BRASSAÏ, MIRAR LES MIRADES

Des del 20 de febrer i fins al 13 de maig es pot veure a la Fundació MAPFRE, situada a la Casa Garriga Nogués, de Barcelona, una magnífica exposició que recull un bon gruix de l’obra del fotògraf Brassaï. L’època d’entre guerres va potenciar, a Europa, el valor de la fotografia, un art emergent i encara poc valorat en determinats sectors artístics. L’exposició ha estat comisariada per Peter Galassi, conservador en cap del Departament de Fotografia del MOMA de Nova York des de 1991 fins a l’any 2011.

Brassaï era el pseudònim de Gyula Halász (1899-1984), fa referència al seu Brasov natal, una ciutat que era hongaresa i que després va ser romanesa, a causa dels repartiments interessats de després de la Gran Guerra, cosa que palesa la fragilitat de les pàtries i les arrels. Aquells canvis i d’altres circumstàncies van fer que s’establís a París, un París que ja l’havia impressionat quan era molt petit, l’any 1924. Tenia més aviat ambicions relacionades amb la pintura i l’escultura i sembla que la tria del pseudònim té a veure amb la poca categoria que atorgava a la fotografia en els seus inicis professionals. Però la vida té estranys cops de sort, va començar a treballar en el món periodístic, va començar a fer fotografies el 1929 i li va anar molt bé.

La seva època més remarcable va ser la dels anys 30. La fotografia començava a tenir molta sortida en revistes i diaris, en llibres il·lustrats i temàtics. El món intel·lectual i artístic d’una certa volada però també d’altres sectors de la població que començaven a accedir al consum cultural, així com els viatgers que visitaven París sentien curiositat per conèixer el món nocturn i marginal. Resulta interessant comprovar com els fotògrafs que avui considerem importants, a París o a Barcelona, es van endinsar pels locals de mala anomenada, pels prostíbuls, pels antres de l’homosexualitat prohibida i pels indrets més sòrdids i humils. Avui contemplem aquells mons amb uns altres ulls, menys mitificats i més reivindicatius des de molts punts de vista. No es pot defugir avui una certa ambivalència davant de determinades imatges, siguin de móns marginals o de tragèdies col·lectives de tota mena.

Brassaï va treballar força per encàrrec però també des d’un punt de vista artístic i personal, no era fàcil, en aquell moment, retratar espais nocturns. Va tenir la grapa de jugar amb la llum artificial de forma magistral. Va viure el canvi, lumínic i social, del pas dels fanals de gas a l’electricitat. Va ser un artista polifacètic en la tria dels seus escenaris i personatges. Es va relacionar amb el món de la bohèmia, amb artistes emblemàtics com Dalí o Picasso, amb qui va tenir una bona amistat, però també amb gent com Christian Dior per a qui va treballar en alguna ocasió. 

Trobem en les seves imatges gent famosa i anònima, llambordes mullades per la pluja i fragments de murs en estat ruïnós, així com grafits espontanis, sobre els quals va publicar un llibre. Algunes de les seves imatges han format part del nostra imaginari cultural, fins i tot en el cas de què en desconeguéssim l’autoria.

Va defugir etiquetes, com ara l’intent de lligar-lo al surrealisme. El seu surrealisme ve de la mirada de l’espectador però no de la intenció del fotògraf. Tampoc no va voler considerar-se reivindicatiu, en reflectir ambients inquietants i miserables, li semblava poc ètic en considerar que vivia molt bé gràcies a aquelles imatges. Feia servir una càmera Voigtländer Bergheil amb un trípode i plaques de vidre. Sovint retratava gent dormint o donant l’esquena al fotògraf, jugava amb les imatges reflectides als miralls. És interessant comprovar com, en el cas dels prostíbuls, ens es més fàcil veure els rostres de les dones que no pas els dels clients. Rebutjava l’espontaneïtat, els intents absurds de fer veure que els models són aliens a la presència del fotògraf.

Brassaï va continuar pintant, fent escultura, fins i tot va fer una incursió en el món del cinema. Ens resulta avui un personatge interessantíssim, polifacètic, frívol, profund, intens i misteriós a la vegada. Va viure molts anys, durant la darrera etapa de la seva vida, casat i immers en un món en canvi constant i accelerat, es va dedicar més aviat a escriure. Va viatjar pel món, gràcies a la seva feina. Va documentar indrets diversos com ara la Sevilla del passat en un llibre que, en el seu moment, es va vendre a tot arreu llevat d’Espanya, ja que no mostrava el que calia mostrar en el context d’aquell franquisme ombrívol.

Brassaï mostra l’ambivalència del professional de prestigi que es guanya bé la vida, la fotografia passava a ser consum cultural i la demanda va afavorir l’economia del fotògraf. La massificació de la cultura ha estat important però ha tingut les seves servituds. La mirada dels  fotògrafs d’abans mostra la fascinació per la vida quotidiana, humil, modesta o sòrdida, -tot i que l’alternin amb el glamour del moment-, però és la mirada exterior de qui no la pateix perquè viu força bé. Això ja havia passat amb la pintura. Potser avui sigui diferent, el fotògraf actual no pot mirar i prou, tot té noves lectures i no es pot deixar l’ètica de banda, al menys de forma teòrica no es pot defugir una certa implicació en el rerefons de la marginació recurrent.

L’exposició, imprescindible, sobre Brassaï ens evoca una vegada més allò tan repetit de Paul Éluard, que hi ha molts mons però son aquí mateix, a tocar de casa o a dins nostre. No hi ha gaire ocasions d’accedir a exposicions com aquesta, per tant, cal no deixar-se-la perdre. De la mateixa manera que un fanaler, en una de les fotografies, apaga un llum de gas com si apagués tota una època, en sortir de l’exposició tens la impressió de què tot un món ha quedat darrere teu.