24.4.18

ÈDIP, ORGULL, LUCIDESA I FATALITAT

Resultat d'imatges de Edipo


"Oh, els qui la paterna Tebes habiteu, mireu Èdip,
ell, que els cèlebres enigmes va saber, i fou poderós,
l'home de les grans fortunes, envejat dels ciutadans,
a quin tràngol d'espantosa desventura ha pervingut!
De manera que, el qui sigui moridor, cal esperar
l'últim dia a proclamar-lo venturós, quan passarà
la monjoia de la vida sense haver sofert cap dol"
Fragment d'Èdip, rei
Traducció de Carles Riba.



No havia anat encara a veure l'Èdip del Romea, potser perquè en els darrers alguns dels grans clàssics patien versions excessives o minimalistes, poc reeixides. La casualitat va fer que aquest diumenge en truqués una amiga, tenia dues entrades i la persona amb la qual havia d'anar al teatre havia tingut un ensurt relacionat amb la salut. La salut és un bé fràgil, un do que no valorem qual el tenim i l'enyorem quan ens manca, ni que sigui en petites dosis. Sabem que és un valor temporal i que el pas dels anys és un dels seus enemics més evidents, però costa d'admetre que la seva conservació no depengui dels nostres esforços.

A la cua de l'entrada ens vam trobar la Mònica Miró, cosa que em va semblar una molt bona profecia de l'oracle sobre la nostra anada al teatre.
Resultat d'imatges de èdip romea

I així va ser, ens  va agradar molt la versió del mite que ha fet Broggi, amb Manrique, un actor en alça i amb ambició. Tot l'equip que l'acompanya és excel·lent, ningú no grinyola, la dicció dels actors i actrius és remarcable, cosa poc habitual avui, i encara que sigui una versió austera conserva la grandesa de l'original de Sòfocles, amb alguns afegitons que potser no calien. 

Llegia ahir mateix una entrevista amb el protagonista en la qual valorava en l'Èdip clàssic la cerca de la veritat per damunt del mite freudià, tan frivolitzat i exagerat i sobre el qual s'han fet tota mena de grollers acudits, com ara un de la meva joventut que feia: els fills de Sofia Loren tenen complex d'Edip.

L'actualitat del mite ens ve donada per aquesta necessitat, tan humana, d'accedir al coneixement, encara que aquest ens perjudiqui i ens tregui de la zona de comfort. I per la impotència davant d'un mal que no hem volgut provocar o d'un atzar que ens sacseja i posa en qüestió la nostra suposada llibertat personal. 

L'esperança que ens podria desvetllar la jove Antígona, qui podria simbolitzar l'esperança en el futur dels joves, neguiteja, ja que coneixem el seu tràgic destí. Potser no arribarem a foradar-nos els ulls per no veure el món que ens envolta però al capdavall hi ha moltes coses que no ens agrada contemplar a fons, és allò de la tàctica de l'estruç, que sempre m'ha semblat profundament racional. Èdip és un home ambiciós i dominat per l'orgull, tot compta, en el seu tràgic destí.
Quan era adolescent vaig veure, per la televisió en blanc i negre, un impressionant Èdip Rei, n'he trobat molt poques referències però em va inquietar fins al punt de recordar-lo, després de tants anys. Jocasta era Margarita Lozano, una actriu de gran categoria, i Èdip era un altre Julio, Julio Núñez, ja desaparegut. En aquells temps rancis i reprimits em va estranyar el fet de què Lozano semblava no dur sostenidors sota la túnica, coses de l'època. La història em va trasbalsar, gairebé no en sabia res, aleshores, del personatge. Lozano tenia més o menys la mateixa edat que Núñez però semblava més gran i ell, potser, més jovenet. O així m'ho va semblar aleshores. 
Transformar la televisión. Otra televisión es posible
No era encara el famós Estudio 1 sinó el seu precedent, Gran Teatro. Al contrari del Romea, on el nombre de gent en escena és molt reduït, una constant dels nostres temps que fa que alguns actors hagin de fer més d'un paper, en aquell muntatge de la tele hi sortien unes cinquanta persones. Es va fer amb molt pocs mitjans i dues càmeres. La va dirigir un dels grans, Juan Guerrero Zamora i era l'any 1962. Aquí n'he trobat una referència, no crec que en quedi cap gravació.  Més endavant, a principis dels vuitanta, encara ens en van oferir una altra versió televisiva, però era una gravació feta a Mèrida i no és el mateix que quan l'obra es fa pensant en la petita pantalla. 

Una altra tele és possible i ja ho va ser, vaja.


Resultat d'imatges de passolini edip rei
Passolini també va fer una revisió molt personal del mite. No sóc incondicional d'aquest director, de tràgic final, amb qui sovint no connecto, però no se li pot negar originalitat. Recordo poc aquella versió i l'hauria de tornar a veure per poder-la valorar. Passolini també ironitzava amb el complex freudià, deia que, en tot cas, ell hauria d'haver estat enamorat del pare i no pas de la mare. El recurs als mites clàssics per part de la psicoanàlisi s'hauria de revisar a fons, reflecteix les dèries i els problemes de gent com Freud o Jung, més aviat.

4 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

No voy a escribir sobre cine, sabes que no tengo mucha idea y que mís gustos son "raritos". Huyo de la violencia, de todo tipo, la física y la verbal, y hoy en día es raro encontrar una peli que cumpla estos requisitos.

Te escribo porque cuando te leo me agrada la forma en que está narrado.
Hay una página donde encajarías a las mil maravillas, y allí intuyo, podrías narrar cosas, esas que tanto me gustan.

Se llama, al igual la conoces, LA CHARCA LITERARIA. tE DEJO EL ENLACE: http://lacharcaliteraria.com/

Hay allí una pléyade de escritores que dan envidia, y que una vez al mes envían alguna narración, escrito o poesía.

Pásate, por favor, y si lo ves factible, escribe al director, bellísima persona por otra parte, o me llamas.

¡ Me gustaría tanto verte por allí ¡

Un beso

Miquel

Júlia ha dit...

Gràcies, Miquel, per cert, avui més aviat volia fer referència al teatre i al mite clàssic, tan frivolitzat 'gràcies' a Freud.

Crec que he entrat alguna vegada al blog que dius però gairebé no dono l'abast a mantenir en actiu els meus propis blogs...

F. Puigcarbó ha dit...

EL TEIATRU per a mi ja saps que és el gran ignorat, però d'aquet Edip n'he sentit a parlar molt bé. Hi te a veure un col·laborador de Rac1, Marc Artigau.

Júlia ha dit...

És del millor que he vist darrerament, Francesc.