18.4.18

LA MORT, TRISTA, INCÒMODA, ASÈPTICA I, SI POT SER, INVISIBLE

Fa uns dies vaig veure per la televisió com els veïns d'un barri relativament nou d'una població catalana protestaven a causa de la possible instal·lació d'un tanatori en un dels extrems del mateix barri.

Entenc que el veïnat tingui prioritats però les raons que es donaven em van semblar una mica surrealistes, com ara que el tanatori pot causar depressió als habitants de la rodalia i que els infants del barri, ai, aquests infants que ens serveixen d'excusa per a tot, no tenen perquè conviure amb la proximitat d'aquesta trista realitat.

Una altra excusa que repetia la gent era l'augment de contaminació que provocaria el moviment de persones i cotxes a causa dels acompanyaments a les vetlles i enterraments. El tanatori, tot s'ha de dir, no comptaria amb servei d'incineració. Jo vaig veure uns carrers amples i lluminosos, molt menys contaminats que els del Poble-sec, per exemple. 

Vivim en una societat estranya on tot fa nosa. No volem a prop de casa narco-sales, ni tanatoris, ni presons, ni centres per a gent amb problemes mentals, ni res que destorbi la nostra precària estabilitat i que ens enfronti amb la realitat de la vida. I de la mort, és clar.

El cas és que en d'altres èpoques convivíem amb tot això. La gent vivia, a Barcelona i als pobles, al costat de l'escorxador, de la presó, del cementiri. A L'Hospitalet de Llobregat hi ha uns antics blocs de pisos des dels quals s'albiren els nínxols del cementiri. Quan jo era petita hi havia una seu de les aleshores Pompas Fúnebres a prop de la Ronda de Sant Pau. Jo no ho recordo però hi ha gent gran que m'ha explicat que en ocasions es veien taüts nous arrenglerats a la paret de l'edifici.

El pitjor és que la mort ens tocarà a tots i totes, un dia o un altre. Els tanatoris actuals ja han estat un bon recurs per fer allò que en deien treure't el mort de sobre. No són barats i en els seus inicis hi havia debats sobre la seva necessitat i validesa. Havia escoltat a una cosina meva comentar que eren com supermercats de la mort. En tot cas, resulten molt més còmodes que aquelles antigues vetlles a casa, amb gent entrant i sortint i amb els parents del difunt sense dormir en tota la nit. Es faci com es faci el darrer comiat sempre té un component trist, fosc, poc agradable, evidentment.

Els nens veuen la mort a la televisió tot sovint. En les històries de ficció i en les rondalles la gent mort i totes les criatures, així que pensen una mica, esbrinen que els seus avis o besavis van morir en algun moment. Cal entendre la vida, no la mort/ en la mort no s'amaga cap enigma, va escriure el poeta Margarit. Si els morts ens fan por i angúnia és perquè encara vivim amb un munt de mitologia al damunt sobre difunts, esperits, ànimes en pena i zombies horribles. 

Els infants ens serveixen d'excusa per a tot. Si hi ha alguna mancança és recorre a dir que els infants seran els més afectats i això sempre toca la fibra sensible. Crec que s'hauria de parlar de la gent, més enllà de la seva etapa vital, en general. I no reflectir els nostres prejudicis en els infants per tal de maquillar explicacions que no s'aguanten per enlloc. Comprenc que els veïns s'estimin més tenir una zona verda a prop, per exemple. Però el rebuig generalitzat a allò que ens incomoda també m'incomoda.

Una companya de feina, fa anys, va viure al seu blog una moguda de protesta, els veïns no volien que a l'entresòl s'hi instal·les una clínica dental pel fet que entraria gent que no sabien qui podia ser. Ignoro com va acabar el tema. L'entresòl de la meva escala pertany a l'ajuntament i al principi, fa anys, hi van instal·lar uns habitatges per a jovent amb problemes familiars -no amb problemes personals, ep-. 

Hi va haver protestes d'alguns veïns i en aquesta mena de protestes es fa molta demagògia. També hi va haver reunions amb uns monitors responsables dels joves. Al capdavall es va tirar endavant, amb els anys els pisos s'han dedicat a d'altres coses, avui hi ha la Coordinadora d'Entitats del barri. 

Una veïna, empipada perquè jo no veia malament del tot que hi hagués aquell jovent als pisos, se'm va encarar dient-me que potser un dia aquells nois em violarien la nena, la meva nena que tenia tot just tres anyets aleshores. He escoltat moltes bestieses al llarg de la vida, aquella en va ser una de tantes. També he escoltat barbaritats a l'entorn de la població escolar que ha anat arribant al llarg de les darreres dècades i que, segons opinió generalitzada, feia baixar el nivell educatiu. I el feia baixar a partir del parvulari, ep.

La mort és un fet més, irreversible i universal. No deprimeix pas més que d'altres desgràcies diverses, al capdavall els nostres morts han tingut hospitals i una certa seguretat. Els morts, entre els quals també molts infants, que cada dia ens sacsegen la consciència i ens recorden la nostra impotència, des de tants llocs del món, deprimeixen molt més que els dels tanatoris amb aire condicionat.

6 comentaris:

caboet ha dit...

Hola Júlia. Primer de tot felicitar-te per com escrius. Ja t’ho he dit en altres ocasions, però no m’importa repetir-ho.
Les teves reflexions, molt encertades, m'han fet recordar dos aspectes del tot relacionats que aprofito per a comentar. Primer de tot, fa un cert temps a la contraportada de la Vanguardia vaig llegir l’opinió d’una antropòloga mexicana sobre com es viu la mort en diferents societats avui en dia. A Llatinoamèrica, en general, la mort és més acceptada. En canvi a occident (nosaltres) vivim amb una mentalitat que sembla que la vida no s'acabarà mai.
D'altra banda, fa uns 4 anys, vaig visitar a la població de la Garriga, el conjunt de la Doma, l’església de la qual és a tocar del cementiri. La masovera que m’obrí l’església (deixa’m dir que l’ interior alberga un retaule gòtic que és una meravella) em comentà que a la seva època moltes parelles s’hi casaven, si no recordo malament, ella mateixa. Avui en dia no és així, la gent no vol casar-s’hi, entre altres motius pel que implica que l’església estigui a tocar del cementiri; haver-hi de passar, la simbologia i perquè fa lleig a les fotos.

Anònim ha dit...

Nosaltres a l'escola hem tingut casos de nens als qui se'ls ha mort l'avi i no li han dit per no traumar-lo. Se li ha explicat que "ha marxat de viatge". En fi, estem molt malment com bé argumentes.

Júlia ha dit...

Moltes gràcies pel comentari, Caboet,

Jo crec que a occident o a part d'occident hagi estat sempre així, la mort era molt present fa anys a les cases, on es tenien els difunts, també és cert que era més habitual la mortalitat infantil, per exemple.

Els nens i nenes del nostre temps pateixen tants tabús com abans, en una època va ser el sexe -tot i que crec que alguns aspectes d'aquest tema encara incomoden- i ara és això de la mort i també de la malaltia, de la vellesa.

No es pot dir que ets vell, per exemple, sense que no surti algú que et corregeix i et surt amb bajanades sobre l'esperit jove, estar en forma o el que sigui.

Per altra banda hi ha coses raretes, com ara les visites turístiques nocturnes als cementiris en les quals a més a més d'aspectes històrics es rebla el clau sobre esperits i misteris estranys.

Quan més anys fas més et sorprèn el capteniment humà en el qual, és clar, t'inclous de forma obligatòria. Abans et deia que els morts anaven al cel, era una explicació amable i compartida, però la pèrdua de pes -de la qual he de dir que m'alegro- de la religió ha fet que no tinguem gaire recursos per afrontar la realitat. Tractem sovint les criatures com si fossin ximpletes. Però potser és general i es tracta tothom així, tan sols cal veure la publicitat...

Júlia ha dit...

volia dir 'jo no crec que...'

Francesc Puigcarbó ha dit...

https://blocfpr.blogspot.com.es/2018/03/el-nou-tanatori-de-sbd.html


Em varen dir de tot menys bonico per criticar la seva actitud. És la Catalunya del nye nye, que de tot es queixa, que tot ho vol, pero no a casa seva.

Tot Barcelona ha dit...

CABOET:
Vivimos en una sociedad que se ha convertido en burguesa. Coche, moto, vacaciones, fines de semana, teles y torre, por más crísis que nos pese. Hablarles de muerte y de dejarlo todo no es aceptado, y siempre, siempre, la lotería y la muerte le toca a los demás.

De acuerdo JÚLIA. Y en esta sociedad a la que exigimos a las autoridades todos los equipamientos posibles y plausibles, también les exigimos que los pongan fuera de nuestro barrio y que lo pongan en otro lado, sabiendo que en el otro lado también hay barrios, pero eso ya no nos importa.

Hemos derribado la Modelo. Bien. Han aumentado en casi 150 €mes el alquiler de los pisos en la zona (fuente de la AAVV esquerra Eixample). Hace dos semanas se celebró la desaparición de la prisión con una semana de música en el jardín de la calle Entença. Los vecinos protestaron porque les han impedido dormir, dado que no se paraba la fiesta cotidiana hasta las 2 de la mañana. Tenían permiso municipal.
Quizá la fiesta se hubiera tenido que celebrar en Poble Sec, en la plaza del Molino, comenté, allí no hubiera molestado a los del Eixample.

Queremos narco -salas porque los toxicómanos no sean un peligro ni para ellos ni para el resto de la comunidad. No verás ninguna de la Gran Vía para arriba. NIn-GU-NA. Todas al Raval, o Gótic. Como si no se drogaran de la Diagonal hacia el Tibidabo ¡.

Como decía Kant, esto es la Gran Nada.
Una abraçada.
Salut