28.5.18

ESCRIPTORES AMB AUTOESTIMA EXCESSIVA I DISCRIMINATÒRIA

Llegia fa uns dies una entrevista amb l'escriptora Donna Leon. Amollava una frase contundent, la qual, a més, treien de context per encapçalar l'entrevista: 

-El problema dels llibres d'Agatha Christie és que no els rellegiràs mai.

L'escriptora hi afegeix uns quants penjaments sobre la clàssica Christie, que escriu malament, que repeteix fórmules. És clar, deu suposar que els seus llibres són molt millors, la vanitat potser és necessària i tot, quan et dediques a aquest tipus d'activitat. Podia haver dir que 'ella' no els rellegiria mai, però aquestes generalitzacions fan una mica d'angúnia. En tot cas no crec que sigui un problema que un llibre no es rellegeixi mai, passa amb una pila, i de ben bons.

Dona Leon té llibres de tota mena, els primers eren distrets però després, com sol passar, la cosa va anar de baixa, sobretot perquè la família Brunetti semblava no evolucionar cronològicament i perquè Venècia no dóna per tant. En el fons, aquest no creixement dels Brunetti és molt artificiós. Com això de que l'autora no vol que es tradueixin a l'italià, una bestiesa. Ha intentat escriure alguna cosa que no fos amb crim i misteri però no se n'ha sortit del tot.

La vida real ha demostrat que Christie no tan sols es rellegeix i es reedita sinó que de tant en tant es fan noves versions dels seus llibres, en cinema o en televisió o al teatre. No entraré en temes qualitatius, alguna cosa deu tenir, malgrat que des que era petita en sento dir penjaments diversos. Crec que en tot plegat hi té un gran pes l'enveja, com en el cas, per exemple, de Stephen King. L'èxit excessiu genera menyspreus injustos. 

Amb el temps, amb poques excepcions, oblides qui és el criminal de qualsevol llibre negre o de misteri o d'enjòlit. I oblides moltes coses més sobre les històries amb les quals vas passar bones estones, ara mateix tinc la dèria de rellegir Vida Privada, amb això de la sèrie. L'he llegit un parell de vegades i n'he oblidat molts aspectes, però d'alguna manera vaig percebre que a la sèrie havien fet força canvis i tergiversacions en comparació amb la novel·la. 

Això de l'enjòlit era molt bonic però no va fer fortuna, li va passar com a les bitàcoles. La novel·la negra ha experimentat un inflament excessiu, gent que escrivia altres coses s'ha passat al gènere i a les llibreries i biblioteques els crims ja tenen espai propi. Jo en llegeixo algun, del gènere, de tant en tant, sobretot a l'estiu i cada vegada menys. Hi ha molta palla i poca cosa que valgui la pena. M'empipa quan per arrodonir les sèries policíaques es recorre a la vida personal de l'investigador, als seus amors i a la seva descendència. 

Poques coses podem rellegir, la vida és breu. De la Christie n'he rellegit, però, algun, de tant en tant. De la Donna Leon i de tants altres escriptors de llibres de crims i misteri actuals no crec que en rellegeixi mai cap. Però, qui sap. 

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

He rellegit més d'una novel·la d'Agatha Christie, si que la manera d'escriure ara es veu com antiga, pero Donna Leon tampoc és per rellegir-la, ni ella ni Vázquez Montalban.

Allau ha dit...

Tret de la de l'Orient Express (que ho són tots), oblido ràpid qui és l'assassí de les novel·les d'Agatha Christie. Per això les rellegeixo amb plaer. De la Donna Leon n'he llegit dues i no m'han quedat ganes de repetir.

Júlia ha dit...

Francesc, precisament això de semblar antigues els atorga un encant afegit, recreen tot un món anglès ranci i encisador.

Júlia ha dit...

Em passa el mateix, Allau, però, ja veus, la dama Donna té l'autoestima comparada pels núvols,he, he.