5.5.18

MONTSERRAT TRUETA I LA DIFERÈNCIA INCÒMODA

Resultat d'imatges de Montserrat Trueta

font de la fotografia: https://www.elnacional.cat/es/sociedad/muere-montserrat-trueta_264936_102.html

Acabo de llegir al diari que ha mort Montserrat Trueta. M'han vingut al cap les moltes vegades que l'havia escoltat parlar per la ràdio, gràcies a ella i a gent com ella avui mirem d'una altra manera les persones que tenen deficiències -o com en vulguem dir- psíquiques. Quan jo era petita en deien subnormals, no és deia amb mala intenció, era el mot habitual per definir una cosa que no s'entenia. Els afectats més visibles eren els de la Síndrome de Down, que aleshores es titllaven de mongòlics. A l'escola hi havia criatures que utilitzaven l'insult mongolino per fer empipar els companys. També he escoltat com es fa servir, encara ara en algun moment, com insult, borderlain.

Hi ha deficiències i diferències més greus i poc conegudes que la Síndrome de Down. L'espectre autista és encara molt poc conegut i sovint mal diagnosticat. En aquest camp hi ha graus diversos i s'ha caigut en una mena de bonisme que genera, en ocasions, falses esperances a les famílies però al capdavall crec que tenir esperança potser és positiu, sempre que s'entengui que l'esperança no és una evidència. 

Quan jo era petita la gent acostumava a tenir a casa els deficients psíquics, de vegades algú sortia a passejar amb el fill o filla amb aquesta característica i, com que n'havies vist pocs, si se t'acostaven els tenies una mena de prevenció, fins al punt de què en ocasions havia escoltat alguna mare sacrificada explicar a les criatures convencionals que el seu fill no els volia fer res.

Amb el temps i l'evolució, diria que també amb l'evolució moral, que sovint no som capaços de valorar, avui mirem el tema amb una altra perspectiva. A Montserrat Trueta li van dir, quan va tenir el seu fill Andy, que se n'oblidés. És allò que se solia fer, quan es comptava amb diners, ficar-lo en alguna institució i oblidar-se del problema. Amb el temps s'ha anat saben que grans personatges de  la literatura, de l'art, homes la gran majoria, havien oblidat els seus fills amb problemes i fins i tot no en parlaven mai. Gent d'esquerres, Arthur Miller, per exemple. Neruda, Sénder... 

Quan el fill de Montserrat Trueta feia evidents progressos intel·lectuals i començava a sortir per la televisió hi havia qui et deia que aquell noi rai, que havia tingut des de petit una atenció rellevant. Però no totes les criatures de cases benestants de les mateixes característiques havien tingut les mateixes oportunitats i allò que aconsegueix una minoria acaba per fer-se accessible a una majoria, fins i tot coses frívoles, com la fotografia, de la qual parlava ahir en relació a Miserachs i els fotògrafs de culte. Hi ha encara moltes mancances en el tema de l'atenció a la diferència però la millora ha estat inqüestionable. 

Quan jo estudiava el batxillerat elemental prehistòric, en una ocasió, un professor va incidir en el tema, és feia estrany que en famílies de pes intel·lectual sorgís un cas d'aquest tipus i fins i tot s'especulava amb què fos una mena de mutació. Les deficiències de tot tipus es relacionaven amb vicis diversos dels progenitors o amb la misèria i  de vegades, ai, els problemes sorgien en ambients d'allò més virtuososm ben alimentats i llegits. 

Fins i tot s'havia considerat, el tema, un càstig diví.  S'han escrit i dit moltes bestieses sobre moltes coses, encara passa, el pitjor és que sovint no venen per part de gent ignorant sinó de  saberuts, professors, metges, capellans, psicòlegs... Malauradament encara hi ha molts professionals ignorants. Sé casos de gent que ha patit molts mals diagnòstics abans d'encarrilar el tema de la deficiència del fill o filla. La Síndrome de Down té l'avantatge, relatiu, de què es veu de seguida. A l'escola, per part dels experts que se suposa que han d'assessorar, vaig poder comprovar com n'és, d'agosarada, la ignorància dels titulats.

Com que a Montserrat Trueta l'havia escoltat més aviat per la ràdio en recordo la veu, una veu tranquil·la, reposada, que inspirava confiança. Com és ben sabut el seu marit, un polític brillant però jo diria que poc carismàtic, va morir de forma prematura i sobtada.  Sembla que va acceptar el problema però li va costar una mica.

Tarradellas no és un personatge que em caigui especialment simpàtic però el fet de què sempre anés acompanyat de la seva filla amb Síndrome de Down i l'evident dolor que va sentir quan aquesta va morir me'l feia entranyable. Espinàs també va escriure força sobre la seva filla amb aquesta síndrome. Tot i que sovint, diria jo, de forma una mica idealitzada, cosa que Anna Vila, una altra escriptora, a Els fills diferents, va comentar de forma lúcida i seriosa. Els llibres d'Anna Vila són del millor que he llegit sobre la qüestió pel fet de què en cap moment fan volar coloms sinó que expliquen les coses com són, sense concessions a la badoqueria.

Hi deu haver casos de tota mena però, en general, les mares han estat més coratjoses i treballadores en el tema dels fills diferents. He conegut casos en què la situació ha portat a la separació de la parella i, és clar, així l'home, en general, s'ha pogut oblidar del tema. Avui tots convivim, de moment, en pau. L'atenció a la diferència és cara, en molts casos fa falta un nombre de personal important i encara gràcies que hi ha persones joves i vocacionals que s'avenen a cobrar poc per treballar en aquests camps. 

S'ha venut i propiciat això de la integració, que no sempre és possible ni aconsellable, al menys en horari complet, en el fons jo crec que al darrere de les suposades teories pedagògiques sovint hi ha gasiveria i pocs recursos. També és cara, per exemple, l'atenció als vells, la mancança de residències assistides és ja un problema de gruix.

Les paraules amb les quals es definia les persones diferents es van anar convertint en insults, imbècil, idiota, subnormal. Avui cap persona educada gosaria insultar-ne una altra amb aquests mots. Tampoc gosaria fer-ho amb referències homosexuals, allò de maricon va de baixa. Encara ens resta el fill de puta, utilitzat a tort i a dret i que crec que s'hauria d'anar eliminant de les converses i de les obres de teatre. Les adjectivacions sobre desgràcies i problemes socials són fàcils de reconvertir en insults generalitzats. 

El problema, en ocasions, s'amagava. Un dia anava pel carrer amb el meu germà i el meu nebot autista i em vaig trobar un matrimoni gran, conegut. En explicar-los les característiques del meu nebot em van confessar que tenien un fill amb una disminució important. Van admetre que no ho explicaven però que havien sortit de l'armari. La gent coneguda, en general, ja no s'avergonyeix de tenir un fill o filla deficient, t'ho explica de forma distesa i normalitzada. Anem eliminant tabús, però encara en queden. El suïcidi, per exemple.

Però amb totes les limitacions i servituds que es vulgui hem canviat i el món ha canviat, al menys el món d'ara i aquí i dels voltants. Avui veiem escoles de criatures amb deficiències sortir d'excursió i grups de gent gran d'aquesta mena assistir a tallers diversos i anar amunt i avall pel carrer. La gent normal petoneja i diu coses amables, als infants amb problemes. A gent com Montserrat Trueta i la seva admirable feina li devem l'haver evolucionat en el camp de l'ètica personal. Descansi en pau.

13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

En un vol BCN-GRANADA hi havia només tres passatgers, Ramón Trias Fargas, Montserrat Trueta i Jo. Per cert, i parlant de dones, coneixies aquesta poeta:

https://anoarra.blogspot.com.es/2018/05/de-bon-mati.html

Tot Barcelona ha dit...

El el tercero segunda, debajo de mi piso, Miguel, que así se llamaba mi vecino, tenía Síndrome de Down.
Salía siempre a comprar con su madre. Ella debería tener 60, él no más de 25.
Un día lo vi vestido con la camiseta del Espanyol. Le pregunté si era perico. Siiii, me contestó. Le pregunté si iba a verlos al campo. Nooo, era muy caro, pero era su ilusión. La madre reafirmó lo dicho por Miguel.
Me puse en contacto con el entonces director de un diario deportivo denominado Don Balón, sabía que toda la estructura era perica. Les expliqué el caso. Por correo certificado me llegaron dos carnets de asiento especial (con ellos tenían acceso a tribuna y a unas sillas especiales que hay para minusválidos en la mejor zona del campo).
Cuando le hice entrega de los carnets me llenó de besos (su madre también).
Aquello duró tres temporadas. Murió la madre y a él se lo llevaron. No se ni a donde ni con quien, pues nadie me dió razones.
A veces, cuando bajo la escalera andando, miro de soslayo la puerta de la que era su casa.
Era una persona que se hacía querer.

Júlia ha dit...

I tant!

http://trbolatzur.blogspot.com.es/2008/12/dolors-monserd.html

Júlia ha dit...

Miquel, entre los deficientes, como en el mundo de los supuestamente 'normales' hay de todo, también, mal genio, buen carácter... no somos tan diferents de los diferentes, vaya.

Ramon ha dit...

M'afegeixo a l'homenatge que li fas amb el teu post a aquesta dona admirable que ha contribuït a què molta, molta gent hagi canviat la seva mirada en positiu quan contempla persones amb determinats dèficits, aprenent a valorar que, sovint, aquests dèficits van acompanyats de "superàvits" meravellosos.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Al 2008 era molt jove, jo. L'he posat a Anoarra entre altres questions per què a la selecció de poetes catalans de la UOC, hi ha molt poques dones. I per què m'ha agradat molt la seva poesia.

Júlia ha dit...

Tens tota la raó, Ramon. No nego el problema que suposa tenir un fill així, a més a més a dins de la diversitat hi ha també molta diversitat, però és cert que en les dificultats o bé ens enfonsem o ens fem més humans.

Júlia ha dit...

Francesc, fins i tot en el camp de la poesia, on hi ha moltes dones, sovint et topes amb el que dius, se'n promocionen molt poques, per això, sobretot, vaig obrir el blog Tèrbol Atzur tot i que ara no m'hi puc dedicar gaire. De Monserdà també he llegit narrativa, potser no és genial però té l'encant afegit de l'època en la qual la va escriure.

Júlia ha dit...

Per cert, s'han fet poques reedicions de la seva obra, el que tinc ho he comprat de segona ma per internet, com ara la novel·la La Fabricanta.

Olga Xirinacs ha dit...

Benvolguda Júlia, la meva filla gran treballa en un centre per a deficients de curta edat. És una feina dura, i sé el que ella m'explica. M'ho diu amb un to de compassió, com si els mateixos pares (d'extracció baixa) en tinguessin poca cura i procuressin treure-se'ls de sobre; ella els fa moixaines, hi veig molta dedicació, i de pas també m'afecta a mi.
El teu article és excel·lent, no cal dir-ho, i certifica que la vida té molts més moments grisos i foscos que no pas fàcils i gloriosos.
Una abraçada.

Júlia ha dit...

Olga, el que passa és que els moments bons potser els recordem més que no pas els altres, afortunadament. Són les trampes de la biologia, altrament no tindríem descendència.

Es una feina que admiro, la de la teva filla, jo era mestra de nens i nenes 'convencionals' i deunidó la paciència que cal, als pares cada dia els disculpo més, sovint avui estan carregats de problemes de feina i la resta, fa falta bon caràcter, voluntat i una mica de coneixement per acceptar un fill així tot i que de vegades amb el temps cada vegada els estimen més. També hi ha persones que tenen poca cura amb els fills, encara que siguin 'normals', per desgràcia, no creguis.

També hi ha casos i casos, els infants són molt diferents, aquests també, i de petits, encara, quan creixen els problemes s'agreugen i hi ha poc suport, en general, tot i que hem millorat.

Una abraçada, Olga.

edurnebeltz ha dit...

Excel.lent article
Amb ells estem dia a dia intentant que connectin una mica mes amb l'entorn que els envolta,no sempre es fàcil però s'intenta en la mesura de les possibilitats de cada infant, ja que no n'hi ha dos d'iguals.

Júlia ha dit...

Això és el que costa d'entendre, Edurne, que no n'hi ha dos d'iguals i si amb la gent 'convencional' ens hem d'adaptar a cadascú, en aquests casos és imprescindible. M'empipa escoltar coses com 'els autistes són així' o 'els de la síndrome de Down són molt carinyosos', acabem caient en el tòpic bonista, hi ha molt desconeixement.