9.4.18

L'ESTRANY MÓN EN EL QUAL ENVELLIM

Ahir vam poder veure, i segurament ens les repetiran fins a l'infinit, les horribles imatges d'una batalla campal, a la sortida d'una discoteca de Cornellà on es veu que els conflictes de cap de setmana son d'allò més habitual. L'ajuntament de la ciutat no ha dit ni piu, ni tan sols ha condemnat els fets, al menys de moment. Encara no sabem ni el motiu de la baralla ni qui eren els qui la van protagonitzar, no sabem qui són aquests ferits tan greus, no sabem res de res, però les televisions insisteixen en mostrar-nos les barbaritats, filmades per gent del veïnat que està fins el cap de munt d'aquesta mena de coses.

No em puc ni imaginar com anirien les informacions dels diaris, avui, si la violència hagués estat per motius polítics, em resulta impensable, però no hi ha res impossible. Avui ens piconarien una vegada i una altra, ens explicarien amb pèls i senyals qui són els d'un dels bàndols, ja podeu pensar quin, els quals probablement serien considerats els culpables dels enfrontaments. La baralla seria una bona excusa per prendre mides en contra de les idees polítiques objecte de la terrible baralla. Les mateixes violències no tenen el mateix sentit en tots els casos. Sobre els recents atropellaments de Munic de seguida s'ha fet saber que no tenien una causa terrorista. Tot i que per a les víctimes i la seva gent el resultat sigui el mateix, tant si t'atropella un fanàtic fonamentalista com un veí guillat i descontrolat.

Avui també ens mostren, als diaris, imatges de nens morts en aquest horrible atac amb armes químiques. Els nens sempre són una excusa, un bon motiu per a tot tipus de coses, toquen les nostres fibres més sensibles. Fa pocs dies escoltava un periodista justificar aquella imatge del nen ofegat, que tanta gent va fer que es multipliqués per les xarxes. Jo no tinc clar això del valor de les imatges trasbalsadores, en l'actualitat. A l'obra de teatre La Treva s'entomava el problema de l'ètica del fotoperiodisme però diria que el tema quedava tot just apuntat i gairebé justificat.

El refús que ens creen aquestes morts, les dels més innocents, va acompanyada de la nostra impotència més evident, amb fotografies o sense. Ja sabem que passa tot això, és necessari que ens ho mostrin de forma tan propera? Les imatges que ens mostren ben poques vegades van acompanyades d'explicacions serioses sobre el conflicte que les ha provocat o de propostes sobre què podem fer, si és que hi podem fer alguna cosa, a nivell personal o de la nostra col·lectivitat propera. 

A més a més, una imatge emblemàtica de la violència obvia que hi ha víctimes que mai no seran retratades, la identificació d'una víctima és injusta amb totes les altres. Les campanyes, fins i tot escolars, i de vegades força happy flowers, sobre allò de voler acollir han anat de baixa. Estem massa enfeinats i enfeinades amb la política de proximitat. A nivell personal crec que s'hauria de defugir l'excés d'imatges amb infants. Els pidolaires d'abans sabien que els infants recaptaven més diners que no pas els adults, el tema es va haver de controlar i sembla que també està comprovat que anar acompanyat de gossos fa que la gent amolli més almoines que no pas a les persones soles. 

Després dels infants, el sector feble més susceptible de desvetllar pena son els vells. Els infants que moren en les guerres, en els ofegaments massius, han tingut sovint la sort, de la qual no són conscients, de fer-ho a prop de la seva gent, en braços de la seva mare, sense saber què passava. Encara no han pogut entendre el món, horrible en tants aspectes, al qual han arribat. Abans, quan la mortalitat infantil era més freqüent, per causes naturals, s'identificava els nens i nenes morts amb els angelets, les esqueles de criatures sovint s'encapçalaven amb el rostre convencional d'un d'aquests  éssers alats. Fins i tot es generaven aquells absurds debats sobre on anaven els no batejats i així va sorgir el llimb, l'existència del qual els mateixos capellans amb dos dits de seny es van ocupar de desmentir de forma insistent. 

Una frase brillant i innocent, que repetia una monja de l'escola, en els temps llunyans de la meva infantesa, era que l'existència dels infants era una prova de què Déu no havia perdut la confiança en els homes. Però el que ha passat és que els homes, i les dones, al menys una bona part, hem acabat per perdre la confiança en Déu, en tots els déus, i en el seu absurd i injust tarannà. Déu no tenia la culpa de res, ens deien, ja que érem lliures per triar el bé o el mal. Estranyes explicacions que ja de petita em semblaven oportunistes i surrealistes. No triem gairebé res, ni com, ni quan, ni on volem néixer. No triem quan volem morir, excepte en el cas dels suïcides, tan mal vistos per la societat, encara avui. La nostra llibertat és una llibertat condicional i condicionada.

No negaré que, com a tothom que tingui uns sentiments normalets, em trasbalsa molt la visió d'un infant mort però m'angoixa, potser més i tot, veure aquests vells i velles que han de fugir després d'una vida dura i penosa. Fins i tot en el cas de què aterrin en algun altre lloc ja no tenen futur i han perdut el passat. Els infants supervivents aniran a escola, potser, tindran una nova identitat malgrat que recordin les seves arrels. Però els vells ni tan sols podran defensar-se en alguna llengua intel·ligible allà on han anat a parar, conservaran costums i formes de pensar que la societat d'acollida potser rebutja. Tindran sort si s'ensopeguen amb algú de les seves terres, malmeses per la violència o la misèria, i poden intercanviar quatre paraules. Moriran amb la certesa de què tot s'ha perdut, de què les seves cases pairals han estat cremades, incendiades, ocupades. 

L'ésser humà hauria de tenir un valor determinat, més enllà de l'etapa en la qual viu i mor. Quan es parla de mancances sempre es recorre als infants, els infants passaran gana, tindran fred. Els infants serveixen per a reclamacions i per a incrementar les vendes de ximpleries, fa anys es demanava que desaparegués la publicitat dirigida a les criatures però, res de res. El suposat respecte per als infants no es reflecteix com caldria, vaja.

Es demanen més aviat escoles bressol que no pas residències per a vells i velles en condicions i a preus assequibles. L'altra dia em queixava d'això en una conversa a l'entorn de les reivindicacions que es fan al barri. Tot i que som una majoria de gent gran, ep. Encara, a alguns pobles, existeixen centres per als vells de la rodalia, que tenen preferència per entrar-hi, però a Barcelona això no és igual, conec molta gent que ha hagut de dur els seus parents vells fora de Barcelona, a llocs on és difícil anar-los a visitar amb regularitat. I això, encara, pagant un munt de diners. Trobo més greu no tenir una plaça de residència d'avis al barri que no pas haver de marxar del barri per l'increment dels preus dels lloguers, quan encara ets relativament jove, la veritat.

A algunes societats primitives els vells acceptaven el seu final amb un suïcidi assumit, era una solució de supervivència, per a la col·lectivitat, però des del nostre món ben peixat ens pot semblar avui una crueltat primitiva. Tot i que potser és molt més cruel que et deixin morir fet una desferra, en un asèptic llit d'hospital modern. En el rerefons de la violència, de les guerres inexplicables, del pas de la vida, de la injustícia, dels costums socials  que canvien de forma estranya i atzarosa, de les nostres pors i de les nostres impotències hi sura l'evidència de la manca de sentit de la vida, problema al qual podem cercar moltes respostes sense que en puguem trobar cap de prou reeixida, la veritat. 

Hi ha qui pensa que incidir en el tema de la mort, de la malaltia i la resta fa que siguis pessimista i sovint no és pas així. Vivim el millor que podem amb el que tenim i quan no passes gana ni fred i tens un sostre i una pagueta de jubilació considero que et pots considerar un gran privilegiat i no tens cap dret a anar queixant-te de bajanades.


7 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

vaig pensar-ho, a ran de l'atropellament de Munic, si haguès estat un atac islàmic terrorista s'en parlaria molt més abastament abastament a RADIOS, TELES I DIARIS, però en ser un malalt mental, va desaparèixer de seguida la noticia. Per això no cal tenir tants periodistes als diaris, amb 4 becaris n'hi ha prou al pas que anem.

Júlia ha dit...

És el que comento, hi ha una mena de llei de l'embut mediàtica, no totes les víctimes són iguals, hi ha fets que s'amaguen i d'altres que es 'promocionen'. És que potser ho fan gairebé tot els becaris, ves a saber.

Tot Barcelona ha dit...

no totes les víctimes són iguals..." No, no, hay categorías.
En EEUU no es igual morir asesinado por un negro que por un blanco, ni la pena es igual si se les imparte; aquí no es igual morir por un tiro de ETA que por un chiflado que dispara desde el tejado porque su novia lo ha dejado. E incluso no es lo mismo morir en una patera, ahogado, que hacerlo en un yate y llamarse Honelhohe o algo así.

Hay categorías para todo, incluso la Biblia la tiene para los que están a la diestra del Señor: querubines, serafines, ángeles y arcángeles...

Júlia ha dit...

Hay una manía de clasificarlo todo, MIquel.

Júlia ha dit...

De ángeles hay un montón,


Primera jerarquía: querubines, serafines, tronos.
Segunda jerarquía: dominaciones, virtudes, potestades.
Tercera jerarquía: principados, arcángeles, ángeles.

Crec que de dimonis també hi ha categories.

I de polítics, no cal ni parlar-ne... jeje

Tot Barcelona ha dit...

Siiiiiiiiiiiiiiii, JÚLIA. Sólo en el Cp XXIII del Infern de La Divina Comedia nos encontramos con Diablillos, Diablos Negros, Malasgarras y Lucifer en el principal escalafón de los nueve que se compone.
Cada uno impone su tortura a la condición del torturado, siendo estas diferentes y por ello le corresponden diferentes tipos de maldades de los dioses del mal.

Por cierto, La Divina Comedia es un posgrado que imparte la Facultad de Filosofía por una Dra más que buena en el asunto, Margarita Mauri se llama. Una especialista en Aristóteles y Epicuro.
Con ella hice la Política y la Ética del primero y me enseñó a profundizar en el libro de la D.C., de Dante. Y otra cosa que tiene esta Dra, que siempre le puedes escribir a su correo y preguntar, te responde a menos de 24 horas. Impagable.

Salut

Júlia ha dit...

Miquel, de vez en cuando te encuentras con buenos profesores, por suerte.