30.3.18

PRIMAVERES PERDUDES I REIVINDICACIONS PENDENTS

Almirall.jpg

Parleu molt de tèrbols corrents d'odis i d'hostilitat per part nostra, i no us adoneu que els vostres actes són els provocadors...

(Valentí Almirall, 1885, resposta als atacs de Núñez de Arce al Memorial en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, lliurat a Alfons XII).


És estrany com determinats temes ens venen a trobar, gairebé per atzar. Fa algun temps una amiga, historiadora i arxivera, em va preguntar pel Camp de les Carolines, on es van celebrar reunions multitudinàries i mítings l'any 1890, durant la preparació del primer Primer de Maig celebrat a Barcelona.

El Camp de les Carolines era un terreny feréstec pel qual encara passaven encara algunes rieres, la de Laurel i la de Creu de Molers, ocupava una bona part de l'actual Paral·lel, des del carrer d'Aldana al carrer Manso. El seu propietari, tossut, no volia cedir-lo per a la urbanització de l'avinguda, al final va haver d'intervenir l'alcalde, Collaso i Gil, per tal d'aconseguir la cessió. Poc després d'aquell Primer de Maig el Camp de les Carolines ja no existia, els terrenys es van poder aplanar i el Paral·lel va anar agafant forma.

El cas és que em vaig animar a preparar una xerrada de CERHISEC, per al proper mes d'abril, sobre aquell Primer de Maig i aquell lloc  que va ser un indret de trobada. El llibre que més he consultat es un d'imprescindible, sobre aquella data, escrit per Joaquim Ferrer. Ferrer va ser un home de Pallach, va passar pel PSC, fins que aquest va ser abduït pel PSOE, i va acabar a Convergència. La dreta de l'esquerra i l'esquerra de la dreta sovint es podrien confondre i les militàncies obeeixen a molts factors. Ferrer va ser Conseller de Cultura i senador. Va morir l'any 2016, el 2017 li van donar a títol pòstum la Creu de Sant Jordi, que ja és gros. Tantes que en reparteixen a tort i a dret i aquesta va haver de ser post mortem.

Més enllà de la política Joaquim Ferrer va ser un gran historiador, molt centrat en el tema obrerista i en la seva relació amb el catalanisme. Els seus llibres són encara imprescindibles, sovint s'ha volgut relacionar el catalanisme amb la burgesia rància i s'ha oblidat el vessant progressista de la qüestió. Ferrer té un llibre excel·lent sobre Layret i d'altres amb temes mes contemporanis, com ara el que fa referència a les vagues de la Harry Walker.

Hi ha molts oblidats en la nostra història, recent i remota. El catalanisme d'esquerra ha estat ocultat, no sé si de forma intencionada, pel més conservador, lligat al Modernisme, a la Sagrada Família i  a les lectures etèries que se'ns fan en els itineraris canònics. Però  també ha estat menystingut i bandejat per l'esquerra oficial, fins i tot per determinada esquerra de casa nostra que creu que desmuntant el senyor López del seu suport enlairat ha fet un acte d'allò mes agosarat i trencador. Un dels personatges que he retrobat en el llibre de Ferrer el qual, per cert, vaig haver de comprar de segona mà i encara bo, ha estat Valentí Almirall, un home admirable, que va acabar aïllat, com sol passar amb les ments lúcides. 

No crec que la història es repeteixi, tampoc no crec que conèixer la història contribueixi a què no la repetim, tot això són tòpics recurrents. Res no es repeteix ja que els contextos canvien. Tot i amb això admeto que hi ha problemes que no s'acaben de solucionar mai i per això sembla que es repeteixin. La frase d'Almirall amb la qual encapçalo aquesta entrada sembla escrita avui mateix, és clar. Tampoc no sé si els problemes es poden resoldre quan després d'uns en venen uns altres.

Aquell Primer de Maig va ser molt bonic, lluminós, esperançador, amb moltes divisions, això sí. Com sol passar en tants casos hi trobem els possibilistes i els radicals i encara a cada bàndol hi ha un munt de tendències. La manifestació va ser un èxit, fins i tot els poders públics la van aplaudir. Les reivindicacions, sobretot la de les vuit hores, estaven encara pendents de resolució en molts àmbits i la cosa no va acabar aquell Primer de Maig i tot es va complicar. 

El liberal Sagasta va donar pas als conservadors, en el govern hispànic, i una altra gran persona, el governador Luis Antúnez, va donar pas a gent de menys volada ètica, en el seu càrrec. Les primaveres duren poc. Un tema curiós és que els relats dels mítings al Camp de les Carolines parlen de la gran presència de dones però en els gravats existents, quan la manifestació arriba als llocs clau de la ciutat, es veuen sobretot homes. 

Sobta comprovar com determinat sector patronal era més carca i immobilista que els militars, per exemple. Allò de les vuit hores es va acabar per aconseguir, damunt del paper, un altre tema és si va funcionar en tot el complex àmbit de la indústria catalana i espanyola. La premsa catalana conservadora veia dimonis per tot arreu i de la hispànica en castellà no cal ni parlar-ne, ja aleshores es clamava contra els terroristes estrangers, el judaisme, la maçoneria i el liberalisme. Contra les idees estrangeres que contaminaven la nostra idiosincràsia patriarcal, rural, romàntica i carlista.

Els sectors més radicals dels obrers es van radicalitzar encara més i l'anarquisme va prendre el lloc a les moderacions més possibilistes, com era d'esperar, amb l'augment progressiu de la repressió i la miopia de molts empresaris, els amos, encara situats en una mena de feudalisme industrial. Hi havia excepcions però no els devia ser gaire fàcil mantenir una posició diferent a la de la resta. Malgrat les càrregues policials i militars d'aquells anys la violència era relativa, després tot s'agreujaria molt més. La publicació La Tramontana, una de les més emblemàtiques del sector obrer, patiria moltes suspensions fins 1903, quan va haver de tancar de forma definitiva. 

La gent benestant continuava anant al teatre i al ball, Maragall, en un dels seus articles, es pregunta si no són, ell inclòs, tan cecs com l'aristocràcia d'abans de la revolució francesa. Maragall és un d'aquests personatges, bona gent, que s'adona del que passa però no pot defugir la seva classe social i els seus privilegis. La història no es pot conèixer mai a fons, hi ha veus diferents i interpretacions divergents, però més enllà del romanticisme patriòtic i les visions que volen ser excessivament positives, el passat fa plorar. I el present potser també. Al menys, a estones, tampoc no cal amargar-se la vida, tan sols en tenim una. Si ve la revolució que em trobi a la Filmoteca, vaja.

25.3.18

GUÉDIGUIAN I ELS SEUS AMICS, DE CARA AL MAR DE LA VIDA

La casa junto al mar


Dans votre vie à vous, rien n'arrive. Rien qui aille d'un bout à l'autre. Rien ne commence, rien ne finit. Ca vaut la peine d'aller au théâtre pour voir quelque chose qui arrive. Vous entendez ! Qui arrive pour de bon ! Qui commence et qui finisse !

L'Echange (1894)
Paul Claudel



Recuperar el món de Robert Guédiguian és com retrobar una colla de vells coneguts. S'han fet grans, com jo mateixa, i el seu mal no vol soroll, però no poden deixar de banda els ideals i les dèries juvenils, encara que s'hagin amarat de nostàlgia. La casa junto al mar (La villa) ens situa en un paisatge conegut, francès però que podria pertànyer a qualsevol raconet de casa nostra. 

El director constata una evidència i ho ha manifestat en algunes entrevistes, l'esquerra europea ha renunciat des de fa temps als seus principis, ideals i objectius. El pitjor és que l'esquerra no és una abstracció sinó gent, persones. Les sales de cinema, com abans les de teatre, eren molt més que un lloc on veure pel·lícules, eren un lloc de contacte entre la gent modesta, de reunió. Les sèries de culte poden estar molt bé però, com tantes coses del present, es consumeixen més aviat en la intimitat.
Resultat d'imatges de la casa junto al mar
Aquesta casa que mira al mar, en una urbanització que va materialitzar el somni dels treballadors, allò de la caseta i l'hortet, més o menys, autoconstruïda per la família, de forma cooperativa i solidària, i el veïnat de la qual compartia fins i tot l'arbre de Nadal es troba en perill, com s'hi troben els vells barris de les ciutats o els restaurants modestos i sense pretensions. 

Un drama personal va contribuir al trencament familiar, malauradament quan ens en passa alguna tenim una tendència perillosa a cercar culpables. El vell lluitador es va adonar un dia de què els obrers no volien ser-ho i de què la consciència de classe era un miratge, la sortida digna a la decadència en ocasions no pot portar a res més que al suïcidi lúcid. Hi ha molts temes en aquesta història senzilla, fins i tot hi surt el tema dels refugiats, introduït una mica amb calçador i que no es resol. I és que potser no es pot resoldre. Al capdavall el destí dels qui s'adapten a un nou país pot ser fer de soldats, de policies, mirats de cua d'ull per la resta i de procedència molt més humil que els nois i noies de casa bona del maig del 68 que volien canviar el món.

Coleccionismo de Revistas y Periódicos: SERRA D´OR GENER 1967 . NURIA ESPERT LA BONA PERSONA DE SEZUAN - Foto 1 - 20820997

És estrany com l'atzar fa coincidir les coses en algun moment. Tot just fa un parell de dies comentava  amb una amiga com em va impressionar La bona persona de Sezuan en aquell llunyà 1967, interpretada per una Núria Espert en estat de gràcia que cantava amb molta grapa. N'han fet d'altres versions, al llarg del temps, però mai no seran com aquella ni m'impressionaran de la mateixa manera perquè els temps han canviat molt i jo també. És una obra que es menciona a la pel·lícula i que hi té un paper destacat. El personatge que fa Ascaride és el d'una actriu de teatre. També es menciona Claudel, autor avui de baixa, ara i aquí però que va ser molt mencionat en la meva època, a causa del seu catolicisme militant, molt del gust dels capellans més o menys progressistes. Potser per això, com passa amb tants altres, no li hem acabat de trobar la grandesa. 

Retornar al cinema de Guédiguian és recuperar una mica allò que crèiem que podia ser el món, la pau senzilla dels treballadors, plaers modestos, mobles senzills i taules en una terrasseta, davant del mar, cobertes amb un hule de mercadillo. Els actors i actrius de Guédiguian, Ascaride inclosa, són gent normaleta, sense glamour, la seva grandesa és la seva humanitat i envelleixen sense gastar un euro en maquillatges, això també s'agraeix, en el present.

La lluita solidària amb fonaments ideològics, pot ser un altre engany, és clar. Els ideòlegs del poder o que aspiren a tenir poder ens venen moltes motos ben embolcallades, ni que sigui a llargs terminis. Em sobta que sorprengui avui això de les notícies falses (fake news per als moderns), sempre ens han estat enredant des de totes bandes, uns i altres, a través dels diaris, de les ràdios, del pregoner del poble o del boca-orella ben orquestrat. Precisament ahir hi pensava, mirant l'il·lustratiu documental de la singular Mary Béard sobre Juli César.

Però perdre la fe no vol dir perdre l'esperança, un personatge de Sopa de pollastre amb ordi, la mare, tot i que vol viure enganyada, acaba admetent que la llum no deixarà d'existir encara que es fonguin els ploms. Un altre tema és si la llum ens pertany o  es propietat de les grans companyies elèctriques.

En aquesta casa al costat del mar hi sura la melangia inevitable que produeix el pas del temps, més que no pas el desengany per les revolucions perdudes o inexistents. Els seus habitants s'han fet grans i nosaltres també. Al capdavall anem al cinema o al teatre per veure coses que passen, que tenen un principi i un final, encara que sigui un final obert, la vida és teatre -o cinema- ja ho va veure Calderón i fins i tot ho hem escoltat sovint amb música de bolero.

24.3.18

DIVAGACIONS PERSONALS SOBRE EL QUE PASSA I POT PASSAR


Saltamartí (Joan Brossa)

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.


El Poble


Ahir algun teatre va suspendre les funcions i avui potser pagaria la pena no escriure res al blog. Es fa difícil escriure sobre qualsevol tema que no sigui polític tot i que hi ha qui opina que tot és política, i potser té raó. No tinc un gran interès pel tema polític, crec que sóc una persona moderada i, segurament, covarda, com tants altres. No  era independentista i encara no sé si ho sóc avui, cosa que segons on no ho pots dir sense que et mirin malament, sobretot els conversos, ja se sap. 

Sabia que existia aquesta caverna resistent i el que em sobta és que aquestes reaccions hispàniques contundents, absurdes i exagerades hagin sorprès, però també em sorprenien les nostres eufòries col·lectives del passat recent. En mes d'una ocasió he escrit que a banda del seny i la rauxa una de les nostres característiques col·lectives és el cofoisme i l'eufòria imprudent.

Tot i amb això no m'hauria esperat mai aquesta cadena d'absurds empresonaments, amb els primers em vaig pensar que serien cosa de pocs dies. Ni tampoc hauria esperat aquest capteniment dels socialistes de casa, els que queden, és clar. O el pas a l'indret fosc de gent famosa que em queia bé, una cosa és opinar al menjador de casa o a la cafeteria i l'altra firmar manifestos rarets o participar en desfilades de gust dubtós.

Pel que fa a les venjances i càstigs de L'Estat havia imaginat multes, inhabilitacions, coses així. Però la realitat sempre supera la ficció, diu una frase tòpica. Avui empresonar la gent és el pitjor que se'ls pot fer, encara bo, altrament no sé pas com aniria tot plegat, ja fa dies que tindríem els tancs a tocar de casa. Ja sabia també que una gran part del socialisme era mesquí i oportunista però creia que no tant. 

Em  fa angúnia llegir penjaments diversos, tòpics, recurrents i inútils, o acudits de més o menys mal gust, dirigits als qui no han sabut fer política seriosa i han anat llençant benzina al foc amb tota la mala intenció. Però entenc que d'alguna manera ens hem d'esbravar. Ens tornarem a unir per protestar, els de sempre i alguns més, i d'aquí pocs dies la divisió i els personalismes tornaran a malmetre el context, malauradament. No sóc gaire optimista, la veritat, al menys a curt terme. I les etèries profetitzacions de llarg abast acostumen a ser fantasies, desitjos i poca cosa més.

Un dels llibres de Pedrolo que he vist reeditat és Acte de violència, una fantasia política utòpica en la qual la unió de tot un poble, de forma pacífica i resistent, en front del dictador de torn, aconsegueix que aquest guilli. No va ser així, va morir de vell,  al llit, i va deixar un munt de coses més o menys lligades tot i que d'altres es van aconseguir transformar,  tampoc  vull caure en aquestes condemnes juvenils de la difícil Transició. Això de El Poble és també una gran abstracció, una construcció cultural idealitzada, vaja. S'oblida sovint allò de què la Política, amb majúscula, és l'art d'allò que és possible. Tot i que ara ja es fa difícil saber què pot ser o no ser possible, el futur sempre és incert però avui més que no pas ahir.

22.3.18

VIOLETES PRIMAVERALS I CINEMA CLÀSSIC

Resultat d'imatges de violetas imperiales

Com que cadascuna és filla del seu temps i del seu imaginari, quan arriba aquesta època de l'any, em venen al cap dues coses, l'anunci del Corte Inglés que ja s'ha convertit en un clàssic i la cançó que refilava Luis Mariano a la pel·lícula Violetas Imperiales: La primavera ha venido no sé cómo ha sido...

L'anunci ha fet fortuna. Fa anys, quan es demanava als nois i noies de l'escola que fessin dibuixos sobre la primavera sempre n'hi havia uns quants que dibuixaven coses relatives a l'anunci i hi afegien el nom dels magatzems. Així és la vida.

Pel que fa a Violetas Imperiales va ser un dels gran èxits cinematogràfics de la meva infantesa, és un altre conte de la Ventafocs empeltat de Pigmalió i el tema sempre té èxit, malgrat els canvis en el temps i els costums. Fins i tot en una cosa tan surrealista com són les Ombres de Grey, més enllà dels cops de fuet, el noi es ric, ella es pobra i s'acaben -de moment- estimant de veritat. 

Les Violetes imperials, no pas imperialistes, de la meva infantesa, no eren pas les primeres, encara que ho digui la cançó. Eren les terceres. La bonica història de la gitana de bon cor i ganes d'aprendre, enamorada d'un aristòcrata, ja havia conegut dues versions. Totes dues fetes a França i protagonitzades per la gran Raquel Méller. La primera era muda, cosa que palesa com a Méller no li feia falta ni tan sols cantar per omplir la pantalla amb la seva fotogènia.

La segona versió ja va ser sonora, alguns actors van repetir. Amb els anys la va fer seva aquell personatge singular que va ser Cesáreo González i la va dirigir un francès i va comptar amb molts actors i actrius d'aquell país. Però la parella protagonista, com és sabut, van ser Luis Mariano i Carmen Sevilla, ell en un moment àlgid de la seva popularitat a casa nostra i ella joveneta i guapíssima. Carmen Sevilla sempre va ser més bona actriu del que volíem admetre i té papers dramàtics on es pot comprovar. 
Resultat d'imatges de violetas imperiales

Luis Mariano va treballar molt a França, on es va establir, esdevenint el rei de l'opereta, allà ho valoren tot a fons, no com aquí. Encara és un ídol per als francesos d'una certa edat. Va tornar en alguna ocasió, de passada, i va fer alguna cosa a la televisió primigènia.

Violetas Imperiales se situa en el temps del Segon Imperi, amb Eugenia de Montijo lligant amb Napoleó III, ambdós eren un parell d'arribistes i trepes però els tinc carinyo. Van tenir mala sort, la veritat, fins i tot amb la mort tràgica del seu únic fill. Tot i amb això van poder envellir tranquils, a Anglaterra, ben avinguts i sense trasbalsos. Considerant com van acabar molts monarques del passat és gairebé un triomf vital, això. 




Una anècdota que em fa molta gràcia, no sé si és certa o no, explica que Napoleó III va preguntar a la dama per on s'anava a la seva cambra, amb males intencions. I que Eugènia li va respondre: per l'església, senyor. França se sent incòmoda, encara, amb allò del Segon Imperi però el fet és que el París actual és fill directe d'aquella època, el mateix que la Barcelona del present és filla o néta de Porcioles, ens agradi o no. 

L'altre dia escoltava per la ràdio un bon programa de cinema en el qual parlaven sobre Cesáreo González, un senyor molt franquista, molt pintoresc i molt negociant i amb grapa per fer calerons amb el cinema. Ha fet aquests dies cinquanta anys del seu traspàs. Malgrat ser tan espanyol no va perdre mai l'accent gallec ni va arribar a parlar l'idioma hispànic amb propietat i correcció. Sempre va dir pinícula i expliquen que aquell acudit en el qual un diu que ara que ha après a dir pinícula en diuen flim va ser, en realitat, una anècdota protagonitzada per aquell senyor. 

Li devem molt de cinema religiós i patriòtic però també algunes coses que aguanten bé el pas del temps i curiositats pujades de to com Los pianos mecánicos. Va treballar fins i tot amb Berlanga i hi hauria treballat més si no s'hagués mort l'any 1968. Expliquen que es va enamorar de Maria Félix i que va aconseguir regalar-li un collaret que cobejava la primera dama, ço és Carmen Polo, qui, com és sabut, tenia una gran afició a la bijuteria de preu.

No he vist mai les dues primeres versions de Violetes Imperiales, tot i que m'agradaria. La de 1952 l'he vist en alguna ocasió, potser ara l'han restaurat bé però el color original s'havia esvaït d'allò més, com passava amb moltes pel·lícules d'aquella època autàrquica. Luis Mariano cantava també, en aquella pel·lícula, una cançó que feia: Cerca de aquí/ me la encontré/ mi caballo al trote/ la alcancé... Sempre hi ha hagut la dèria de posar lletres de riure als grans temes i amb aquella música corria per l'escola, sotto voce, una cosa molt agosarada que feia: Cerca de aquí/ me la encontré/ con las bragas rotas/ y sin sostén... Recordo que era la lletra més pecaminosa que vaig poder escoltar en aquells anys i nenes descarades n'escrivien fragments a les parets del pati de l'escola, fet aquest que em semblava horrorós.

La música de la pel·lícula era d'autoria francesa però les versions en castellà eren d'Arozamena. Luis Mariano va ser un home bo, molt estimat per tothom, que va saber dur la seva homosexualitat amb discreció i dignitat. Expliquen que a la seva tomba, al País Basc francès, mai no hi falten flors. El tenor Roberto Alagna va gravar fa pocs anys un disc amb temes que havia popularitzat Mariano i va ser record de vendes al país veí.
Resultat d'imatges de violetas imperiales dalí

Per cert, Dalí va posar el nom de Violetes imperiales a un seu quadre ombrívol i estrany, de l'any 1938, per tant la referència no té res a veure amb la versió de la meva infantesa sinó amb les anteriors.



20.3.18

SOLITUD, SOMNI I LITERATURA COMPARADA

Resultat d'imatges de entre la solitud i el somni

Acabo de llegir un llibre breu i encisador, un recull d'articles diversos -en algunes ressenyes els titllen d'assajos narratius breus- que Carson McCullers va publicar en diferents revistes i que fins ara no es podien trobar en català. 

La primera vegada que vaig veure escrit el nom d'aquesta escriptora jo era molt joveneta. L'any 1965 es va publicar El cor és un caçador solitari a la col·lecció El Balancí, jo no sabia aleshores ni tan sols si el nom de l'autor corresponia a un home o una dona, McCullers encara era viva i en aquell moment la meva butxaca comptava amb pocs recursos. 

El que em va cridar l'atenció va ser el títol i la coberta. Les cobertes i els títols són aspectes molt enganyosos, pel que fa als llibres. En aquella de l'any 1965 es podia veure un noi molt atractiu, amb una cigarreta. Aquella imatge masculina va trasbalsar el meu cor adolescent. Malauradament, fins ara no n'he trobat cap reproducció per la xarxa.

Alguns anys després vaig llegir aquest llibre en una col·lecció en castellà, barata i de butxaca. El tema era molt diferent del que aquell títol i aquella coberta m'havien suggerit, la veritat. Era tota una altra cosa però em vaig fer devota de l'escriptora, malgrat l'autoengany subtil que m'havia provocat la visió del noi atractiu.

La traducció era de Ramon Folch i Camarasa. Sempre m'ha sorprès això de què les traduccions envelleixin. L'original no es toca però les traduccions es modernitzen, una cosa ben singular, sembla que la traducció més fidel hauria de ser la més propera al moment de la publicació original. De vegades hi ha bones traduccions d'algun llibre però quan s'ha de tornar a vendre sovint se'n fan de noves, el mateix passa amb el teatre. Ai, quina llàstima no pertànyer a una generació amb més mitjans per aprendre idiomes i poder valorar els textos primigenis!!!

Avui Carson McCullers la trobem sovint traduïda, en català, per Alba Dedeu, una molt bona professional, també escriptora. El recull que esmento al principi l'ha traduït ella. Em meravella descobrir que el 1965 tinguéssim en català tan bones i innovadores traduccions d'autors aleshores contemporanis. 

En aquest recull d'articles, ordenats de forma temàtica i no cronològica, sorgeixen molts dels temes estimats per l'autora; el racisme, l'evocació de la infantesa, la tensió entre l'afany de solitud i la necessitat de compartir la vida amb d'altra gent, el tarannà dels americans, les característiques del seu Sud, la literatura i l'escriptura, és clar. I també el teatre. 

McCullers te avui molts seguidors i seguidores. Per reis vaig comprar a una nova llibreria un llibre seu, Frankie Addams, per regalar-lo a una parenta i la llibretera, joveneta, em va comentar, en un to una mica pedagògic: sempre és una bona opció, McCullers... Els llibreters que volen ser excessivament professionals em resulten una mica set-ciències. No vaig gosar dir-li que jo ja havia llegit aquesta autora quan els seus pares ni festejaven. Cal ser comprensiva amb les noves generacions ben intencionades.

Aquests volums de mida reduïda i amb textos diversos, contes o articles, són molt agradables de llegir i de transportar tot i que avui, amb això dels llibres digitals, el problema del pes de la cultura ha minvat força. És aquest un recull molt recomanable, tant per als qui no han llegit encara res de l'escriptora com per als seus lectors convencionals. McCullers sempre és una bona opció, vaja.

18.3.18

MOR EL GOS PERÒ LA RÀBIA AGUANTA EL QUE SIGUI

Resultat d'imatges de la muerte de stalin cine

Experimento una certa angoixa quan els temes més terribles es tracten en clau de comèdia i humorística però he d'admetre que l'humor és sovint una sortida imprescindible per a les nostres pors i inquietuds basades en fets reals. Hi ha qui ha rigut amb aquesta comèdia negra, excel·lent. Jo no vaig riure o en tot cas vaig riure de por, com ens passava amb els antics acudits sobre Franco. El franquisme sembla una dictadura de nyigui-nyogui quan més sabem sobre Hitler, sobre Stalin. Sobre el que s'esdevé en el present, a tants llocs, en sabem poques coses però moltes són igualment esgarrifoses.

Els anglesos -en aquest cas un escocès, Armando Iannucci- són els millors pel que fa a l'humor, no tan sols al més subtil sinó en general. Els russos s'han emprenyat amb aquesta pel·lícula i, de moment, no l'han deixat estrenar, potser perquè els qui tenen cura d'aquesta mena de prohibicions desconeixen el fet de què Iannucci és humorísticament despietat amb tothom. 

L'estalinisme, que no es va limitar tan sols al temps del seu govern absolut sinó que té un abans i un després, ambdós molt llargs, em resulta encara més terrible que, per exemple, el nazisme, sobretot perquè recordo com ens el venia la progressia il·lustrada de la meva joventut, una gran part de la qual, per cert, descendent directa dels vencedors, i com encara ningú no ha demanat excuses per haver-nos enredat a fons sobre les virtuts de la URSS d'aleshores, potser de forma inconscient i a causa de la fe obligatòria en aquell comunisme mitificat. 

El que s'esdevé en aquesta pel·lícula pot semblar inversemblant, està basada en un còmic però sembla que les coses van ser així, si fa no fa, i encara pitjors. Quan jo era jove si no admeties les virtuts del comunisme semblava que eres franquista i massa sovint s'ha identificat antifranquisme amb comunisme. Segons la meva opinió és molt pitjor quan les barbaritats es cometen rere la màscara de bones idees d'igualtat, llibertat i fraternitat que no pas quan ja la doctrina que les provoca és perversa d'entrada. I en això incloc no tan sols el context polític sinó també el religiós, el cristianisme, per exemple. Potser al capdavall hem d'admetre que allò que no funciona és la nostra espècie en concret, al menys una bona part d'això que en diem éssers humans

The Death of Stalin té un ritme trepidant, uns actors excel·lents i en estat de gràcia perversa i una ambientació d'allò més reeixida. M'ha agradat molt i he patit tant com si estigués contemplant una tragèdia seriosa. En algun moment ha d'acabar però fins i tot sap greu que s'acabi. Sabem que Khrusxov, l'espavilat brètol i lúcid, va ser, al capdavall, qui va reeixir, també va tenir el seu final però els temps havien canviat i va ser un final relativament amable, limitat a l'arrest domiciliari. 

Fa uns dies mirava un programa per televisió en el qual preguntaven a gent de Moscú què votaria i tothom deia que Putin, ja que mai no havien estat tan bé com ara. Eren ben sincers, tan sols cal repassar la seva història per entendre que tenen tot el dret a voler tranquil·litat i bons aliments, malgrat que sigui sota llibertat vigilada. Em recordaven la gent de l'edat dels meus pares, quan acceptaven el franquisme del desenvolupament amb resignació poruga. És com allò de l'acudit, Mare de Déu de Lurdes, que em quedi com estic. 

De jove no t'agraden aquestes actituds d'acceptació de la realitat, la veritat. Després les comprens molt bé i et tornes més conservadora. És allò de el meu mal no vol soroll. Costa d'entendre com líders horribles generen grans devocions, però en tenim molts exemples i de moltes èpoques. Quan jo era joveneta i començava a haver-hi aldarulls d'una certa volada, una d'aquelles líders radicals que corria per l'Escola Normal fent discursos abrandats, embolcallada en un ponxo revolucionari, ens renyava sovint, en aquelles assemblees multitudinàries en les quals va començar a establir-se el trist costum de votar a mà alçada: aquí els qui no sou individualistes sou massa, ens repetia. De fet tots som individualistes i massa amorfa a la vegada, depèn de la situació i del context. 

Aquest conjunt de polítics que envolten el líder i que estan disposats a no deixar anar el pastís del poder reflecteixen tot un conjunt de personalitats evidents. Hi ha el sàdic sanguinari que ha trobat el mitjà idoni per assassinar i torturar en sèrie però també hi ha qui no és sanguinari, qui fins i tot té ganes de què s'acabi amb tants morts absurds, però està disposat a vendre Déu i sa mare per tal de sobreviure. 
Resultat d'imatges de LA MUERTE DE STALIN
I res no seria possible sense la participació popular, que dóna força al sistema, per por o per devoció, amb un braç militar disposat a complir ordres, siguin les que siguin. El nombre de víctimes indiscriminades que va generar aquell sistema supera qualsevol altre genocidi proper, però com que no responen a una ètnia, a una religió, a una professió o a qualsevol intent de classificar-les de forma lògica, no tenen uns defensors consolidats. Avui és ben coneguda la trista posició de Sartre i la seva gent, no es podien explicar aquelles purgues per tal de no desmobilitzar els obrers... Recordo un comentari semblant per part d'una mestra de Rosa Sensat que havia estat a Rússia, sobre el que havia copsat, i això que ja eren temps aperturistes: això t'ho explico a tu però no ho diré pas a tot arreu. La ignorància preserva la revolució pendent, vaja.

Molta gent va morir de mala manera pensant que el culpable no era el pare Stalin sinó els malvats que l'envoltaven, això també és un clàssic. En alguna cosa hem de creure, quan van mal dades. Hi ha un tòpic sobre allò de què la història és la memòria dels vencedors, un personatge de Barnes, un professor, explica al seu alumne que també és l'autoengany dels perdedors. Encara més, les revenges, ni que siguin revenges intel·lectuals, dels vençuts, generen molts llibres de culte, vegis sinó com s'explica la nostra guerra civil avui. 

The Death of Stalin, és clar, la miraran amb uns ulls diferents els joves i els vells. De fet, al cinema, la gent jove era la qui més reia davant d'algunes situacions surrealistes de la història. Quan ets jove tot és nou i el passat de seguida és remot, sembla que les malvestats no es repetiran i que tot evoluciona de forma positiva, malgrat les ensopegades. Un altre tòpic és aquell de què si no se sap la història tenim el perill de repetir-la, la història no es repeteix mai de la mateixa manera ni es coneix mai a fons, ni de forma coherent i objectiva. 

Vivim de frases fetes o tretes de context, un altre cas és allò de la banalitat del mal quan el mal no ho és gens, de banal. Aquesta pel·lícula pot tenir moments divertits, irònics, distesos, però res no és en ella banal, ni de bon tros. La pau és fràgil i el poder corromp, a petita i gran escala, amb poques excepcions, alguna en trobaríem cercant a fons, és clar. Els casos de Hitler, de Stalin, són ben coneguts, però tot un estol de poders absoluts ha esquitxat i esquitxa el nostre món, fent el mal. Quan no ens toca de forma directa sembla que no existeixi o fem com si no existís, a causa de la nostra impotència manifesta. 

Iannucci és un director que caldrà seguir amb molta atenció, tant de bo no perdi pistonada amb el temps i l'èxit. Sempre es poden fer paral·lelismes amb la nostra situació, però ara per ara seria injust comparar una situació com aquella a tot el que podem viure ara i aquí, de moment, per lamentable que ens sembli. No crec que sigui millor un boig conegut que un savi per conèixer però s'ha d'anar amb molta cura a l'hora de promocionar i donar suports a suposats savis actuals.

The Death of Stalin ha aconseguit comentaris diversos, divergents fins i tot. Els gustos són diversos, afortunadament, així com les valoracions de la crítica especialitzada o dels coneguts afeccionats al cinema. Sigui com sigui crec que, agradi o no, té valors evidents i ens enfronta amb uns quants dimonis incòmodes i resistents al pas de la història. Aquest mirall estrafet de la realitat, malauradament, pot ser més objectiu i efectiu que no pas un manual seriós d'història comparada.


12.3.18

VÍCTIMES, MONUMENTS, ELECCIONS I TRAGÈDIES

Resultat d'imatges de atentados madrid atocha

Tot i que a Madrid es va fer un acte oficial d'homenatge a les víctimes, la meva percepció és que per la televisió han recordat poc, enguany, l'atemptat de Madrid. Gairebé dos-cents morts i no sé quants ferits, un balanç esgarrifós.

Jo era a l'escola aquell dia, ho recordo molt bé, tenia cura de l'aula d'ordinadors i una mestra més jove va venir, esverada, a consultar les notícies per via informàtica, s'havia assabentat de la tragèdia per la telefonada d'un familiar, però encara no se'n sabia l'abast ni el nombre de víctimes. 
Resultat d'imatges de atentado 11 m madrid
Més enllà de la desgràcia el tema va provocar informacions errònies, apressades, oportunistes. Es va culpar ETA, la culpa es va publicar a l'inefable País en primera plana, tot i que aviat van rectificar, i aquella cadena d'enganys, amb pressions fins i tot internacionals pel mig, va provocar que el Partit Popular no guanyés les eleccions immediates, com estava previst.

Com a mostra del surrealisme en el qual ens movem, recordo que es van aturar tots els programes de televisió però no es van suprimir ni el futbol ni la publicitat. La publicitat és la senyora i majora del context, al principi de TV3 s'insistia en no utilitzar el castellà en cap cas, a la cadena, però la primera falca en espanyol en aquell temple de la catalanitat van ser els anuncis, per raons comercials. 

I del futbol, val més no parlar-ne, a banda dels programes esportius de la ràdio i de la televisió colonitza qualsevol noticiari i mou diners, comentaris i ànimes de càntir. I no sembla que els xicots molt ben pagats que aprenen a fer córrer la pilota amb grapa i a guanyar calerons a l'escola elitista del barça-més-que-un-club tinguin, amb poques excepcions autòctones, ni tan sols un nivell bàsic de català de supervivència.

El tema va portar cua, divisions entre les associacions de víctimes del terrorisme, desqualificacions diverses i les inevitables teories conspiratòries. Malauradament quan més unitat fa falta més difícil es fa que existeixi. I saber la veritat no es gens senzill, la veritat.
20060320 - Bosque de los Ausentes (Madrid) 08.jpg
En la inauguració d'un espai commemoratiu al Parc del Retiro, el 2005,  els familiars de les víctimes van demanar i aconsegur que no hi hagués discursos inútils. Un violoncel·lista va tocar El cant dels ocells. Ara es veu que segons on van els músics nostrats eviten la peça ja que sembla massa catalana. 

A tocar de l'estació d'Atocha també hi ha un monument, que, per cert ADIF no volia, amb els noms de les víctimes, molt innovador i que es va fer malbé aviat, va estar durant anys en un estat lamentable de conservació i no vull ni pensar en el que va costar.  Copio de la  wikipedia i constato que si l'origen no fos tan tràgic les peripècies del monument semblarien ben esperpèntiques i berlanguianes:

Madrid - Puerta de Atocha - Monumento 11-M - 20070324a.jpg
En 2009, dos años después de la inauguración, el monumento se resquebrajó en su parte superior.​ En septiembre de 2015 la estructura interior de plástico caía por quinta vez al suelo al no funcionar el compresor de aire que la mantiene elevada. (...)

La instalación tuvo un sobrecoste de aproximadamente el 40% (6,6 millones de euros frente a los poco más de 4 en que se adjudicó).Tras su inauguración, el 13 de diciembre de 2007 el Ayuntamiento de Madrid y el Ministerio de Fomento (a través de sus sociedades Renfe y Adif) firmaron un convenio para su mantenimiento y conservación, por el cual el municipio asumía el 50% de los gastos y las dos empresas públicas un 25% cada una.

Un informe de febrero de 2015 reveló que el Ayuntamiento de Madrid había estado sin abonar su mantenimiento seis años, el sistema de climatización no funcionaba porque no se conocían las claves informáticas para encenderlo, la instalación tenía goteras, se desprendían partes y no había dotación presupuestaria para arreglarla.

En la inauguració d'aquest monument, per cert, també van tocar El cant dels ocells i és una llàstima que un tema tan bonic hagi acabat per formar part del repertori tanatorial (amb l'adagi d'Albinoni i La vall del riu vermell) i commemoratiu de desgràcies diverses, la veritat.


Madrid és una ciutat admirable, sempre m'hi he trobat molt bé però hi ha gent que m'ha dit que s'ha ensopegat amb algun problema per allà, quan l'han sentit parlar català. A tot arreu hi ha de tot, per desgràcia. A Barcelona conec persones que han estat increpades per portar el llaç groc i quan els cotxes antics duien aquelles matrícules que n'evidenciaven la procedència a alguns pobres madrilenys els havien punxat les rodes. Fa molts anys, per Sant Jordi, un despenjat es va ficar amb el meu nòvio perquè duia corbata.

Un conegut, professor d'història per a més inri em deia en una ocasió que Franco va voler destruir Barcelona però no així la capital. La ignorància és molt agosarada, Madrid va patir moltíssim i es va defensar amb un gran coratge, fins a convertir-se en un símbol mundial de la lluita contra el feixisme, va quedar feta miques. El govern hispànic va guillar i va venir a ficar cullerada espanyolista a la Generalitat, abandonant el poble. I Franco es va dedicar a fer d'altres malvestats per la rodalia. Fins el 28 de març de 1939 Madrid no va caure en mans dels feixistes. Un altre tema és en què van voler convertir després la ciutat, els guanyadors.  Però a la capital s'hi han congriat revoltes diverses de protesta i moviments importants d'esquerra.

Amb el  temps i la por a morir vestits que ens amara es van anar posant un munt de controls als aeroports, tants que ja fa angúnia haver de volar per aquests cels de Déu. Però aquell atemptat, el més sagnant que hem patit a l'estat espanyol, es va esdevenir en uns trens de rodalies i ni els metros ni els trens de rodalies tenen, ni de bon tros, els controls que trobem als aeroports. De fet, seria gairebé impossible un control semblant, faria impracticable l'ús del transport privat, vaja.

Hi ha desgràcies mediàtiques i manipulables, que beneficien uns o altres, i desgràcies incòmodes per a tothom i que s'obliden sense manies. Un cas va ser l'atemptat a la caserna de Vic, durant molts anys no se'n va parlar gens, ara fa quatre dies, com qui diu, que es va fer alguna cosa per a recordar-lo. I l'altre crec que és l'11 M, tot i que en aquest cas no es pot deixar de banda, hi va haver massa morts, massa ferits.

Va guanyar el PSOE, gràcies a la desgràcia. I ja sabem com va anar. Va fer bitlles el president Zapatero, aquell senyor que havia de defensar a fons el nostre Estatut. I a partir d'allò de l'Estatut afaitat va començar la resta de la nostra vida. 

11.3.18

BOIRES BARCELONINES I MALVATS MEXICANS

Resultat d'imatges de EL OJO DE CRISTAL

L'espai de cine de la segona cadena, un tresor que cal valorar com cal però del qual, potser a causa de la quantitat de títols que ens ofereix, no poden gaudir del tot com seria desitjable, va passar fa dies una pel·lícula interessant per molts motius. El ojo de cristal, de l'any 1956, dirigida per Antonio Santillán, un bon director amb una trajectòria relativament curta, a causa de la seva mort, prematura, el 1966.

Tot i que la història compta amb les limitacions pròpies de l'època té molts valors afegits a considerar. Parteix d'un relat de William Irish, un dels pseudònims de l'escriptor Cornell Woolrich, les narracions policíaques del qual han estat molt aprofitades en el cinema i la televisió. El ojo de cristal, potser perquè hi surt un nen coratjós, es pot trobar en una col·lecció actual de títols orientats als joves i per la xarxa he pogut llegir comentaris fets per adolescents que l'han llegit per imperatiu escolar, probablement sense conèixer la versió en cinema.

Resultat d'imatges de EL OJO DE CRISTAL

Pel·lícules tan emblemàtiques com La ventana indiscreta o La sirena del Mississippí i La novia vestía de negro adapten novel·les d'aquest autor però en podem trobar moltíssimes més, dirigides per gent de pes. El ojo de cristal es pot incloure en l'apreciable paquet de cinema negre barceloní de l'època, es va rodar a Can Iquino, amb uns molts bons exteriors que ens retornen a aquella ciutat pobra i en procés de recuperació dels anys cinquanta. 

Era una coproducció amb Mèxic i per això hi trobem dos actors molt importants d'aquell país, Carlos López Moctezuma, de qui deien que va ser el villano més estimat pels mexicans i Beatriz Aguirre, encara viva i molt estimada també a la seva pàtria. Llàstima que el dolent la mata massa aviat i no podem gaudir de la seva presència gaire estona. 
Resultat d'imatges de Armando Moreno actor El ojo de cristal
El bon policia destinat a aclarir els fets, amb l'ajuda inestimable del nen coratjós, el seu fill, que investiga pel seu compte, era ni més ni menys que el guapo, intel·ligent i polifacètic marit de Núria Espert, Armando Moreno. Aleshores devia fer poc més d'un any del seu casament. El pobre policia està preocupat ja que fa temps que no resol cap cas important i el seu cap, el qual no veiem mai, es veu que el té amargat. 

La seva dona en la ficció era una actriu molt maca i elegant, Carolina Giménez. Fa algun temps, en un d'aquests foros de la xarxa vaig llegir un comentari molt emotiu en el qual un fill seu explicava que encara era viva, tot i que tenia alzheimer i que havia complert noranta anys. D'això ja en fa cinc. Va ser la primera locutora dels estudis de Miramar i es va dedicar força al doblatge.
1934 Peugeot 301 CR Taxi
Els nens que surten ho fan molt bé, el que fa el paper del fill del policia es deia Manuel Fernàndez Pin, poca cosa n'he pogut esbrinar. La pel·lícula té pinzellades humorístiques i costumistes a càrrec de Saza, que fa d'un tintorer rondinaire, pare d'un dels nens i d'altres actrius de l'època, més grans, que interpreten una portera, una solterona -amb gosset- i una venedora de diaris. 

Les habituals lloances al cos policial, obligatòries en aquell tipus de cinema, estan inserides amb una relativa discreció. Per exemple, el nen li pregunta al pare si la professió policial és millor que les altres i aquest li diu que totes són importants però que la seva té més responsabilitat i risc. 
Resultat d'imatges de el ojo de cristal cine
El criminal compra la revista Destino, per cert, i aquest serà un dels indicis que fan sospitar el policia, ja que s'adona que no ha llegit, per exemple, l'important escrit sobre circ fet per Sebastià Gasch, el qual menciona i lloa l'investigador. 

Els paisatges urbans ens passegen entre boires pels volts de la Catedral, pels Porxos d'en Xifré, pel port i per algun altre indret i constitueixen un document impagable sobre aquella època, ja tan llunyana, rere el malvat, abillat com cal, amb gavardina, barret i cigarreta. 

L'acurada tria d'escenaris situa el pati de l'escola dels nens al de l'Escola Sant Miquel, on es va traslladar el claustre de l'antiga seu original (que era el del monestir de Santa Maria de Jerusalem), malmesa a causa dels tràgics fets de la Guerra Civil. També retrobem els Jardinets del Passeig de Gràcia o la Plaça Ramon Berenguer. I podem copsar com i de quina manera treballaven els tintorers d'aquells anys o com encenien els fanals, quan es feia fosc.

Aquí es poden llegir més coses sobre aquesta pel·lícula i moltes altres. Ah, i la música, de Casas Augé, un clàssic!!!

10.3.18

EL MÓN REAL TORNAT A VISITAR


Com que es fan estudis i estadístiques de tota mena de coses estic ben segura de què se n'han fet també a l'entorn dels textos que es poden llegir a la part íntima de les portes dels waters. Avui dia la neteja és menys complexa i el nombre d'aquestes expressions espontànies s'ha reduït però vet aquí que ahir vaig tenir ocasió de delectar-me amb algunes mostres d'aquesta literatura popular i espontània.


Les mostres recollides les vaig arreplegar en una biblioteca barcelonina de referència, gran i ben assortida. Els lavabos de senyores estaven netíssims, per això em va sorprendre trobar les blanques portes tan escrites per la banda oculta. Hi havia algunes frases mig esborrades, potser es feia neteja dels escrits fa temps i ha acabat per ser una tasca tan feixuga que s'ho han deixat córrer, qui sap.


El recull es interessant per molts motius. Per exemple, tots els escrits eren en castellà, amb alguna incursió puntual en anglès. Per què el català és absent d'aquests espais, al menys en aquest cas concret? A la biblioteca hi va un públic divers, en edat i en llengua de relació, vaja. 

Quan jo feia de mestra sovint meditava sobre una de les febleses de la immersió, els infants no tenien accés al català viu i popular, una part del qual ja es troba extingit o en perill d'extinció. Allò de renega com un carreter ja no s'entén i la gran majoria de la literatura destinada al jovent, amb poques excepcions, és molt recatada. 


Possiblement les autores d'aquestes expressions espontànies són, és clar, jovenetes, adolescents, però aneu a saber... La preocupació dominant continua sent l'amor, nois que no t'estimen, desenganys, traïdories, expressions passionals ingènues, admiracions amoroses per cantants populars. 

El dibuix hi és poc present. Hi ha intents poètics en algun cas, fent rimar petits poemes apressats. Alguna pinzellada reivindicativa de circumstàncies i poca cosa més, pel que fa al tema polític. Ni una reivindicació identitària, vaja. Ara bé, tampoc no hi ha gaire expressions grolleres ni al·lusions a parts nobles dels xicots, cosa habitual en les expressions masculines no oficials, fins i tot en algunes expressions masculines d'esquerra republicana, vaja. Tot i que alguns elements fàl·lics es poden filustrar de forma anecdòtica.

No  vaig gosar entrar als lavabos de senyors per tal de contrastar aquest estudi de circumstàncies. Em temo, però, que més enllà del món en el qual creiem viure n'hi ha un altre d'evident que tan sols es pot manifestar en plenitud i llibertat en aquests espais ocults i poc valorats,  que jo sàpiga, per la gran cultura. També tinc un cert temor de què aquestes formes d'expressió estiguin en perill d'extinció, la netedat  cada dia és un valor més feixuc i els productes de neteja, més eficaços.

Continuarem investigant.

8.3.18

PREMIS, CÀSTIGS I MASCLISME SUBLIMINAL

Com haureu llegit han atorgat el Premi d'Honor a un senyor molt conegut i valorat. No entraré en gustos literaris, en aquest tema tot és força subjectiu, jo no en sóc admiradora, d'aquest escriptor però jo no mano ni manaré. Va escriure, fa molts anys, uns contes interessants i innovadors, força originals. I para de contar, diria que la resta és fullaraca, escrits periodístics en castellà inclosos. Però ha merescut moltes lloances i li han rigut totes les gràcies, fins i tot li van dedicar una exposició fashion a Santa Mònica. 

El món literari, el cultural en general, no és just i tot va a modes i tendències. Fa poc va morir el director d'orquestra López Cobos, després d'haver-lo lloat a fons de jove, fins i tot li van donar allò tan maco del Príncipe de Asturias tot just quan tenia uns quaranta anys, li van donar, també, molts disgustos, fins al punt de què se'n va anar a viure a Berlín. Podria posar molts exemples de coses així, catalanes i castellanes i de tot arreu. Passa amb els Nobel, n'han donat molts, de literatura inclosos, que no els entenc gens, la veritat.

Fa anys, molts, en una Escola d'Estiu em vaig apuntar a uns cursos de literatura catalana contemporània i la ponent, una professora de la universitat aleshores força jove, ens va deixar Monzó pels núvols i una gran part de la resta per terra. En aquella etapa vital jo encara confiava en l'honradesa objectiva dels experts, ara ja he perdut la fe, és el que té el pas del temps. Allà vaig saber de l'existència de l'escriptor i he d'admetre que aquells primers contes em van semblar molt originals. Però l'adoctrinament cultural diria que sí que funciona, tan sols cal veure les visites a les quals es porta els parvulets en el present i els pintors que es treballen a l'escola des de fa molts anys. I no cal entrar en temes de pontificats diversos, com els dels senyors Molas o Castellet, inqüestionables en la seva època. Tots som humans i perfectibles i qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, vaja.

L'actriu que ha guanyat l'óscar d'enguany va per posar dempeus totes les nomenades, cosa extraordinària però que no és gens freqüent. El més habitual és escombrar cap a casa, en cultura, en política i en política cultural. Ja he comentat en alguna ocasió que el Premi d'Honor s'ha atorgat a més de quaranta homes i a mitja dotzena de senyores. Amb un amic discutíem en una ocasió sobre la concessió a Benet i Jornet, gairebé se'm va empipar perquè jo trobava que hi havia moltes dones amb més mèrits. 

Vaig comentar una vegada, en una xerrada informal amb coneguts, que en aquests casos tan flagrants de diferència numèrica entre homes i dones aquestes coses s'haurien de lliurar tan sols a dones -n'hi ha de sobres- fins que el nombre s'igualés i els senyors i fins i tot algunes senyores em van mirar com si digués una absoluta boutade de les meves comentant coses com ara només faltaria això, quina ximpleria. També crec que l'edat s'hauria de tenir en compte, no som eterns i els reconeixements millor que ens els facin en vida que no pas en la imprecisa posteritat. 

Malauradament les dones premiades poques vegades mencionen o fan referència a aquelles que també ho mereixen, incloses les que no són del seu tarannà. I he de dir, en honor seu, que Benet i Jornet va ser l'únic que en rebre el premi va fer alguna referència a la desigualtat evident en el nombre de Premis d'Honor rebuts per dones.

Fa uns dies corria per la xarxa un vídeo sobre el Nobel i les dones científiques, ignorades fins i tot per gent del sector, homes, és clar. Jo  era contrària a les paritats, fa anys, però crec que acaba per ser l'única manera de què es compti amb les dames i hauria de funcionar en molts àmbits, des de qualsevol debat ximplet de la tele fins a les altes esferes de la política passant per sectors diversos, com ara el sindical.

A nivell personal em sap greu que s'hagi tornat a ignorar la trajectòria d'una escriptora de pes, encara viva. Considerant que a Joana Raspall, que no va guanyar el premi, li van començar a fer cas als cent anys i que Abelló va rebre el premi en qüestió als noranta la cosa fa pensar. Clara Simó el va guanyar l'any passat, em va semblar un premi més merescut que l'anterior, la veritat, quan també li havien donat a una dona, Oliver. Per no parlar del que li van donar a Pàmies, absolutament polític sectorial. 

El Premi d'Honor, com el Sant Jordi, fa anys generaven debats espinosos, sovint fins i tot una mica cruels, però això vol dir que eren actes literaris vius. Ara no se'n canta gairebé ni gall ni  gallina, fan sortir deu minuts a la tele nostrada el premiat, diuen quatre coses sobre l'acte de lliurament i, au, demà serà un altre dia. El Premi d'Honor ha estat molt controvertit i se n'ha qüestionat la necessitat i oportunisme però ja que existeix...

Avui tot ha canviat, són una cosa més, gairebé un tràmit de prestigi i amb poc efecte comercial. Més enllà del reconeixement puntual, que sempre fa il·lusió, ni Oliver i Clara Simó són més llegides ara que abans. Amb els centenaris passa una mica el mateix, unes quantes reedicions, alguns actes de tràmit i pareu de comptar. 

Es dóna molt més bombo als premis de Can Planeta, que tothom sap que estan amanyats i que de literaris els en resta poca cosa tot i que, de tant en tant, fins i tot tenen la xamba de premiar algun llibret que no està malament del tot. I promocionen força dames, tot s'ha de dir, encara que siguin dames mediàtiques. Són tan ràpids publicant que l'endemà de la concessió ja els tens a la llibreria i, si fa falta, en català, castellà i el que toqui. Vendre és molt més difícil que escriure, composar, cantar o pintar, el meu actual professor de dibuix i pintura, molt bon pintor, comentava que això no ho ensenyen, a la Facultat de Belles Arts. Una peixatera del meu barri repetia sovint: el que no es veu, no es ven. Gran veritat.

Com veieu, avui no he fet vaga d'escriure al blog.

7.3.18

VAGUES PER CONVÈNCER ELS CONVENÇUTS


Ja fa molt de temps que caldria endegar un debat seriós sobre el dret de vaga en el present. El tema s'ha sacralitzat en excés i avui costa parlar de segons què sense desvetllar inquietuds de qui sigui. 

Demà es farà aquesta estranya vaga feminista. La situació de les dones és molt diversa, em temo que les més explotades, moltes de les quals d'origen estranger, no ens enganyem, són aquelles que més dificultats tindran per a fer vaga. A més a més, la convocatòria és diversa i confusa.

Fa uns dies una noia jove que té responsabilitats en el moviment feminista actual comentava per la tele, de forma molt visceral, que la vaga és un gran instrument i que no s'hi pot renunciar i evocava la de La Canadenca. Em pregunto perquè sempre surt aquella vaga i no en surten d'altres. Però també ho entenc, va ser una lluita mítica i que, a més a més, va tenir un bon final per als treballadors. Del que m'adono és que no es coneix el tema a fons, com que el 1919 farà cent anys de tot allò segurament que la informació serà més exacta i concreta. Els centenaris serveixen per recordar tot i que després tot es torna a oblidar.

Però l'època de la Vaga de la Canadenca era diferent i, evidentment, no es pot comparar aquella vaga amb la de demà. Quan la vaga perjudica un empresari que no vol negociar és, evidentment, una eina útil, sempre que els sindicats siguin responsables i bons negociadors. Avui no sé si és ben bé així.

Malauradament avui moltes vagues perjudiquen la gent que està pitjor, no es pot agafar el metro, no es poden dur les criatures a l'escola, coses així. Quan una vaga perjudica tercers, gent que està pitjor que qui la fa, em sembla que tot plegat precisa d'una reflexió que encara no estem, potser, en condicions d'endegar.

Demà la vaga, pel que sento, no serà unitària. Però, com pot ser unitària una vaga feminista, que fica al mateix sac gent molt diferent i en situacions molt variables? És que totes les dones pertanyem a la mateixa classe social? O és que això de la classe ja no existeix? No entenc el plantejament i hi ha molta divisió a tot arreu. Una vaga, a més a més, es planteja per aconseguir alguna cosa concreta, una millora laboral sobretot, clara i intel·ligible. És així, en aquest cas? 

Quan preguntes a les convençudes t'endeguen un sermó on es barregen moltes coses, maltractaments, dones mortes, diferències de sou... I, a més a més, sembla que s'ha d'exigir als homes que demà facin coses que normalment no fan, tot i que els convençuts i raonables ja les fan. He sentit una frase que em fa angúnia, els homes han d'ajudar. Hem de demanar ajuda als homes per poder fer vaga?

No m'imagino  com determinades treballadores d'origen estranger que tenen cura, per exemple, d'avis xarucs de casa nostra o de la neteja de locals diversos, sovint mal pagades i moltes vegades ni tan sols assegurades, poden demanar als marits, molts dels quals encara en un estadi cultural de masclisme resistent, que demà ajudin en la cura. 

Però, bé, no vull semblar escèptica ni descreguda. Demà serà un dia estrany, mal plantejat i poc clar pel que fa a com anirà el tema. En tot cas i fins i tot en el cas de què l'invent sigui un èxit, serveix d'alguna cosa un dia de vaga d'aquest tipus? 

5.3.18

UNA DONA, UNA ÈPOCA, UN PAÍS

Resultat d'imatges de Maria Aurèlia Capmany l'època d'una dona


Ha estat un gran encert la publicació ampliada de la biografia de Maria Aurèlia Capmany escrita per Agustí Pons, un llibre que es feia difícil trobar i que en mercats virtuals de segona mà havia assolit un preu rellevant, considerant els temps que corren. El centenari del naixement de l’escriptora hauria de servir, així mateix, per reeditar d’altres títols seus que avui han desaparegut de les llibreries convencionals. Sembla que serà així, al menys, en part.
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres

Agustí Pons és un gran periodista i escriptor, un excel·lent cronista, el millor biògraf dels nostres personatges contemporanis i un d’aquests personatges de la cultura que han esdevingut un pont imprescindible entre la generació de la Capmany i la dels joves d’avui. Sap conjuminar l’amenitat amb el rigor, aquesta grapa la forneix el temps i l’experiència, a més a més de la preparació acadèmica. Entre totes les bones biografies que ha escrit, la de Maria Aurèlia Capmany és la meva preferida, ja que no defuig entrar en el tema espinós de les ombres que tota vida té. Encara més la d’una dona extraordinària, apassionada i polièdrica com aquesta escriptora inclassificable, d’un gruix intel·lectual que encara no ha estat reconegut com calia. 

L'he deixat sovint a molta gent, aquesta biografia, en els darrers anys amb un cert temor de què no em retornés, més que res pel fet que trobar-la no era fàcil, ara ja no hauré de patir.
Resultat d'imatges de Maria Aurèlia Capmany l'època d'una dona
Capmany va escriure novel·la convencional, històrica, negra, assaigs diversos, articles periodístics i teatre. Encara no fa gaire un amic actor evocava aquelles Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, que haurien de formar part de la programació habitual dels nostres teatres. Capmany havia pogut comptar amb una bona preparació de joveneta, havia llegit molt i tenia una estranya dèria en emular, fins i tot de vegades en el seu aspecte físic, Simone de Beauvoir, quan crec que no tenia res a envejar-li. 
Resultat d'imatges de un lloc entre els morts
Maria Aurèlia Capmany, gran amiga de Pasqual Maragall, va fer política directa i el seu pas per l’Ajuntament de Barcelona pot ser objecte de moltes controvèrsies però crec que no va deixar indiferent ningú, tot i que no sempre els intel·lectuals amb poder polític se’n surten, per raons òbvies. 
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres
No cal insistir en el seu paper rellevant en el camp del feminisme. La seva vida i fins i tot les contradiccions personals en les relacions amb els homes que van passar per la seva vida, cal situar-les en el context de l’època. Capmany, com Montserrat Roig, persona d’una altra generació però amiga seva, va ser actriu ocasional, va cantar i fins i tot va sortir en alguna pel·lícula. L’entrevista que Roig li va fer, per a la televisió, és un clàssic pel que fa a aquest gènere periodístic. Un duel dialèctic de gran volada, vaja. 
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres
El càncer la va encalçar en un moment difícil, en poc temps la vam perdre a ella i a Montserrat Roig, dues escriptores que defugen tot tipus d’etiquetatge, imprescindibles per tal d’entendre aquells anys i aquells canvis i el masclisme subtil, però evident, de la cultureta, que queda palès en coses com ara la diferència exagerada en el nombre de Premis d’Honor lliurats a homes i a dones al llarg dels anys. Ser dona, i brillant, no era gens fàcil. I encara sembla que no ho acaba de ser. 
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres
L’edició de Meteora és un luxe i és una sort que aquesta editorial, amb una trajectòria eclèctica i diversa, que té una gran cura en el format dels seus llibres, se n’hagi encarregat. Una altra virtut d’aquesta editorial és que els volums que edita no desapareixen sobtadament sinó que tenen una vida molt llarga i es poden trobar sense problemes, durant molt de temps, a la mateixa editorial. La vida efímera dels llibres és avui  i des de fa temps una mena d'epidèmia gairebé imperceptible.
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres
La reedició de la biografia hauria de ser objecte de debats sobre el seu temps, de revisió dels textos de l’autora i de difusió de la seva obra, en general. Alguna cosa es deu està fent, fa poc temps una meva neboda, periodista, em va comentar que cercava un dels seus clàssics que s’ha reeditat sovint, Feliçment jo sóc una dona, i li vaig trobar sense problemes. 
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres
En aquesta biografia, a més a més d’un recorregut per la vida de l’escriptora, ens situem de forma panoràmica en el món literari i polític català d’aquells anys de represa i recuperació que avui fins i tot, en alguna ocasió, fan enveja, considerant tot el que es va poder fer amb tantes limitacions. 
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres
Maria Aurèlia Capmany va saber veure que el català era un sentiment popular, arrelat de forma profunda en molts sectors socials i no una expressió burgesa, cosa que avui pot semblar un disbarat però que determinada esquerra radical propagava sense manies. No va caure en el parany d’un comunisme identificat de forma errònia amb l’antifranquisme. Va tenir topades espinoses amb gent que aleshores remenava les cireres del món literari. La poca comprensió vers el contingut i valor d’un llibre tan imprescindible com Un lloc entre els morts és un dels moments més lamentables, però divertits, contemplats en perspectiva, de la seva trajectòria. 
Resultat d'imatges de preguntes i respostes Layret
Va ser una dona polèmica, difícil, contradictòria i incòmoda per a molta gent. Els dogmes d’esquerra tenien aleshores un pes excessiu. Agustí Pons creu que va ser millor autora d’assaig que de narrativa però jo no ho tinc tan clar. Crec que la seva obra forma un tot que cal revisar a fons. 
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres
Potser aquesta incomoditat ha arribat fins al present, no és l’únic cas, també Pedrolo s’ha vist sovint convertit en una mena de caricatura de l’autor prolífic i poc acurat o Olga Xirinacs, encara feliçment en actiu, no acaba de tenir el reconeixement que mereix més enllà del món cultural tarragoní. 
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres
Malauradament la malaltia va encalçar Capmany en un moment de decepció vital i sentimental, un moment de canvis culturals i polítics que van fer que moltes iniciatives es diluïssin en un oblit interessat. Sempre hi ha mandarinatges, després dels de Castellet i Molas en van venir uns altres. 
Resultat d'imatges de maria aurelia capmany llibres
Un factor personal que oblidem sovint són les veus però la de Maria Aurèlia Capmany, clara i singular, encara em ressona a l’oïda de tant en tant. Es definia, en ocasions, com una dona finestrera i de fer feines. Des de la seva finestra personal podia contemplar el món amb murrieria maliciosa. Les seves feines van ser moltes i, en la gran majoria de casos, realitzades de forma magistral i desinhibida. 

Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona 
Pons, Agustí 
Meteora, 2018