzilles. Aquest llibret té la virtut, immensa, de desvetllar la nostra part més humana i els nostres, sovint abaltits, bons sentiments. I ens fa recordar que la identificació, en ocasions i de forma barroera o indiscriminada, de l’anarquisme amb la violència és absolutament injust i que a dins d'aquesta ideologia hi cap tant el pacifisme militant com, és clar, el recurs a la violència. També ens cal recordar que hi ha un obrerisme històric de base catalanista o que no tots els empresaris han estat uns perversos explotadors.

Fragment del llibre publicat a Catxipanda, diari no diari d'Història.



VIVERS DE REVOLUCIONARIS
Emili Salut
Apunts històrics del districte cinquè(Col·lecció Històries del Raval)